22 de juliol de 2010

No n'hi ha un pam de net?

Em passa sovint. En el curt espai de temps que va del quiosc a casa, mentre miro els titulars, em començo a posar melangiós. Després, mentre escombro (és una feina que m'agrada molt perquè em deixa la ment lliure) començo a donar voltes al que he sentit per la radio mentre esmorzava, o he llegit tot fullejant el diari. Si al demunt és un dia d'aquests en que s'han ajuntat dos o tres noticies malastres (o en que potser soc jo qui s'ha llevat malastruc), cagada pastoret.

Avui m'ha donat per pensar en la condició humana. Direu, ves quina bestiesa: el ximple aquest, en aquestes alçades de la peli-cula, ara que com qui diu està al cap d'avall del camí, ha descobert la naturalesa humana. Bé, no és exactament això. Ja fa molts anys que m'he format una idea bastant assentada del que és la naturalesa humana, que no és altre cosa que la naturalesa tout court. Al dir la "condició humana" em vull referir a l'acoblament de nature + nurture; és a dir, natura + formació; és a dir, la civilització, la cultura. La qüestió, per dir-ho d'una vegada, és: en el mon de la política hi ha, o no hi ha, ètica?; en el mon del treball hi ha, o no hi ha, ètica?; en el mon ciutadà hi ha, o no hi ha, ètica? En el mon a seques: hi ha, o no hi ha, ètica? Hi ha, o no hi ha un concepte del que està bé i del que està malament? O només es tracte de salvar les aparences i que no t'enxampin en un renuncio, que dirien en castellà? Us estalviaré els exemples, els podeu posar vosaltres mateixos; segur que per poc que rumieu us en venen un niu.

A algú li pot semblar que estic fent una pregunta retòrica. De cap manera. No tinc gens clar que les coses sempre hagin estat així; ni de que siguin així a tot arreu. O sí? Han estat sempre així? Quan els nostres pares i els nostres mestres ens inculcaven una moral basada en virtuts tals com la honestedat, la justícia o la germanor, o ens ensenyaven a rebutjar vicis com la mentida, l'egoisme o la traïció, s'estaven comportant com uns perfectes hipòcrites a consciència de que ens explicaven contes de a la vora del foc? Eren mentides piadoses? O realment es creient en el que ens deien? Hem passat de la hipocresia al cinisme o, per contra, sempre ha estat així i simplement em viscut enganyant-nos a nosaltres mateixos?

Més preguntes encara. És només un signe dels temps o també de la latitud? Tothom que hagi estat, ni que sigui de passada, en països germànics o anglosaxons, haurà copsat que tenen un altre manera de fer. Per expressar-ho d'una manera intuïtiva, diríem que son mes seriosos, més fiables. L'Enric Juliana segurament ho atribuiria a la seva formació calvinista: "ètica i abnegació professional orientada al servei de la col·lectivitat i l'èxit socioeconòmic". Els defensors del caràcter meridional potser respondran que els nòrdics pretenen salvar, per sobre de tot, les aparences: recordem els affaires de personatges públics com els Clinton o els prínceps de Gal·les: l'important és que la roba bruta es renti a casa.

Diríem, doncs, que la hipocresia (calvinista) és septentrional i el cinisme (catòlic) és meridional, sense que és pugui arribar a establir què és millor i què és pitjor? Admeto que durant molt de temps vaig tendir a pensar-ho en aquests termes, però ja no ho tinc tan clar. Penso que el cinisme que s'ha establert al nostre país (ja em sabreu perdonar que no faci distincions entre Catalunya i Espanya) és molt pitjor que la suposada hipocresia anglo-saxona. Si en una societat es prediquen les virtuts i certs membres d'aquesta societat -molts o pocs- es comporten de manera viciosa, sempre tindrem l'esperança, ni que sigui tènue, de que en un moment donat hi hagi un revulsiu i les virtuts predicades guanyin terreny sobre els comportaments viciosos. Per contra, en una societat on el cinisme s'ha fet llei no hi ha esperança. El cinisme no te contrapartida.

13 de juliol de 2010

El dia després (i resposta als comentaris).

Els comentaris a l'anterior apunt m'han animat a fer alguna reflexió sobre la manifestació i les seves derivades.


Diu l'Apañó que no hi ha una sobirania popular catalana perquè el dipositari de la sobirania, segons la Constitució Espanyola (CE), es el poble espanyol. Ens trobaríem, per tant, davant d'una aporia (problema la solució del qual presenta una dificultat lògica insuperable). Penso que la aporia només és tal des d'una concepció adamista en la que la CE fos el principi i fi de totes les coses. L'Alberich, en el seu apunt mostra com aquest no és necessàriament el cas. Poques secessions s'haurien produït si per fer-les hagués calgut el vist i plau de la metròpoli o estat matriu. El volàtil dret d'autodeterminació es, per definició, un meta-dret anterior a qualsevol estat de dret: primer es constitueix un estat i després s'atorga a sí mateix un cos legal. És veritat, però, que cal trencar aquest "llucet que es mossega la cua", que diu l'Apañó; i trencar-el significa fer un "acte de violència", per utilitzar el terme de Pedrolo. Només així es pot constituir una legalitat aliena a la primera. Òbviament, acte de violència no vol dir, en el context del qual parlem, violència física; vol dir que el poble català hauria de plantejar a l'Estat la exigència d'un procés pactat de secessió. Això és viable avui per avui? A parer meu no, però aquí ja entraríem en el camp de les especulacions, i d'especulacions n'hi ha per a tots els gustos.

Però he lliscat cap un terreny al que no tenia la intenció d'anar. (I en qualsevol cas, és un altre debat). La meva indignació amb el procés de reforma de l'Estatut no ve de que el seu contingut em sembli poc ni massa, ni de que com a català em senti oprimit per Espanya. Ve de que tot el procés —des del seu fonament legal fins a la seva culminació, passant per totes les etapes intermèdies— és el nyap i és la vergonya més grans per la qual he passat des de la instauració de la democràcia. A mi, com a ciutadà, no em pertoca saber res de dret constitucional, ni sobre recursos previs o posteriors, ni sobre sobiranies parcials, totals o compartides. Hi ha tot un entremat de institucions i lleis, tant estatals com autonòmiques. I es sota l'empara d'aquest entremat que es decideix un bon dia obrir un procés de reforma de l'Estatut. S'elabora una ponència, es debat, s'aprova, es porta a Les Corts, es modifica, etc., etc. En tot això no tinc perquè entrar-hi ni entendre-hi. Però quan el que en resulta es sotmet a referèndum del cos censal que en determina la llei (en aquest cas el de Catalunya) el text referendat per les urnes és sagrat. Ni el TC, ni Crist beneit pot tocar-ne ni una coma. I si hi ha una Constitució, o unes lleis que se'n deriven, que diuen el contrari, aquesta constitució, o aquestes lleis, son un frau, els qui les varen redactar uns ineptes i els qui les apliquen uns inútils.


Però, com deia en el darrer apunt, que el nyap sigui un obra coral no vol dir que tots tinguin les mateixes responsabilitats. Si el TC s'hagués limitat a dir que aquest Estatut no era constitucional s'hauria armat el mateix sidral, però, si més no, sabríem on érem: altre cop a la casella de sortida. Però el que han fet (el TC amb la complaença dels partits i poders fàctics de Espanya) ha esta molt pitjor: han dinamitat l'estructura legal de Catalunya amb una sentencia de més de 900 fulls que no només esbotza el nou Estatut sinó que deixa en la alegalitat l'anterior. Qualsevol nova llei o qualsevol recurs a les vigents pot quedar atrapat en un veritable procés kafkià de interpretacions d'aquells 900 folis.

En el seu comentari Juan Poz es desvincula del tema perquè no va amb ell, diu, i es lamenta de que no hi hagués cap menció als casos de corrupció. (Efectivamente, Juan, yo creo que como tu mismo dices, no tocaba). Es plany també de que era una manifestació que anava, per elevació, contra Espanya. L'entenc perfectament i no seré jo qui vingui a posar cataplasmes ni a fer-se l'orni. Sí, la majoria, o si més no, els que més cridaven, ho feien en contra Espanya; s'ha entrat en un procés de desafecció mútua en el que tots els mals que afecten a Catalunya semblen tindre la seva causa a Espanya i viceversa. I aquests processos, que com més s'embalen més creix la component visceral i més es difumina la racional, son molt fàcils de accelerar i molt difícils de parar. Amb tot, no em preocupa tant la desafecció entre Espanya i Catalunya com entre catalans. I aquí ve a tomb un altre tema que apuntava en Juan: el recompte de manifestants.

Una agencia que es dedica a avaluar el nombre d'assistents a les manifestacions —Lynce— calcula que a la mani del dissabte hi vam assistir 62.000 persones. Naturalment ha estat objecte de befa i escarni per part de tothom —on vas a parar, si fins i tot la Guardia Urbana diu que érem més d'un milió!—. Però resulta que aquest senyors de Lynce —com en altres moments havien fet "Contrastant" o "Manifestómetro"— expliquen el mètode de càlcul que utilitzen. ¿S'ha vist mai que les "guardies urbanes" o els organitzadors de manifestacions expliquin el mètode que utilitzen per calcular les assistencies? ¿Algú es creu que hi ha hagut mai una manifestació d'un milió de persones? Jo, no. Ni aquí ni a Madrid ni en lloc d'Espanya. De fet només cal agafar un mapa, una regle, i una calculadora per veure que és impossible. Però resulta que un dia, fa més de 30 anys, es va dir que érem un milió i, des de aquell dia qualsevol manifestació que no arribi a un milió és un fracàs. Portem 30 anys instalats en la ficció (una més) perquè, com la canalla, si la realitat no s'avé amb els nostres desitjos, simplement la neguem. (I si a sobre ho ha dit la premsa de Madrid, doble motiu per negar-la).


Doncs bé, deia que el que em preocupa es la desafecció entre catalans perquè, si resulta que no érem un milió i mig sinó 62.000 (posem que la xifre està esbiaixada i que en realitat érem 120.000 o 200.000 si m'apureu, m'és igual), vol dir que ja no estem parlant d'un clam de milions de persones, sinó d'una petita fracció del 3 o 3,5% dels catalans. "Menos lobos", que diria un castís. El que vull dir, i potser m'he embolicat massa per dir-ho, és que és molt diferent que a Catalunya hi hagués una majoria aclaparadora de independentistes —amb la qual cosa la independència seria bufar i fer ampolles, per més constitucions i sentencies que diguin allò de la "unidad indivisible etc."— a que siguem una comunitat dividida en dues meitats més o menys del mateix ordre de magnitud. Això últim és molt més preocupant, per moltes raons.

---------
La il·lustració de dalt és del primer número del Cu-Cut, del 2/1/1902, i diu: "La Feyna de la Prempsa Catalana" 
.

10 de juliol de 2010

Malgrat tot, hi aniré

Sense pancartes, sense banderes, sense eslògans, sense crits, sense entusiasme... però malgrat tot, hi aniré. Em posaré un capell per guarir-me de la insolació, agafaré una ampolla d'aigua per previndrem de la deshidratació, em carregaré de paciència per escoltar tota mena de bajanades i em plantaré al Passeig de Gràcia a les 6h de la tarda.

Hi aniré sense ganes ni entusiasme perquè en la meva condició, no ja de català o de espanyol, sinó de ciutadà d'un estat de dret, em sento profundament estafat: no es pot convocar a la ciutadania a un referèndum -la màxima expressió de sobirania popular- per validar una llei de marc del màxim rang, sabent -com es sabia- que, en virtut d'uns mecanismes perversos però legals, aquesta sobirania popular pot ser tombada i menystinguda. Els partits i els polítics responsables de les institucions catalanes no son menys ineptes ni menys frívols que els de la resta de Espanya; com tampoc els catalans, en el seu conjunt, hem demostrat ser millors ni més cívics que els espanyols. No hi ha, per tant, cap raó objectiva per suposar que una Catalunya independent (en contra de la qual no hi tinc cap prevenció de principi) hagués de ser millor gestionada de manera més racional i més justa que la Catalunya d'ara integrada dins de l'espanya d'ara; la matèria primera es, malauradament, la mateixa. Per això la independència de Catalunya, considerada en abstracte com a solució màgica dels nostres problemes, em sembla una idea pueril i generadora, a la llarga, de melangia.

Però malgrat tot hi aniré. Perquè si la irresponsabilitat i la immaduresa dels que ens han ficat en aquest embolic és de proporcions gegants, la prepotència i la fatxendaria dels que s'ho miren amb menyspreu tot volent-nos fer passar per l'adreçador és un insult que no puc fer veure que no veig.

 ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
 Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu
----------
La il·lustració de dalt correspon a El Be Negre de 29/1/1936, número amb que es reiniciava la publicació després de ser suspès per l'autoritat competent arrant del número de l'onze de setembre de 1935. El peu diu: «Tornem-hi, que no ha estat res!».

4 de juliol de 2010

Solstici d'estiu a Edinburgh

Com més va més mandrós soc per sortir, però aquest cop em vaig deixar convèncer. Tampoc tenia grans argument per oposar: quatre nits fora de casa no donen per a masses escarafalls i apel·lar al mal moment econòmic només hauria servit per augmentar la meva injusta fama de garrepa (la meva dona quan vol ser sarcàstica em diu Mr. Scrooge). Total, que ja em teniu embarcat en una línia low cost i arribant a l'hora de les bruixes de la nit del solstici d'estiu, a l'hotel "First at Edinburgh University". Es un hibrid entre residencia i hotel, format per una serie de edificis moderns que envolten la casa de la foto, i pertany al "braç comercial" de la Universitat.

Temperatura entre 14 i 20 ºC, temps agradable però fresc. De fet massa "agradable", perquè, en contra del que manaria el tòpic, estan patín sequera i si no plou es veuran obligats ben aviat a fer restriccions.

L'Edinburgh turística (en tres dies no em demaneu més) està formada per la Old Town i la New Town; ambdues declarades el 1995 patrimoni de la humanitat per la Unesco. La Old Town, o casc antic em suggereix una mena de dragó que tingués per cap la gran mola del castell sobre un turó de roques escarpades, i una espina dorsal que s'estén al llarg de la Royal Mile, en pendent llarga i constant, fins arribar a la plana on s'hi assenta el palau de Holyrood i l'edifici del nou Parlament Escocès. A banda i banda de l'esquena del dragó (crag and tail en diuen d'aquestes formacions d'origen glacial), davallen escales i carrers costeruts, i un munt de portalades que menen a closes o patis interiors, més o menys públics, on si pot trobar qualsevol cosa, des de pubs i paradetes de roba, fins a cementiris. O, simplement, el que hi ha en qualsevol pati: finestres, canonades i xemeneies.

 Una gran clotada, que antigament havia estat una llacuna, separa la Old Town de la New Town. La clotada que va resultar de dessecar el llac, i que és travessada per un parell de ponts, és ara la ubicació de l'estació de tren, i de parcs i museus. 

Al nord-oest hi corre un riuet d'aspecte bucòlic, el Water of Leith, que va resseguit per un camí, entre arbres i arbusts. Em va suggerir el que podria haver estat la Sèquia Comtal (o el Bogatell) si en lloc d'haver-se convertit en clavegueres s'hagueren preservat en espais verds. Aquests detalls marquen la direfència entre civilitzacions.

A la dreta una de les figures cabals de la Il·lustració escocesa: David Hume, representat —val a dir que de forma força improbable, donat el fred que fa per aquelles terres— a la manera d'un filòsof de l'antiguitat. Segurament l'artista va voler evocar l'àlies amb que era coneguda la Edinburgh de la Il·lustració: "Atenes del nord". Darrera d'ell la catedral de Sant Giles. Altres figures senyeres, nascudes a la mateixa ciutat de Edinburgh, son R. L. Stevenson, J. C. Maxwell o Alexander G. Bell; per no mencionar escocesos d'altres indrets com Adam Smith,  Alexander Fleming o James Watt.

La New Town. es va dissenyar i construir a l'últim terç del segle XVIII, i forma un conjunt imponent i harmònic de cases d'estil georgià. Aquesta nova ciutat es va convertir enseguida en la residencia de la burgesia, que fins a les hores es veia obligada a viure als estrets i insalubres edificis del casc antic o be a anar-se'n a Londres. Actualment, com tots els eixamples de primera generació, ha esdevingut un districte comercial, mentre la gent s'ha desplaçat a d'altres districtes residencials.

The pub experience i l'assaig del Tattoo
Tot això forma part del previsible, i hom va resseguir-ho, de forma més o menys rutinària, amb la guia a la ma. Potser per això valorem més les petites descobertes que fem de manera accidental. La més gratificant per mi va ser la de viure l'ambient genuí d'un pub, amb una mitja pinta a la mà (a la qual en va seguir un altre) de una excel·lent pale ale, (aquesta cervesa de color torrat i escuma densa). El cas es que, sense proposar-nos, varem aterrar, segons vaig poder escatir a posteriori, en una de les tavernes més conegudes arreu.

Una segona sorpresa divertida va ser la de topar-nos amb un assaig del Tattoo. Això és, de la famosa parada militar-folklòrica que es fa a l'esplanada del Castell durant el Festival de Edinburgh del mes d'agost. No cal dir que no donaria un pas —i la gent en dona molts i si gasta molts cales— per veure-ho, però trobar-nos-ho als nassos de manera informal (bé, la parada de veritat dura 2 o 3 hores, i l'assaig que varem veure en prou feines vint minuts) ens va fer gràcia. I, què caram, sentir una banda de sacs de gemecs interpretant Scotland the Brave en directe no és una cosa que és vegi cada dia :)

1 de juliol de 2010

La Olivia es pren un any sabàtic

Segurament us preguntareu qui carall és Olivia Judson i perquè la porto avui al bloc. Doncs bé, contràriament al que podria induir a creure un primer cop d'ull a la foto, no es una artista del mon de l'espectacle ni una cover girl, sinó una doctora en biologia per la Universitat de Oxford, especialista en evolució, que ha escrit, entre d'altres, en publicacions tals com The Economist, Nature, The Financial Times o The Atlantic, i que actualment escriu un article setmanal al New York Times. Deu ni do, oi? Doncs, per si tot això fos poca cosa, avui es permet el luxe de dir-nos que això de escriure cada setmana al NYT es molt estressant i que es pren un any sabàtic. Mondo cane: uns tan i altres tant poc. Es broma, ni en queixo de la meva sort ni envejo la dels demés.

¿Perquè la porto al bloc, doncs? Entre d'altres coses, perquè aquest inesperat comiat m'ha portat a reflexionar sobre la de coses que se'm escapen per falta de temps i, sobre tot, per la falsa il·lusió d'estar a temps de fer-les en qualsevol moment perquè "les tinc a l'abast": llibres que no he llegit però que només he d'estirar la ma per despenjar del prestatge, pel·lícules que no he vist però que tinc gravades o en dvd, articles que no he llegit però que puc llegir "en qualsevol moment" perquè els tinc a l'ordinador... cal continuar? Amb els articles de la Olivia Judson em passava el mateix: sabia que els tenia a l'abast. A més a més cada setmana el e-mail del NYT em recordava l'ultim article escrit i pensava "l'he de llegir". Però com tans d'altres anava a la pila del greix. I avui, de cop i volta, em colpeja el títol : So long, and Thanks

—Ostres!, que ha passat, on vas?
—Ja ho veus noi, la vida es així res es permanent, tot flueix.
— Però, Honey, si estàs a la flor de la vida...
— En canvi a tu ja fa molt de temps que se't va enganxar l'arroç. I tanmateix, pel cas que em feies...
— M'havia proposat llegir els teus articles, en serio.
— Perfecte: ara tindràs un any per possar-te al dia. Mira, m'agrada fer les coses ben fetes, i escriure cada setmana al NYT no és qualsevol cosa. És com tindre un dragó per mascota: o l'alimentes amb menja de primera qualitat o un bon dia et pot rostir d'una flamerada.
— Vist així...
— Vull fer acopi de bona vianda per el dragó, tinc el projecte d'escriure un llibre, vull llegir, endreçar les idees...
— En fi, maca, ha estat un plaer. Sempre ens quedarà Darwin.

No és el primer ni serà l'últim cop. Al blogroll d'ací al costat encar hi tinc enllaçat el bloc d'en Bill Moyers. Un periodista honest (si més no a mi m'ho semblava) que després d'haver estat secretari de premsa del president Lyndon B. Johnson i de quaranta anys en el periodisme televisiu (una especie de Josep Cuní però en serio) mantenia un bloc rigorós i de qualitat amb l'al·licient, a més, de que es podia llegir la transcripció dels diàlegs al mateix temps que es sentien. També, no fa gaire, un bon dia va dir fins aquí he arribat (en aquest cas no per prendre's un any sabàtic, sinó per retirar-se, que ja te 76 anys i s'ho ha ben guanyat) i em va deixar amb la sensació de que havia desaprofitat un munt de ocasions de llegir-el i escoltar-el. Sí, direu, ens queden els arxius; tenim milions i milions d'arxius al nostre abast, però es una vana il·lusió: tot el que ens passa pel davant i no ho agafem al vol es perdrà irremissiblement. Tots aquells moments és perdran en el temps com llàgrimes en la pluja.