22 de novembre de 2010

Déu & Co. Societat Limitada

Redéu, quin joc!
Hi ha dues classes de deus: els omnipotents i eterns, el paradigma dels quals seria el déu de Abraham que va donar lloc a les tres grans religions monoteistes, i els deus més modestos, com ara els de les mitologies grega o romana, que interaccionen, pacten i fan tripijocs amb als humans. El Déu de "El joc de Déu" ve a ser una mena d'híbrid entre aquestes dues categories: si bé se'ns presenta com el Déu judeo-cristià (no podria ser d'altre manera en el context del New York actual) els seus poders limitats, les seves peripècies i el seu tarannà el fan més proper als deus mitològics. Una mica, podríem dir, a mig camí entre Sísif, que per trampós i per haver esquivat Tànatos (la mort) es veu condemnat a espitjar la pedra muntanya amunt una i un altre vegada, i Prometeu, que per haver robat el foc als deus i afavorir els humans es encadenat a una roca (en aquest cas a un apartament de Manhattan). Sí, decididament el Déu que ens proposa en Salvador Macip: "baixet, grassonet, calb i amb accent estrany", és un déu molt més humà que el déu terrible del Gènesi.

És aquesta proximitat i aquest tarannà de Déu —en el fons bona persona— el que permet a Sherman, el nostre antiheroi, "entrar a l'habitació de Déu sense trucar a la porta" tot dient "Déu vos guard!". (Qui, si nó?). I és que aquest estudiant dropo (no el jutjo, ho diu la contracoberta del llibre) que poc a poc s'ha anat ficant en el seu paper: "...es mira al mirall. S'acaba d'adonar que dins d'una americana és molt més perillós que vestit amb un coll alt negre", no acaba de prendre consciència de la transcendència de la seva missió, per més que la Vivian, la dona que hi ha sempre darrera de tot gran home —la Lady Macbeth de la història, per entendre'ns— prou s'hi escarrassa: "Aquest projecte és més gran que tu i que jo i que Déu. No saps fins on podem arribar plegats". Si ho sabrà ella! Això sí, de vegades li ha de parar els peus: "Si ens posem a eliminar tots els qui ens fan nosa ens convertiríem en una amenaça pitjor que la que estem intentant eradicar".

No sé si heu sentit a parlar de la teoria del caos, i de Ilià Prigogin, un dels seus principals divulgadors. Parla dels sistemes dinàmics no lineals (la immensa majoria) i ens diu que son molt sensibles a les condicions inicials. (Ja sabeu, tot allò de l'efecte papallona, etc). Doncs bé, tot i ser "El Joc de Déu" una comèdia esbojarrada, un científic com el Salvador no podia deixar passar la ocasió de fer una referència dissimulada a un tema tant llaminer com el del determinisme i el lliure albir. Així, quan ens diu: "Déu té raó. Fins i tot per a ell és difícil anticipar una cosa que en un principi no havia de passar", ens està dient que ni tant sols Déu pot anar contra les seves pròpies lleis. "Quan una nova variable s'afegeix al present, una dada que abans no hi era, (...) l'atzar es reconfigura. El futur mateix es reconfigura". Finalment sembla que el talòs d'en Sherman ho entén: "fins i tot estant amb algú que pot veure el futur, la teva vida no deixa de ser una mica incerta".

Bé, ara no us pense-s'hi-ho, després del que he dit, que és un llibre rebuscat (en tot cas el rebuscat soc jo) ni que li calen all que se'n diu "diferents nivells de lectura": res de res, és una historieta lleugera i delirant per pasar-s'ho bé i, em consta, el primer a pasar-s'ho bé va ser el propi Salvador. Ara bé, com és sabut, cadascú fa dels llibres la seva particular lectura, i a mi, a més a més de divertir-m'hi, m'ha agradat buscar-hi suggeriments que, probablement, ni el propi autor els hi ha posat.

PS: Si sou capaços de fer dues coses a l'hora (jo, no) podeu rellegir el post tot sentint com la Vera Lynn canta "We'll meet again" a l'escena final de "Dr. Strangelove" (a dalt a la dreta).  

17 de novembre de 2010

Humans: ¿individu o espècie?

NASA: La Terra des del Apollo 17
Aquest matí, mentre m'afaitava, he sentit un tros de la tertúlia de Catalunya Radio que m'ha induït a rumiar una vegada més sobre un tema recurrent en mi: quina finalitat hem de perseguir com a especie humana (si és que n'hem de perseguir alguna). El que m'ha interessat ha estat un breu intercanvi (cap el minut 33) entre l'antropòleg Eduald Carbonell i l'historiador Joan B. Culla. Cito molt sintèticament:

Carbonell.— Estem en una crisi evolutiva. La Revolució Industrial va ocasionar una crisi que li va costar a l'especie una pèrdua de entre 200 i 250 milions de espècimens. [inclou les dues grans guerres]. I ara estem davant d'un altre crisi provocada per la Revolució Científico-tècnica que ens costarà d'un 15% a un 20% de espècimens.

B. Culla.— Podria estar d'acord amb el que diu, però és que sense Revolució industrial el creixement demogràfic s'hauria mantingut al ritme del segle XVII. No hi hauria hagut aquests milions de morts perquè hi hauria hagut centenars de milions menys de naixements. Entre d'altres moltes coses, la Revolució industrial va portar el progrés de la higiene i la sanitat, la caiguda de la mortalitat infantil, etc.   

(Després han continuat divagant i matisant però ja estava a la dutxa i no he seguit el fil).

El que m'interessa en aquest cas no és qui dels dos duia la raó (o si cap dels dos) sinó l'arrel de la qüestió. Acceptant la premissa de que estem aquí per atzar (tampoc m'interessen ara les qüestions transcendentals), ¿quin bé ens caldria perseguir: el de l'especie —per la via de progrés, com sembla defensar en Culla, o per la via de evitar les crisis, com demana en Carbonell— o el de l'individu? Dit d'un altre manera, sense perdre de vista que son conceptes interrelacionats i sense caure tampoc en el reduccionisme, ¿on hem de posar el focus principal: en l'individu, en la societat o en l'especie?

La temptació d'anar fent preguntes i deixar les respostes per el lector es gran, sobre tot quan es tracta de promoure la reflexió sense condicionar per endavant. Però no deixaré de mullar-me: per a mi el focus s'ha de posar en l'individu. Tal com jo ho veig, la societat, en abstracte, no és res si no és com a conjunt de individus. El mateix podríem dir de les nacions, els pobles, les races o qualsevol altre construcció social. I el que val per a la societat val per a l'especie com a entitat biològica.

Estarem d'acord, espero, (inclús si a la pregunta de més amunt heu respost que cal posar el focus en la societat o l'especie) en què el principal objectiu a perseguir és la felicitat i l'absència de patiment dels individus (per sí mateixos o com a membres de la societat o l'especie). Llavors, em pregunto: ¿podem sumar les felicitats? Es a dir, a igualtat de felicitat (o benestar) per individu, ¿un mon format per 7000 milions de persones seria més feliç (tindria més quantitat de felicitat) que un mon format per 9000 milions? (previsió per a l'any 2050). Sembla evident que no, que el que compte és la felicitat dels éssers realment existents, no dels hipotètics. Portem una mica més enllà el raonament: ¿què fora preferible, un mon de 2000 milions de individus raonablement benestants o un de 7000 (actual) amb un percentatge elevat de individus patint greus mancances? (I la resta contínuament estressats).

Sabem que el mon és finit i que els recursos de tota mena (aigua potable, terra cultivable, energia, pesca, aire, capacitat de reabsorció de deixalles, etc.) son limitats. Sabem que el patiment d'una bona part de la humanitat és degut a la impossibilitat de accedir a aquests recursos. Sabem que totes les guerres, des de l'inici de la humanitat, han esdevingut per competir per els recursos i la riquesa. Sabem que l'avanç de la civilització ha permès anar incrementant aquests recursos però que la demografia li ha anat inexorablement al darrera fent que sempre resultessis insuficients per satisfer els anhels dels individus (no entrem en com s'ha repartit la riquesa, que aquest apunt no dona per tant). Sabem, en definitiva, que, amb el nivell tecnològic assolit per la civilització, un mon habitat per, posem pel cas, 2000 milions de persones podria mantindre de manera còmoda i estable aquesta població.             

Finalment, i per acabar, recuperem un moment la tertúlia. L'antropòleg es lamenta pels individus perduts per l'especie; l'historiador es consola perquè el creixement demogràfic és molt superior al del segle XVII. Els estats tenen com a fita principal i prioritària el creixement econòmic—ergo demogràfic— per guanyar competitivitat entre ells i per pagar la despesa de les actuals i futures pensions.  És un monumental joc piramidal d'abast mundial: els últims que hi entrin quedaran atrapats. Tots sabem, i el que no ho sap és perquè és un beneit (i potser val més així) que la competició per uns recursos cada cop més escassos acabarà, com sempre ha acabat, en forma de guerres i revoltes. ¿Te tot plegat alguna lògica?

8 de novembre de 2010

Bellesa russa

Grúixinka (A. Perri) i Katerina (C. D'Antona)
M'he embrancat a llegir tres o quatre llibres d'un gruix considerable a l'hora, cosa que no acostumo a fer. Vull dir que no acostumo a llegir llibres d'un gruix considerable (lo meu son més aviat els llibre de butxaca), no que no en llegeixi diversos simultàniament. I menys encara que no els deixi i els reprengui un munt de vegades, o que no acabin dormint el somni dels justos amb un punt al mig que va engroguint al mateix temps que el llibre.

Un d'aquest llibrots —l'últim que va escriure Dostoievski— es diu "Els germans Karamàzov". El vaig agafar un dia d'aquests que un te una mica tontos, amb la indefinida intenció de fullejar-el i tornar-el a deixar (com faig tantes vegades), i vet-ho aquí que vaig anar a topar amb un paràgraf que em va enganxar. Però, és clar, una noveŀ la no es pot començar per la meitat, de manera que, no sé ben bé com, em vaig trobar començant pel principi, que és com se solen llegir les noveŀ les. He de dir d'antuvi que l'amic Fiòdor m'ha impactat. I també que més d'una i de dues vegades m'han vingut ganes d'estampar-el contra la paret. Però poc a poc hi he anat agafant una reŀació d'això que se'n diu amor-odi; a cada impuls d'estampar-el contra la paret ha seguit un impuls, no menys viu, de comprendre i entrar dins d'una mentalitat per a mi tant estranya.

Però no us volia parlar del, per mi encara massa desconegut, Dostoievski (potser més endavant, si arribo a copsar una mica millor el que m'amaga) sinó només deixar-vos-en una mostra. (El context no és rellevant):
Tenia vint-i-dos anys i la seva cara representava exactament aquesta edat. La seva pell era molt blanca, amb reflexos rosa pàŀlid; l'oval de la cara una mica ample, la mandíbula inferior una mica sortint. El llavi superior era prim, l'inferior —que avançava— dues vegades mes gruixut i com inflat. Una cabellera magnífica, molt abundosa, castanya, unes celles fosques, uns ulls admirables, gris-blau, amb llargues pestanyes: l'home mes indiferent i mes distret, esgarriat entre la multitud, al passeig, no hauria deixat d'aturar la mirada en aquella cara i recordar-la molt de temps.
 Segueixen unes línies que no fan al cas i reprèn la descripció de la Grúixinka:
El seu xal dibuixava unes espatlles fornides, un pit ferm de dona jove. Aquell cos prometia potser les formes de la Venus de Milo, però ja amb unes proporcions una mica exagerades, això s'endevinava. Els bons coneixedors de la bellesa russa, examinant-la, haurien predit amb tota certesa que prop de la trentena aquella bellesa, tan fresca encara, perdria la seva harmonia, s'alteraria, que la cara es faria pastosa; es formarien ràpidament arrugues sobre el front i al voltant dels ulls, la pell es marciria, potser es tornaria de color de porpra; en una paraula, era la "bellesa del diable", bellesa efímera, tant freqüent en la dona russa.
 Deia més amunt que l'hi he agafat una mena de amor-odi. Potser no son paraules apropiades cap a una persona que fa cent trenta anys que és morta. És més aviat com un repte. Repte a entendre una mentalitat que m'és estranya. Estranya en el temps, estranya en l'espai (no m'havia imaginat a mi mateix tant lluny de la mentalitat russa), estranya, fins el paroxisme, en el fet religiós, estranya, en fi, filosòficament i moralment. I diuen que, a més a més, escrivia bé; això, en tot cas, ho deixo per a els lletraferits.