28 de desembre de 2010

Llucià de Samòsata.- Diàlegs dels morts.

Llucià (Wikipedia)
Un apunt al bloc de la Clídice em va rescatar de la memòria la figura de Llucià de Samòsata que en prou feines recordava vagament dels temps del batxillerat. També l'Allau (vaig veure-ho després) li dedicà un apunt. No l'he trobat a les llibreries; es veu que es va exhaurir i no s'ha tornat a editar. En ocasions com aquesta és quan la funció de la biblioteca publica troba la seva veritable raó de ser, per sobre de les contingències del mercat i la atzarosa vida de les editorials. Felicitem-nos-en.

Llucià va viure al segle II dC. Tot i que no se'n coneixen les dates precises, sembla que nasqué a Samòsata, ciutat situada a la riba de l'Eufrates, cap el final del regnat de Trajà o a l'inici del d'Adrià, quan ja feia més d'un segle que els regnes hel·lenístics estaven integrats a l'Imperi Romà. Pràcticament les úniques dades que tenim de la seva vida provenen dels seus propis escrits. Pel que sabem fou una mica rodamón fins que al voltant dels trenta anys, després de aprendre el grec, que no era la seva llengua, s'establí a Atenes com advocat professional. També d'això se'n cansà i es va dedicar a fer de sofista ambulant, viatjant per tot l'Imperi. Tornà a viure a Atenes entre els anys 157 i 161 dC, període en que reprèn l'activitat literària i filosòfica, entra en contacte amb els cínics i descobreix l'obra de Menip de Gàdara (filòsof cínic del segle III aC). Encara un parell de cops més se'n va i retorna a Atenes, però cada vegada és més crític, fins i tot hostil, en vers als filòsofs, sofistes, poderosos i notables en general.

Cal recordar que el cinisme no tenia el sentit i les connotacions que li donem avui en dia, sinó que més aviat s'assemblava a el que ara en diríem escepticisme. Fins i tot l'últim Llucià, que segueix les petjades de Menip i Diògenes, a mi em fa l'efecte d'un nihilista o un hippy avant la lettre. En els Diàlegs dels morts Llucià porta el cinisme a la seva culminació, fent ús de l'humor irònic, la burla i la sàtira com a eines per arribar a la gent. Perquè en el fons el que pretenen els cínics és predicar la vida virtuosa i austera, bé per via de exemple personal (es diu que Diògenes vivia en una bóta), bé per via de crítica social. En la majoria dels diàlegs Llucià se'n fot -literalment- del mort i de qui el vetlla. Aquest que he triat, però, (en part per la seva brevetat) és una mena de faula moral sobre la l'anhel de perseguir quimeres:      
Quiró i Aquiŀles (Wikipedia)
Menip i Quiró

Menip.— He sentit dir, Quiró,(*) que, tot i ser un déu, vas voler morir.

Quiró.— Has sentit bé, Menip; i, com pots veure, ho vaig acabar fent, tot i que hauria pogut ser immortal.

Menip.— ¿I què va provocar-te aquesta passió per la mort, una cosa que normalment no desperta cap mena d'amor?

Quiró.— T'ho diré, puix que veig que no ets gens estúpid: la immortalitat ja no era una cosa dolça per a mi.

Menip.— ¿ No era dolç per a tu estar viu i veure la llum del sol?

Quiró.— No, Menip, perquè jo considero que el plaer no es troba en la repetició sinó en la varietat. Jo vivia I per sempre i fruïa indefinidament d'unes mateixes coses: el sol, la llum, el menjar; les estacions eren sempre les mateixes i tots els esdeveniments se succeïen ordenadament, com si l'un fos conseqüència de l'altre. N'estava ben fart, perquè el plaer no consisteix a tenir sempre el mateix sinó a tenir una mica de tot.

Menip.— Ben dit, Quiró. ¿I com et van les coses aquí, a l'Hades, d'ençà que vas decidir venir-hi?

Quiró.— No em van malament, Menip. La igualtat aquí és absoluta i això fa que no hi hagi cap diferència entre viure a la llum del sol i sojornar a les tenebres. D'altra banda, no hem de patir per la set o la gana com a dalt perquè aquí no tenim cap d'aquestes necessitats.

Menip.— Vés amb compte, Quiró, no caiguis en contradicció amb tu mateix i entris en una mena de cercle viciós.

Quiró.— ¿Què vols dir?

Menip.— Que si la monotonia i la rutina et cansaven quan eres viu, aquí també et cansaràs perquè les coses són igual de monòtones, i hauràs de buscar el canvi en alguna altra vida, la qual cosa, penso jo, és impossible.

Quiró.— ¿Quina actitud cal prendre, doncs?

Menip.— Em penso que diuen que el més intel·ligent és conformar-se i valorar el que es té, i pensar que no hi ha res que no es pugui suportar.

------------------
*). Quiró és un centaure famós per la seva prudència i saviesa. Ferit accidentalment per Hèracles, cedí la seva immortalitat a Prometeu i d'aquesta manera aconseguí morir i alliberar-se del dolor que li produïa la ferida.

24 de desembre de 2010

Merrie Melodies: La treva de Nadal.- Actualitzat!

Ja em perdonareu que tiri de tòpic, però és que un (a més de no gaire imaginatiu) és sentimental i una mica retro (Je me souviens) i, arribades aquestes dates, el primer que li ve al cap a l'hora de felicitar les festes nadalenques és el So this Chrismas de Lenon o les Pipes of peace de'n McCartney. (Podríem anar més en darrera, fins a Bing Crosby, però no vull que em tireu tomàquets, que empastifaríeu la pantalla).

La història, o la llegenda, —mai sabem exactament on comencen les unes i acaben les altres— és prou coneguda: la nit de Nadal de 1914, al front occidental de la Primera Guerra mundial és va produir una treva informal i espontània quan els soldats de la trinxera alemanya varen començar a cantar el Stille Nacht i altres nadales, i els anglesos els varen seguir. Segons les versions més edulcorades es varen intercanviar felicitacions, la onada es va estendre a una gran part del front i fins i tot es varen jugar partits de futbol entre uns i altres. Paul McCartney (més tard Sir Paul McCartney) va escriure la cançó Pipes of Peace, de la que en va sortir aquest vídeo:



I després de donar veu a anglos i germànics potser que posem el contrapunt amb aquest El Noi de la mare que he trobat a Youtube. No és el que jo buscava, però no sona malament del tot.


Aquest m'ha fet molta gracia. I ha corregut com la pólvora. Un toc de humor no ve mai malament. :)

18 de desembre de 2010

Estat fallit 3.— Partitocràcia

Copirri: Ed. Columna
El 18 de novembre de 1976 les Cortes Generales varen aprovar la Llei per a la Reforma Política amb caràcter de Ley Fundamental del Reino. Aquest acte, que donava pas a un procés de voladura controlat del règim franquista, es va conèixer com a "l'harakiri de les Corts franquistes". Va ser un fet excepcional provocat per circumstàncies excepcionals; en condicions normals cap organisme viu (individual o col·lectiu) s'autodestrueix o actua en contra de la seva pròpia supervivència.

Donat que Espanya venia de quaranta anys d'absència de democràcia es va pensar que calia muntar un sistema de partits robust, amb eleccions a base de llistes tancades, en el qual els partits i les idees fossin més importants que les persones. He de admetre que jo també n'estava fermament convençut. Però el pas dels anys m'ha fet veure les coses d'un altre manera. Com diu Josep Mª Colomer, els partits varen ser objecte de sobreprotecció financera, legal i electoral, i "aquesta sobreprotecció ha consolidat el monopoli de la acció política per part d'unes poques dotzenes de persones".

Deia al començament que cap organisme viu actua en contra de la seva pròpia supervivència. Doncs bé, els partits i els polítics son organismes vius. Com tu i com jo, amic lector. No pretenc dir que el darwinisme social sigui la única llei que regeix els actes dels polítics, però tampoc podem pretendre que siguin éssers angelicals, sobre tot quan corren temps difícils i la política és el seu medi de subsistència, el seu lloc de treball. Per dir-ho ras i curt: un diputat anglès es juga la reelecció aconseguint la confiança dels electors de la seva circumscripció (d'aquí que bastant sovint trenquin la disciplina de partit); un de espanyol (o català) obté un lloc a les llistes aconseguint la confiança de l'aparell del partit. Però els diputats i regidors només és la punta de l'iceberg; al darrera hi ha tot un sistema clientelar, de fidelitats i de amiguisme que pot arrossegar desenes de milers de persones. Cents de milers en el cas dels partits grans espanyols. Haurien de ser veritables herois —tant els polítics individualment com els partits col·lectivament— per posar els interessos de la societat per davant d'els interessos del partit (que son els seus propis interessos). I avui en dia d'herois no en corren gaires.

M'agradaria deixar ben clar que no soc dels que denigren els polítics, ni dels que pensen que son persones especialment propenses a la corrupció o a la ineptitud. En absolut. Crec que son un reflex de la societat, en els seus vicis i les seves virtuts, ni més ni menys que la resta de ciutadans. El problema és que estan —estem— atrapats en un sistema pervers. I estic convençuts de que en son perfectament conscients, si més no els que son mínimament lúcids (que també n'hi ha de obcecats, com a tot arreu). Ho veuen cada dia a les enquestes, que els diuen que els polítics son el col·lectiu pitjor valorat per la societat, i ho veuen en els index creixents d'abstenció. Llavors em direu: ¿si ho veuen perquè no hi posen remei? No vull fer-me pesat però ho he de dir una vegada més: perquè son éssers vius, i no es faran l'harakiri si una força superior no els obliga a fer-ho.

Catalunya és l'única comunitat autònoma que no te llei electoral pròpia, i els partits se'n acusen mútuament. Des de fa més de tres anys Ciutadans pel Canvi i grups de experts van estar impulsant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per dotar-nos d'una llei electoral que, en bona mesura, anava encarada a resoldre aquest vuit legal i els dèficits de la actual llei, tal com es reflectia en aquests punts cardinals. Es va crear una comissió d'experts per assessorar al Parlament i fer una proposta tècnica per buscar el consens. Tot debades, tant CiU com el PSC varen trobar excuses per donar llargues, i el debat va naufragar. En el meu antic bloc hi vaig dedicar dos apunts: aquest i aquest.

No és un problema de Catalunya, però. La desgraciada història de la No-Llei-Electoral només és el símptoma de que Catalunya no és ni millor ni pitjor que la resta. Preneu-ne nota els que us penseu que la independència ho arreglaria tot. 

15 de desembre de 2010

Intermedi: Russell i la simpatia hipotètica

L'any 1967 Edicions 62 va publicar una "Història Social de la Cultura", en 6 volums. Recordo que vaig estar temptat de comprar-la, però en aquells temps era molt jove, anava curt de butxaca i tenia altres urgències. Però vet aquí que el setembre d'enguany la mateixa editorial ha publicat, dins de la col·lecció "labutxaca" i a preu molt assequible, "Una història de la filosofia occidental" de Bertrand Russell, traduïda per Jordi Solé Tura, que és, de fet, la reedició de dos d'aquells volums. Ara, amb més temps per llegir, menys urgències i més tranquil·litat d'ànim, estic segur que en gaudiré, més i tot, que no ho hauria fet llavors.

En tant que llibre de història de la filosofia no és d'esperar trobar-hi el pensament de l'autor —que va expressar abastament en d'altres obres— ans una visió panoràmica i imparcial de la disciplina al llarg dels segles. Però aquesta imparcialitat no impedeix Russell de donar-nos punts de guia i consells sobre com hem de orientar-nos al fer la travessa. Així, a la introducció, abans de iniciar el camí, ens prevé contra la frustració per la manca de certeses i respostes categòriques:
Davant les esperances i els temors la incertesa és dolorosa, però hem de suportar-la si volem viure sense l'auxili de contes de fades alleujadors. (...) Aprendre a viure sense certesa, i, alhora, sense restar paralitzats per la vacil·lació, és, potser, el més important que la filosofia pot aportar a aquells qui l'estudien.
I és tot just camí de la primera fita, quan estem recorrent els presocràtics, que aprofita el capítol dedicat a Heràclit per introduir, com qui no vol la cosa, un concepte que em colpeix per la seva senzillesa i, alhora, la seva profunditat: la simpatia hipotètica.
En estudiar un filòsof la actitud correcte no és ni la veneració ni el menyspreu, sinó una mena de simpatia hipotètica fins que sabem exactament allò que creu en les seves teories; només aleshores podem passar a l'actitud crítica...
Tindre una actitud de simpatia hipotètica vol dir, literalment, acceptar com a hipòtesi de treball que la persona en la qual estem interessats te coses interessants a dir-nos i cap a les quals podem sentir empatia. I el que Russell ens encoratge a fer és escoltar-el amb actitud receptiva fins que ens haurem fet una idea cabal de quines son les seves idees i les seves teories. Quan un home intel·ligent expressa un punt de vista que ens sembla absurd —diu— hem de intentar comprendre per què a ell li sembla plausible, per què li sembla correcte. Un cop fet aquest exercici de intentar comprendre el nostre interlocutor  —o el filòsof que volem estudiar— és quan podem passar a l'actitud crítica. I això, diu finalment: "ens ajuda a comprendre que molts dels nostres prejudicis més estimats semblaran purs disbarats als homes d'èpoques futures, amb una estructura mental diferent".
   

9 de desembre de 2010

Estat fallit 2.— Treball, vaga i sindicats

Deia John K. Galbraith que la paraula "treball" descriu quelcom que per a uns és font de satisfacció personal, prestigi social i benestar, mentre que per a uns altres és esgotador, tediós o frustrant (naturalment, entre aquests extrems hi ha totes les gradacions possibles). I afegia que utilitzar el mateix terme per a ambdós casos suposa un frau. Però si això ha estat sempre així, al llarg dels temps, no és pot dir el mateix de les relacions entre treball i capital. Aquest concepte va començar a canviar amb la revolució industrial, que a Espanya va arribar a mitjans del XIX, i les conseqüències socials de la qual es manifestaren, sobretot, a principis del XX.

Durant la primera meitat del XX, sobretot en zones industrials com ara Barcelona i la seva àrea de influència, l'esmentada relació entre treball i capital va adquirir la forma més clàssica de lluita de classes, amb les eines de que disposaven cadascun (més o menys ortodoxes segons el moment i circumstància): lock-out i repressió per part d'uns; vaga i sindicació per part dels altres. I negociació col·lectiva entre ambdues parts. Així es varen anar consolidant els drets bàsics dels treballadors: jornada de vuit hores, seguretat social, subsidi en l'atur, seguretat i higiene en el lloc de treball, etc.

A l'últim quart de segle XX, però, amb la explosió de la revolució tecnològica i la globalització, el panorama va començar a canviar de forma accelerada. Per no allargar-nos, podríem resumir els canvis principals, i la situació actual resultant, en els següents:
  • Pèrdua de pes dels sectors primari i secundari, en benefici del terciari i quaternari (serveis, comerç i administració) amb exportació de llocs de treball a països en desenvolupament.
  • Emergència de sindicats sectorials i corporatius, adreçats a funcionaris, treballadors especialitzats i quadres, en resposta a la transformació de la estructura laboral abans esmentada.
  • Desplaçament dels sindicats tradicionals, que es veuen obligats a competir amb els anteriors pel nou "mercat" de potencials afiliats: funcionariat, empreses públiques i parapúbliques de serveis, i grans empresses industrials (automòbil i similars).
  • Situació de debilitat dels treballadors que no formen part dels anteriors col·lectius: temporals, discontinus, autònoms, empleats de empreses petites o familiars, immigrants, aturats, etc.
  • Treballadors o funcionaris de sectors estratègics que tenen una força de coacció desproporcionada respecte de la seva importància numèrica: controladors aeris, pilots, conductors de transports públics, serveis de neteja, etc., per no parlar de jutges i policies, amb estatus especials.
Les conseqüències de tot això han estat, d'una banda, un creixement de les distàncies entre classes socials treballadores, que s'han polaritzat entre una mena de "aristocràcies" de les classes treballadores i la resta (com abans, també aquí podem establir gradacions) i, d'un altre, la desnaturalització dels conceptes associats a les relacions treball-capital de que parlàvem al principi. Així, per exemple, el "dret de vaga" te molt poc a veure amb el que tenia fa cinquanta anys. ¿Qui exerceix el dret de vaga?: òbviament els col·lectius que s'ho poden permetre, els de les aristocràcies obreres. I el més important: ¿contra qui l'exerceixen? No contra les empresses, evidentment, sinó contra la ciutadania. Saben que tenen poc a pelar en front d'una multinacional de l'automòbil, que si l'emprenyen gaire deriva les línies de muntatge a un altre país. De manera que a qui cal pressionar és a l'Estat; es a dir, a la ciutadania: tallar autopistes, paralitzar els transports públics, escanyar els serveis.

El desideràtum d'aquest despropòsit és el que en podríem dir "vagues a hores convingudes". A dies alterns, els matins de cada dilluns o ja, arrissant el rinxol, el darrer invent dels treballadors dels "ferrocates" (FGC): acollint-se a no sé quin article del conveni, vaga de 10h a 16h, fora d'hores punta, amb lo qual s'estalvien els serveis mínims. Això no és fer vaga, això és fotre's del mort i de qui el vetlla.

¿Per què dic que això és un símptoma d'Estat fallit? Doncs perquè la evolució de les relacions entre treball i capital, de la qual he començat parlant i n'he desgranat algunes de les conseqüències, no te cap correspondència amb una evolució paral·lela o similar en les estructures de l'Estat. Com vaig dir al darrer apunt, en referència a la vaga salvatge dels controladors, o com hem vist i seguirem veient en situacions semblants, els governs i institucions de torn no poden reaccionar davant d'aquest tipus de desafiaments més que cedint —a costa del ciutadà, no ho oblidem— o militaritzant. Cosa, aquesta última, que, òbviament, només és pot fer en un cas límit. És el peix que es mossega la cua: com més cedeix l'Estat als col·lectius privilegiats més s'eixampla el gap social, més oprimits se senten els menys afavorits i més reforçats els privilegiats. Afegiu-hi la crisi, i ja tenim la tempesta perfecte.

6 de desembre de 2010

Estat fallit 1.— Militarització


Retrat del General Espartero a Las Cortes
Feia dies (inspirat en part pels apunts d'en Ramon Alberich) que volia escriure alguna cosa sobre el segle XIX i la tradició espanyola dels “pronunciamientos” i l'ombra de la tutela del poder militar sobre el poder civil. El que no em podia esperar de cap manera era que la actualitat em donaria un motiu de reflexió tant immediat per fer-ho. Bé que no exactament tal com jo l'havia pensat.

El motiu, com ja heu endevinat, és el decret RD 1673/2010 de 4/12/2010 en virtut del qual els controladors aeris "passen a tenir la consideració de personal militar” i queden sotmesos a les ordres directes del Cap d'Estat Major del Exèrcit de l'Aire i les autoritats militars (per dir-ho amb la expressió que va immortalitzar Tejero: “la autoridad, militar por supuesto”) i “a les lleis penals i disciplinaries militars”.

Els pronunciamientos van començar a prendre carta de naturalesa, com a forma habitual de relleu als governs de Espanya, al segle XIX, en l'època de transició del absolutisme al liberalisme (grosso modo el 1833), i varen continuar, de forma pràcticament ininterrompuda, fins el 1932, quan el general Sanjurjo va protagonitzar l'últim intent de cop d'estat anterior la revolta feixista. És a dir, tot un segle més la traca final de 40 anys de Guerra Civil i dictadura. Val a dir, però, que aquesta implicació dels militars a la política era, en la majoria dels casos (però no en tots) relativament incruenta. De fet eren els propis polítics, tan els moderats com els progressistes, els que apel·laven al als generals, en tant que “espadones”, per a ser instal·lats al poder. O per que el propi general de torn es fes càrrec de de la Presidència del Govern o de la Regència. Això era ni més ni menys que la conseqüència d'una societat civil dèbil i desestructurada i, en gran mesura, ignorant i analfabeta.

Si recordo tots aquests antecedents, més o menys sabuts per tothom, és per contextualitzar els fets d'aquest cap de setmana. Per descomptat que en aquest intent de contextualització m'he deixat moltes més coses (els repetits fracassos de bastir un Estat constitucional; el permanent estat, larvat o actiu, de guerra civil entre liberals i reaccionaris; el conflicte permanent entre jacobins i federals, etc.) però el fet rellevant, als efectes que avui ens interessen, és la endèmica immaduresa política del poble espanyol per deslliurar-se de tuteles de militars, oligarques i aristocràcia funcionarial.

Però alerta! No ens quedem en la anècdota i perdem de vista la categoria. L'anècdota —tant greu com vulgueu per les seves conseqüències, però anècdota a fi de comptes— és l'espantada dels controladors aeris. El fet categòric és que els poders civils de l'Estat de dret Espanyol —executiu, legislatiu i judicial— son incapaços de fer front a un cas de desobediència civil, tant trivial, com el de unes malalties fingides, i ha de recórrer a l'Exercit i a la "justícia militar". (Que és a la justícia, el que la "música militar" és a la música).


Quedi clar que no critico la mesura en sí que ha pres el Govern (les postures una mica melodramàtiques com la del editorial de Vilaweb em semblen fora de lloc) probablement no tenia gaires més alternatives per resoldre de forma ràpida i expeditiva el caos dels aeroports. El problema de fons és de més abast: l'Estat civil és incapaç, perquè no te mitjans ni estructura, de resoldre un problema civil. Aquest és el drama: l'emperador va despullat. I aquest problema de fons te moltes derivades. Tantes, que no m'hi caben en aquest apunt. D'aquí el "1" que inclou el títol: en seguiran més.

1 de desembre de 2010

Guaita què fan ARA!

Miguel Gallardo per l'Ara
Havia sentit campanes de que sortiria un nou diari en català, però no en vaig fer gaire cabal. Tenen molta moral o molts calés —vaig pensar—. Però un cop l'he vist al quiosc no me'n he sabut estar: puig que parlen català, veiem que diuen. De manera que sense gaire entusiasme (ja fa temps que no estic per molts entusiasmes) vaig decidir compra-el una temporadeta, a veure per on respira.

Des que tenia us de raó, i una pesseta a la butxaca, (es dir, des dels 16 o 17 anys) he comprat cada dia de l'any el diari. Un diari, no sempre el mateix, però un; tampoc dos ni tres, que la cosa no donava per tant. Segurament he passat per tots els diaris que s'han editat a Barcelona els últims cincuanta anys (exclosos els de la "prensa del movimiento" i assimilats) buscant en cada moment el que em feia més el pes.

Però tornem al diari Ara. La primera pregunta que un es fa és qui hi ha al darrera, i què pretenen. La segona (siguin qui siguin) si s'han tornat boixos per embarcar-se en un moment de crisi com aquesta. La tercera, si hi ha mercat potencial per a tanta premsa en català... etcètera. I com que son preguntes impossibles de contestar si no s'està ficat en aquest mon, i jo no hi estic, doncs l'única manera de copsar-ne alguna cosa és, com deia, fent-ne un tast. I en això estic; ja us diré quina impressió n'he tret d'aquí a uns quants dies.

De moment podem parlar, és clar, del que és visible i aparent: format tabloide, disseny funcional i modern, utilització abundant de fotografia en color, nombre de pàgines modest (unes 60) i contingut... també modest. Veiem, per exemple, per sobre, la extensió en nombre de pàgines dels exemplars de ahir i avui (dies 30 de novembre i 1 de desembre):

                                                
               Seccions / pàgines     Dia: 30/11   01/12
  • Les claus (índex/resum)             4      4
  • Crònica política (catalana)         9      7
  • Societat                                      2      4
  • Internacional                              3       3
  • Economia                                   3      2 
  • Debat (opinió)                            4      4
  • Esports                                       9      6
  • Aratu  (magazine)                      3      3
  • Cultura                                       5      4
  • Serveis (cartellera)                    4      4
  • Media  (TV)                                3      3
Total (incl. portada, contra i pub.)    64    56

¿I Espanya?: connais pa. Com podeu veure, no és com per tirar coets. Ara bé, ¿Catalunya es pot permetre 3 diaris nacionals, més no sé quants de locals, en català, més la edició catalana de El Periódico, i al damunt tirar coets? Em sembla que no. Llavors, si hom vol llegir el diari en català, i a més a més tindre una informació complerta de la actualitat, gaire bé no li queda més remei que comprar-ne un en català i a més a més, per exemple, El País o La Vanguardia. Cosa que en els temps que corren no està a l'abast de tothom. Si no és el cas, és clar, que un te un lloc de treball privilegiat on cada dia li arriben al despatx 3 o 4 diaris de franc. (N'hi més que no us penseu, d'aquests).

Hi ha encara, però, un parell d'aspectes força positius que no vull passa per alt: els col·laboradors de opinió i els blocs. La relació de col·laboradors és realment impressionant; cito alguns noms: Ferran Mascarell, Salvador Cardús, Joan B. Culla, Josep Ramoneda, Gemma Calvet, Mikhaïl Gorbatxov, Alfred Pastor, Germà Bel, Paul Krugman, Umberto Eco, Thomas Friedman, David Brooks (aquests quatre darrers, analistes estrella del New York Times), Ernest Folch, David Miró, Gregorio Luri (conegut, com d'altres, a la catosfera)... i molts més. Sembla que, davant la (suposada i previsible) dificultat de tindre en nòmina un planter de col·laboradors de primera fila, han optat per una política de adquirir articles, de forma estable, de comentaristes freelance. (De fet imagino que aquesta és la tendència inevitable per a mitjans grans o petits). Son noms que, si els poden mantenir, faran el diari molt atractiu i li donen una pàtina de eclecticisme.

L'altre aspecte és el dels blocs. Concretament m'ha sorprès gratament trobar-hi la ciència molt ben representada, començant per l'amic Daniel Closa, que ha traslladat a l'Ara el seu excel·lent bloc Centpeus, (que no he deixat de seguir des que el vaig descobrir). Però n'hi molts més sobre molts temes, com la cuina, la canalla, els mestres, TimeOut o Sapiens. Realment sembla que la aposta de Ara pel mon de Internet és tant o més forta que pel mon de paper.