21 de març de 2011

Confuci versus Orwell?


Fent cua al Japó (Del diari NYT)

Dissabte, el Puigcarbó, amb el seu to directe i provocatiu, va penjar un apunt crític amb l'estereotip de la mentalitat japonesa. Apunt que li va comportar—segurament més pel to i la manera de dir-ho, que pel fons— el rebuig de la clientela. La seva tesi venia a quedar resumida en la frase final de l'apunt: "Quan de mal va fer Confuci. Oi Orwell?". Si l'entenc bé, ell s'estima més una societat lliberal i individualista, tot i haver de pagar un cert peatge en desordre i anarquia (Orwell), que una societat "totalment disciplinada i mesella", per més que ordenada i respectuosa (Confuci).

Me'n he recordat aquest matí en llegir un article a El Periódico d'un professor de la UPF Guillermo Martínez— coneixedor i historiador del Japó. Diu Martínez al seu article que, contràriament al que pensen molts informadors europeus, el comportament del japonesos no es basa tant en el seu bagatge cultural confucià com en el respecte a les normes establertes:
"...en molts casos els comportaments i les decisions dels japonesos es basen en principis molt més individualistes del que a priori aquest argument defensa. El que en realitat sí que preval és un respecte per les normes establertes malgrat la situació d'alarma. Això és degut fonamentalment a l'estricta educació rebuda que busca constantment la cohesió social..."
En tant que ignorant de la història i les costums de la societat japonesa, seria bastant imprudent per part meva (la ignorància és atrevida) intentar decidir qui dels dos té més raó, si en Puigcarbó o l'articulista. Si m'agradaria, però, fer una reflexió en veu alta sobre la dicotomia entre individualisme i disciplina de grup. He de admetre que em suscita sentiments contraris: d'una banda m'agrada l'ordre, fer cua i esperar la meva tanda, pagar al bus i el tramvia, circular a la velocitat establerta, pagar els impostos, etc. En una paraula, que hi hagi regles clares, que tothom sàpiga a què cal atenir-se i que tothom ho compleixi.

D'un altre m'espanta la idea de les societats on l'individu s'anul·la en bé d'un suposat bé comú, en les que fins i tot cal donar la vida per la pàtria i en les que, com deia en el comentari que vaig deixar al mateix bloc del Francesc, aquestes societats, que sublimen i afirmen la comunitat com a bé suprem, ho fan sempre en front i en relació a d'altres comunitats. És a dir, que segons com m'ho miro estic amb la formiga, i segons com amb la cigala. Perquè, malauradament, la formiga lliberal i intel·ligent de la faula (no la de Esop, sinó la de DreamWorks) no existeix.

17 de març de 2011

Massa tard?

En aquests moments (11 de la nit hora d'aquí) s'està votant al Consell de Seguretat de les Nacions Unides una resolució per tal de autoritzar l'establiment d'una zona de exclusió aèria a Libia, amb la finalitat de impedir als avions de Gadafi de bombardejar la població de Bengasi. Sembla que a última hora els fets han donat un tomb: els Estats Units estarien disposats a recolzar la proposta, si bé no a liderar-la i, el que és més important, per que és imprescindible, Rússia i la Xina estarien disposades a abstenir-se. ¿Massa tard? ¿Servira d'alguna cosa la crida dels intel·lectuals francesos que semblen despertar de la letargia en que han estat els últims anys? (si els francesos han estat aŀletargats, la resta de intel·lectuals europeus estan simplement desapareguts).

Ahir Le Monde publicava la seva crida desesperada. Comença així:

Oui, il faut intervenir en Libye et vite !
 Le temps presse en Libye. Jour après jour, heure après heure, avec sa force armée meurtrière - avions, hélicoptères, chars, missiles, mercenaires -, le dictateur Kadhafi reprend la main sur son pays et écrase les efforts du peuple libyen qui tente de se libérer. Le tyran, décidé à noyer son pays dans "des rivières de sang", mitraille les populations civiles, "purge" les villes des opposants et fait régner la terreur.
I diu coses com aquestes:
Les Occidentaux sont unanimes pour condamner le dictateur fou. Mais (...) trouvent des prétextes pour justifier leur inaction. Les plus cyniques brandissent même l'argument hypocrite du néocolonialisme que pourraient nous opposer les peuples arabes.

 On ne sait quel sera l'avenir du "printemps arabe" (...) Mais une chose est sûre : que la démocratie vienne ou non, que cela prenne six mois ou vingt ans, la jeunesse arabe aspire à la liberté. Et elle n'oubliera pas les pays et les dirigeants qui, par leur inaction, se seront de facto rangés aux côtés du bourreau.
 O com aquesta, que ens toca molt d'aprop:

Nous ne sommes pas des experts militaires, pas davantage diplomates professionnels. Au nom de quoi lançons-nous ce SOS ? Au nom de la mémoire. Lorsque l'aviation nazie et les fascistes espagnols bombardèrent les habitants de Guernica le 26 avril 1937, le monde civilisé laissa faire. Picasso peignit cette horreur, il ne fut compris que huit ans plus tard. Aujourd'hui encore, les massacreurs ont un temps d'avance sur l'opinion mondiale.
 Firmen 18 intlectuals, entre d'altres: Pascal Bruckner, Daniel Cohn-Bendit, Frédéric Encel, Raphaël Enthoven, André Glucksmann, Bernard Kouchner, Claude Lanzmann, Bernard-Henry Lévy…


Segurament la carnisseria no s'aturarà; segurament le monde civilisé tornarà a laissez faire. Inclús en el cas de que la resolució tiri endavant i s'aconsegueixi engegar-la, segurament arribarà massa tard. ¿Com és possible aquesta manera de actuar de la comunitat internacional tant curta de mires, tant cínica? Son coses que els simples mortals mai entendrem. Amb tot, quina enveja que em fa França, que encara té intel·lectuals capaços de indignar-se. L'últim manifest que recordo dels intel·lectuals espanyols va ser per la "defensa de la lengua común española" ¡A la merda!

15 de març de 2011

Pitjor del previst

Reactor tipic BWR
És difícil saber en quin moment les explicacions oficials de les autoritats japoneses, i els fets reals, van començar a divergir. Potser es sabrà més endavant. Més difícil és, encara, saber quina és la dosificació justa que cal aplicar a la política de comunicació per part dels governs davant de esdeveniments tan excepcionals i dramàtics com els que viu el Japó. Per més que es diu, i és veritat, que es tracta d'un dels pobles més educats en el comportament cívic, comunicar de cop i volta noticies tant terribles com les que estan en curs, podria desencadenar comportaments de pànic de conseqüències pitjors que la pròpia contaminació radioactiva.

Tot i així, i amb totes les precaucions que fan al cas, crec que no està mai justificat amagar la realitat a la gent; ni en nom del seu suposat propi bé, ni, molt menys, per covardia d'afrontar les pròpies responsabilitats. L'exemple més proper i més patètic d'aquest tipus de comportament el varem tindre en el cap de govern de Espanya quan, ara deu fer tres anys, negava de forma estúpida el que tothom sabia: que anàvem de cap a la crisi econòmica. Però en fi, tot i que no m'he sabut estar de fer la comparació, això és una anècdota comparat amb el que els passa als pobres japonesos.

Sigui com sigui, aquí estem prou lluny del lloc dels fets com perquè no calgui maquillar la realitat. I la realitat és que les coses pinten molt peludes. El resum de la situació en aquests moments (18h GMT d'avui, dia 15) a la central Fukushima I seria el següent:
  • Reactor Nº 1: Fallada de refrigeració, fusió parcial del nucli, vapor contaminat a l'atmòsfera, explosió d'hidrogen, aigua de mar bombada.
  • Reactor Nº 2: Fallada de refrigeració, aigua de mar bombada, barres de combustible totalment al descobert temporalment, vapor contaminat a l'atmòsfera, danys al sistema de contenció, es temen una fusió potencial del nucli.
  • Reactor Nº 3: Fallada de refrigeració, possible fusió parcial del nucli, vapor contaminat a l'atmòsfera, bombament d'aigua de mar, explosió d'hidrogen, alts nivells de radiació mesurats.
  • Reactor Nº 4: En manteniment al moment del terratrèmol. Incendi provocat possiblement per l'explosió d'hidrogen a la piscina de barres de combustible, nivell d'aigua de la piscina probablement baix.
  • Reactors nos. 5 i 6: En manteniment al moment del terratrèmol. La temperatura de la piscina de combustible gastat, en ascens.
El nucli o core, és la part cilíndrica del centre (de clor beig, a la figura). És on hi ha les barres de urani i on es produeix la reacció de fissió. En condicions normals és com una caldera de vapor: el vapor produït mou les turbines i retorna en forma d'aigua. Si el calor no es pot evacuar, perquè falla la refrigeració, la temperatura pot arribar a més de 2000ºC, fondre les barres de urani i el propi contenidor. En teoria és l'accident més greu: el síndrome de Xina.

La piscina de combustible usat (la que ens ensenyen habitualment per la tele) éstà, en aquestes centrals, en el quadrat que es veu a dalt, a l'esquerra, del reactor. A dalt de tot veiem, ombrejat i delineat en beig, la part superior i el sostre que varen volar en la explosió dels reactors 1 i 3.

Les piscines han de ser refrigerades perquè el combustible gastat continua desprenent calor. Paradoxalment, les piscines, àdhuc les dels reactors aturats (4, 5 i 6) podrien arribar a constituir el pitjor problema, perquè si es queden seques, per manca de refrigeració i conseqüent ebullició de l'aigua, deixen les barres al descobert, que continuen escalfant-se indefinidament i alliberant a l'atmosfera partícules radiològiques.

I el que és més desesperançador: sembla que els tècnics i el govern han perdut el control de la situació, no saben què fer i estan literalment desesperats. Ja l'únic que se'ls acut és llençar aigua des de l'aire, que és com buidar el mar a galledes. Això ho diuen diaris tan seriosos com el NYT:
“The only ideas we have right now are using a helicopter to spray water from above, or inject water from below,” a power company official said at a news conference.
O The Guardian:
According to Kyodo [agencia de noticies japonesa], the prime minister called executives at the power company to demand "what the hell is going on?"

Es comença a admetre que pot ser igual o pitjor que Xernobil :(

17/03/2011.
Afegeixo aquest enllaç a una interessant entrevista de El País a Eduardo Gallego, professor de enginyeria nuclear. Està datada ahir, dia 16, però no sembla que s'hagin produït canvis significatius.    

14 de març de 2011

Crisi nuclear al Japó: les causes i el risc.

Esquema del reactor (Wikipedia)
Ahir al vespre vaig voltar per diverses webs per tal de fer-me una idea, sense gaire salsa afegida, del que està passant a les centrals nuclears del Japó. Aquest article de The Guardian em va semblar dels més ajustats i informatius. (Disculpeu la traducció apressada):


Què va causar la crisi nuclear?
Els problemes van començar quan el terratrèmol de divendres va deixar la central de Fukushima I aïllada de la xarxa, impedint-ne l'aturada normal. Els generadors auxiliars van permetre engegar les bombes de refrigeració del nucli del reactor, per evitar el sobreescalfament de les barres de combustible, però el tsunami que va seguir va inutilitzar els generadors. Això va obligar a portar grups de generadors mòbils, però aquests no van ser suficients per refredar els reactors de la forma adequada.

Per què va explotar l'edifici?
L'intent improvisat per refredar el reactor Nº1 de la central elèctrica va fallar. La calor de les barres de combustible en el nucli del reactor van donan lloc a una acumulació d'aigua sobreescalfada a l'interior.
El dissabte els enginyers van deixar escapar part del vapor d'aigua -que contenia cesi radioactiu i iode- com a mesure de emergència per aliviar la pressió del reactor. L'aigua sobreescalfada pot descomposar-se en hidrogen i oxigen, i sembla que l'hidrogen va escapar durant el procediment de ventilació i va explotar.

Quin va ser el dany causat?
L'explosió va arrencar el sostre de l'edifici i danys a la paret circumdant. Quatre treballadors van resultar ferits. Les autoritats japoneses van dir a l'Organisme Internacional d'Energia Atòmica que l'explosió va ocórrer fora del contenidor primari del reactor, que sembla estar intacte.

Quin és el risc de radiació?
l'Agència de Seguretat Industrial i Nuclear del Japó (Nisa) van reportar nivells elevats de radiació al voltant de la central durant el cap de setmana, i presència de cesi-137 i iode-131 a l'aire. Aquests són els isòtops radioactius produïts en les reaccions de fissió. Els isòtops van ser alliberats quan el vapor del reactor va escapar a la atmòsfera.
Els monitors de l'entorn van registrar un nivell de radiació de 500 microsieverts per hora la tarda del dissabte, que equival a una quarta part de la dosi anual a que està exposada la població general per causes naturals. El nivell de radiació a la porta principal de l'estació d'energia va caure el diumenge a un nivell molt baix de 3,2 microsieverts.

Han estat les persones exposades a la radiació?
Almenys nou persones han donat positiu per exposició a la radiació prop de Fukushima, però un funcionari de Nisa va dir que el nombre podria augmentar a entre 70 i 160. La radioactivitat pot causar una varietat de problemes de salut, des d'un enrogiment de la pell i major risc de càncer a la malaltia per radiació mortal. Els funcionaris de salut van distribuir pastilles de iodur de potassi, que protegeixen contra el càncer de tiroides, als residents prop de la central elèctrica. Els que no poden deixar la zona se'ls aconsella romandre en l'interior de les cases, apagar l'aire condicionat i utilitzar una màscara protectora si surten a l'exterior.

Son segurs els altres reactors?
Diumenge, els enginyers van alliberar vapor del reactor Nº3 i van començar a bombar aigua de mar després de la fallada del sistema de refrigeració. Les autoritats van dir que hi havia risc de que es produís una explosió similar a la ocorreguda al reactor Nº1. [Aquesta explosió ha ocorregut, efectivament, aquesta matinada]. S'està preparant el sistema de refrigeració amb aigua de mar per a la bomba en el reactor Nº2.
Un estat independent d'emergència va ser anunciat a la central nuclear d'Onagawa propera per nivells elevats de radiació, però els funcionaris japonesos van dir que això havia estat portat pel vent de Fukushima.

Quan estarà fora de perill la central?
L'estratègia de bombament d'aigua de mar en els reactors nuclears no s'ha provat. Podria fer falta uns quants dies per baixar la temperatura i la pressió dels nuclis dels reactors fins a límits segurs.
Si no s'aconsegueix refredar podrien sobreescalfar-se i causar un col·lapse total de les barres de combustible radioactiu en el nucli. Això portaria a un alliberament important de la radiació si recipient del reactor de confinament s'esberlés.
Les autoritats japoneses han classificat a la situació com de nivell 4 "accident amb conseqüències locals" de l'escala internacional de accidents nuclears i radiològiques. L'escala va des de zero per a una desviació en les operacions normals a set per un accident greu. L'incident de Three Mile Island el 1979 va ser de cinc i de Txernòbil el 1986 va ser de set en aquesta escala.

Per aclarir conceptes bàsics i malentesos val la pena (com sempre) llegir l'article del Centpeus.

També val la pena passar-se per la Wikipedia. Es admirable la reacció dels voluntaris que hi escriuen per tindre-la actualitzada al moment.

*******************************

Actualització a les 15,29 GMT de 14/3/2011 (de la mateixa font)
Funcionaris japonesos diuen que les barres de combustible nuclear semblen estar fonent-se dins dels tres reactors nuclears més conflictius, d'acord amb Associated Press.
El secretari del gabinet Yukio Edan va dir: "Encara que no pugui ser verificat directament, és molt probable que succeeixi."


Sembla que les coses comencen a pintar molt malament.

9 de març de 2011

Desmentiment oficial

Van Gogh. Habitació a Arles

Davant de certs rumors i comentaris mal informats, que atribueixen a un atac cibernètic el darrer apunt sobre la història recent de la pintura, el bloc Sense Presses,es veu en la obligació de emetre la següent:

Nota de desmentiment
  1. No és veritat que Sense Presses hagi estat objecte de cap atac : les notes històric-biogràfiques sobre el geni malaguenyo, els 4 gats i la resta de pintors esmentats, estan avalades pel la rigorosa tasca de investigació històrica de la Fundació "Amics, coneguts i saludats de Fèlix Millet" i les seves acreditades connexions amb la Generalitat de Catalunya.

  2. Es fora de qualsevol dubte que Van Gogh guardava la mà de morter al calaix de la tauleta de nit, tal com es pot apreciar al quadre que encapçala aquest apunt, on el calaix roman tancat. ¿Per quin motiu hauria de haver pintat el calaix tancat, en lloc de obert, si no hi tingués res amagat? ¿Com, sinó, hauria pogut pintar nits estrellades de dia i camps de gira-sols de nit?

  3. Està també acreditat que Daaaalí obtenia la seva inspiració a base de canutos de marihuana. S'ha suggerit, com explicació alternativa a les seves excentricitats, que estava com un llum de carbur, però aquesta teoria no s'aguanta per enlloc: quan volia, dibuixava, pintava i escrivia com Déu.

  4. El Pisuerga segueix passant per Valladolid; qui no té feina el gat pentina i a quién Dios se la dé, San Pedro se la bendiga.

  5. El Brian no ha estat abduït. Si ho ha estat no ho sap, i si ho sap no ho reconeixerà. Aquest és un bloc seriós, de madre no hay más que una y a tí —Pix dels nassos— te encontré en la calle. 

Pixcasso: El Període difús

Menú de Els Quatre Pixelgats

Son famosos els períodes blau i rosa de Pixcasso; menys conegut és el seu període difús. L'origen d'aquest període s'ha pogut datar gràcies a rigorosos estudis patrocinats per la Fundació Amics, coneguts i saludats de Fèlix Millet, i finançats per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Tot va començar als vols del 1900 un dia que Pixcasso estava fent la portada d'un menú per a la cerveseria Els Quatre Gats. Un cambrer va bellugar la taula al passar i les aquarel·les és varen difuminar. Pixcasso no tenia més cartolines i no duia un ral per comprar-ne cap més, de manera que li va dir a Pere Romeu: "noi, qui fa el que pot no està obligat a més". Però a Romeu no solament no li va semblar malament, sinó que li va entusiasmar la pintura tal com havia quedat. Així va néixer el Període difús de Pixcasso.

Els 4 gats
Al voltant de la cerveseria s'hi van arreplegar una colla d'artistes que en feien el seu cau i lloc de tertúlia. Entre d'altres, Pixcasso, Caxes, Uxtrillo o Ruxsiñol. Els principis van ser magres, com sol ser-ho la vida dels artistes. A la dreta podem veure els quatre gats en una foto de principis de segle XX, prop del mercat de la Boqueria, d'on els havien foragitat quan rondaven les parades de peix.

Pixcaso va aconseguir una mirada pròpia i molt personal del món. Però el geni malaguenyo —conegut amb aquest sobrenom pel seu estrabisme— no va ser, ni de lluny, l'únic gran pintor que va treure partit de la seva "particular visió". Tenim, per exemple El Greco, que gràcies al seu astigmatisme podia copsar les estilades figures dels famèlics hidalgos castellans, o els anomenats impressionistes (Monet, Regas, Pissarro, etc.) tots ells miops, com és ben sabut, que varen impressionar la bourgeoisie ben pensant amb l'enginyós truc de treure's les ulleres a l'hora de pintar. D'altres, com Dalí, es fumaven un canuto abans de posar-se davant la tela. Un mètode més casolà era el de Van Gogh, que es feia una bona picada de roselles de la Provença amb la mà de morter que tenia al calaix de la tauleta de nit, a la seva habitació de Arles.

Homme à la guitare
Un detall que sol ser poc conegut, àdhuc pels especialistes, és que, arran d'aquest període difús, Pixcasso va donar nom al modern procediment del pixeŀlat, que deriva del nom de l'artista com d'altre banda és evident. Posteriorment Pixcaso va depurar fins a tal punt la tècnica del pixelat que, tal com és fa patent al quadre "Homme à la guitare" (Musée National Pixcasso de Paris), no li calia aplicar cap tècnica especial, sinó que el pixeŀlat fluïa dels seus pinzells amb la mateixa naturalitat amb que les meninas i les llances fluïen dels pinzells de Velázquez.

La escola pixeŀlada, ha arribat fins els nostres dies de la ma d'un professor de filosofia mig grillat, de origen valencià, establert a Dosrius.

[S'ha produït  un atac pixbernètic massiu. Si noteu quelcom estrany en aquest bloc visiteu el bloc Riell Bulevard].

4 de març de 2011

La explosió càmbrica

De Wikipedia
Havíem quedat, arran de la cita de Richard Dawkins a l'apunt l'origen de les espècies, que ens calia saber alguna cosa sobre segmentació i gens Hox per entendre el gran salt en la evolució de les espècies.

Urbilateri.
Un dels invents crucials de la evolució va ser la simetria bilateral. Els animals que tenen aquesta característica s'anomenen bilateris, i la seva aparició a la Terra (de fet, al mar) va donar lloc a la famosa explosió càmbrica. Al marge dels bilateris quedarien els animals sense cap classe de simetria (com les esponges) i els de simetria radial (com les hidres o les meduses). No hi ha rastre de l'hipotètic (però molt probable) avantpassat comú de tots els bilateris, però això no ha impedit als biòlegs donar-li un nom, Urbilateri, i definir-ne els trets característics a partir dels de els seus descendents: embrió de tres capes (triblàstic), pla de simetria esquerra/dreta, eixos anterior-posterior i ventral-dorsal, tub intestinal, sistema nerviós central, ulls (o fotoreceptors) i cos segmentat. Això, fa 550 milions d'anys, va ser com passar del carro de cavalls al motor de combustió interna. D'aquí que la expressió "explosió càmbrica" no sigui en absolut exagerada; en uns 10 milions d'anys (un =0,3% de la història de la vida a la Terra) va sorgir la gran majoria dels grans grups (phyla) de animals vius en l'actualitat.

Del llibre de Sampedro
 
La majoria dels grups no vol dir, òbviament, la majoria de les espècies. Per exemple, el gènere Homo va aparèixer fa tan sols 2,3 milions d'anys (i l'especie Homo sapiens amb prou feines 200.000), però el fílum dels cordats, al qual pertanyem, hauria aparegut fa uns 530 milions d'anys. El cladograma de la dreta, elaborat per Conway Morris a partir de la síntesi entre evidències paleontològiques i comparacions de DNA, en dona una idea.

Segmentació.
Una característica comuna a tots aquests animals és que estan fets a base de repetir i/o modificar estructures, la unitat bàsica de les quals és el segment. Per exemple, cada una de les nostres vèrtebres, amb els nervis i les costelles corresponents, o cada un dels anells dels cucs, és un segment. Els segments no son sempre tan evidents, però no per això deixen de estar presents en la construcció de les demés parts del cos; el propi cervell o el cerebel, per exemple, estan també segmentats. Doncs bé, tal com ens deia Dawkins, a base de copiar, multiplicar (metamerització), fondre (tagmosi), modificar o eliminar segments, és va produir la diversificació d'on partirien els grans grups i, pel mateix procediment, tota la especiació subsegüent. Els segments ens proporcionen una espècie de arquitectura o Lego, però ¿qui diu on comença i acaba cada peça?

De aquí
Gens Hox.
Els gens Hox son un grup de gens reguladors que controlen el ritme temporal i espacial del desenvolupament embrionari. Tots els gens tenen una part codificadora, que és la que és tradueix a proteïna, i una reguladora. La part reguladora interactua amb proteïnes que li diuen, a la seva vegada, quan s'ha de activar o reprimir. És a dir, es munten unes cascades de comandament jeràrquiques, de manera que l'efecte final dels gens —el fenotip— pot dependre d'una xarxa molt complexe de gens. Doncs bé, els gens Hox son, en el cas de la construcció de les estructures, els que estan al cap d'amunt de la cascada. I aquí ve la cosa més extraordinària i sorprenent: el conjunt de gens Hox son homòlegs, i en mols casos idèntics, en animals tant diferents com les mosques, els humans o els ratolins. Un exemple paradigmàtic podria ser el del gen Pax6, responsable de la construcció de l'ull. La mutació o absència de aquest gen és causa de ceguesa en qualsevol de les espècies esmentades, però un gen sa de mosca, genera un ull funcional en un ratolí, i viceversa. I la segona cosa sorprenent: amb els gens intercanviats, la mosca continua tenint ulls de mosca i el ratolí de ratolí. (No com a la pel·lícula "The fly"). En un apunt del Centpeus podem veure com va anar la història del descobriment d'aquests gens.

La pregunta inevitable que ve a continuació és: Si els gens Hox son els mateixos, ¿què fa que les espècies siguin diferents les unes de les altres? En primer lloc cal dir que els gens Hox tenen un origen comú però s'han anat diversificant en nombre i funcions, com les pròpies espècies (de fet tot plegat és com una gran família russa). Un remot avantpassat va inventar un gen Hox que en una mutació es va duplicar, la Hidra ja en tenia tres, i Urbilateria entre 7 i 9. Aquests es van expandir a una "fila" de 13 i la fila es va multiplicar dues vegades, resultant en les 4 files A, B, C i D que tenen els vertebrats. En cada mutació alguns gens adquirien noves funcions, altres les conservaven i altres les perdien. En segon lloc hem de concloure que, si bé els gens Hox organitzen la estructura de l'animal, son mols altres gens, que estan corrent avall de la cascada (downstream gens) els que construeixen els òrgans en cada cas: ulls de mosca o ulls de ratolí.

Referències:

"Decostruyendo a Darwin". Javier Sampedro, Drakontos-2002.
"Hox genes and animal body plans". © 2009 Christ's College, Cambridge.
"Hox Genesis". Bloc de AZ Myers.
"Biología evolutiva del desarrollo". Wikipedia.
"Hox Gene". Wikipedia.
I un cop a Wikipedia, aneu picant enllaços fins que us canseu.

1 de març de 2011

Sortir de l'armari

limfòcits B en una LLC (Wikipedia)
Quan em van diagnosticar leucèmia, ja fa 9 anys, estava en una mena de fòrum de Internet —"llista escèptica", en dèiem— on participaven un nombre variable de persones, amb un nucli estable al voltant de la desena. Havíem travat una amistat virtual que, en alguns casos, com passa també al món dels blocs, es va traduir en real. I, tal com havia fet amb la família i els amics, ho vaig comentar a la llista, procurant fer-ho de manera planera i sense escarafalls: no en volia fer safareig però tampoc em semblava que me'n hagués de amagar o, molt menys, avergonyir.

L'Altre dia, arran de fer-se públic que a Esperanza Aguirre li han diagnosticat un càncer de pit, els mitjans n'anaven plens. El Periódico fins i tot en feia el "tema del dia" i li dedicava un editorial i un article amb el mateix títol que encapçala aquest apunt. Potser algú em dirà que la expressió s'ha desvirtuat. És possible, però sigui com sigui ha esdevingut un calaix de sastre per designar diversos tipus de situacions personals que hom procura portar de forma discreta. Tot i l'exagerat desplegament del diari, el contingut no em va despertar gaire interés: bàsicament lloava la actitud dels personatges públics que, al admetre sense embuts que pateixen una malaltia greu "ajuden a desdramatitzar la situació, a esborrar l'estigma de certes malalties", i recollia opinions de malats que, com la presidenta d'una associació de malalts de Alzheimer, es mostraven satisfets: "no podem fer res més que donar-los les gràcies perquè han ajudat que la malaltia es vegi amb uns altres ulls". Per altre banda reconeixia, per descomptat, la tasca de prohoms com Josep Carreras o Pasqual Maragall, que han patrocinat fundacions per ajudar als malalts i a la investigació.

Més interessant em va semblar l'article de Elvira Lindo a El País.
...el pensamiento positivo convierte a los enfermos en luchadores e ignora a los que perdieron la batalla, como si en parte fueran responsables de haber sucumbido al mal, de haberse rendido. Se llama valiente a quien lo supera (...) Esta filosofía de vida, que consiste en hacer desaparecer del mapa la palabra "desgracia" sustituyéndola por "reto", ha sido durante años el eje de los libros de autoayuda"
Aquest punt de vista em sembla més posat en raó: un pot acceptar una malaltia amb més o menys ànim o amb més o menys resignació; fins i tot amb més o menys desesperació. Però tan cruel em sembla, per una banda (per més que sigui una crueltat involuntària i ben intencionada), que et facin sentir culpable per no tindre una actitud prou "positiva", com ridícul, per un altre, que vulguin fer passar per "lluita" el que no és més que una qüestió de paciència i bons aliments

Avui Daniel Closa, el "centpeus curiós", també dedica l'apunt al tema, al fil de la actualitat:
Aquest és d’aquells temes amb que cal anar amb tots els miraments possibles. Cada persona, cada malalt, cada família, és un món. I simplement no hi ha regles que serveixin per tothom. Però realment mantenir aquest pudor quan toca parlar del càncer el fa semblar encara més greu del que és i contribueix a mantenir un aire derrotista que contribueix a l’angoixa quan tens la desgracia que et toca fer-hi front.
 Afrontar el tractament del càncer és tot un repte que, probablement, demanarà tots els recursos físics i anímics que puguis mobilitzar. I no només tu sinó també els qui t’envolten. Tocarà ser realista i ser conscient del que pot passar. En això, però, no és diferent de moltes altres malalties.
Al llegir l'article d'en Daniel Closa he rememorat una mica el procés viscut en aquests anys i com, a la vista de la reacció de la gent, he anat posant sordina a la meva franquesa inicial a l'hora de parlar-ne. He deixat aquest comentari al seu bloc que resumeix aquest procés:

A mi no em fa cap mena de pudor ni m’incomoda dir que tinc leucèmia, és dir, càncer a la sang. Però m’he trobat més d’una vegada que a qui incomoda és a l’interlocutor. Quan veus que abaixen la mirada o intenten desviar la conversa no saps si senten aprensió, els fas llàstima o, senzillament, no volen saber-ne res dels problemes dels demés.

I consti que mai he adoptat una actitud planyívola, més aviat tot el contrari. De manera que acabes no parlant-ne, però no per tu, sinó més aviat pels altres.
 És dir, que no tinc cap problema a sortir de l'armari i parlar amb tothom del que hi ha a dintre, però si veig que faig sentir a la gent incòmoda... doncs me'n entorno a dins i santes pasqües :)