25 d’abril de 2011

El regal i el seu context

M'incomoda que em facin regals i m'incomoda haver-ne de fer; no sabria dir quina de les dues coses em produeix més desassossec. Però si hi ha alguna cosa en particular que no m'agrada que em regalin, son els llibres. El llibre és una cosa molt personal, almenys per mi, i m'agrada comprar-me'ls jo mateix. Per més d'una raó: la primera, perquè és molt difícil que m'encertin el gust (com es fa evident quan parlo de llibres). Un altre, perquè es podria dir que gaudeixo més al comprar-els que al llegir-els. En la lectura, com en moltes coses a la vida, les expectatives solen superar la realitat. Tendim a projectar els nostres desitjos i les nostres esperances en el que ha de venir: alguna vegada l'encertem, i moltes altres no. Però és en aquest interval, que va del moment de crear-se les expectatives a l'hora de materialitzar-les, on moltes vegades rau la felicitat. Vet-ho aquí.

¿Què soc un vell insociable i egoista? Segurament. ¿Que hi ha molta gent per a la qual aquests petits inconvenients de fer i rebre regals queden àmpliament compensats pel goig de donar i rebre de la persona estimada? Felicitats. (De veritat, cordialment). Però, què voleu, cada u és com el déu que l'ha parit. La meva dona ja ho sap que soc així (i hi està resignada), però ella —i hi té tot el dret— resulta que és tot a l'inrevés. I no és per aquella bajanada de que "ell li regala una rosa i ella li regala un llibre" (Per cert, recordeu-me que l'any que ve li suggereixi al Leblansky que munti una campanya blocaire contra aquest clixé tan estúpid, tant sexista i tan degradant per la dona catalana, que hi surt retratada poc menys que com analfabeta). No, no és això; és que, com deia, a ella sí li agrada fer, i rebre, (uf, va dir ell) regals en general i llibres en particular. ¿Què com ens ho fem? Doncs, mira, com que ja estem una mica de tornada de moltes coses, resulta que, a lo millor, un bon dia estem veient per la tele com el Cuní li fa una entrevista a Javier Solana, amb motiu del llibre que li ha escrit en Lluís Bassets, i jo, com qui no vol la cosa, faig: "aquest llibre ha d'estar bé". I, ves per on, el llibre apareix per Sant Jordi a casa, a l'hora esmorzar. És clar, això no és obvice perquè després ens en anem a patir les apretures de rigor a la Rambla de Catalunya i a badar comme il faut en un dia tant nostrat.

¿I el full del Bloc Maragall? Doncs, a part de la obvietat de la data, que els fulls del bloc del calendari son els millors punts de llibre que mai he provat. ¿No us passa, que els punts convencionals (generalment de cartolina rígida) els heu de deixar a banda per mor de que dins del llibre son un destorb? Ja no cal dir si en feu servir més d'un (un per l'index onomàstic, un altre per les notes finals, etc.) Doncs els fulls del Bloc Maragall son la solució ideal: de paper fi i flexible, no s'escarrassen a fer-te obrir el llibre per allà on ells volen, no; son prou modestos i abnegats com per deixar-te que l'obris per on a tu et convingui. A més a més en pots fer servir diversos al mateix temps, i son abundants i barats: cada dia de l'any un de nou.

Fins aquí el context del llibre del Lluís Bassets i el Javier Solana. El proper dia, el text. Com deia l'Hermano Lobo, qui avisa no és traïdor.

20 d’abril de 2011

Corrupció innocent: de John K. Galbraith a Antón Costas

De aquí
John Kenneth Galbraith no va viure l'actual crisi —quan va començar ja feia un parell d'anys que era mort— però no l'hauria sorprès ni poc ni gens. De fet es va passar la major part de la seva llarga i prolífica vida advertint (val a dir que amb no massa èxit) de la recursivitat de les crisis financeres. En el seu llibre "Breve historia de la euforia financiera ("A Short History of Financial Euphoria", 1990) ho deia una vegada més:
...el redescubrimiento del apalanca-miento, que ya dió sus frutos en otros tiempos, ahora se presenta como el milagro de los bonos de alto riesgo o bonos basura.
(...)   
El mundo de las finanzas aclama la invención de la rueda una i otra vez, a menudo en una versión algo más inestable.
(...)
Todas las crisis, en efecto, han implicado una deuda que, de una u otra manera, se ha vuelto peligrosamente desproporcionada con respecto a los medios de pago subyacentes.

L'últim llibre que va escriure, ja amb 96 anys, el va titular "La economía del fraude inocente" ("The Economics of Innocent Fraud", 2006). En aquest llibre denuncia que els que participen d'aquest "frau innocent" no experimenten sentiment de culpa o responsabilitat. I no ho l'experimenten perquè "una part d'aquest frau és conseqüència de la economia tradicional i de la manera com aquesta s'ensenya". Aquest frau —en realitat gens innocent— es forja a les direccions de les grans companyies, que s'apropien d'un poder del qual només n'haurien de ser, dret a llei, administradors. Així, segrestant una autoritat que en realitat correspon als accionistes (i per delegació, al Consell d'Administració) determinen la seva pròpia remuneració en forma de sous, prebendes, stock options, bons, pensions, etc., amb independència —i sovint malgrat la caiguda— del valor de les accions de les seves pròpies companyies. I el que és pitjor: aquests gurus de la economia no només dominen la empresa privada, sinó, i sobre tot, la empresa pública i la Administració. Perquè, com diu Galbraith, la distinció entre el sector privat i el sector públic és un mite i, ni en termes socials ni polítics, aquest mite es pot considerar un frau innocent.

De aquí
El proppassats dies 17 i 18 d'aquest mes, Antón Costas, catedràtic de Política Econòmica a la Universitat de Barcelona, va publicar sengles articles a El País titulats "Corrupción inocente" (suplement econòmic del diumenge) i "Quiebra moral de la economía de mercado". Compareu el que diu Galbraith a "La economía del fraude inocente" amb aquests paràgrafs del primer dels articles de Antón Costas:
Utilizo el adjetivo inocente no en sentido exculpatorio, sino para señalar que los que la practican lo hacen sin tener conciencia de estar haciendo nada ilegal; ni tampoco algo que, sin ser ilegal, sea, sin embargo, moralmente censurable. Creen, simplemente, estar actuando de acuerdo con las leyes del mercado.
(...)
¿De dónde les viene a los financieros esta ética lúgubre del mercado? ¿Quién les ha llevado a creer que actuando de forma corrupta solo hacen seguir las leyes del mercado? Los economistas.
(...)
La teoría financiera y de la empresa que se ha enseñado a lo largo de las últimas décadas en las escuelas de negocios y universidades es, además de pura soberbia analítica, una verdadera  bancarrota moral. [Negretes meves]
Frau o corrupció, la semblança és evident. I es molt possible que Costas, conscient o inconscientment, s'inspirés en Galbraith. Però no és això el que vull destacar, sinó el fet de que hi ha economistes honrats —ara Costas, com abans Galbraith, (i molts d'altres, ara i abans)— amb un alt sentit de la ètica, que s'esgargamellen fins enronquir, com qui predica al desert.

En el segon article Antón Costas és, si cap, més contundent i més precís: "Si la política no recobra su autonomía frente a los mercados financieros —diu— y la sociedad no es capaz de manifestar su indignación, no habrá límites a la especulación, la volatilidad financiera y la desigualdad".

Costas fa un repas a les suposades causes econòmiques que, segons els analistes, varen desencadenar la crisi (bombolla del crèdit, desregulació financera, tipus de interès baix, desequilibris globals, etc.), però el primer que posa de manifest, i el que li resulta més intrigant, és "la quiebra moral del nuevo capitalismo que emergió en los años ochenta del siglo pasado". I insisteix: "Si no se toma en consideración esa quiebra moral es imposible comprender la crisis financiera de 2008". No es pot dir més clar. És gaire bé impossible resumir l'essència d'aquest article, perquè tot ell és essencial, de manera que l'únic que puc fer és recomanar vivament la lectura de l'article complert. (Potser havia d'haver començat per aquí i us hauria estalviat feina).

L'article té una segona intenció: donar a conèixer un assaig col·lectiu, coordinat pel propi autor i suportat per la Fundación Cajamar: "La crisis de 2008. De la economía a la política y más allá". En aquest treball 25 autors de diferents disciplines analitzen, cada un des de la seva òptica i la seva especialitat, les diferents vessants de la crisi: econòmica, social, política i, sobre tot, ètica. Aquesta última és, per mi, la mare dels ous.

El llibre es pot descarregar en pdf (també es pot comprar). Encara no he tingut temps de fullejar-el (quan ho faci, de ben segur, en tornarem a parlar), però, si feu un cop d'ull a l'index, és impressionant la categoria dels participants. Entre d'altres, i a més del citat Antón Costas: Rafael Argullol, Lluís Bassets, Fermín Bouza, Adela Cortina, Josep Ramoneda, David Vegara, Xavier Vidal-Folch, Xavier Vives... i així fins a vint-i-cinc.

En definitiva: si us havíeu indignat amb el llibret de Stéphane Hessel, amb el dels "Economistas aterrados" o amb la pel·lícula "Inside Job", ara teniu la possibilitat, no solament de indignar-vos, sinó també de documentar-vos i fonamentar la vostra indignació amb gent propera (de casa, com aquell que diu) i seriosa. I un cop indignats, cal fer quelcom. Perquè si no, això no té aturador.

15 d’abril de 2011

El Republicanisme i Catalunya (2 de 2)

Companys, el 6 d'octubre de 1934 (© La Gaia Ciència)

Continuem amb la praxi republicana a Catalunya. Al segle XX, en paral·lel amb la Segona República Espanyola, van haver-hi dos intents més de proclamar la República Catalana: el de Macià i el Companys. Per referir-me a aquests episodis recuperaré alguns paràgraf d'un apunt de tres anys enrere, de la meva anterior vida blocaire.

Lluís Companys va ser (no sé si exactament per aquest ordre) advocat, periodista, sindicalista, federalista i revolucionari. Però no era separatista i ni tan sols, diria jo, nacionalista. ¿Perquè, llavors, es va avançar a Macià a proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament?:
"Poble de Barcelona! Els homes triomfants a les eleccions acabem de pendre possesió de l'Ajuntament i proclamem la República, que es el règim que havíem promès al poble"
Doncs segurament per por de que Macià fes el que de totes va acabar fent: sortir al mateix balcó i proclamar, no la República, sinó l'Estat Català:
"En nom del poble de Catalunya proclamo l'Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de les Repúbliques Ibériques".
A continuació es va dirigir al Palau de la Generalitat on va fer una proclama similar però més complerta i solemne, que és la que ha passat a la història, document sonor inclòs. Tres ministres del Govern Espanyol es van afanyar a desplaçar-se a Barcelona, segons explica Gabriel Jackson, per "recordar a l'exaltat avi Macià que la nova Constitució encara no havia estat redactada", aconseguint que donés la seva aprovació a sotmetre el projecte d'estatut a les Corts. I continua dient Jackson: "Per aconseguir aquest acord temporal els ministres de Madrid van comptar amb els bons oficis de Lluís Companys ... [que] era un autonomista més que un separatista".

El segon i més controvertit episodi, va succeir durant els anomenats "fets del 6 d'octubre" de 1934. Arran de l'entrada de la CEDA al govern de Madrid, es va desencadenar una revolució que va sacsejar el Govern de la Generalitat de Lluís Companys. Aquest, desbordat per la violència dels anarquistes de la FAI, els revolucionaris rabassaires i els independentistes d'Estat Català o, com sosté l'historiador Raymond Carr, "atrapat per la seva pròpia violència retòrica", "va creure que o bé havia de fer servir la força contra aquests extremistes o bé havia de dirigir el moviment ell mateix". Sembla que va optar per la segona opció. Reprenent la versió de Gabriel Jackson:
 "El día 6 de octubre a las 7,30h de la tarde una enorme multitud llenaba la plaça de Sant Jaume... Los nacionalistas exaltados esperaban la proclamación de la plena independencia de Cataluña. Los liberales aguardaban una declaración de resistencia al fascismo de Madrid. Dencàs planeaba por su cuenta la proclamación del Estat Català. Companys, en medio de tantos fuegos cruzados tomó el micrófono de manos de Dencàs y proclamó l'Estat Català de la República Federal Espanyola"

Acte seguit, i ja off the record, com diríem avui, se li atribueix la frase: "Ja està fet. Ja veurem com acabarà. A veure si ara també direu que no soc catalanista". (Va acabar malament, com és ben sabut). El document que encapçala aquest apunt és el requeriment que va fer al general Batet per que es posés a les seves ordres, al servei de la República Federal. 


14 d’abril de 2011

El Republicanisme i Catalunya (1 de 2)

Pau Claris (Wikipedia)
Recentment Salvador Giner, un dels nostres més preeminents teòrics del republicanisme, amb motiu del 600 aniversari de la mort de Francesc Eiximinis va glossar en un assaig (enllaç a la pàgina web de Ramon Alcoberro) les aportacions del frare minoret al pensament democràtic republicà. Pensament del qual, diu, en fou un dels fundadors. El seu Regiment de la cosa pública, lliurat als regidors o jurats de la ciutat de València el 1383, es un text "que respon en gran mesura als principis del que hom ha de considerar com a filosofia política republicana i com a teoria republicana de la llibertat civil".

Comença Giner, a tall de introducció, diferenciant entre les tres grans filosofies polítiques: el liberalisme, el comunitarisme i el republicanisme, que, tot i que sovint s’interpenetren, cadascuna emfasitza dimensions prou distintes de l’ordre polític. El liberalisme, acceptat en gran mesura com a doctrina compartida per totes les democràcies contemporànies, es vincula estretament amb l’individualisme i la no interferència de l'Estat. El comunitarisme gira en torn de la consciència col·lectiva, la cultura, la llengua i el desig compartit de viure plegats, com a poble i nació sobirans. El republicanisme recolze la responsabilitat compartida, la convicció de que la societat és cosa de tothom i que la sobirania de les normes, unida a la participació dels ciutadans per a prendre cura del comú —la virtut cívica no és altra cosa— és l’essència del bon regiment de la societat humana.

Qualifica Lo regiment de Eiximinis, com l’expressió teòrica més acomplida del pactisme català clàssic.
 La noció de pacte convertit en llei de convivència —a tots els nivells— condueix a un concepte que esdevindria fonamental en el republicanisme ulterior: el de la sobirania de la llei. No és necessàriament el poble qui detenta la sobirania, sinó —en formulació eiximeniana i, posteriorment, republicana— és la llei que "natura, raó, seny i Déu mateix totpoderós, ensems, han concedit a la comunitat".

Eiximenis vol una ciutat possible en què cadascú vetlli pels seus interessos però tot tenint en compte el bé de tothom, sense haver d’obeir cegament la voluntat arbitrària de cap tirà. Lo regiment és un tractat de moral pública des d’aquesta doble perspectiva.

La praxi republicana
Els intents de portar la República a Catalunya —tant en quan Estat federal d'una hipotètica República Federal Espanyola, con en quan Estat Català— han estat històricament poc reeixits, per dir-ho de forma pietosa.

El primer d'aquests intents va ser portat a terme per Pau Claris, diputat del Braç eclesiàstic de la Generalitat, el 16 de gener de 1641. La llarga tensió acumulada arran de de la decadència de l'Imperi Espanyol, i la negativa de Catalunya, emparada en les Constitucions, a implicar-se en el sosteniment de l'exercit i les seves campanyes, va esclatar en la Guerra dels Segadors quan el comte-duc d'Olivares va forçar-ne el desenllaç al escollir Catalunya com a camp de batalla. Després de més de mig any de revoltes i resistència contra les tropes espanyoles, el 23 de gener de 1641 Catalunya es posava sota la obediència de Lluís XIII. En el millor dels casos la República Catalana va durar una setmana, i en el pitjor ni tan sols es va arribar a proclamar. La opinió de l'historiador Ferran Soldevila es de que tot plegat va ser una mena de paripé: el govern francès, amb Richelieu al capdavant, no volia aparèixer com a usurpador de la sobirania espanyola sobre Catalunya, de manera que calia fer el pas intermedi d'una Catalunya independent. Però els esdeveniments es van precipitar i aquesta "República Catalana" va ser vista i no vista.

El següent intent d'Estat Català encara va tindre una vida més breu. És va produir entre el 5 i el 7 de març de 1873, i va ser tan anecdòtic que no valdria la pena esmentar-el si no s'hagués produït en el context d'uns esdeveniments una mica més rellevants: els que van envoltar la Primera República Espanyola. La República va vindre precedida pel breu regnat de Amadeu de Savoia, que mentre era camí de Madrid s'assabentava de que el seu mentor, el general Prim, havia estat assassinat. Això, i un poble que estava per civilitzar varen poder més que la bona voluntat del bon rei, i després de dos anys i escaig, el 10 de febrer de 1873,  abdicà. Estanislau Figueras es va fer càrrec del Govern de la República amb el mandat de convocar eleccions a Corts Constituents, però allò va ser un olla de grills i Figueras va acabar fugint a França, no sense abans haver pronunciat la seva famosa frase: «Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!». Davant del buit de poder es va fer càrrec de la presidència del Govern Francesc Pi i Margall.

Pi i Margall era un home honrat que estava carregat de bones intencions, i volia portar a terme un programa legalista i formal que havia de culminar amb la República Federal. Però als federals catalans de llavors, entre ells Valentí Almirall, els va passar el mateix que als d'ara: es van trobar que fora de Catalunya no hi havien federals; a molt estirar hi havia "cantonalistas". Pi va dimitir i el va substituir Salmerón; i Salmerón el substituí Castelar. I el 3 de gener de 1874 Castelar perdé una moció de confiança i el general Pavia, que estava esperant a la porta del Congrés, va fer entrar la Guàrdia Civil i s'acaba la Primera República. (Al contrari de Tejero, va tindre la delicadesa de deixar acabar les votacions i no va disparar cap tret). 

[Aquest post havia de sortir a les 6h del matí, però quelcom ha fallat]

6 d’abril de 2011

Mirant-nos al mirall de "The Guardian"

Tafanejant per la web del The Guardian vaig ensopegar amb una serie d'articles dedicats a Espanya, entre els que em varen cridar la atenció alguns que feien referència a Catalunya. En concret un de Josep Ramoneda (cedit per El País) i un de Julian Glover . Aquest últim fa un intent d'aproximació a la política de Catalunya al voltant, sobre tot, del nacionalisme i les relacions amb l'Estat. També firma un altre article, centrat a Olot, en torn a la problemàtica de la immigració.

Ramoneda, recolzant-se en la popular imatge de Guardiola, intenta explicar als lectors anglesos la diferència entre la Gran Bretanya —formada per tres nacions reconegudes i diferenciades— i el poti-poti de les 17 nacionalitats i regions: "molt bé; l'equip català i l'equip basc, —cita al futbolista— fantàstic, però ¿com en direm de l'altre equip?". Els explica que som un Estat molt descentralitzat econòmicament, però molt centralitzat políticament; que Zapatero, per raons de tàctica electoral, va aixecar la bandera de "l'Espanya plural" per oblidar-se'n l'endemà; que després de 30 anys l'Estat autonòmic ha esdevingut frustrant i inadequat per a les "nacions" perifèriques, i que, una vegada més, Europa apareixeria com una hipotètica solució si estigués políticament desenvolupada, però que no és el cas. Bé, no cal anar al The Guardian per conèixer les opinions de'n Ramoneda, però no deixa de ser interessant veure com les presenta de cara en fora.

El punt de vista d'un cronista estranger, com Julian Glover, és també interessant, però per altres raons. Lògicament no es pot sostreure a la visió típica de qui té un coneixement superficial de la nostra realitat. Però això, al meu entendre, no només no ens hauria de empènyer a veure les seves opinions amb displicència o condescendència, sinó tot el contrari: la pràctica totalitat dels observadors estrangers —tant si ho son de manera accidental com si son hispanistes o corresponsals més o menys establerts— ens veuen sota una òptica aliena, i és precisament aquesta òptica la que ens ha de interessar si volem veure la imatge que ens retorna el mirall. Diria més: crec que la opinió pública (i sobre tot la publicada) a Catalunya ha caigut en un procés agut de introspecció que ens està portant a la melancolia, al victimisme i, finalment, a perdre el contacte amb la realitat que ens envolta. No fos cas que, com la madrastra de la Blancaneu, acabem descarregant la nostra frustració contra el mirall màgic.

Doncs bé, una de les impressions que treu Julian Glover és que els polítics catalans (o la majoria dels polítics catalans) viuen en una mena de realitat virtual. Al aterrar a Barcelona va anar a raure a la seu de ERC i el primer que li va xocar va ser un mapa dels "Països Catalans"

"Els Països Catalans s'estenen, com la cama d'una ballarina, des de la costa francesa fins molt al sud d'Espanya. En un edifici d'oficines inteŀligents, a Barcelona, em vaig trobar amb un mapa d'un estat que no existeix. Un país que té unes llargues fronteres imaginàries i moltes províncies. Té història i un idioma antic, una famosa capital i alguns dels millors xefs del món. Una assolellada ciutat, muntanyes nevades i unes illes atractives. La gent ve de tot arreu del món per visitar-el. Tot aquest esplèndid país està mancat de realitat."
A l'ERC es va trobar amb un jove i simpàtic parlamentari —Pere Aragonès— que intentava emfatitzar que el nacionalisme català, a diferència del basc, és pragmàtic i pacífic, i un inquietant veterà —Josep Huget— amb un nacionalisme que semblava basar-se en l'hostilitat en vers els demés: "jo espero de la gent que parli en català". Cosa que a l'articulista li sembla absurda tenint en compte que a Barcelona, ciutat de immigració, la majoria de la gent no el parla. 

¿Per què —es pregunta— els polítics catalans estan tant preocupats per la política de identitat nacional? La resposta creu que cal buscar-la, si més no en part, en els esdeveniments de l'últim estiu quan una gran gernació va sortir al carrer a protestar contra el rebuig del TC al nou Estatut d'Autonomia.

Després d'un breu recorregut per les opinions de Pilar Rahola ("els catalans estan en una fase de perplexitata i desencís; Espanya està drenant més recursos dels que els catalans poden donar"), Albert Ribera, el jove líder del petit partit dels Ciutadans que s'ha proposat resistir la marea nacionalista ("Catalunya s'ha tancat més que mai. Jo no vull viure a Kosovo") i Dolors Camat, del partit Verd ("els partits grans utilitzen el debat nacionalista per amagar altres problemes") acaba mostrant-se decebut:
 "Tot això em va deprimir. La crisi financera ha fet que els catalans es sentint comprensiblement angoixats. Però hi ha ingenuïtat en el desig de sortir d'Espanya per fer-se rics. La ciutadania, en la seva major part, no està implicada: la participació en les eleccions és baixa. Però els polítics estan en una deriva cap a un enfrontament artificial."
El diari ha afegit més continguts, i s'hi poden llegir des de articles dedicats a Javier Cercas o Javier Marías fins a una recepta de Crema Catalana.