15 d’agost de 2011

La metaliteratura de "Els fets"

De la contracoberta de Els Fets
"Els fets" (Philip Roth - 1988) comencen quan Roth té onze anys (el 1944) i acaben quan en té trenta-cinc (el 1956), i es refereixen sobretot a la seva infància i adolescència al barri jueu de Weequahic, a Newark, a l'estada a la Universitat (primer de Bucknell i després de Chicago) i a la seva relació amb les dones. És, doncs, una autobiografia parcial, no només pel que fa a la cronologia (Roth tenia cinquanta-cinc anys quan ho va escriure, és a dir, vint més que la fi del relat) sinó també pel que fa a la temàtica. Com diu de manera molt gràfica, referint-se al seu propi pare: «La seva saviesa consisteix a relatar, i el seu repertori mai ha estat molt ampli: família, família, família, Newark, Newark, Newark, jueu, jueu, jueu» I Afegeix: «Com jo, més o menys».

Val a dir que, en tant que autobiografia, no em va despertar un especial interès. Però quan se'm va fer realment interessant és quan l'autor s'enfronta amb la dificultat que representa escriure sobre sí mateix. No li resulta fàcil, sobre tot perquè gaire bé totes les seves novel·les tenen elements poc o molt autobiogràfics. Què pot aportar, llavors, un llibre explícitament autobiogràfic? A primer cop d'ull es podria dir que un intent de mirada objectiva sobre sí mateix sense el filtre distorsionant de la ficció. Però, és realment així? Nathan Zuckerman, el seu alter ego, hi fa serioses objeccions: el novel·lista que utilitza en la ficció elements autobiogràfics ho fa amb total llibertat, no li calen justificacions perquè ningú sabrà què hi ha de realitat —si alguna cosa— i què de ficció; qui fa autobiografia, en canvi, s'està justificant davant dels demés i de sí mateix: «El que un opte per revelar en la ficció —li diu Zuckerman— està governat per un motiu fonamentalment estètic. A qui escriu una autobiografia, en canvi, el jutgem des de el punt de vista moral, perquè la seva motivació primordial no és estètica, sinó ètica».

Per tal de fer aquest exercici de introspecció crítica sobre sí mateix, i el seu relat dels fets, Roth utilitza un recurs enginyós: dona a llegir el manuscrit del llibre a un dels personatges que ha creat en la ficció i que ha utilitzat de forma recurrent en les seves noveles: Nathan Zuckerman; escriptor i jueu, com el seu creador. Roth, en la carta que acompanya el manuscrit, li demana la seva opinió, li pregunta si creu que ha de publicar el llibre i li demana que "sigui franc" en els seus judicis. Es declara cansat de ficcionalitzar-se i saturat de màscares i disfresses. Tot i aquest reconeixement implícit, Roth ha negat que les seves novel·les siguin autobiogràfiques. Cau en contradicció? No necessàriament; el que fa és «imaginar coses que no m'havien passat exactament així, o coses que mai m'havien passat, o coses que de cap manera em podien haver passat, i atribuir-els-hi a una projecció meva, a una variant de mi mateix». És compara a un ventríloc: «Su arte consiste en estar presente y ausente; es más él mismo al ser simultáneamente otro», deia fa poc en una entrevista.

La resposta de Zuckerman, que ve al final del llibre, és extensa. També sofisticada en certs passatges, quan puja un ordre de magnitud en l'escala de la metaliteratura. D'antuvi li aconsella que no publiqui el llibre (consell que òbviament Roth no segueix) perquè, li diu, «se't dona molt millor escriure sobre mi que informar sobre la teva pròpia vida». El personatge fa una desconstrucció de les relacions de l'autor amb les dones, amb els pares o amb la comunitat jueva. Li retreu, per exemple, que sigui sospitosament més indulgent amb si mateix del que ho ha estat amb els seus personatges. Entre l'amor filial per la seva mare (que frega la devoció) i el respecte reverencial pel seu pare, d'una banda, i la obsessió per fugir de casa i ser autònom, d'un altre, ¿no hi falta una baula perduda? Per què, si no, ha projectat sobre els seus personatges relacions familiars molt més tempestuoses? «El teu psicoanàlisi el reculls amb poc més d'una frase —li diu—. Em pregunto per què. ¿No te'n recordes, o és que els temes et resulten massa compromesos? No estic dient que tu siguis Portnoy, però, au vinga, ¿de què vau està parlant amb el psicoanalista durant set anys?» 

Si Zuckerman el desconstrueix, Maria (la seva dona anglesa, i gentil) el desmunta amb comentaris breus, a voltes irònics, mentre llegeix el manuscrit: «segueix amb la cosa jueva, oi? malament», diu de primer antuvi. «Sempre retornant a la infància», remuga una mica més endavant. «Ha d'arribar un moment que fins i tot ell s'avorreixi de explicar la seva vida», diu al cap d'una llarga estona. I poc després: «No em resulta sorprenent que als vint-i-cinc anys no pogués fer front a una dona que tenia bastant més foc que ell a les entranyes...» (Fa referència a la dona que li va mig arruïnar la vida, i que només un afortunat accident mortal li'n va deslliurar: «està morta i no l'he matat jo», es repeteix Roth, sense acabar-se de creure el cop de bona sort que li ha regalat l'atzar).

Però a aquestes reflexions, dels personatges sobre l'autor de la seva existència, els segueix el neguit sobre el destí que els espera: ¿què es pot esperar d'un creador amb aquestes obsessions? «Aquesta fixació amb tot lo jueu!», diu la Maria tot adonant-se de sobte que la barba que s'està deixant Zuckerman li dona un aspecte cada cop més rabínic. «Ai, Senyor, ja hi torna un altre vegada; se'ns follarà vius!»

Com deia, en entrevistes recents Roth nega que les seves novel·les siguin autobiogràfiques i l'incomoda una mica que insisteixin a preguntar-li. Fins i tot sembla (?) mig renegar de "Els fets": «Fue una gran pérdida de tiempo, como la cuestión judía, pero estas cosas componen la vida de uno. No puedes escapar». Però, ¿per què hauríem de atorgar més crèdit al Roth rondinaire de setanta-vuit anys, ja de tornada de tot, que al Roth madur de cinquanta-cinc, que va escriure "Els fets".



12 d’agost de 2011

La crisi explicada

de aquí
Tot i haver-hi posat la millor voluntat està clar que no me n'he sortit. Alguns ho han dit sense embuts: "jo de economia no hi entenc un borrall". Altres, tot dissimulant, han deixat un comentari més o menys asèptic. És comprensible, la economia, més encara, la dita macro-economia, és una cosa (no goso dir-ne ciència) que té un alt grau de abstracció només a l'abasta del veritables i comptats especialistes. Com la física quàntica, com si diguéssim, però més imprevisible.

Afortunadament he trobat la solució —com no se'm havia acudit?— i és que les coses sempre hi ha algú que les ha pensat abans. Aquests vídeos, elaborats per especialistes en la matèria, ho explique de forma didàctica i a l'abasta de qualsevol persona, àdhuc amb coneixements mínims o nuls de economia.

Crisi a dos nivells
Com és sabut la crisi a casa nostra té dos nivells o vessants, la global i la específicament espanyola. Començarem per la global:




I tot seguit veiem com ens ha afectat a Espanya d'una manera específica:


Estic segur que ara la cosa haurà quedat molt més clara.


11 d’agost de 2011

¿Val la pena salvar l'euro? (2 de 2)

De aquí
Que l'euro va ser un error, ja només ho neguen els que fan del "sostenella y no enmendalla" la seva divisa. Però una cosa és reconèixer que ha resultat un fiasco —tothom admet ara que la unitat monetària, sense unitat fiscal i econòmica, no funciona quan hi ha problemes— i un altre molt diferent desfer el camí fet. La pregunta del milió és, doncs:
¿ I ara què ?

Potser abans de intentar respondre-la, i per situar-nos una mica, val la pena donar molt ràpidament un cop d'ull a l'article de  Mark Weisbrot a The Guardian.

Weisbrot critica durament els gestors de la eurozona perquè és un projecte inequívocament de dretes que condemna els països dits perifèrics a anys de penúria i sacrificis per mor de la política restrictiva imposada per Alemanya i els països del nord. És així —diu— fins al punt de que la conservadora Reserva Federal americana fa una política més progressista que el BCE. En efecte, mentre la primera s'ha compromès a mantindre el tipus de interès per sota del 0,25% per promoure la reactivació, el BCE, forçat per Alemanya, té com a únic objectiu controlar la inflació i no sembla que vulgui baixar del 1,5% actual.

 "I la Fed —malgrat la seva incompetència al no anticipar la bombolla immobiliària que va deixar un forat de 8bn$— ha demostrat ser prou flexible en front de la recessió i la dèbil recuperació, creant més de 2bn$ dins d'una política monetària expansiva. En comparació, els extremistes que governen el BCE han estat apujant els tipus de interès des de l'abril, malgrat taxes d'atur a nivell de depressió en les economies dèbils de l'eurozona."

Però per si de cas algú es pensés que he pres com a referència un analista massa esquerrenós o radical, donaré la paraula a tres premis Nobel de Economia de prestigi tant indiscutible com Amartya Sen, Joseph Stiglitz i Paul Krugman. Per no allargar-me massa ho faré de manera telegràfica amb cites textuals extretes dels articles que enllaço en cada cas.

Amartya Sen
Amartya Sen. Nobel d'economia el 1998 per els seus treballs sobre la fam, els mecanismes de la pobresa i la democràcia com a raonament públic.

"El euro hace caer a Europa" (traducció una mica justeta. Es pot veure l'original aquí: "L'euro fait tomber l'Europe")

«...resulta muy penoso que haya tan poca inquietud sobre el peligro que amenaza en la actualidad al régimen democrático de Europa, el cual se manifiesta de manera insidiosa en la prioridad acordada a los imperativos financieros»

«...no estamos de acuerdo en que los sacrificios impuestos por los caballeros de las finanzas a los países en dificultad constituyan el remedio decisivo para asegurar la perennidad a largo plazo de su economía, ni tampoco que esos sacrificios sean capaces de garantizar la de la zona euro»

«Las reducciones presupuestarias llevadas a su máximo corren el riesgo de disminuir los gastos públicos tanto como las inversiones privadas»

«La descabellada decisión de adoptar una moneda única, el euro, sin más integración política ni económica jugó ciertamente un rol en esta crisis, más allá de las irregularidades financieras cometidas por países como Grecia o Portugal»

«Sin embargo, ni los beneficios a largo plazo (...) dispensan a Europa de interrogarse sobre la pertinencia de las condiciones —y del calendario— impuesto a Grecia»

«Para mí no es más que un pobre consuelo recordar que me opuse fervientemente al euro, a la vez de manifestarme muy favorable a la unidad europea. Mi inquietud se derivaba en especial del hecho de que cada país renunciaba así a decidir libremente su política monetaria y las reevaluaciones de las tasas de cambio, todas estas cosas que, en el pasado, fueron muy útiles para los países en dificultad»

«Repensar la zona euro crearía numerosos problemas, pero los asuntos espinosos deben ser inteligentemente discutidos, y Europa debe comprometerse democráticamente a hacerlo»
      © Le Monde 3/7/2011


Joseph Stiglitz
 Joseph Stiglitz. Professor at Columbia University, 2001 Nobel laureate in economics.

"¿Se puede salvar al euro?"

 «El premio Nobel Robert Mundell estableció las condiciones según las cuales una moneda única podía funcionar. Europa no cumplió con esas condiciones en su momento; y sigue sin hacerlo»

 «En el momento de la creación del euro, a muchos los preocupaba su viabilidad a largo plazo. Cuando todo salió bien, esas preocupaciones pasaron al olvido»

«Consideremos el caso de España, que tiene una tasa de desempleo del 20% -y más del 40% entre la gente joven-. El país tenía un excedente fiscal antes de la crisis; después de la crisis, su déficit aumentó a más del 11% del PBI. Pero, según las reglas de la Unión Europea, España ahora debe recortar su gasto, lo cual, probablemente, exacerbe el desempleo»

 «Para muchos, tanto dentro como fuera de Grecia, era una situación peculiar: se habían invertido miles de millones en salvar a los grandes bancos, pero evidentemente salvar a un país de once millones de personas era un tabú»

«Una serie de ofertas a medias y de vagas promesas, destinadas a calmar al mercado, resultaron un fracaso»

 «Alemania (al igual que China) ve sus ahorros elevados y sus proezas exportadoras como virtudes, no vicios. Pero John Maynard Keynes decía que los superávits conducen a una débil demanda agregada global –los países que tienen superávits ejercen una “externalidad negativa” en sus socios comerciales-. De hecho, Keynes creía que eran los países con superávits, mucho más que los países con déficits, los que planteaban una amenaza a la prosperidad global»

  «No debería obligarse a los países cuyos déficits han aumentado como resultado de la recesión global a caer en una espiral mortal –como sucedió con Argentina hace una década»

«Una solución que se propone es que esos países pergeñen el equivalente de una devaluación –una disminución uniforme de los salarios-. En mi opinión, esto es inalcanzable, y sus consecuencias distributivas son inaceptables. Las tensiones sociales serían enormes. Es una fantasía»

«Existe una segunda solución: la salida de Alemania de la eurozona o la división de la eurozona en dos subregiones. El euro fue un experimento interesante, pero, como el casi olvidado mecanismo de tipo de cambio (MTC) que lo antecedió y se desintegró cuando los especuladores atacaron la libra británica en 1992, carece del respaldo institucional necesario para que funcione»

«Existe una tercera solución –y tal vez Europa llegue a darse cuenta de eso- que es la más promisoria de todas: implementar las reformas institucionales, incluyendo el marco fiscal necesario, que deberían haberse implementado cuando se creó el euro»

«No es demasiado tarde para que Europa implemente estas reformas y, así, estar a la altura de los ideales, basados en la solidaridad, que subyacen la creación del euro. Pero si Europa no puede hacerlo, entonces quizá sea mejor admitir el fracaso y pasar a otra cosa...»
     Copyright: Project Syndicate, 2010.

Paul Krugman
Paul Krugman. professor of Economics and International Affairs at Princeton University. 2008 Nobel Prize in Economics.

"La creación de un 'eurocaos'"

«Últimamente, las noticias financieras han estado dominadas por crónicas de Grecia y de otros países de la periferia europea. Y con razón»

«Pero me ha inquietado la información que se centra casi exclusivamente en las deudas y en los déficit europeos, con lo que da la impresión de que todo se reduce al derroche gubernamental»

«Pero la verdad es que la falta de disciplina fiscal no es la única, ni la principal, fuente de problemas de Europa»

«No, la verdadera historia que está detrás del eurocaos no se basa en el despilfarro de los políticos, sino en la arrogancia de las élites; concretamente, las élites políticas que instaron a Europa a adoptar una moneda única mucho antes de que el continente estuviera preparado para un experimento de este tipo»

«...con su clima cálido y sus playas, España era también la Florida de Europa y, al igual que Florida, experimentó un enorme auge inmobiliario. La financiación de este boom provenía principalmente del extranjero: hubo entradas gigantescas de capital procedentes del resto de Europa, en especial de Alemania»

«La consecuencia fue un crecimiento rápido combinado con una inflación significativa: entre 2000 y 2008, los precios de bienes y servicios producidos en España aumentaron un 35%, en comparación con un incremento de sólo un 10% en Alemania. Debido a la subida de los costes, las exportaciones españolas fueron perdiendo competitividad, pero la creación de empleo siguió siendo fuerte gracias al boom inmobiliario»

«Y entonces estalló la burbuja. El paro en España experimentó un drástico repunte, y el presupuesto incurrió en un profundo déficit»

«Y no hay mucho que el Gobierno español pueda hacer para mejorar las cosas»

«Si España siguiera teniendo su antigua moneda, la peseta, podría remediar rápidamente el problema con una devaluación (por ejemplo, reduciendo el valor de la peseta un 20% con respecto a otras divisas europeas). Pero España ya no tiene su propio dinero, lo que implica que sólo puede recuperar su competitividad mediante un lento y doloroso proceso de deflación»

«Ahora bien, si España fuera un estado de Estados Unidos y no un país europeo, la situación no sería tan mala (...) España recibiría una gran cantidad de apoyo automático en la crisis: el sector inmobiliario de Florida ha pasado de la expansión a la recesión, pero Washington sigue enviando los cheques de la Seguridad Social y del Medicare»

«Pero España no es un estado de Estados Unidos y, por tanto, está metida en un buen lío»

«Nada de esto debería extrañarnos demasiado. Mucho antes de que naciera el euro, los economistas advertían de que Europa no estaba preparada para una moneda única. Pero se hizo caso omiso de estas advertencias y se produjo la crisis»

«¿Y ahora qué? La disolución del euro es prácticamente impensable, por meros motivos prácticos. Como dice Barry Eichengreen de Berkeley, un intento de reintroducir una moneda nacional desencadenaría "la madre de todas las crisis financieras". Así que no hay marcha atrás: para hacer que el euro funcione, Europa tiene que avanzar mucho más en la unión política, para que los países europeos empiecen a funcionar más como estados de Estados Unidos»

«Pero eso no va a suceder de hoy para mañana. Lo que veremos probablemente a lo largo de los próximos años es un doloroso proceso de remiendos: rescates acompañados de exigencias de una austeridad despiadada, y todo con un trasfondo de desempleo muy elevado, perpetuado por la dolorosa deflación que ya he mencionado»
     © 2010 New York Times News Service

Els dos primer articles son de fa menys d'un més, els de Stiglitz i Krugman son de fa un any i mig. Però com és pot veure, tots son igualment actuals. Respecte de la qüestió plantejada al principi, "¿I ara què?", destacaria les tres solucions que apunta Stiglitz, i que he ressaltat en negreta. La tercera és en la que tothom reclama, però el mateix Krugman diu que pot comporta un procés dolorós d'anys; la segona fora la més pràctica, i la primera és la que estan intentant endossar-nos :( També val la pena destacar la menció que fa del pensament de Keynes respecte de les economies amb superàvit.

9 d’agost de 2011

¿Val la pena salvar l'euro? (1 de 2)

Albert Camus li fa dir a Jean-Baptiste Clamence, el protagonista de "La Chute":
«De vegades tracto d'imaginar-me el que diran de nosaltres els historiadors del futur: fornicava i llegia diaris. Feta aquesta definició contundent, gosaria dir que el tema quedarà tancat»
Conforme un es va fent gran li queda més temps per llegir diaris.

I això és el que he fet aquest cap de setmana. Trasbalsat pels darrers esdeveniments de la economia global, he maldat per assabentar-me de què va tot això de la crisi rebrotada. No caldrà que us digui que n'he sortit amb el cap calent i els peus freds.

Jo, com tants d'altres, em vaig creure que la creació de l'euro era un gran pas cap a una Europa més justa, més integrada i més pròspera: cras error! Com podreu comprovar si teniu la paciència de llegir-me —i jo l'habilitat de saber-me explicar— l'euro ha esdevingut l'eina més poderosa que mai ha tingut el neo-liberalisme més doctrinari per imposar les seves receptes als més febles de la Unió Europea. Però no ens atropellem i anem a pams, que he començat per la conclusió quan havia d'haver començat per les premisses.

De El Periódico
El darrer i més vertiginós descens als inferns va començar el 21 de juliol, i a hores d'ara continua. Els responsables de governs, Banc Europeu, G-7 i tota mena de organismes, no paren de emetre comunicats jurant i perjurant que donaran suport als països en dificultats; però la fera ferotge dels mercats, com si del "poker del mentider" es tractés, aixeca una i un altre vegada el cubilet i diu: "no m'ho crec". I què hi diuen els experts? Doncs hi ha de tot. Entre els que més m'han sorprès per la seva franquesa hi ha en Guillem López Casasnovas que comença per admetre sense embuts que: "hay que reconocer que para entender la situación económica que vivimos nuestros análisis han tocado techo". Demostra una gran honestedat intel·lectual i és un gran avenç, perquè el cas més freqüent és el dels que no saben que no saben.

Anècdotes a banda, les opinions que he llegit les dividiria en tres grups: els ortodoxes, els reformistes i els revolucionaris. Els primers serien els que —per convenciment o per realisme— o bé no veuen altre sortida que la de anar trampejant la situació o bé es limiten a fer un anàlisi asèptic. Els convençuts, perquè realment creuen en la ortodòxia financera neo-liberal, els realistes perquè no veuen cap possibilitat de canviar les coses, i els asèptics o acadèmics, en fi, perquè no creuen que els pertoqui donat solucions sinó només analitzar la situació. Aquest darrer punt de vista el podríem il·lustrar-el amb els articles de Josep Oliver a Cinco Días o amb el abans esmentat d'en López Casasnovas. Diu l'Oliver que n'hi ha prou de donar un cop d'ull a la premsa alemanya per copsar que les seves preocupacions i les nostres van per diferents camins. I després de recordar que la situació real a Espanya no és avui pitjor que el maig del 2010 (quan va començar la gran davallada), es pregunta que és el que ha canviat. La resposta és que els països del centre i nord de Europa, amb Alemanya al davant, no estan disposats a fer més del que han fet pels del sud.
  La línea roja que trazó Alemania en el salvamento de Grecia define, hoy por hoy, lo máximo que aquella está dispuesto a conceder. Por ello, no ha de sorprender el silencio centroeuropeo. Que se calmen los mercados, piensan desde allá. Y, probablemente, no les falta razón.
El segon grup seria els que n'he dit reformistes. Com els primers, aquesta poden ser-ho per convenciment o per la força de les circumstàncies. Pensen els uns, o creuen els altres, que això no pot ni deu continuar, i que fotrà un pet com un aglà si no s'hi posa remei. Val a dir que aquest és el grup més nombrós. (També és possible que hi hagi un biaix en les lectures que he fet: no he anat al The Wall Street Journal ni al ABC). I també és el grup més dispers: estan d'acord en que cal fer quelcom, però no tots ho veuen de la mateixa manera. En un article a Le Monde, Hubert Védrine, antic conseller del president Miterrand i ministre d'afers estrangers amb Lionel Jospin, rebutja per voluntaristes les apel·lacions al federalisme o a més transferències de sobirania a la UE i comença recordant que l'agreujament del deute públic europeu no és només el resultat de la gestió irresponsable de l'Estat del benestar i de molts anys de pressupostos deficitaris, sinó també de l'efecte sobre el sistema financer europeu de la implosió de les finances americanes. Conseqüència, a la seva vegada, de la desregulació i cessió de sobirania de les administracions americanes, en els darrers vint anys, en favor dels mercats. Recorda que si el que es vol es una harmonització real només cal aplicar Maastricht, i que és il·lusori pretendre una major integració si recordem els problemes que va comportar el tractat de Lisboa.

Finalment advoca per un conjunt de mesures concretes però enèrgiques, que realment siguin creïbles pels tot poderosos mercats: Aplicar a fons els acords del 21 de juliol, rescat dels deutes sobirants, emisió de bons per la UE, intervenció contra els especuladors, deslegitimar les agencies de rating, per que fa al deute sobirà (cornuts i pagar el beure)... i forçar la Alemanya a un debat sobre la reforma de política econòmica i el paper del BCE.    
    Appliquons d'abord au mieux et au plus vite l'accord du 21 juillet ; mettons en oeuvre les mesures concrètes proposées pour le rachat des dettes souveraines les plus décotées ; creusons l'idée des euro-obligations (contre les spéculateurs, mais aussi pour des projets), et même celle de l'intervention de l'Union européenne en tant que telle sur le marché des CDS (Credit Default Swaps, l'instrument des spéculateurs) ; délégitimons les notations d'agences sur les dettes souveraines des pays aidés et mettons ces agences sous la pression de la concurrence ; accélérons la mise en place des textes de "responsabilisation" des banques dans la zone euro ; adoptons une taxe (modeste) sur les transactions financières ; obligeons l'Allemagne à un débat sur la politique économique de croissance saine dans la zone euro, et l'élargissement du mandat de la BCE.
Aquest programa coincideix bastant amb el de Martine Aubry, segons l'article que va publicar la líder socialista a Liberation. (Per cert, quina enveja em fan les primàries franceses, amb candidats que realment tenen coses a dir). Hi ha més articles, però ja no mi caben. Potser només mencionar el de Kenneth Rogoff (que ha sigut molt citat) al suplement de El País del diumenge. Al proper apunt parlaré sobre el tercer grup: el dels que advoquen per un canvi radical, perquè això no va ni amb rodes.

Deixeu-me acabar amb una cita que m'ha fet molta gràcia. El prestigiós columnista del New York Times, Thomas Friedman, començava aixir el seu article del dissabte passat: 
IN the wake of the hugely disappointing budget deal and the S.& P.’s debt downgrade, maybe we need to hang a new sign in the immigration arrival halls at all U.S. ports and airports. It could simply read: “Welcome. You are entering the United States of America. Past performance is not necessarily indicative of future returns.”

(Proposa que els rètols de benvinguda als ports i aeroports americans digui: "Rendiments passats no son necessàriament indicatius de resultats futurs") ;-))