20 de setembre de 2011

Per què els pobres no volen que els rics paguin impostos. (I els acaben pagant ells).

Tot just constituït l'actual govern de la Generalitat li vaig sentir una de les primeres entrevistes que van fer al conseller Mas Cullell. Li feia en Josep Cuní, i una de les preguntes inevitables —per més que en Cuní anava molt en compte a no posar-el en una situació compromesa— era la del perquè el nou govern es disposava a eliminar l'últim tram de l'impost de successions. Tot i així, el conseller, que en el cara a cara no es troba precisament en el millor terreny, se'l va veure molt incòmode i no va saber donar cap altre argument que el de que "era una promesa electoral" de CiU. D'aquí no el van treure. És clar que ho era, una promesa electoral, però aquest no era l'argument. La pregunta que calia contestar era: per què CiU portava aquesta promesa en el programa electoral, i per què era tant important com per posar-la per davant de totes les altres, fins al punt de prioritzar l'entesa amb el PP. Debades: ni en aquella entrevista, ni en moltes altres, CiU no va contestar mai aquesta pregunta. (I cap periodista va ser prou agosarat com per plantejar-la en termes estrictes).

Avui, quasi nou mesos després, m'ha tornat l'anècdota a la memòria tot llegint un article al NYT. L'article, "Aversió a l'últim lloc" (Last-Place Aversion), forma part d'una discussió oberta en la que es tracta de analitzar l'última proposta de Obama de augmentar els impostos a les rendes més altes. En concret, els articulistes que signen l'article, suggereixen, basant-se en la història recent, que la mesura no només comptarà amb la oposició dels més rics, sinó també d'una bona part de la classe mitja i fins i tot dels que tenen menys ingressos. I es pregunten, què explica la tendència recurrent dels americans amb menys ingressos a votar en contra dels seus propis interessos.

Aventuren tres possibles explicacions. Primer: els americans s'oposen a les polítiques redistributives simplement perquè desconeixen com n'és de desigual la distribució de la riquesa. Segon: sobreestimen la possibilitat de que un dia, ells o els seus fills, esdevindran rics. Tercer: en l'americà mig és tant o més forta la aversió a ser l'últim com el desig de ser el primer. Si no us acaba de quadrar, feu un petit exercici de imaginació: "si jo no em puc aprofitar d'unes ajudes socials (posem per cas a l'escola) que no se'n aprofiti tampoc un que tingui uns ingressos més baixos que jo". (Probablement immigrant, a més a més). Acaben dient que, evidentment, aquestes tres explicacions actuen en combinació: falses creences sobre el grau de desigualtats, optimisme desmesurat sobre les possibilitats de promoció social i, tot plegat, junt amb la ferma convicció de que els que estan per sota teu han de continuar estant per sota teu.

No sé si les especulacions dels articulistes, sobre el comportament dels americans a les urnes, poden ser més o menys extrapolables a aquí, però no em semblen en absolut descabellades. Potser n'afegiria una quarta: desgana, pasotisme, la sensació de que "tots son iguals". I, és clar, en el cas nostre la bandera, que ho contamina tot.

11 de setembre de 2011

El pescador d'en Manuel Vicent

A la seva columna de l'última pàgina de El País, en Manuel Vicent ens parla avui diumenge d'un pescador. Està assegut en una cadira de tisora, a la bocana del port, amb la mirada perduda entre el suro de l'ham i el vaixell que arriba de Eivissa. La mirada perduda, i la ment també. De fet, observa Vicent, segurament l'importunaria que piqués algun peix, doncs es veuria obligat a deixar de pensar en res per atendre la canya, l'ham i el peix. I maleïdes les ganes que té de ocupar la ment quan sembla que tot, la política, la economia i el mateix mon, se'n van al carall. El suro que flota a la dàrsena és tot l'univers, i perdre el temps badant és la millor fi quan no hi ha cap fi.

A l'hora de dinar, mentre intentava en va fugir de les melodramàtiques cerimònies del desè aniversari de l'11-S americà, de les tragicòmiques cerimònies del nostre particular 11 de setembre, i de tantes banalitats que ens assetjant per tots els mitjans, em tornava al cap el pescador de'n Vicent. Ah!, si en aquests moments tingués jo també un suro flotant on deixar perdre la ment i la mirada, tot veient sense mirar el vaixell que ve de Eivissa...

El Pescador
Sentado en el muelle de la bahía, al sol de la mañana, desperdiciando el tiempo, veo entrar y salir los barcos, cantaba Otis Redding. La letra de esta balada le devuelve al pescador una sensación parecida mientras lanza el sedal desde la escollera. Llega una vez más el otoño y parece que toda la economía del mundo se va a ir al carajo. No importa. Uno de los barcos que entra ahora en el puerto es el que viene de Ibiza. Desde cubierta los jóvenes pasajeros saludan con los brazos al pescador aposentado cerca de la bocana. Estos jóvenes son aquellos guerreros que en verano se fueron a librar batallas de amor en la isla y ahora regresan victoriosos o derrotados. El pescador está sentado en una silla de tijera con la mirada fija en el corcho que flota en el agua iridiscente de la dársena. "Ahora simplemente estoy y la soledad nunca me dejará solo", cantaba Otis Redding. Da la sensación de que si picara un pez, al pescador le molestaría sobremanera. En ese caso tendría que dejar a un lado sus pensamientos, debería recoger el carrete y analizar si era una dorada, un pajel o un sargo lo que había pescado, calibrar su tamaño y decidir si valía la pena devolverlo al mar o asarlo esa noche. Él está allí para ver entrar y salir los barcos abstraído en vanos recuerdos, que se disuelven en la nada. La nada es blanca, piensa. El hecho de pescar no es una acción que vaya más allá de lanzar el anzuelo y contemplar el corcho, un fin sin finalidad, sin esperar nada más, una actitud que da sentido a su situación en el universo mientras la política y la economía se derrumban. Los guerreros victoriosos o derrotados le saludan desde la cubierta. Cada uno trae a tierra la historia de una batalla. El pescador imagina que estos guerreros habrán ejecutado sus danzas de combate en las salas de fiesta de Ibiza, habrán luchado cuerpo a cuerpo bajo la luna llena de agosto en la playa. Ahora solo son siluetas en la cubierta a contraluz con la puesta de sol. Cantaba Otis Redding: "Parece que todo va a cambiar, pero todo continuará igual, no puedo hacer lo que la gente quiere que haga". El pescador seguirá allí, perdiendo el tiempo con la caña de pescar, viendo cómo entran y salen los barcos sin otro propósito. El corcho que flota en la dársena es todo el universo.
     Manuel Vicent

7 de setembre de 2011

Manguilandia

Pin de Chapateo
Quan, als quinze anys, vaig entrar a treballar a l'escola de aprenents de La Maquinista Terrestre y Marítima (MTM), Barcelona era el que se'n podia dir, amb propietat, una ciutat industrial. Grisa, més aviat lletja, però plena de vida. Hi abundaven tota mena de tallers i fàbriques: grans, mitjanes i petites. Poc a poc (o potser no tant poc a poc) aquelles fàbriques i tallers van anar desapareixent. On hi havia La Maquinista ara hi ha un centre comercial, i la mateixa fi varen fer les altres fàbriques: La Pegaso és el Parc de La Sagrera; La Espanya Industrial, el parc del mateix nom; els Tallers de la Renfe, el Parc del Clot; Can Girona, Motor Ibérica, Catalana de Gas, Cros i altres van esdevenir la Vila Olímpica, etcètera. La llista no hi cabria al bloc. A base de permutes i operacions urbanístiques totes les industries van desaparèixer per cedir el seu lloc a polígons d'habitatges, complexos comercials, equipaments i parcs. D'aquell bosc de xemeneies només en queden unes quantes per fer bonic.

Però el motiu de l'apunt no era la nostàlgia del passat sinó les conseqüències del present. No sé cap on hauria derivat la activitat econòmica de Barcelona si les coses haguessin anat d'un altre manera, però el cas és que, arran del projecte olímpic que en Narcís Serra i en Pasqual Maragall es varen treure del barret, el turisme va prendre el relleu de part d'aquella activitat. Per bé o per mal la Industria turística constitueix avui, no només una font de activitat econòmica, sinó una de les poques que, conjuntament a la fabricació d'automòbils, contribueix a anivellar la balança comercial. Amb la important diferència de que les fàbriques de cotxes probablement aniran marxant (perquè cap d'elles és de propietat espanyola) mentre que la Sagrada Família és molt més difícil que se'l emportin.

Tot això (que tot sovint barrino) m'ha vingut una vegada més al cap arran de les noticies sobre "Manguilandia" i la rebequeria que ha agafat l'Ajuntament del flamant alcalde Xavier Trias amb els pins que es venien a la llibreria La Central. Ja en deveu estar assabentats tant d'una cosa con de l'altre: d'una banda, circula des de fa uns mesos, entre guies turístics i mossos, una "guia mangui" de Barcelona amb un mapa i una descripció detallada dels principals grups de carteristes i manguis que assalten als turistes a Barcelona. D'un altre, i amb la mateixa motivació de fons, una parella de joves arquitectes s'han buscat la vida a base de fer uns pins que il·lustren gràficament aquest sub-sector derivat del turisme.

Tothom és conscient de que la petita —i no tant petita— delinqüència pot acabar matant la gallina d'els ous d'or del turisme a Barcelona. Per raons que s'escapen a l'enteniment dels simples mortals (se'n donen raons tant peregrines com la falta de ordinadors en xarxa als jutjats), alguns d'aquests delinqüents poden arribar a acumular més de cent detencions sense cap efecte pràctic. No en traureu l'aigua clara sobre quin dels tres poders de'n Montesquieu no fa bé la seva feina: els qui fan les lleis, els qui les han de fer complir o els qui les interpreten i jutgen. (Probablement la veritable raó ningú s'atreveix a dir-la: no hi hauria prou presons ni pressupost per mantenir-les).

D'acord, ningú diu que sigui un problema fàcil de resoldre, però la pitjor manera de encarar-el és amagant l'ou o matant al missatger. I això, és just el que s'ha fet una vegada més. D'antuvi, als de la Plaça de Sant Jaume (ara ho tenen fàcil per posar-se d'acord) no se'ls ha ocorregut una idea més brillant que fer patrulles mixtes mosso/guàrdia municipal. Home, si és tractava de fer-se veure hi podien haver afegit un sereno, un vigilant i un guàrdia de corps amb uniforme de gala. Apart d'això —la vistositat— si a algú se li acut cap més raó, li estaré molt agraït. Respecte de la guia mangui: ràpidament a negar que els mossos tinguin res a veure amb la seva redacció i, això sí, lamentar que s'utilitzi llenguatge políticament incorrecte i denigrant en vers de les minoris ètniques. I finalment, a la llibreria La Central: canya! Se'ls prohibeix la venda dels pins, se'ls amonesta i probablement els costarà que no se'ls renovi la concessió als espais del MACBA i al Museu de Història. Això sí, als manteros i a les prostitutes llenya! Una dreta à visage humain? Sí, home, sí.