30 de març de 2012

Anatomia de la vaga

En la meva condició de jubilat podria haver observat la vaga amb un cert distanciament, però havia d'anar a l'hospital i això m'ha permès prendre-li el pols una mica més de la vora. Per anar m'he valgut dels serveis mínims del transport; per la tornada no em quedava més opció que el taxi (en circulaven) però em trobava bé i he decidit anar xino-xano tot gaudint d'un bon dia amb al·licients.

La primera impressió, pels voltants del Ninot era de poca incidència en el petit comerç, que és el que es pot copsar a simple vista. El tràfec molt inferior a l'habitual. A mesura que m'acosto al centre hi ha més botigues tancades o, en molts casos, amb una porta tancada i l'altre insinuada, signe evident de que s'ha tancat més per por que per convicció. A Gran Via/Passeig de Gràcia, des d'una furgoneta amb altaveus estridents, convencen als convençuts, deixen indiferent als indiferents i entretenen als badocs: "si veieu un taxi ocupat atureu-lo i feu baixar el passatge" diuen al moment que estic fent la foto. Quan avanço cap a la dreta de l'Eixample trobo que la proporció de comerços tancats o amb les persianes a mitges és superior a la de l'esquerra. Com que no crec que la composició sociològica sigui gaire diferent, més aviat ho atribueixo a fluctuacions del boca orella o la massa crítica: a la primera zona que he travessat hi ha més densitat de botigues. Finalment, quan arribo al meu barri (El Clot) el mercat està tancat i les botigues que l'envolten també.

Anava a titular l'apunt "Autòpsia de la vaga" però no ho he fet per no ferir els esperits sensibles. També perquè no seria veritat: la vaga no està morta, si més no en el seu concepte genèric, però té poc a veure amb el concepte amb que va néixer als temps de la revolució industrial. Després va anar evolucionant a mesura que avançaven els drets socials i l'Estat del benestar fins a esdevindre el que coneixem els nostres dies que, com deia, té poc a veure amb aquell concepte de lluita de classes. En aquells primers temps no hi havia cap mena de xarxa social, ni pública ni privada ni familiar; les condicions de treball eren el pacte de la fam; quan els treballadors arribaven al límit del que podien suportar es jugaven el tot pel tot, perquè tenien molt poc a perdre, i de vegades ho perdien. Altres, si reunien prou forces i capacitat de mobilització, arribaven a arrencar petites o grans victòries que poc a poc varen anar canviant les relacions de treball.

Però el que va començant essent una lluita de classes —el treball contra el capital— ha acabat esdevenint un eina a l'abast, en la majoria dels casos, dels treballadors que gaudeixen d'una situació més afermada i estable, quan no clarament de privilegi. La vaga, avui, no està pensada pels aturats, ni pels que mai han tingut la oportunitat de treballar, ni pels treballadors temporals, ni pels anomenats autònoms, ni pels irregulars, ni pels immigrants, ni pels marginats, ni... No, la vaga està només a l'abast del que alguna vegada s'ha denominat la "aristocràcia de la classe obrera": treballadors de grans empreses amb sindicats forts, empresses públiques, funcionaris, etcètera. Per no parlar de treballador amb un poder de coacció desproporcionat: jutges, pilots de aviació, controladors d'aeroports, maquinistes de tren, etc.

En aquest canvi de paradigma de la vaga hi va implícit un element nou: les vagues ja no és fan contra el capital, que n'ha esdevingut immune, ni contra la administració, que no deixa de ser una abstracció, sinó contra el ciutadà, que és pres a com a ostatge dels vaguistes, en tant que element més vulnerable. Això no passa ja només amb els que tenen la capacitat directe de paralitzar els serveis (pilots, conductors d'autobús, maquinistes) sinó de qualsevol col·lectiu: una vaga o una protesta només és efectiva si es tallen autopistes o avingudes i després surt al telediari. Finalment, ¿què està disposat a arriscar un treballador en una vaga moderna? Doncs poc, no ens enganyem: un dia de sou en el millor dels casos, i si pot jugar amb la picaresca de la "vaga de cel" l'absentisme o les vagues a hores convingudes, ni això. Us podeu imaginar per un moment els vaguistes de La Canadenca dient-li a la Barcelona Traction: mirin, senyors capitalistes, el mes que ve farem un dia de vaga. O, potser millor, pararem dues hores a dies alterns. I si ens fan enfadar gaire farem vaga el dilluns i dijous de cada setmana (com els pocavergonyes dels pilots de Ibèria) o prendrem la baixa perquè estem estressats (com els controladors). La cosa va anar un xic diferent: la vaga va durar un mes i mig i es va anar radicalitzant; 3000 obrers del ram van ser detinguts i tancats al Castell de Montjuig, i la vaga es va convertir en general. De resultes d'aquella vaga es va establir la jornada de 8 hores amb caràcter general.

No m'interpreteu malament, en tot això no hi vulgueu veure una pressa de posició respecte de la vaga d'avui. M'he limitat a fer veure que el concepte de vaga d'avui no té res a veure amb el concepte originari de vaga per més que servi el mateix nom. No sé com serà el dia de demà, no m'agrada fer prediccions i menys de futur. Estem en un moment de retrocés, però retrocés no vol dir tornar al lloc de partida; de la mateixa manera que hi ha moltes maneres d'anar endavant també n'hi moltes d'anar en darrera. La història dona voltes però mai torna a passar pel mateix lloc.

25 de març de 2012

Commemorant la Pepa: mistificar el passat per justificar el present

Constitució de 1812
Article directe i precís de Julián Casanova (catedràtic de història que ha contribuït amb el volum 8 "República y guerra civíl" a la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares) avui 25/3/2012, a El País.
 El que diu ha estat a la vista de qualsevol que hagi seguit mínimament la fanfàrria que han organitzat els polítics a compte del 200 aniversari de la Constitució de 1812. Menys explicable i més decebedor ha estat que la majoria de mitjans de comunicació (començant pel propi El País) i els intel·lectuals i periodistes que habitualment hi col·laboren, amb notables però escasses excepcions, s'han sumat amb entusiasme a aquesta mistificació. Mistificació que comença per amagar que aquella constitució va ser flor d'un dia; que va ser abolida dos anys després per Ferran VII amb el recolzament explícit dels 69 diputats que varen firmar el "Manifest dels perses", i que la història real dels dos segles que varen vindre a continuació son, amb breus parèntesis, la història de la reacció absolutista.
El pasado hecho presente, aunque sólo en las partes que cumplen la función deseada. La Constitución de 1812 sería “un eslabón decisivo en el esfuerzo para la liberación de la Patria” (palabras del Rey) o “una de las mayores aportaciones a la cultura política universal” (Rajoy).
El principi de sobirania nacional, diu Casanova, representava el reconeixement de que el poder residia en la nació, és a dir, el conjunt dels ciutadans, limitant per tant la autoritat del rei, suprimint els privilegis i reconeixent els drets i les llibertats individuals.
En vez de subrayar esos valores, reprimidos después durante tanto tiempo, lo que han destacado los discursos oficiales es la “unidad nacional” y el “espíritu de concordia”, las motivaciones patrióticas, en suma, que mejor sirven al presente.
Manifest dels perses
Pese a lo bonita que puede resultar la celebración, no hay un hilo conductor que una aquel pasado de 1812 con el presente, como si la historia de España de los siglos XIX y XX hubiera sido una lucha continua del “pueblo” por mantener sus libertades. La historia dice más bien lo contrario: las constituciones del siglo XIX que más duraron fueron muy conservadoras y el siglo XX, hasta 1978, estuvo marcado por las dictaduras y la negación del constitucionalismo.
Un dels breus parèntesis en el predomini de les constitucions conservadores, quan no de la reacció pura i dura, va ser la Constitució republicana de 1931, però, tot i ser més propera en el temps (o potser precisament per això) i més democràtica i moderna que la de 2012:
Ninguna institución democrática actual ha querido o se ha atrevido a conmemorarla, celebrarla cuando cumple años (80 el pasado diciembre), y menos todavía reconocerla.
Insisteix en que aquestes interpretacions de la història "ampliamente difundidas por los medios de comunicación" falsegen i deformen la memòria popular, inventant en definitiva les tradicions. Cosa molt pròpia i definitòria, com han postulat historiadors com Eric Hobsbawm, dels nacionalismes.
Planteada de esa forma, la historia rescata tradiciones inventadas desde el presente y proporciona lecciones morales.
(...)
lo que debe siempre evitarse es buscar los hechos más convenientes para apoyar las ideas favoritas.
No situar los hechos en su contexto histórico apropiado conduce a perspectivas ahistóricas y a leer el pasado con los ojos del presente.
Acaba l'article sentenciant:
mientras tanto, las celebraciones oficiales siguen alimentando relatos míticos, simplificados, para consumo popular, a mayor gloria del poder.
En aquest apunt no hi ha gaire de collita pròpia, però tampoc calia: com deia al principi, Casanova és prou directe i precís com per que no hi calguin gaires aclariments.


  


19 de març de 2012

"Demostra que no ets un robot" i altres collonades

De aquí
L'altre dia, des de la butaca estant, iPod en mà, estava fent un repas als blocs del veïnat. Al anar a deixar un comentari en un d'ells em vaig trobar amb que el mecanisme anti-spam de Blogger s'ha sofisticat una mica més: ara demana no una, sinó dues paraules de identificació, que, a més a més, apareixen en caràcters més borrosos. Es veu que els robots també s'han sofisticat i ja eren capaços de reconèixer i introduir un mot simple. El que més em va tocar els nassos, però, va ser el requeriment comminatori: "demostra que no ets un robot". "Ves a la merda!", em venien ganes de contestar. Però, és clar, ¿quina culpa en té l'usufructuari (que no amo) del bloc, de que a can Blogger s'hi hagi instaŀlat el típic innovador agressiu? Total, sigui perquè amb l'iPod no veia bé les lletres, o pel què fos, al tercer intent ho vaig deixar córrer.

Admeto que certes precaucions no hi ha més remei que prendre-les, sobre tot en llocs molt concorreguts, com per exemple els mitjans de comunicació, però a nivell de catosfera de barriada, ¿voleu dir que n'hi ha per tant? Altres vegades et trobes amb que després de deixar el comentari et diuen que "està pendent de moderació", i quan hi tornes ja està "moderat" però l'apunt ha passat a millor vida; que les coses a Internet van molt de pressa.

Jo m'he trobat alguna vegada que s'ha m'ha colat un troll, però la solució és tant senzilla com esborrar-li el comentari a posteriori i afegir l'intrús a la llista de spam. Quan torna veu que no se li admet el comentari i santes pasqües. En fi, lo dit: collonades. Em venia de gust desfogar-me.

17 de març de 2012

Mayor Zaragoza: La urgencia del multilateralimo democrático

L'altre dia enllaçava un article de Javier Solana sobre la controvèrsia sobirania vs federalisme, amb el pensament del filòsof Jürgen Habermas sobre com hauria de constituir-se la Societat Mundial. No s'hauria de veure només com una abstracció filosòfica perquè és una qüestió que, encara que ens sembli llunyana i boirosa, ens està afectant en el dia a dia: la crisi actual no és una oscil·lació més dels cicles econòmics sinó la manifestació d'un canvi irreversible. Els països emergents —i darrera seguiran la resta— reclamen el seu lloc en el món; i com que el món és el que és i no dona més de sí, el que uns guanyin uns altres ho hauran de perdre. No cal ser gaire perspicaç per deduir que els que ens tocarà perdre-hi som els que fins ara hem viscut, per més que ens indignem i fem escarafalls, sobre les espatlles de la resta del món.

Davant d'aquest fet hi ha dues postures (n'hi ha moltes però cal simplificar): atrinxerar-se en les muralles de la sobirania nacional i resistir numantinament (per cert, això de que els numantins es varen immolar per no caure en mans dels romans és una trola com una casa) o admetre la nova realitat i buscar una sortida viable perquè, tot i que soni a tòpic, tots anem en el mateix vaixell. Aquesta sortida s'ha de basar sobre paràmetres més equitatius, no només per una qüestió de justicia, que també, sinó, com deia, per una qüestió de pragmatisme. Això és el que ve fent de fa anys Jürgen Habermas en els seus treballs acadèmics, i desenvolupant en els seus llibres, i això és el que fa Federico Mayor Zaragoza, en un article que publica El País aquest dissabte 17 de març. Arran de la situació a Siria, que extrapola a llocs com Somalia, Irán o Libia, Mayor Zaragoza exposa les condicions que haurien de reunir les NU per tal de poder desenvolupar accions de arbitratge amb un mínim d'eficàcia. Eficàcia ara mateix pràcticament nul·la per mor, entre d'altres coses, del mecanisme de veto. L'esquema que proposa està en la mateixa línia de l'Habermas: doble via de legitimació, ciutadana i estatal. A partir d'aquí recorda l'estructura que segons ell haurien de tindre unes NU més justes i funcionals, i fa un repas del que caldria canviar: des de les anquilosades conferències sectorials (G-8, G-20, etc) fins a les qüestions energètiques, mediambientals, de desequilibri, inoperància de la UE, etcètera.

 Hauria pogut fer un resum, com faig de vegades, intercalant cites textuals, però em sembla que l'article és tot ell prou interessant com per no trencar-ne el ritme i deixar-el llegir sencer. Sempre estarem a temps de afegir-hi comentaris, si algú creu que val la pena.

La urgencia del multilateralismo democràtico

Federico Mayor Zaragoza El País, 17/3/2012  Hay que refundar las instituciones de gobernanza global y evitar que en ellas haya derecho de veto 

   En este mismo periódico, el 29 de febrero, un editorial se titulaba así: Siria, sin solución. El régimen de El Asad acentúa la represión ante una comunidad internacional impotente. Ante la complejidad del conflicto —problemas intrarreligiosos incluidos— y la inoperancia de los "occidentales" la Liga Árabe y la ONU han designado al ex secretario general Kofi Annan como enviado especial a Siria. Pero la eficacia de esta excelente designación queda limitada por carecer de la indispensable unanimidad, ya que Rusia y China no confían en el potencial resultado de desbancar a El Asad en favor de un variopinto Ejército Libre.
   Sí, lo más inmediato es abordar eficazmente la cruenta situación siria. Sería necesario, como ya he indicado en algunas ocasiones, convocar una reunión extraordinaria y urgente de la Asamblea General de las Naciones Unidas para designar unánimemente a un representante como único interlocutor para detener, con la autoridad que le conferiría ser portavoz del mundo entero, la inmensa sangría y adoptar las medidas subsiguientes para la normalización de la situación, con un sistema de auténticas libertades públicas.
   Y lo mismo para cuestiones de similar naturaleza y emergencia, tales como Somalia, Irán, Libia…
   En la misma reunión extraordinaria se decidiría iniciar la "refundación" del sistema de las Naciones Unidas, basada en: I) una Asamblea General en la que el 50% serían representantes de los Estados pero el otro 50%, para cumplir con lo que establece la Carta en su inicio ("Nosotros, los pueblos…"), serían representantes de la sociedad civil, tanto instituciones como elegidos expresamente para ello; II) al Consejo de Seguridad actual se añadiría un Consejo de Seguridad socioeconómico y un Consejo de Seguridad Medioambiental.
   En todos los casos, el voto sería ponderado pero no existiría el veto, que actualmente impide el funcionamiento democrático de la gran Organización multilateral.
   A las instituciones anteriores se añadiría una Corte Internacional de Justicia con unas nuevas normas y pautas de comportamiento, de tal manera que los actuales tribunales de ámbito mundial quedaran incorporados y con un funcionamiento suficientemente ágil y eficaz.
   De forma similar, todas las instituciones multilaterales eliminarían —como la unanimidad en el caso de la Unión Europea— las prácticas antidemocráticas.
   El multilateralismo es especialmente apremiante, porque la globalización ha favorecido exclusivamente al 20% de la humanidad, a los que vivimos en el barrio próspero de la aldea global. El 80% restante, en un gradiente progresivo de precariedades, vive en condiciones tan desfavorables que —no me canso de repetirlo, porque constituye un auténtico problema de conciencia— más de 60.000 personas mueren diariamente de hambre, en un genocidio de desamparo y olvido. El G-6, G-7, G-8, … los grupos plutocráticos que el neoliberalismo puso en práctica en los años 80, al tiempo que marginaba al sistema de Naciones Unidas, han resultado, como era de esperar, un fracaso cuyo impacto todavía desconocemos en su totalidad.
   En 1998, se inició el G-20 para hacer frente a la crisis asiática, reduciéndose a un foro de ministros de economía. Reformado, aparece de la mano del presidente George Bush en noviembre de 2008, ya elegido el Presidente Barack Obama, para remediar el naufragio de grandes instituciones financieras de los Estados Unidos. Lo que ha quedado claro desde entonces es que el G-20 carece no solo de representatividad —únicamente agrupa a países ricos— sino que ha resultado completamente incompetente en la regulación de las finanzas y en la eliminación de los paraísos fiscales, ambas acciones prometidas solemnemente cuando se solicitaban colosales cifras de rescate para los bancos en zozobra. El FMI, el Foro de Estabilidad Financiera, el Comité de Seguridad Bancaria de Basilea… rinden cuentas al G-20, según se decidió en la Cumbre de Pittsburgh. Carente de un secretariado permanente y de las estructuras necesarias y sometido, de hecho, al servicio de los países más poderosos, el G-20 no ha podido superar con éxito los grandes desafíos que enfrentaba.
   La coordinación económica global debe llevarse a cabo, en consecuencia, por entidades de ámbito planetario que dependerían del Consejo de Seguridad Socioeconómico arriba indicado.
   En cuanto al tema de seguridad, todo el mundo está de acuerdo en que es necesario ampliar sin ulterior demora el concepto de seguridad, actualmente limitado siempre a los términos de defensa y capacidad militar. Se trata de la seguridad social, que incluye la seguridad energética, la seguridad climática, la seguridad ante catástrofes naturales o provocadas y, desde luego, también la seguridad territorial. Es inmoral ver cómo se venden los últimos adelantos bélicos a países que se hallan en una auténtica situación de quiebra socioeconómica o que viven por debajo del umbral de la pobreza. Invertir 4.000 millones de dólares al día en gastos militares y armamento es realmente una auténtica provocación a la que, por desgracia, nos hemos acostumbrado.
   También me he referido a un Consejo de Seguridad del Medioambiente porque constituye una total falta de responsabilidad intergeneracional olvidarnos de los grandes deberes que tenemos que cumplir para que nuestro legado a quienes llegan a un paso de nosotros no perjudique la habitabilidad del planeta. Con rigor científico, debe ahora reclamarse, al cumplirse veinte años de la Cumbre de la Tierra en Río de Janeiro, una atención especial a la salubridad del planeta. Si no fuera así, creo que debería de ser motivo de una movilización formidable, tanto presencial como virtual, de todos los jóvenes del mundo reclamando que se atienda lo que es crucial para el futuro de la humanidad.
   Se cambiaron los principios democráticos por las leyes del mercado y ahora son los mercados los que, rescatados, acosan a los "rescatadores empobrecidos". En el caso de Europa, se está llegando a situaciones límite ya que es el gran dominio el que nombra a los gobiernos sin comicios electorales. Para más inri, en Grecia e Italia, países cuna y símbolo del sistema democrático. Entre los mercados y sus agencias de calificación vamos de capa caída.
   "Europa vive el peligro de un retroceso democrático", ha declarado Viviane Reding, comisaria europea de Justicia, a principios de este mes de marzo. Europa sigue empeñada en tratar los síntomas y no la enfermedad, aplicando solo medidas de austeridad y reducción de la deuda en plazos intocables, con gastos de defensa enormes y un sistema de alianza con los Estados Unidos (OTAN) que debería haberse revisado y actualizado hace ya tiempo, coincidiendo con la desaparición del Pacto de Varsovia.
   En anteriores escritos he destacado que, frente a la incapacidad de la Unión Europea para federarse fiscalmente (emitir euros para incentivos en la creación de empleo, como eurobonos o euroavales), Obama, en pocos meses, ha conseguido, sin un solo voto republicano a favor, por cierto, la atención médica a más de 30 millones de estadounidenses; ha dado pasos muy importantes en el desarme nuclear y, lo que debe subrayarse, ha ordenado al Pentágono iniciar la reducción de un tercio de gastos militares y de armamento, habiendo emitido para la movilización de la pequeña y mediana empresa, sobre todo, y para grandes inversiones públicas, unos 300.000 millones de dólares.
   Y es que ¿puede imaginarse algo menos democrático e ineficaz que tener que adoptar, en la Unión Europea, las decisiones por unanimidad? Por otra parte, en el Europarlamento algunos de sus miembros han sido elegidos en países en los cuales la participación fue menor del 20%. Está claro que deberá requerirse, en lo sucesivo, cuanto menos, una participación del 51%.
   La democracia ya no se reducirá a la votación en elecciones cada tres, cuatro, cinco años. La revolución informática, con la participación no presencial que procura, permitirá una inflexión histórica. La movilización popular pacífica, con más propuestas que protestas, permitirá enderezar muchas tendencias presentes.
Está claro que la situación actual requiere una rápida clarificación conceptual y estructural. Sería ahora oportuno proclamar una Declaración Universal de la Democracia, único contexto en el que podrían ponerse plenamente en práctica los Derechos Humanos
   Solo de esta manera podrán realizarse las grandes transiciones pendientes: de una economía de especulación, deslocalización y guerra a una economía de desarrollo global sostenible. De una cultura de imposición, dominio y violencia, a una cultura de encuentro, diálogo, conciliación, alianza y paz.

13 de març de 2012

La Reforma Escolar, Gregorio Luri, Rosa Canadell i altres herbes verinoses

Gregorio Luri
Obro El Periódico (dimarts 13/3/2012) i em topo, per segon dia consecutiu (no és freqüent), amb el mateix tema del dia: "La reforma escolar". Ja el dia anterior havia dedicat les 3 primeres pàgines interiors a aquest tema, inclòs un article de Gregorio Luri, amb un anàlisi que em va semblar bastant encertat: girava en torn a el que ell en diu IVA docent: "valor afegit d'un professor sobre un alumne o, dit d'un altre manera, en l'avaluació de la diferència entre el progrés previst d'un alumne i la seva situació a final de curs". En síntesi, el que ve a dir en Luri és que la avaluació del progrés dels alumnes porta indefectiblement a la avaluació dels professors, que son els qui en última instància en tenen la responsabilitat. I aquí, és clar, comença la controvèrsia. Avaluar (a qui o a el què sigui) implica un model i un mètode de avaluació, i cadascú —sobre tot entre els que s'hi senten directament implicats— té els seus criteris i les seves susceptibilitats. Luri, donant per acceptat que cal aquesta avaluació perquè les polítiques educatives han tingut resultats més aviat mediocres, ho planteja en forma de disjuntiva:
Com veiem, tard o d'hora estem abocats a la avaluació del mestre. I és aquí on entre en joc la capacitat de decidir: l'inspector educatiu o el director del centre, segons el model.
Disjuntiva que resolt, segons el seu criteri, a favor de la segona alternativa: un director del centre capaç de marcar-se objectius clars i entusiastes. Imposa, però, que l'autonomia del director i del centre només serà creïble si té com a contrapartida la llibertat de elecció del centre per part dels pares.

Amb la primera part de l'anàlisi no hi puc estar més d'acord: els resultats del sistema educatiu son mediocres en relació als mitjans que s'hi han abocat i malgrat la demagògia autocomplaent dels polítics que no es cansen de repetir que tenim "la generació més ben formada de la història". Respecte de la opció de Luri sobre la elecció del centre en tinc més dubtes: a la pràctica la elecció del centre acaba afavorint inevitablement als qui tenen més recursos. Però en conjunt, com deia, el seu anàlisi em va semblar interessant.

Rosa Canadell
Amb la Rosa Canadell, que és una de les expertes consultades pel diari a mode de panell de opinió, ja hi tinc més problemes. No puc amagar (perquè igualment s'acabaria traslluint) que li tinc una mica de mania. I, el que és pitjor per a mi, aquesta mania no la puc sustentar en dades objectives perquè no li conec el pensament, ni l'hi he llegit mai cap treball ni he assistit mai a cap conferència d'aquesta senyora. ¿En què es basa doncs la meva mania? En dos trets de la seva personalitat que li veig cada vegada que apareix en un programa de la tele o a la capçalera d'una manifestació; dos trets que em produeixen un especial rebuig: corporativisme i dogmatisme. La seva cita a El Periódico és breu però contundent:
 «Tornem als temps del franquisme»
«La direcció professional és un retrocés. Tornem als temps del franquisme en que ja va existir un cos de directors. La formació no competeix als directors, sinó a la Conselleria de Ensenyament. L'alumne millora amb més recursos»
 L'última frase és significativa: "l'alumne millora amb més recursos". ¿Qui pot negar-ho? És clar que disposar de més recursos ajuda a millorar les coses, però descarregar-se de la responsabilitat que la comunitat educativa té en el fracàs de l'ensenyament a Espanya (i a Catalunya) atribuint-ho tot a una manca de recursos és la mostra més patent dels trets que ja he dit no li suporto: corporativisme i dogmatisme. Jo, per raons biològiques indefugibles, vaig ser escolaritzat a l'escola franquista. La "elecció del centre" dels meus pares va quedar constreta a un pis de l'Eixample reconvertit en acadèmia (els Maristes, els Escolapis o els Jesuïtes no formaven part de les opcions assequibles, per no parlar d'escoles d'elit laiques) on els recursos es reduïen a la pissarra, el guix, els tinters i un canti que omplíem, per torns, a la font de Bruc/Gran Via. Vaig aprendre la llista dels Reyes Godos i tots els tòpics que s'hi associant; en el programa teníem maries com la "Formación del espíritu nacional", la Religió Catòlica o una Gimnàstica impossible per la simple raó de que no teníem pati. Però hi havia un director i propietari del centre (de fet una família de mestres) amb vocació i entrega absoluta a la tasca de ensenyar. I també hi havien mestres contracts, és clar, als quals s'exigia un rendiment en la seva feina, com en qualsevol feina. (Em ve a la memòria un bon senyor que ens donava llatí i llengua i literatura, per el qual "passar més gana que un mestre d'escola" era quelcom més que una frase de reminiscències remotes).

Un jutjat qualsevol
Cada cop que sento lo de la falta de recursos com a excusa de vergonyes inconfessables em venen al cap les imatges que sovint es veuen a la tele a propòsit dels jutjats col·lapsats. Aquestes piles de expedients (o legajos o com caram és diguin) que dona la impressió de que qualsevol que passi, sense voler, els farà caure i escampar pel terra amb la conseqüència de que mai més es podrà reconstruir el procés, son la viva imatge, no d'una falta de recursos, sinó d'una falta de vergonya professional. Que en el sistema judicial o l'educatiu, tant s'hi fa pel cas, sigui més important el dret a demanar un trasllat de destí, o una excedència o una comissió de servei, que el dret del ciutadà a rebre justícia en un plaç raonable o una educació mínimament garantida per la continuïtat de l'equip de mestres, és quelcom més que falta de recursos, és el símptoma d'un Estat corromput per la indigència moral dels mandarinats funcionarials.

No em vull estar (dir que no puc tampoc seria veritat) de copiar un comentari que vaig deixar al bloc La Lamentable al peu d'un article que tocava el tema de forma marginal. Deia l'autor, entre d'altres coses, que "Algunos de quienes nos dedicamos a la docencia desde hace años sabemos lo difícil que resulta atenuar el tremendo trastazo que los estudiantes habrán de sufrir cuando les toque abandonar su burbuja pedagógica y familiar y deban concurrir a la realidad" . El meu comentari va ser:
Puedo estar de acuerdo en el fondo del discurso pero, bajando a lo concreto: ¿quienes se dedican “a la docencia desde hace años” no tienen ninguna responsabilidad en el hecho de mantener a sus alumnos en una “burbuja pedagógica”, que les va a estallar en la cara en cuanto salgan del aula? ¿Hasta cuando la escuela se creerá en posesión de una superioridad moral que le permite ir por libre y al margen de esa sociedad habitada por Harrys sucios?

12 de març de 2012

La sobirania, Javier Solana i Jürgen Habermas

El dissabte, dia 10, Javier Solana, un dels pocs polítics que tenim amb nivell internacional, va publicar a El País un article interessant sobre les relacions entre la Unió Europea i els seus estats membres: La soberanía en el ojo del huracán. Tot i que en l'article Solana es refereix explícitament a Grècia, arran de la operació de rescat aprovada per la UE per a aquest país, el cop d'efecte que just una setmana abans havia donat Rajoy, al esgrimir la sobirania espanyola com a argument suficient per elevar l'objectiu del dèficit per sobre del que l'hi exigia la UE (5,8% en lloc del 4,4%), situa la qüestió no ja en l'àmbit grec o espanyol, sinó en el del conjunt dels països dits perifèrics de la Unió. Hi ha divisió de opinions sobre si lo de Rajoy va ser un plante o estava més o menys pactat amb el nucli dur de la UE, però en el que quasi bé tothom està d'acord, inclosa la oposició del PSOE, és en que la postura és justificada perquè els objectius eren gaire bé impossible de complir. I com més ens escanyin menys possibilitats hi haurà de que els complim. Però tornem a l'article de Solana: el que ens ve a dir és que la idea de sobirania de l'Estat-nació, que es remunta al segle XVII, ja no s'aguanta en un món interdependent i molt menys en una Europa en procés de integració, i que qualsevol acord internacional suposa una cessió de sobirania. Més encara, en el moment en que un país s'endeuta cedeix sobirania per definició: ningú és amo de sí mateix si té el cul llogat. Però hi quelcom més, i aquesta és la part que m'interessa de la qüestió: en un procés de integració com el que té endegada la UE, ¿cedir sobirania s'ha de veure amb connotacions negatives? A mi em sembla que no, i a Solana, tot i que es pronuncia amb prudència, em sembla que tampoc l'hi ho sembla:         
A tenor del importante rescate de Grecia ha seguido un clamor denunciando la injerencia en la soberanía nacional del país heleno. Es cierto que a cambio de la importante ayuda europea, Grecia verá limitada su capacidad absoluta de maniobra, pero no creo que las denuncias sean justas. [...] a mi entender, un excesivo énfasis en la soberanía nacional conlleva graves problemas.  
[...]
Todo depende de la concepción que tengamos de la soberanía. Dependiendo de dónde pongamos el énfasis y del grado de amplitud de nuestro enfoque, primaremos una dimensión “global o federal” o una “nacional” . La Unión Europea se encontraría a medio camino.
La construcció europea no pot ser quelcom que quedi exclusivament ens mans dels Estats sobirans i els seus interessos contraposats, perquè per aquest camí no només no anirem gaire lluny, sinó que, com malauradament s'ha posat de manifest arran de la crisi en que estem immersos, correm el perill de perdre-hi bous i esquelles. Les raons polítiques d'aquest dèficit en la integració europea estan en l'ànim de tothom: els partits que competeixen pels vots de l'electorat ho fan en clau nacional, les campanyes electorals, encara que siguin al Parlament Europeu, es fan sota l'òptica de cost/benefici dels estats respectius, quedant les ideologies polítiques en molt darrer terme. Els polítics no només no dissimulen, sinó que fan ostentació obscena de que a Europa s'hi va, no a construir una Unió mútua, sinó a veure què s'en pot treure de profit. Des de aquests pressupostos no és gens estrany que la fe europeista de la ciutadania pugi o baixi en funció dels rèdits que, des de un punt de vista merament egoista, s'esperin obtindre:
Paradójicamente, cuando estalló la crisis, la UE fue criticada por su falta de integración. Ahora que se quiere avanzar hacia ello, se le acusa de ir en contra de la soberanía nacional.
La ciudadanía tiene que tener la sensación de que las instituciones están dotadas de los mecanismos necesarias para hacerlos inclusivos en el proceso de decisión. Y ello implica una unión basada en normas y no, peligrosamente, en la relación de fuerzas.
I és justament en aquest punt, quan Solana parla de que calen "mecanismes inclusius en el procés de decisió", on cal introduir el pensament d'un dels filòsofs vius més prestigiosos de l'Europa actual: l'alemany  Jürgen Habermas. Home d'una capacitat de treball i d'abstracció fora de mida, Habermas no només és una autoritat en el món acadèmic sinó que quan cal —i es diria que li cal sovint— baixa a l'arena de la confrontació política i fins i tot, als seus 82 anys, és capaç de indignar-se davant la ineptitud dels polítics i el cinisme dels mercats.

Molt breument (perquè és impossible en aquest espai ni tant sols intentar una síntesi), i pel que fa a la construcció d'una societat supranacional (europea, o d'àmbit superior) el que proposa Habermas és una doble via de legitimació: ciutadana i estatal. És a dir, que la constitucionalització d'una tal societat hauria de recollir el debat i la voluntat finalment expressada dels ciutadans en tan que individus, però també en tan membres d'Estats prèviament constituïts. Podem imaginar-ho com un sistema bicameral: una Assemblea escollida pels ciutadans directament i un Senat on hi son representats els Estats. Fixeu-vos que la idea ingènua noucentista del "ciutadà del món" ni tant sols hi està contemplada: Habermas és conscient de que no partim d'un estat de naturalesa rousseaunià, sinó d'uns Estats  reals i preexistents, amb diversitats de interessos i cultures que cal harmonitzar.
Cualquier construcción conceptual de una juridificación de la política mundial tiene que partir, hoy en día, de indivíduos y Estados como las dos categorías de sujetos otorgadores de la Constitución Mundial. Como miembros fundadores, los Estados constitucionales legítimos (como nosotros queremos suponer) entran en juego ya en atención a su función actual de garantizar formas de vida política autodetreminadas por sus propios ciudadanos.    
Conscient també de que inclús aquest esquema és insuficient a una escala superior (una Societat de Mundial de Nacions, posem per cas) postula la necessitat de organitzacions de varis nivells. Per exemple, un primer nivell seria el constituït a base dels Länder (si prenem Alemanya com exemple), un segon l'Estat (la pròpia Alemanya) i un tercer el que anomena global players, que serien les superpotències mundials (EUA, UE, Russia, China, Índia, el món àrab, Indonèsia, etcètera). En qüestions d'abast mundial (seguretat, recursos planetaris, disciplina...) aquests global players haurien de jugar el rol d'àrbitres. Serien els constituents d'una mena de Consell de Seguretat de l'actual ONU però, òbviament, amb unes altres regles del joc. ¿Utòpic? No necessàriament. I no perquè tingui una particular fe en l'especie humana, que no la tinc en absolut, sinó per què la necessitat ens hi obligarà: fins ara les regles de joc l'has ha dictat Occident, però aquestes regles tenen data de caducitat. De grat o per força haurem d'entendre'ns amb la resta del món, i no ens ho posaran fàcil. Val més que ens hi apliquem amb bona predisposició.

--------------
PS: Edito el post per afegir que el text de Habermas està extret del llibre: "¡Ay, Europa! Pequeños escritos políticos XI" J. Habermas, (Ed. Trotta - 2009). També es poden trobar assaig en la mateixa línia a "La inclusión del otro" J. Habermas (Ed. Paidós-2002)