23 de gener de 2012

"Cherchez la femme"

 ¡ Pugi a bord, cony !
He de confessar-ho: no puc reprimir una certa empatia envers el capità Francesco Schettino. Jo ho sé, el seu comportament va ser irresponsable, covard, miserable... I no obstant, quan veig que algú és insultat, escarnit i arrossegat per la plaça pública, penso inevitablement amb la condició humana: tant desmesurada en l'admiració i la adulació de l'heroi (en aquest cas el comandant Gregorio de Falco, de la guàrdia costera, cridant-li: ¡Vada a bordo, cazzo!) com cruel i venjativa amb el vilà. ¿Quants dels que l'escarneixen i en fan riota podrien assegurar que en una situació semblat haurien estat capaços d'un comportament més digne? Jo no, per descomptat. Moltes coses es van fer malament, però algunes se'n devien de fer bé per d'arribar a salvar la quasi totalitat del passatge i la tripulació.

Però sense voler me n'he anat per viaranys massa seriosos i transcendents, que no tenia en l'ànim transitar a l'hora de començar l'apunt. I no és que pretengui de cap manera —déu me'n guard— trivialitzar la catàstrofe. Encara que els morts hagin estat relativament pocs, cada vida és irreemplaçable i cada mort una tragèdia. Més encara en circumstàncies tant horroroses: asfixiats dins d'una immensa presó de ferro, mig inundada, fosca i gelada. Però si se'm permet prendre'n distància —i insisteixo que no hi tinc el més mínim afany de trivialitzar-ho— el fet, globalment considerat, no deixar de tindre connotacions de tragicomèdia italiana (vegis l'enllaç de dalt, a sobre l'Schettino). Sobretot quan algú l'ha volgut compara amb l'enfonsament del Titanic. Home: entre la pèrdua de 1.515 persones, d'un total de 2.224, a l'Atlàntic Nord, i la d'unes 30 d'entre 4.229 (registrades) a la Mar Tirrena, a un cop de pedra de l'illa Giglio, hi ha notables diferències

Domnica Cemortan
He dit persones "registrades" i, curiosament, aquí rau una de les claus de l'assumpte: l'amiga del capità, Domnica Cemortan, que pot ser un testimoni clau a l'hora del judici, no anava ni com a passatgera ni com a tripulant. Pertany a la companyia naviliera, però estava de vacances (¿en podem dir corruptela, d'aquesta manera de fer vacances?). Et voilà, ja tenim l'element morbós muntat: una noia jove, ben plantada, amiga del capità, que justament estava sopant i gaudint de la seva companyia al moment de la tragèdia. A la pregunta que comentàvem l'altre dia: "¿viatjaven per feina o per plaer?", segurament tant el capità com l'amiga haurien de contestar: "les dues coses, senyor jutge". Mala cosa, la feina i les vacances son com l'aigua i l'oli: fan de mal barrejar. I és que, deixeu-me per una vegada ser pervers, ¿quin home, des dels més grans als més insignificants, des de Ulises o Marc Antoni fins a Bill Clinton, no ha perdut alguna vegada el cap (o ha naufragat) per una dona?  

Georges Brassens
Per alguna associació de idees, al sentir pels mitjans de comunicació les peripècies del capità i el vaixell embarrancat a tocar de l'illa, em venien al cap els versos de Georges Brassens a la seva Supplique pour être enterré sur la plage de Sète, quan diu que és una platja que el mateix Neptú no es pren massa seriosament i que quan un vaixell hi naufraga el capità crida: salvis el que pugui, el vi i el pastis primer, cadascú la seva botella i coratge:
C'est une plage où même à ses moments furieux,
Neptune ne se prend jamais trop au sérieux,
Où quand un bateau fait naufrage,
Le capitaine crie : "Je suis le maître à bord !
Sauve qui peut, le vin et le pastis d'abord,
Chacun sa bonbonne et courage"
I és que (a diferència de, posem pel cas, el tabac Marlboro) algunes coses son inequívocament mediterrànies.
                 

13 comentaris:

  1. M'encanta aquest apunt i comparteixo la visió del covard tragicòmic, vilipendiat i escarnit!!! Quants que ara el critiquen haurien fet igual o pitjor !!!
    I envers de qui no ha perdut el cap per una dona? Et respondré que a l'inrevés també passa!
    Després de llegir aquest apunt, jo mateixa ara, estic a punt de perdre'l per tu !!!
    Una abraçada Brian

    ResponElimina
  2. Poc que m'hi veuràs al damunt d'una màquina de prendre mal a l'engròs com aquestes! Quatre mil persones al damunt! Si és que no passen més coses perquè Déu (?) no vol! I n'hi ha que em diuen que els fa por pujar a un avió, per mor de caure, i s'enfilen en aquests taüts! I del capità? Xixines en faran i, de ben segur, que s'ho mereix. Ara, la companyia potser també hi té res a veure, no? Al cap i a la fi, un trasto d'aquests no hauria de dur sempre un inspector "de la casa"?

    ResponElimina
  3. La història aquesta de l'Schettino em fa pensar en Lord Jim de Conrad. Aviat tindrem un remake made in Hollywood.

    ResponElimina
  4. Brian, comparteixo amb tu l'empatia pel capità. Quan algú rep tantes òsties, sempre m'acabo posant al seu costat, i més quan tinc l'impressió d'estar davant d'un cap de turc. Tot i això, el tema és massa terrible i dramàtric com per fer una passa endavant o llençar pedres sense saber-ho tot de tot, incloent-hi la femme en qüestió.
    L'únic que demano és que no es faci cap peli -no, si us plau!- i que s'acabi d'una vegada per totes amb el crit masclista de "les dones i els nens primers". Els humans primer, sense importar el sexe ni l'edat. Els herois, en tot cas, que es queden els últims.

    ResponElimina
  5. Carme J,
    Gràcies, Carme, no saps com s'agreixen aquestes injeccions de moral. Bé, quina bajanada que estic dient, i tant que ho saps! ¿què t'haig d'explicar a tu, a aquestes alçades de la peŀlicula? Suposo, que com diu el Leb, tendim a fer costat al que rep òsties per totes bandes fins i tot quan se les ha guanyat.

    ResponElimina
  6. Clidice,
    L'altre dia la meva neboda replicava a sa mare, quan aquesta deia que li feia por anar en vaixell perquè no sabia nedar: "bé que vas en avió, i tampoc saps volar". Jo tampoc en soc gens amant dels creuers, però més aviat per les raons de que parlàvem l'altre dia, a propòsit del llibre d'en Rafael Argullol.

    ResponElimina
  7. Matilde,
    L'altre dia en Xavier Bru de Sala (que es veu que a més de escriptor també és un llop de mar) en un article a El Periódico també feia la comparació amb Lord Jim. Últimament Hollywood ho té fotut, perquè la realitat (torres bessones, tsunami al Japó...) supera la ficció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un cas clar de plagi per anticipació.
      Li foteré una demanda que el deixarà ben arriat. Llops de mar a mi.

      Elimina
  8. Leblansky,
    Jo també tinc la impressió de que l'estan convertint en un cap de turc. Sembla ser que la maniobra de passar arran de costa era habitual en aquests vaixells, i que el primer que va fer va ser trucar al seu patró de la naviliera per veure com se'n sortien tots plegats (abans de tindre la certesa de que el vaixell s'enfonsava). Això té unes derivades que donarien per un altre discussió: la submissió dels empleats de les companyies (per més "alts empleats" que siguin) als interessos de l'empresa pel damunt del deures legals i morals, i com, arribat el moment, les companyies se'n desfan sense gaires miraments.

    ResponElimina
  9. si no fos pels morts, és ben ve una peli dels anys 60 d'Alberto Sordi, amb la Llollo, clar... 'El crucero, el capitán y la traductora'

    ResponElimina
    Respostes
    1. En casos com aquests, els morts és el que separa una tragèdia d'una comèdia.

      Certament, els italians es presten a l'acudit fàcil, per mor de la fama que tenen de bon vivants i matussers, però mentre escrivia l'apunt em recordava d'un cas encara més esperpèntic: el barquet que es va enfonsar a les plàcides aigües del llac de Banyoles deu fer uns deu anys, i que va provocar quasi bé la mateixa quantitat de morts. (En proporció al passatge, infinitament major).

      Elimina
  10. Ja mai m'han agradat els creuers, els veig per gent que volen passar-se una temporada sense fer rés, jo prefereixo els exercicis espirituals, per el menys no t'ofegues físicament...
    En quan al capità, no sé, potser estem molt influenciats, però em sembla un fresc de molt "cuidado"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, si fas "exercicis" espirituals ja estas fent quelcom; no fer res, és no fer res ;-) Com en diuen els italians, que d'això en saben molt, el dolce far niente.

      Del capità ja s'ha dit tot lo dolent que es podia dir. Jo només volia, per donar una perspectiva nova, apuntar que, segurament, ni és l'únic que va fer coses malament, ni tot el que va fer ho devia fer malament.

      Elimina