31 de desembre de 2011

Aquests pobres diables

Aeroport qualsevol en un Nadal qualsevol

Ja vaig parlar una vegada del llibre de Rafael Argullol, "Visión desde el fondo del mar", del seu caràcter calidoscòpic i de la seva considerable extensió, que depassa folgadament les mil pàgines. Afortunadament la seva estructura desmanegada (altrament la seva lectura seria impossible per a un lector inconstant com jo) permet una lectura discontínua i a salt de mata, com aquests puzzles que un escomet aleatòriament per diversos llocs a la vegada. Ja veurem si finalment les peces encaixen. Avui l'obro a l'atzar per la pàgina 709 i llegeixo:
 Cuando los arqueólogos venideros se abatan sobre nuestra época, si es que tenemos un futuro suficiente, una de sus primeras constataciones será nuestra propensión a dilapidar la experiencia que proporciona el movimiento. Estos pobres diablos de finales del siglo XX y principios del siglo XXI eran suficientemente extravagantes como para estar toda la vida desplazándose sin atesorar nada para su propia mutación. Estos pobres diablos debían de estar fotografiándose todo el día unos a otros en paisajes infinitamente repetidos. Estos pobres diablos atestaban aquellos artefactos, los aviones y los coches, para trasladarse como posesos de un lugar a otro con el propósito de dejarse engañar y sentirse multitudinariamente cómplices en el engaño. Estos pobres diablos creían que se podía comprar un billete que trasladaba al paraíso y que ellos lo llevaban en el bolsillo.

Pobre, pobre diablo: repentinamente se ha creído rico y ha empezado a viajar, a hacer lo que él llama viajar, como un poseso. En pocos días le trasladan de una punta a otra del planeta, le colocan en recintos penitenciarios de lujo, le organizan diversiones que abochornarían a un niño, le hacen engullir bocados culturales que enseguida se le atragantan, le ofrecen playas vírgenes y miserias exóticas y el pobre diablo, azorado y engreído como un nuevo rico, todo lo aguanta con tal de poder hablar, al volver al dulce hogar, sobre las magnitudes del desayuno de un hotel o sobre las gangas astutamente obtenidas en zocos y almacenes. El pobre pobre diablo muestra vanidosamente el plumaje para recordar a los vecinos que ha dado la vuelta al mundo y, pobre diablo como es, no ha aprendido nada, no ha cambiado en nada, no ha soñado con nada, no ha sido conmovido por nada.
¿De fet Argullol és un viatger impenitent. Per què, doncs, ens parla en forma despectiva dels nous viatgers? No és difícil de imaginar: ell, veritable viatger de tota la vida, necessita distanciar-se dels falsos viatgers com els rics de veritat necessiten distanciar-se dels nous rics. Però els imponderables —com la mort— a tots ens igualen, i així les vagues de controladors, les tempestes tropicals o les cendres dels volcans, no fan distinció entre veritables i falsos viatgers. Potser per això l'Argullol va emprendre aquest llarg viatge literari sense moure's de casa.

13 de desembre de 2011

¿Hi ha vida inteŀligent a la Terra?

De aquí
No és una boutade. Em refereixo concretament a inteŀligència coŀlectiva en tant que espècie, no a la inteŀligència individual que tenim tots en major o menor grau. No hi ha una definició universal de inteŀligència però als efectes del que vull dir podríem partir d'aquest fragment extret de la Wikipèdia:
 ...habilitat de comprendre idees complexes, d'adaptar-se eficaçment a l'entorn, d'aprendre de l'experiència, de trobar-se diverses formes de raonar, de superar obstacles mitjançant la reflexió.
 Com deia, a nivell individual tots tenim en algun grau aquesta mena d'habilitats (també, en alguna mesura, la resta d'animals). Però mirem-s'ho des del punt de vista de la societat com un tot. En els últims cent anys hem acumulat suficients coneixements científics i hem desenvolupat tècniques prou sofisticades com per tindre un domini del medi com mai havia pogut somniar la humanitat. No cal que m'estengui en la descripció perquè em sembla que està en la ment de tothom: amb el domini que tenim de l'energia i les aplicacions tecnològiques, podríem alimentar, aprovisionar de les necessitats bàsiques i estendre el model de societat del benestar (no del malbaratament), a tota la humanitat. ¿Quines serien les condicions que ens permetrien assolir aquest objectiu? Res de l'altre món; només dues de molt senzilles i a l'abast d'una espècie inteŀligent, segons la definició que n'hem donat més amunt: 1) limitar la població a un nombre sostenible amb els recursos que ens proporciona el planeta, i 2) repartir la riquesa obtinguda d'aquests recursos de manera raonable. (Raonable no vol dir per estrictament igualitària, vol dir limitant les diferències a una escala raonable).

No em sembla que calgui entrar una vegada més en disquisicions sobre si el canvi climàtic és ja irreversible o ho serà d'aquí uns anys; o bé si el límit de la sostenibilitat arribarà abans per l'esgotament de l'aigua potable, de les fonts energètiques, dels caladors de pesca o de la terra cultivable. Tampoc té cap sentit discutir si la Terra pot albergar de forma estable 3, o 9, o 15.000 milions de persones. Son, fins a cert punt, discussions bizantines: el fet incontestable és que la Terra és limitada i que els límits estan a tocar. (Hi ha tones de informació a la xarxa; abans d'ahir mateix un interessant article -un més- a La Lamentable).

Així, doncs, a la vista de l'història de la Humanitat, i de la experiència quotidiana, la resposta a la pregunta inicial em sembla clara: no som una espècie socialment inteŀligent. No tenim, ni es veu com podríem tindre, els mètodes per "adaptar-nos eficaçment a l'entorn" de forma coŀlectiva. Els mecanismes que acabaran limitant el nostre creixement son els mateixos que limiten el creixement de la resta de les espècies: l'equilibri amb els recursos de l'entorn. Si aquest equilibri no es produeix de forma inteŀligent es produirà de forma cruenta, amb el sacrifici i el patiment dels individus més febles.

No fa gaire, discutint a Foravial a propòsit de Lynn Margulis, l'Enric H. March, aportava un punt de vista que a mi em va semblar força fatalista: la impossibilitat de limitar la població ens vindria donada per un imperatiu ètic: "tota intervenció en aquest sentit implica qüestions ètiques que ningú pot o hauria d'acceptar. Per molt que es planifiqui, cada cop serem més". Casualment això enllaçaria amb la qüestió de la ètica de les conviccions vs la ètica de la responsabilitat: ¿la llibertat individual de engendrar fills i gaudir de la vida pot passar al davant del sofriment que això comporta per els més febles que es veuran privats dels recursos més bàsics? Però aquesta és una qüestió que només una societat inteŀligent es podria plantejar; no és el cas.  

2 de desembre de 2011

Max Weber vs Rosa Luxemburg (i 2)

Rosa Luxemburg al 1907 (Wiki)
A l'assaig "La política com a professió" Weber comença fent una distinció molt categòrica entre dues ètiques: la de la convicció i la de la responsabilitat. Té al cap els socialistes revolucionaris de la Segona Internacional reunits a Zimmerwald el 1915 i liderats per Lenin, als quals posa com exemple de subjectes moguts per la ètica de la convicció —propiciar la revolució socialista mitjans la prolongació de la guerra per tal de provocar l'aixecament del proletariat— però sense cap sentit de la responsabilitat per les conseqüències —la prolongació de la carnisseria i les penalitats subseqüent—. Weber critica durament els bolxevics de Lenin i Trotsky per voler allargar la guerra a canvi d'uns guanys incerts en la revolució, doncs, d'acord amb el que Marx definia com les "condicions objectives", no creia que es pogués aconseguir el socialisme a Rússia donada l'absència d'un capitalisme burgès. Rosa Luxemburg ni va ser a Zimmerwald, perquè estava empresonada, ni compartia les tesis de Lenin, però per alguna raó Weber els posa al mateix sac.

Segons ens fa observar Peter Breiner al seu llibre "Max Weber and Democratic Politics" (1996), Rosa Luxemburg "una de les socialistes revolucionaries més menyspreades per Weber", valora les conseqüències de la Primera Guerra Mundial (des del seu punt de vista revolucionari) d'una manera similar a com ho fa Weber, i no obstant n'extreu un conjunt de conclusions completament diferents sobre la relació entre els mitjans polítics i les conseqüències que els mateixos impliquen. Com ja va quedar dit, considera la guerra un absolut desastre pels treballadors; considera, tanmateix, que deslegitima el nacionalisme perquè és l'afany de domini del capital nacionalista el que ha desencadenat la guerra; a més a més preveu que la guerra portarà com a seqüela el reforçament del militarisme, i per tant el rebrot de rivalitats polítiques i econòmiques, la qual cosa, al seu torn, posarà les condicions per a noves guerres. El menys que és pot dir, pel que fa a aquest darrer punt, és que la seva visió va ser absolutament lúcida i premonitòria. Per tant, la ètica de la responsabilitat de les possibles conseqüències passava, per a Rosa Luxemburg, pel rebuig absolut del nacionalisme i la coordinació internacional dels partits socialistes.

La explicació que dona Breiner a aquesta discrepància, més enllà de la malvolença de Weber en vers Luxemburg, és una mica alambinada, però es podria resumir dient que la ètica de la responsabilitat no és una cosa objectivable donat que les conseqüències previsibles de la acció política depenen de la perspectiva sota qual veiem la acció que ha de tindre lloc. Dit altrament: no hi ha un mètode per mesurar la ètica de la responsabilitat o de la convicció, com es mesura l'alçada o el contingut de alcohol en sang, posem per cas. 

La meva conclusió particular és que Weber estava atrapat en una contradicció: d'una banda, en tant que racionalista, sabia de la impossibilitat de demostrar un judici de valor o un imperatiu moral; d'un altre, en tant que científic social, no volia renunciar  —com tampoc hi renunciaren Marx o Freud— al desideràtum de l'estudi metòdic i "científic" del comportament social o humà. Hi va haver un temps en que es pensava que les ciències socials, tals com la sociologia o la història, podien arribar a utilitzar els mètodes de les "ciències dures"; és el que Lynn Margulis en deia "la enveja de la física". Encara queden nostàlgics d'aquell positivisme, però a mi em sembla que les coses van més aviat en sentit contrari: fins i tot la física sembla de vegades que hagi de deixar de ser una "ciència dura".  

30 de novembre de 2011

Max Weber vs Rosa Luxemburg (1)

De Wikipedia
El 28 de gener de 1919, als tres mesos escassos del final de la Primera Guerra Mundial, Max Weber, convidat per la Associació Lliure de Estudiants de Munich, va pronunciar una conferència sota el títol de: "La política com a professió". En aquesta conferència Weber introdueix una de les seves idees clau: la distinció entre la ètica de la convicció i la ètica de la responsabilitat. Segons la ètica de convicció els principis han de ser, per sobre de qualsevol altre consideració, la guia dels nostres actes, mentre que la ètica de la responsabilitat ens obliga a tenir en compte, abans que res, les conseqüències d'aquells actes. Weber postula d'entrada que "son dues màximes fonamentalment diferents entre sí i irremeiablement oposades". No seria difícil rastrejar a Kant darrera del primer principi i a Maquiavel o Hobbes darrere del segon.

Però seria difícil entendre l'assaig de Weber al marge del context històric. El mes de gener de 1919 una onada revolucionaria a Berlín va ser brutalment reprimida per les Freikorps (una mena de policia política formada per mercenaris provinents del dissolt exèrcit alemany), i els líders del Partit Comunista Alemany, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, van ser assassinats. Això passava el 15 del mateix mes de gener, 13 dies abans de la conferència de Weber.

De Wikipedia
Rosa Luxemburg, polonesa de naixement (1871), que va adquirir la nacionalitat alemanya el 1898, no va deixar de lluitar per la revolució de la classe treballadora des que als 16 anys es va afiliar al Partit del Proletariat polonès fins a la seva mort als 47. La seva va ser una militància heterodoxa i sense cap mena de concessió al revisionisme. Contraria a qualsevol nacionalisme, es va oposar al Partit Socialista polonès, que defensava la independència de Polònia, perquè creia que una Polònia independent només era possible en el context de la revolució socialista conjunta a Rússia, Alemanya i Àustria. En això (i en altres coses) va tindre series discrepàncies amb Lenin, doncs aquest defensava que la lluita per la democràcia i l'autodeterminació anaven en la direcció de l'alliberament de classe del proletariat. Sembla, no obstant, que en el curs de la Revolució russa i posterior Guerra civil (1917-1923) les conviccions de Lenin pel que fa a aquests punts es van diluir.

Les divergències amb Lenin varen anar a més: mentre Lenin i Trotky consideran que prolongar la guerra (la Primera Guerra Mundial) era el preu a pagar pel portar la revolució a Russia, Luxemburg sosté que la guerra serà un desastre per a l'esquerra i portarà un retràs de varis anys al moviment obrer:
“La present guerra, amb independència de qui la guanyi o la perdi, només pot suposar una desfeta del socialisme i la democràcia”
Tampoc, tot i defensar tan Lenin com Luxemburg la dictadura del proletariat, entenien el concepte de la mateixa manera: per a Lenin aquesta dictadura passava per una estructura forta de partit que es concretava en el centralisme democràtic, mentre que Luxemburg, des de una perspectiva gaire bé anarquista, defensa la democràcia de base. Més encara, va preveure de forma lúcida que la Revolució Russa podia degenerar en una dictadura de partit únic:
"Aquesta dictadura [la del proletariat] consisteix en la manera d'aplicar la democràcia, no en la seva eliminació. Aquesta dictadura ha de ser obra de la classe obrera, i no la d'una petita minoria en nom de la classe obrera. És a dir, s'ha de procedir pas a pas a partir de la participació activa de les masses; ha d'estar sota la seva influència directa i sotmesa al control de l'activitat pública; ha de sorgir a partir d'una formació política creixent de la massa del poble". — La Revolució Russa (1916)
Max Weber, víctima d'un temperament turmentat i inestable, coincidia en alguna cosa amb Luxemburg —les conseqüències negatives de la guerra per a la classe obrera— però en discrepava en moltes altres: era nacionalista, de conviccions imperialista-germàniques, simpatitzant de la socialdemocràcia i, en sintonia amb aquesta, partidari de recolzar el govern d'Alemanya en la guerra. Era partidari, a més a més, d'un parlamentarisme dèbil emparat en una presidència autoritària i carismàtica. Per a Weber, amb independència de la forma d'accés al poder, aquests es legitima en el carisma:
"Lo que hoy nos interesa aquí —diu en aquesta conferènciaes el segundo de estos tipos: la dominación producida por la entrega de los sometidos al «carisma» puramente personal del «caudillo»"
D'aquí que les seves aportacions a la Constitució de la República de Weimar s'han pogut considerar com l'avantsala de l'accés de Hitler al poder. És d'altre banda famosa la seva teoria de que l'Estat és defineix com aquella comunitat humana que, dintre de un territori, reclama (amb èxit) el monopoli de la violència física legítima.

¿Com lliga tot això amb la ètica de la responsabilitat? Intentaré explicar com ho veig en el següent apunt, perquè se'm acaba el paper i no em veig en cor de ventilar-ho amb un parell de frases.

25 de novembre de 2011

Pagar per parlar, o per fornicar

La mort de Onàn, de Franc Lanjšček
En algun moment de la meva vida he anat al psicòleg. Psicòleg, que no psicoanalista, perquè no crec en el mètode del doctor Freud (vull dir que no crec que tingui cap base científica, com pretenia el doctor), però sí crec que pot ser útil que un professional t'ajudi a endreçar la ment. Quan ho he fet —dos o tres cops a la meva vida— les sessions no s'han allargat gaire; el temps just per analitzar alguns sentiments, alguna frustració, i reprendre el camí tot solt. Però cal admetre que la experiència no deixa de ser gratificant, fins i tot addictiva, i de vegades he pensat que si tingués temps i calers sobrers, com en Woody Allen, posem pel cas, potser hauria allargat, qui sap si indefinidament, aquelles sessions pel plaer de xerrar amb algú que t'entén, o que et dona a entendre que t'entén, o que et fas la iŀlusió de que t'entén. D'alguna manera, comprar temps per conversar és com comprar temps per fornicar: hom recorre a les/els professionals del sexe quan no té, en el seu entorn proper, persones que el puguin ajudar a satisfer aquests tipus de urgències. Semblantment hom pot recórrer als professionals de la introspecció quan tampoc té un entorn on sentir-se còmode intercanviant pensaments. Encara podríem portar l'analogia una mica més lluny: el que escriu per a sí mateix i acaba deixant l'escrit en un calaix de l'escriptori (o en un directori del disc dur) amb la íntima convicció de que difícilment ho llegirà mai ningú, ¿no s'assemblaria al que es masturba en soledat? I, encara: el bloc personal que es perd en el l'hiperespai, ¿no ens recorda el semen de Onàn que es perd en la terra? Raó per la qual, tot sigui dit de passada, va patir el càstig de Déu. I és que aquell déu tenia molt males puces.

Tot això anava rumiant fa un moment, arran de llegir la crítica de cinema de "Un método peligroso" (A dangerous method), de David Cronenberg. Res a veure, però, entre les meves cabòries i la pel·lícula més enllà del leitmotiv de la psicoanàlisi; no en traguéssiu una idea equivocada de les unes o de l'altre. En Quim Casas (El Periódico) li posa 5 estrelletes; veurem que diuen els nostres entesos assidus del Verdi.

15 de novembre de 2011

Puritanisme (d'estar per casa) i democràcia

Arran dels canvis de govern a Grècia i Itàlia s'han sentit i s'han llegit tota classe de desqualificacions i de exageracions: des que s'ha posat al cap dels governs a persones que no han sigut escollides pel poble fins a que s'ha segrestat la democràcia, s'ha cedit al xantatge de "Merkozy" (Merkel+Sarkozy) —els nous papus de la progressia— o, fins i tot, que Alemanya imposa la seva dictadura als països del Sud. Anem a pams. És cert que ni Papademos ni Monti han estat escollits pels electors, però tampoc ho van estar, en tant que caps de govern, Belusconi ni Papandreu ni Zapatero. Van ser els respectius parlaments els qui els van donar l'encàrrec de formar govern (amb la preceptiva sanció del Cap d'Estat si feia al cas). Ens han bombardejat tant amb la propaganda electoral que ens em acabat creient que escollim cap de Govern, i no és cert: les nostres democràcies son representatives, no directes. Cert que ni Papademos ni Monti eren diputats, però han estat referendats pels parlaments respectius i en cap cas s'han violentat les normes democràtiques respectives de Grècia o Itàlia. Tot això ho analitzava avui Fernando González Urbaneja, en un article breu però ben ponderat.

Peró si els puritans de la democràcia em semblen una mica beneïts (que no se'm ofengui ningú, després diré el perquè), els que s'esquincen les vestimentes perquè els estats de la UE estan perdent la seva sobirania davant de Brussel·les (últimament surten sobiranistes de sota les pedres) senzillament no fan altre cosa que ensenyar el llautó. Així es lamentava un tal Pablo Sebastián abans d'ahir:
«Estamos asistiendo a una nueva versión del “rapto de Europa”, pero esta vez a manos de “los mercados” y bajo la batuta de la nueva y hegemónica Alemania de Ángela Merkel. Todo ello en menoscabo de la Democracia, la Política y la Soberanía (con mayúsculas) de los países de la eurozona...» 
"La Soberanía con mayúsculas", vet aquí el problema: volem una Europa "solidaria" (ja sabem com entenen alguns la solidaritat) però que no ens toqui un bri de sobirania. Davant d'això jo hi diria dues coses: primera, que la sobirania la varem perdre quan ens varem començar a hipotecar fins a les pestanyes; quina sobirania volem si tenim el cul llogat! Segona, que jo, particularment, no tinc cap ànsia de sobirania, ni en tant que català ni en tant que espanyol. Posats a dependre, em refio més dels alemanys que dels catalans o els espanyols.

Jürgen Habermas
Però tornem al segrest de la democràcia. ¿Que potser no patim un seriós dèficit democràtic a la UE?, em dirà algú, potser mig ofès. I tant que sí! D'aquí plora la criatura, que diria el President Maragall. Fa anys que molta gent, entre ells el prestigiós filòsof Jürgen Habermas, s'hi esgargamellen. Però això no ve d'ara, companys! Europa té un seriós dèficit democràtic des que es va fundar. Però mentre els diners anaven fluint i lligàvem els gossos amb llonganisses ningú semblava gaire amoïnat per la falta de democràcia a Europa. ¿Quanta gent va a votar a les eleccions europees? I al referèndum per aprovar la avortada Constitució, ¿quants hi varen participar? ¿Algú ha vist la gent mobilitzar-se per exigir que les eleccions al Parlament Europeu siguin transnacionals, o per que el Consell de la UE sigui escollit i hagi de donar comptes al Parlament Europeu, etc., etc. No em cal seguir: llegiu l'Habermas que ho explica molt millor que jo.

Fa una estona, a propòsit d'aquest mateix tema, he deixat aquest comentari a can Lluís Foix:
Y no olvidemos a Weber: es la hora de la responsabilidad y de pensar en las consecuencias de los actos. Meter a Grecia o Italia en procesos de referéndum o disolución de parlamentos quizá hubiera satisfecho las convicciones, pero hubiera sido muy irresponsable.
M'agradaria aclarir-ne el significat, però l'apunt s'allargaria massa. En el proper ho faré, i serà una bona excusa per parlar de Max Weber i l'ètica de la responsabilitat.

8 de novembre de 2011

La caixa de cartró o l'American Way of Life

Stanley Tucci a "Margin Call"
Moltes vegades m'he preguntat fins a quin punt la imatge que tenim dels EUA respon a la realitat o més aviat a un clixé. Ja sé, depèn: hi ha moltes imatges (cadascú té la seva), molts clixés i, fins i tot, moltes amèriques. D'acord, però, sense entrar en disquisicions, em refereixo als trets que habitualment atribuïm a la seva idiosincràsia: individualistes, patriotes, religiosos, competitius, amb vincles familiars distesos, lliberals (en el sentit de rebutjar la ingerència de l'Estat), etc. M'ho tornava a preguntar l'altre dia tot veient la peŀlícula "Margin Call".

No en faré la ressenya; només diré que em va semblar fluixeta i que la història que explica en 109 minuts podria explicar-se folgadament en mitja hora. Però, com deia, em va retornar a les cabòries sobre si els americans son realment així. Quan al personatge que interpreta l'Stanley Tucci li donen un parell de caixes de cartró per recollir les seves coses i l'envien directament al carrer, sense ni tant sols acomiadar-se dels companys de oficina (excepte dos que es troba de camí a l'ascensor per necessitats del guió), estaria temptat de dir que estan fent una caricatura... si no fos que fa tres anys tots varem veure gent que sortia de Lehman Brothers exactament així: amb una caixa de cartró a les mans. Més tòpics hi son presents: banderes clavades a les parets de la oficina, triomfadors i fracassats (no sembla haver-hi punt mig), individualisme, fidelitat a la l'empresa fins l'ultim moment, com si fossin una mena de kamikazes...

Però rebobinem un moment. Quan he fet el repàs als tòpics he dit, entre d'altres, individualistes i patriòtics. ¿Son realment compatibles aquests dos trets? A mi no m'ho sembla, i a l'autora d'aquest article tampoc. "En essència, individualisme patriòtic és un oxímoron", ens diu. De fet l'article és una crítica als candidats presidencials, inclòs el propi president actual, que fan enceses proclames de patriotisme, reclamen i esperen la benedicció de Déu per els americans i, pòstumament, homenatgen els joves enviats a morir per la pàtria. Però va més enllà d'aquesta crítica —i aquest és l'aspecte que m'interessa— quan posa de manifest la tensió dialèctica entre l'esperit de patriotisme col·lectiu que els americans esperen uns dels altres i l'individualisme del qual també se senten orgullosos.

¿Com cal interpretar aquesta tensió? Analitzant-ho una mica sembla bastant evident: el patriotisme s'espera de les classes més baixes, que a fi de comptes son els que donen la vida per la pàtria, mentre que la autonomia individual, és exercida per les classes mitges i altes. Aquesta és la faŀlacia: el patriotisme funciona de forma unidireccional a l'hora de demanar sacrificis, però l'Estat, en mans de les classes ben situades, és gasiu quan es tracta assistir els més febles, que en això consisteix el veritable patriotisme. Curiosament aquest "patriotisme asimètric" sembla comptar amb la aquiescència de la majoria de la població. O, potser més ben dit, de la majoria satisfeta que vota. 


Així ho reflecteixen de manera rotunda les enquestes de opinió que cita l'articulista. Segons aquesta, el 59% dels americans exhibeixen la bandera a casa, a la oficina o al cotxe, i el 83% es consideren molt orgullosos o extremadament orgullosos de ser americans. Segons aquest altre, el 90% estan d'acord amb la afirmació "Admiro a la gent que es fa rica treballant dur", el 88% amb la de "Jo soc molt patriota" i un 83% amb la de "Jo mai ha dubtat de la existència de Déu". El mateix comentari a l'enquesta, no obstant, ens adverteix que alguns d'aquests sentiments poden ser considerats "wishful thinking", com per exemple el expressat pel 90% que considera un deure anar a votar, quan a l'hora de la veritat només hi va el 40% ;-|


1 de novembre de 2011

Les cinc etapes del dol... econòmic.

Cliff Gorman a "All That Jazz"
Elisabeth Kübler-Ross, psiquiatra d'origen suís que es va establir als Estats Units, va ser coneguda sobre tot pel seu llibre "On Death and Dying" (1969) i pels seus estudis sobre la mort i les cures pal·liatives. En l'esmenat llibre, la doctora Kübler-Ross descriu les cinc etapes per les que, segons ella, passa un pacient que s'enfronta amb la realitat inexorable de la mort: Negació ("no passa res"). Ràbia ("¿per què a mi?"). Negociació ("¿què puc fer per aplaçar-ho?"). Depressió ("no hi ha res a fer; això s'ha acabat"). Acceptació ("el món seguirà girant sense mi"). Un procés similar es podria viuria també davant de fets traumàtics com un divorci, quedar-se a l'atur, perdre una persona estimada, etcètera.

Bob Fosse va incloure una parodia sobre aquest tema, interpretada per Cliff Gorman (imatge), a la pel·lícula "All That Jazz" (1979). No he trobat cap vídeo doblat o subtitulat d'aquesta seqüència, però n'he trobat una en versió animal que resulta fins i tot més simpàtica:





No sembla gaire difícil fer una analogia entre el trauma individual i l'estat de xoc col·lectiu que viu la nostra societat en aquests moments:

1. Negació. "No estamos en una crísis económica". "Hemos superado a Italia en renta per cápita y superaremos a Francia en 2013" (ZP).

2. Ràbia. "Que paguin la crisi els que l'han creat: que la paguin els rics, que la paguin els bancs, que la pagui Wall Street" (La ciutadania). "Que Alemanya sigui més solidaria; si no ens ajuda no li comprarem" (els patriotes de la solidaritat aliena).   

3. Negociació. D'acord, ens estrenyerem el cinturó. Aquí està el "Plan E" (o era Ñ?), el "Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad local", la eliminació del Impost sobre el Patrimoni (abaixar impostos és d'esquerres), la deducció de 400€ lineal al IRPF, i altres mesures no menys revolucionaries. (No comentarem els resultats per no ofendre la intel·ligència del lector).

4. Depressió. Res ha funcionat: l'atur segueix pujant i la borsa baixant. "Per primer cop en molts anys les noves generacions viuran pitjor que les dels seus pares" :-( 

5. Acceptació. Encara no hem arribat a aquest estadi, no al menys de forma generalitzada, però alguns alguns economistes (no sé si els més lúcids o els més resignats) ens comencen a parlar clar: serà llarg i penós, i no hi ha dreceres.

La meva interpretació és que la verdadera acceptació implica entendre que no només hem viscut per damunt de les nostres possibilitats les últimes generacions, sinó els últims segles. De fet, des de l'època de les conquestes i del colonialisme. L'Occident ha viscut "per sobre de les seves possibilitats" a espatlles de la reste del món. Ara, i cada cop més, els països dits emergents reclamen la seva part del pastís. Aquests serà el sentit últim de l'acceptació. I no sembla que ningú estigui disposat a entendre-ho ni, molt menys, a acceptar-ho.


25 d’octubre de 2011

Europa a la grenya

Sarko se'n fot de la virolla (clicar)

Sarkozy provoca la riota general de la sala de premsa llençant una mirada de complicitat sarcàstica a Angela Merkel. El motiu? una pregunta sobre si Berlusconi s'havia compromès a sanejar la economia italiana. La reacció irada de l'italià (i de tot Itàlia) no s'ha fet esperar: "Cap país està en condicions de donar lliçons a Itàlia".

Tot just Sarkozy venia de tindre, el dia abans, una enganxada amb David Cameron: "Has perdut una bona oportunitat de callar". "Estem farts de que ens digueu què hem de fer. Dieu que odieu l'euro i ara voleu interferir en les nostres reunions". La "oportunitat de callar" la va perdre en Cameron quan, liderant els països de la comunitat que no formen part de l'Eurogrup, va demanar —i aconseguir— que aquests països estiguin presents a les reunions on es fixen les polítiques dels primers. La raó té la seva lògica: les decisions de l'Eurogrup afecta també a la resta de la UE.

Però Cameron està entre dos focs. Com els ha passat a molts dels primers ministres britànics, ara és esclau de l'euro-escepticisme predicat quan era a la oposició. Avui (24 de octubre) ha salvat una moció a la Càmera del Comuns, que demanava un referèndum per sortit de la UE ¡gràcies als vots de la oposició! i amb més de 80 diputats rebels del seu propi partit que li han votat en contra. És el que té fer de aprenent de bruixot. 

Son només algunes de perles de l'actualitat europea d'avui mateix. Demà, de ben segur, nous retrets, desacords, fiascos i picabaralles les deixaran obsoletes. Les preguntes son inevitables: cap on va la UE? Es podien haver fet millor les coses? Calia ampliar la Unió Europea a la velocitat que s'ha fet? Calia incorporar-hi els països denominats euroescèptics?

Sí, ja sé què hem direu: "quan li ha vist el cul diu que és femella". D'acord, quan les coses anaven bé tots érem europeistes entusiastes i ens semblava bé que la UE fos cada vegada més forta i més gran, però hi ha una cosa que no he acabat d'entendre mai: per què es van afegir al projecte els dits països euroescèptics? Estic pensant en països com Gran Bretanya o com alguns de l'antiga Europa de l'Est que ja abans d'entrar eren reticents, quan no contraris, a la Unió. Fins avui mateix pensava que això eren coses que estaven més enllà de l'abast del meu enteniment (—què en sabràs tu de geopolítica— em deia a mi mateix). Però avui he quedat astorat en sentir-li formular al President de la República francesa un judici similar dirigit als britànics: ¿si no voleu saber res de la Unió europea, perquè hi voleu interferir? ¿Per què us hi heu ficat?

9 d’octubre de 2011

Krugman i els indignats de Wall Street

Paul Krugman es fa ressò, en un article que reprodueix El País, del moviment Occupy Wall Street. Com que estic una mica mandrós no en faré cap anàlisi més enllà del que diu el propi articulista (tampoc el reprodueixo sencer, que per això ja hi ha l'enllaç) però sí que m'agradaria citar-ne algun fragment.

Després d'uns breus comentaris sobre la tebior amb que alguns medis varen rebre les manifestacions fa una contundent declaració de principis: "la acusació dels manifestants, de que Wall Street es una força destructiva, econòmica i políticament, és totalment encertada". Tot seguit —per si de cas ho hem oblidat, diu— ens recorda que l'escàndol d'aquesta història ha sigut una obra en tres actes:

 En el primer acto, los banqueros se aprovecharon de la liberalización para desmandarse (y pagarse unas espléndidas sumas), inflando unas enormes burbujas mediante unos préstamos temerarios. En el segundo acto, las burbujas se pincharon, pero los contribuyentes rescataron a los banqueros, con muy pocos compromisos a cambio, aunque los trabajadores normales y corrientes seguían sufriendo las consecuencias de los pecados de los banqueros. Y en el tercer acto, los banqueros mostraron su agradecimiento volviéndose contra la gente que les había salvado y proporcionando su apoyo y la riqueza que seguían poseyendo gracias a los rescates a los políticos que prometieron mantener sus impuestos bajos y eliminar la moderada normativa que se estableció a raíz de la crisis.

Més endavant fa una reflexió que molts ens varem fer quan s'acusava als indignats de no proposar propostes: no és a ells a qui correspon fer propostes, sinó als polítics i intelectuals:

...no deberíamos conceder demasiada importancia a la falta de concreción. Está claro qué clase de cosas quieren los manifestantes de Ocupa Wall Street, y en realidad es a los intelectuales políticos y a los políticos a quienes les corresponde la labor de completar los detalles.

I, com no podria ser d'altre manera, ridiculitza als qui els titllen de esparracats ("perroflautas", com els diuen aquí):

Es verdad que algunos de los manifestantes van vestidos de forma extraña o tienen lemas que parecen absurdos. Pero ¿y qué? (...) Tengan en cuenta también que la experiencia ha dejado penosamente claro que los hombres trajeados no solo no tienen ningún monopolio sobre la sabiduría, sino que además tienen muy poca sabiduría que ofrecer. Cuando los bustos parlantes de, pongamos por caso, la CNBC se mofan de los manifestantes por su falta de seriedad, recuerden cuántas personas serias nos aseguraron que no había una burbuja de la vivienda, que Alan Greenspan era un oráculo y que los déficits presupuestarios harían que se dispararan los tipos de interés.

Admet que cal fer propostes, però en lloc de retreure que no les facin els manifestants, predica amb l'exemple i fa les seves pròpies:

Rich Yeselson, un experto organizador e historiador de movimientos sociales, ha sugerido que la ayuda para las deudas de los estadounidenses que trabajan sea uno de los temas centrales de las manifestaciones. Yo lo secundo, porque dicha ayuda, además de hacer justicia económica, podría contribuir en gran medida a la recuperación de la economía. Y sugeriría que los manifestantes también exijan inversiones en infraestructuras —no más recortes de impuestos— para ayudar a crear puestos de trabajo.

I, el més important, recomana a l'esquerra —és a dir, al Partit Demòcrata— que no deixi escapar també aquest tren i es prengui les manifestacions de debò:  

Ahora, sin embargo, el partido de Obama tiene la oportunidad de empezar de cero. Lo único que tiene que hacer es tomarse esas manifestaciones tan en serio como merecen tomarse.

20 de setembre de 2011

Per què els pobres no volen que els rics paguin impostos. (I els acaben pagant ells).

Tot just constituït l'actual govern de la Generalitat li vaig sentir una de les primeres entrevistes que van fer al conseller Mas Cullell. Li feia en Josep Cuní, i una de les preguntes inevitables —per més que en Cuní anava molt en compte a no posar-el en una situació compromesa— era la del perquè el nou govern es disposava a eliminar l'últim tram de l'impost de successions. Tot i així, el conseller, que en el cara a cara no es troba precisament en el millor terreny, se'l va veure molt incòmode i no va saber donar cap altre argument que el de que "era una promesa electoral" de CiU. D'aquí no el van treure. És clar que ho era, una promesa electoral, però aquest no era l'argument. La pregunta que calia contestar era: per què CiU portava aquesta promesa en el programa electoral, i per què era tant important com per posar-la per davant de totes les altres, fins al punt de prioritzar l'entesa amb el PP. Debades: ni en aquella entrevista, ni en moltes altres, CiU no va contestar mai aquesta pregunta. (I cap periodista va ser prou agosarat com per plantejar-la en termes estrictes).

Avui, quasi nou mesos després, m'ha tornat l'anècdota a la memòria tot llegint un article al NYT. L'article, "Aversió a l'últim lloc" (Last-Place Aversion), forma part d'una discussió oberta en la que es tracta de analitzar l'última proposta de Obama de augmentar els impostos a les rendes més altes. En concret, els articulistes que signen l'article, suggereixen, basant-se en la història recent, que la mesura no només comptarà amb la oposició dels més rics, sinó també d'una bona part de la classe mitja i fins i tot dels que tenen menys ingressos. I es pregunten, què explica la tendència recurrent dels americans amb menys ingressos a votar en contra dels seus propis interessos.

Aventuren tres possibles explicacions. Primer: els americans s'oposen a les polítiques redistributives simplement perquè desconeixen com n'és de desigual la distribució de la riquesa. Segon: sobreestimen la possibilitat de que un dia, ells o els seus fills, esdevindran rics. Tercer: en l'americà mig és tant o més forta la aversió a ser l'últim com el desig de ser el primer. Si no us acaba de quadrar, feu un petit exercici de imaginació: "si jo no em puc aprofitar d'unes ajudes socials (posem per cas a l'escola) que no se'n aprofiti tampoc un que tingui uns ingressos més baixos que jo". (Probablement immigrant, a més a més). Acaben dient que, evidentment, aquestes tres explicacions actuen en combinació: falses creences sobre el grau de desigualtats, optimisme desmesurat sobre les possibilitats de promoció social i, tot plegat, junt amb la ferma convicció de que els que estan per sota teu han de continuar estant per sota teu.

No sé si les especulacions dels articulistes, sobre el comportament dels americans a les urnes, poden ser més o menys extrapolables a aquí, però no em semblen en absolut descabellades. Potser n'afegiria una quarta: desgana, pasotisme, la sensació de que "tots son iguals". I, és clar, en el cas nostre la bandera, que ho contamina tot.

11 de setembre de 2011

El pescador d'en Manuel Vicent

A la seva columna de l'última pàgina de El País, en Manuel Vicent ens parla avui diumenge d'un pescador. Està assegut en una cadira de tisora, a la bocana del port, amb la mirada perduda entre el suro de l'ham i el vaixell que arriba de Eivissa. La mirada perduda, i la ment també. De fet, observa Vicent, segurament l'importunaria que piqués algun peix, doncs es veuria obligat a deixar de pensar en res per atendre la canya, l'ham i el peix. I maleïdes les ganes que té de ocupar la ment quan sembla que tot, la política, la economia i el mateix mon, se'n van al carall. El suro que flota a la dàrsena és tot l'univers, i perdre el temps badant és la millor fi quan no hi ha cap fi.

A l'hora de dinar, mentre intentava en va fugir de les melodramàtiques cerimònies del desè aniversari de l'11-S americà, de les tragicòmiques cerimònies del nostre particular 11 de setembre, i de tantes banalitats que ens assetjant per tots els mitjans, em tornava al cap el pescador de'n Vicent. Ah!, si en aquests moments tingués jo també un suro flotant on deixar perdre la ment i la mirada, tot veient sense mirar el vaixell que ve de Eivissa...

El Pescador
Sentado en el muelle de la bahía, al sol de la mañana, desperdiciando el tiempo, veo entrar y salir los barcos, cantaba Otis Redding. La letra de esta balada le devuelve al pescador una sensación parecida mientras lanza el sedal desde la escollera. Llega una vez más el otoño y parece que toda la economía del mundo se va a ir al carajo. No importa. Uno de los barcos que entra ahora en el puerto es el que viene de Ibiza. Desde cubierta los jóvenes pasajeros saludan con los brazos al pescador aposentado cerca de la bocana. Estos jóvenes son aquellos guerreros que en verano se fueron a librar batallas de amor en la isla y ahora regresan victoriosos o derrotados. El pescador está sentado en una silla de tijera con la mirada fija en el corcho que flota en el agua iridiscente de la dársena. "Ahora simplemente estoy y la soledad nunca me dejará solo", cantaba Otis Redding. Da la sensación de que si picara un pez, al pescador le molestaría sobremanera. En ese caso tendría que dejar a un lado sus pensamientos, debería recoger el carrete y analizar si era una dorada, un pajel o un sargo lo que había pescado, calibrar su tamaño y decidir si valía la pena devolverlo al mar o asarlo esa noche. Él está allí para ver entrar y salir los barcos abstraído en vanos recuerdos, que se disuelven en la nada. La nada es blanca, piensa. El hecho de pescar no es una acción que vaya más allá de lanzar el anzuelo y contemplar el corcho, un fin sin finalidad, sin esperar nada más, una actitud que da sentido a su situación en el universo mientras la política y la economía se derrumban. Los guerreros victoriosos o derrotados le saludan desde la cubierta. Cada uno trae a tierra la historia de una batalla. El pescador imagina que estos guerreros habrán ejecutado sus danzas de combate en las salas de fiesta de Ibiza, habrán luchado cuerpo a cuerpo bajo la luna llena de agosto en la playa. Ahora solo son siluetas en la cubierta a contraluz con la puesta de sol. Cantaba Otis Redding: "Parece que todo va a cambiar, pero todo continuará igual, no puedo hacer lo que la gente quiere que haga". El pescador seguirá allí, perdiendo el tiempo con la caña de pescar, viendo cómo entran y salen los barcos sin otro propósito. El corcho que flota en la dársena es todo el universo.
     Manuel Vicent

7 de setembre de 2011

Manguilandia

Pin de Chapateo
Quan, als quinze anys, vaig entrar a treballar a l'escola de aprenents de La Maquinista Terrestre y Marítima (MTM), Barcelona era el que se'n podia dir, amb propietat, una ciutat industrial. Grisa, més aviat lletja, però plena de vida. Hi abundaven tota mena de tallers i fàbriques: grans, mitjanes i petites. Poc a poc (o potser no tant poc a poc) aquelles fàbriques i tallers van anar desapareixent. On hi havia La Maquinista ara hi ha un centre comercial, i la mateixa fi varen fer les altres fàbriques: La Pegaso és el Parc de La Sagrera; La Espanya Industrial, el parc del mateix nom; els Tallers de la Renfe, el Parc del Clot; Can Girona, Motor Ibérica, Catalana de Gas, Cros i altres van esdevenir la Vila Olímpica, etcètera. La llista no hi cabria al bloc. A base de permutes i operacions urbanístiques totes les industries van desaparèixer per cedir el seu lloc a polígons d'habitatges, complexos comercials, equipaments i parcs. D'aquell bosc de xemeneies només en queden unes quantes per fer bonic.

Però el motiu de l'apunt no era la nostàlgia del passat sinó les conseqüències del present. No sé cap on hauria derivat la activitat econòmica de Barcelona si les coses haguessin anat d'un altre manera, però el cas és que, arran del projecte olímpic que en Narcís Serra i en Pasqual Maragall es varen treure del barret, el turisme va prendre el relleu de part d'aquella activitat. Per bé o per mal la Industria turística constitueix avui, no només una font de activitat econòmica, sinó una de les poques que, conjuntament a la fabricació d'automòbils, contribueix a anivellar la balança comercial. Amb la important diferència de que les fàbriques de cotxes probablement aniran marxant (perquè cap d'elles és de propietat espanyola) mentre que la Sagrada Família és molt més difícil que se'l emportin.

Tot això (que tot sovint barrino) m'ha vingut una vegada més al cap arran de les noticies sobre "Manguilandia" i la rebequeria que ha agafat l'Ajuntament del flamant alcalde Xavier Trias amb els pins que es venien a la llibreria La Central. Ja en deveu estar assabentats tant d'una cosa con de l'altre: d'una banda, circula des de fa uns mesos, entre guies turístics i mossos, una "guia mangui" de Barcelona amb un mapa i una descripció detallada dels principals grups de carteristes i manguis que assalten als turistes a Barcelona. D'un altre, i amb la mateixa motivació de fons, una parella de joves arquitectes s'han buscat la vida a base de fer uns pins que il·lustren gràficament aquest sub-sector derivat del turisme.

Tothom és conscient de que la petita —i no tant petita— delinqüència pot acabar matant la gallina d'els ous d'or del turisme a Barcelona. Per raons que s'escapen a l'enteniment dels simples mortals (se'n donen raons tant peregrines com la falta de ordinadors en xarxa als jutjats), alguns d'aquests delinqüents poden arribar a acumular més de cent detencions sense cap efecte pràctic. No en traureu l'aigua clara sobre quin dels tres poders de'n Montesquieu no fa bé la seva feina: els qui fan les lleis, els qui les han de fer complir o els qui les interpreten i jutgen. (Probablement la veritable raó ningú s'atreveix a dir-la: no hi hauria prou presons ni pressupost per mantenir-les).

D'acord, ningú diu que sigui un problema fàcil de resoldre, però la pitjor manera de encarar-el és amagant l'ou o matant al missatger. I això, és just el que s'ha fet una vegada més. D'antuvi, als de la Plaça de Sant Jaume (ara ho tenen fàcil per posar-se d'acord) no se'ls ha ocorregut una idea més brillant que fer patrulles mixtes mosso/guàrdia municipal. Home, si és tractava de fer-se veure hi podien haver afegit un sereno, un vigilant i un guàrdia de corps amb uniforme de gala. Apart d'això —la vistositat— si a algú se li acut cap més raó, li estaré molt agraït. Respecte de la guia mangui: ràpidament a negar que els mossos tinguin res a veure amb la seva redacció i, això sí, lamentar que s'utilitzi llenguatge políticament incorrecte i denigrant en vers de les minoris ètniques. I finalment, a la llibreria La Central: canya! Se'ls prohibeix la venda dels pins, se'ls amonesta i probablement els costarà que no se'ls renovi la concessió als espais del MACBA i al Museu de Història. Això sí, als manteros i a les prostitutes llenya! Una dreta à visage humain? Sí, home, sí.

15 d’agost de 2011

La metaliteratura de "Els fets"

De la contracoberta de Els Fets
"Els fets" (Philip Roth - 1988) comencen quan Roth té onze anys (el 1944) i acaben quan en té trenta-cinc (el 1956), i es refereixen sobretot a la seva infància i adolescència al barri jueu de Weequahic, a Newark, a l'estada a la Universitat (primer de Bucknell i després de Chicago) i a la seva relació amb les dones. És, doncs, una autobiografia parcial, no només pel que fa a la cronologia (Roth tenia cinquanta-cinc anys quan ho va escriure, és a dir, vint més que la fi del relat) sinó també pel que fa a la temàtica. Com diu de manera molt gràfica, referint-se al seu propi pare: «La seva saviesa consisteix a relatar, i el seu repertori mai ha estat molt ampli: família, família, família, Newark, Newark, Newark, jueu, jueu, jueu» I Afegeix: «Com jo, més o menys».

Val a dir que, en tant que autobiografia, no em va despertar un especial interès. Però quan se'm va fer realment interessant és quan l'autor s'enfronta amb la dificultat que representa escriure sobre sí mateix. No li resulta fàcil, sobre tot perquè gaire bé totes les seves novel·les tenen elements poc o molt autobiogràfics. Què pot aportar, llavors, un llibre explícitament autobiogràfic? A primer cop d'ull es podria dir que un intent de mirada objectiva sobre sí mateix sense el filtre distorsionant de la ficció. Però, és realment així? Nathan Zuckerman, el seu alter ego, hi fa serioses objeccions: el novel·lista que utilitza en la ficció elements autobiogràfics ho fa amb total llibertat, no li calen justificacions perquè ningú sabrà què hi ha de realitat —si alguna cosa— i què de ficció; qui fa autobiografia, en canvi, s'està justificant davant dels demés i de sí mateix: «El que un opte per revelar en la ficció —li diu Zuckerman— està governat per un motiu fonamentalment estètic. A qui escriu una autobiografia, en canvi, el jutgem des de el punt de vista moral, perquè la seva motivació primordial no és estètica, sinó ètica».

Per tal de fer aquest exercici de introspecció crítica sobre sí mateix, i el seu relat dels fets, Roth utilitza un recurs enginyós: dona a llegir el manuscrit del llibre a un dels personatges que ha creat en la ficció i que ha utilitzat de forma recurrent en les seves noveles: Nathan Zuckerman; escriptor i jueu, com el seu creador. Roth, en la carta que acompanya el manuscrit, li demana la seva opinió, li pregunta si creu que ha de publicar el llibre i li demana que "sigui franc" en els seus judicis. Es declara cansat de ficcionalitzar-se i saturat de màscares i disfresses. Tot i aquest reconeixement implícit, Roth ha negat que les seves novel·les siguin autobiogràfiques. Cau en contradicció? No necessàriament; el que fa és «imaginar coses que no m'havien passat exactament així, o coses que mai m'havien passat, o coses que de cap manera em podien haver passat, i atribuir-els-hi a una projecció meva, a una variant de mi mateix». És compara a un ventríloc: «Su arte consiste en estar presente y ausente; es más él mismo al ser simultáneamente otro», deia fa poc en una entrevista.

La resposta de Zuckerman, que ve al final del llibre, és extensa. També sofisticada en certs passatges, quan puja un ordre de magnitud en l'escala de la metaliteratura. D'antuvi li aconsella que no publiqui el llibre (consell que òbviament Roth no segueix) perquè, li diu, «se't dona molt millor escriure sobre mi que informar sobre la teva pròpia vida». El personatge fa una desconstrucció de les relacions de l'autor amb les dones, amb els pares o amb la comunitat jueva. Li retreu, per exemple, que sigui sospitosament més indulgent amb si mateix del que ho ha estat amb els seus personatges. Entre l'amor filial per la seva mare (que frega la devoció) i el respecte reverencial pel seu pare, d'una banda, i la obsessió per fugir de casa i ser autònom, d'un altre, ¿no hi falta una baula perduda? Per què, si no, ha projectat sobre els seus personatges relacions familiars molt més tempestuoses? «El teu psicoanàlisi el reculls amb poc més d'una frase —li diu—. Em pregunto per què. ¿No te'n recordes, o és que els temes et resulten massa compromesos? No estic dient que tu siguis Portnoy, però, au vinga, ¿de què vau està parlant amb el psicoanalista durant set anys?» 

Si Zuckerman el desconstrueix, Maria (la seva dona anglesa, i gentil) el desmunta amb comentaris breus, a voltes irònics, mentre llegeix el manuscrit: «segueix amb la cosa jueva, oi? malament», diu de primer antuvi. «Sempre retornant a la infància», remuga una mica més endavant. «Ha d'arribar un moment que fins i tot ell s'avorreixi de explicar la seva vida», diu al cap d'una llarga estona. I poc després: «No em resulta sorprenent que als vint-i-cinc anys no pogués fer front a una dona que tenia bastant més foc que ell a les entranyes...» (Fa referència a la dona que li va mig arruïnar la vida, i que només un afortunat accident mortal li'n va deslliurar: «està morta i no l'he matat jo», es repeteix Roth, sense acabar-se de creure el cop de bona sort que li ha regalat l'atzar).

Però a aquestes reflexions, dels personatges sobre l'autor de la seva existència, els segueix el neguit sobre el destí que els espera: ¿què es pot esperar d'un creador amb aquestes obsessions? «Aquesta fixació amb tot lo jueu!», diu la Maria tot adonant-se de sobte que la barba que s'està deixant Zuckerman li dona un aspecte cada cop més rabínic. «Ai, Senyor, ja hi torna un altre vegada; se'ns follarà vius!»

Com deia, en entrevistes recents Roth nega que les seves novel·les siguin autobiogràfiques i l'incomoda una mica que insisteixin a preguntar-li. Fins i tot sembla (?) mig renegar de "Els fets": «Fue una gran pérdida de tiempo, como la cuestión judía, pero estas cosas componen la vida de uno. No puedes escapar». Però, ¿per què hauríem de atorgar més crèdit al Roth rondinaire de setanta-vuit anys, ja de tornada de tot, que al Roth madur de cinquanta-cinc, que va escriure "Els fets".



12 d’agost de 2011

La crisi explicada

de aquí
Tot i haver-hi posat la millor voluntat està clar que no me n'he sortit. Alguns ho han dit sense embuts: "jo de economia no hi entenc un borrall". Altres, tot dissimulant, han deixat un comentari més o menys asèptic. És comprensible, la economia, més encara, la dita macro-economia, és una cosa (no goso dir-ne ciència) que té un alt grau de abstracció només a l'abasta del veritables i comptats especialistes. Com la física quàntica, com si diguéssim, però més imprevisible.

Afortunadament he trobat la solució —com no se'm havia acudit?— i és que les coses sempre hi ha algú que les ha pensat abans. Aquests vídeos, elaborats per especialistes en la matèria, ho explique de forma didàctica i a l'abasta de qualsevol persona, àdhuc amb coneixements mínims o nuls de economia.

Crisi a dos nivells
Com és sabut la crisi a casa nostra té dos nivells o vessants, la global i la específicament espanyola. Començarem per la global:




I tot seguit veiem com ens ha afectat a Espanya d'una manera específica:


Estic segur que ara la cosa haurà quedat molt més clara.


11 d’agost de 2011

¿Val la pena salvar l'euro? (2 de 2)

De aquí
Que l'euro va ser un error, ja només ho neguen els que fan del "sostenella y no enmendalla" la seva divisa. Però una cosa és reconèixer que ha resultat un fiasco —tothom admet ara que la unitat monetària, sense unitat fiscal i econòmica, no funciona quan hi ha problemes— i un altre molt diferent desfer el camí fet. La pregunta del milió és, doncs:
¿ I ara què ?

Potser abans de intentar respondre-la, i per situar-nos una mica, val la pena donar molt ràpidament un cop d'ull a l'article de  Mark Weisbrot a The Guardian.

Weisbrot critica durament els gestors de la eurozona perquè és un projecte inequívocament de dretes que condemna els països dits perifèrics a anys de penúria i sacrificis per mor de la política restrictiva imposada per Alemanya i els països del nord. És així —diu— fins al punt de que la conservadora Reserva Federal americana fa una política més progressista que el BCE. En efecte, mentre la primera s'ha compromès a mantindre el tipus de interès per sota del 0,25% per promoure la reactivació, el BCE, forçat per Alemanya, té com a únic objectiu controlar la inflació i no sembla que vulgui baixar del 1,5% actual.

 "I la Fed —malgrat la seva incompetència al no anticipar la bombolla immobiliària que va deixar un forat de 8bn$— ha demostrat ser prou flexible en front de la recessió i la dèbil recuperació, creant més de 2bn$ dins d'una política monetària expansiva. En comparació, els extremistes que governen el BCE han estat apujant els tipus de interès des de l'abril, malgrat taxes d'atur a nivell de depressió en les economies dèbils de l'eurozona."

Però per si de cas algú es pensés que he pres com a referència un analista massa esquerrenós o radical, donaré la paraula a tres premis Nobel de Economia de prestigi tant indiscutible com Amartya Sen, Joseph Stiglitz i Paul Krugman. Per no allargar-me massa ho faré de manera telegràfica amb cites textuals extretes dels articles que enllaço en cada cas.

Amartya Sen
Amartya Sen. Nobel d'economia el 1998 per els seus treballs sobre la fam, els mecanismes de la pobresa i la democràcia com a raonament públic.

"El euro hace caer a Europa" (traducció una mica justeta. Es pot veure l'original aquí: "L'euro fait tomber l'Europe")

«...resulta muy penoso que haya tan poca inquietud sobre el peligro que amenaza en la actualidad al régimen democrático de Europa, el cual se manifiesta de manera insidiosa en la prioridad acordada a los imperativos financieros»

«...no estamos de acuerdo en que los sacrificios impuestos por los caballeros de las finanzas a los países en dificultad constituyan el remedio decisivo para asegurar la perennidad a largo plazo de su economía, ni tampoco que esos sacrificios sean capaces de garantizar la de la zona euro»

«Las reducciones presupuestarias llevadas a su máximo corren el riesgo de disminuir los gastos públicos tanto como las inversiones privadas»

«La descabellada decisión de adoptar una moneda única, el euro, sin más integración política ni económica jugó ciertamente un rol en esta crisis, más allá de las irregularidades financieras cometidas por países como Grecia o Portugal»

«Sin embargo, ni los beneficios a largo plazo (...) dispensan a Europa de interrogarse sobre la pertinencia de las condiciones —y del calendario— impuesto a Grecia»

«Para mí no es más que un pobre consuelo recordar que me opuse fervientemente al euro, a la vez de manifestarme muy favorable a la unidad europea. Mi inquietud se derivaba en especial del hecho de que cada país renunciaba así a decidir libremente su política monetaria y las reevaluaciones de las tasas de cambio, todas estas cosas que, en el pasado, fueron muy útiles para los países en dificultad»

«Repensar la zona euro crearía numerosos problemas, pero los asuntos espinosos deben ser inteligentemente discutidos, y Europa debe comprometerse democráticamente a hacerlo»
      © Le Monde 3/7/2011


Joseph Stiglitz
 Joseph Stiglitz. Professor at Columbia University, 2001 Nobel laureate in economics.

"¿Se puede salvar al euro?"

 «El premio Nobel Robert Mundell estableció las condiciones según las cuales una moneda única podía funcionar. Europa no cumplió con esas condiciones en su momento; y sigue sin hacerlo»

 «En el momento de la creación del euro, a muchos los preocupaba su viabilidad a largo plazo. Cuando todo salió bien, esas preocupaciones pasaron al olvido»

«Consideremos el caso de España, que tiene una tasa de desempleo del 20% -y más del 40% entre la gente joven-. El país tenía un excedente fiscal antes de la crisis; después de la crisis, su déficit aumentó a más del 11% del PBI. Pero, según las reglas de la Unión Europea, España ahora debe recortar su gasto, lo cual, probablemente, exacerbe el desempleo»

 «Para muchos, tanto dentro como fuera de Grecia, era una situación peculiar: se habían invertido miles de millones en salvar a los grandes bancos, pero evidentemente salvar a un país de once millones de personas era un tabú»

«Una serie de ofertas a medias y de vagas promesas, destinadas a calmar al mercado, resultaron un fracaso»

 «Alemania (al igual que China) ve sus ahorros elevados y sus proezas exportadoras como virtudes, no vicios. Pero John Maynard Keynes decía que los superávits conducen a una débil demanda agregada global –los países que tienen superávits ejercen una “externalidad negativa” en sus socios comerciales-. De hecho, Keynes creía que eran los países con superávits, mucho más que los países con déficits, los que planteaban una amenaza a la prosperidad global»

  «No debería obligarse a los países cuyos déficits han aumentado como resultado de la recesión global a caer en una espiral mortal –como sucedió con Argentina hace una década»

«Una solución que se propone es que esos países pergeñen el equivalente de una devaluación –una disminución uniforme de los salarios-. En mi opinión, esto es inalcanzable, y sus consecuencias distributivas son inaceptables. Las tensiones sociales serían enormes. Es una fantasía»

«Existe una segunda solución: la salida de Alemania de la eurozona o la división de la eurozona en dos subregiones. El euro fue un experimento interesante, pero, como el casi olvidado mecanismo de tipo de cambio (MTC) que lo antecedió y se desintegró cuando los especuladores atacaron la libra británica en 1992, carece del respaldo institucional necesario para que funcione»

«Existe una tercera solución –y tal vez Europa llegue a darse cuenta de eso- que es la más promisoria de todas: implementar las reformas institucionales, incluyendo el marco fiscal necesario, que deberían haberse implementado cuando se creó el euro»

«No es demasiado tarde para que Europa implemente estas reformas y, así, estar a la altura de los ideales, basados en la solidaridad, que subyacen la creación del euro. Pero si Europa no puede hacerlo, entonces quizá sea mejor admitir el fracaso y pasar a otra cosa...»
     Copyright: Project Syndicate, 2010.

Paul Krugman
Paul Krugman. professor of Economics and International Affairs at Princeton University. 2008 Nobel Prize in Economics.

"La creación de un 'eurocaos'"

«Últimamente, las noticias financieras han estado dominadas por crónicas de Grecia y de otros países de la periferia europea. Y con razón»

«Pero me ha inquietado la información que se centra casi exclusivamente en las deudas y en los déficit europeos, con lo que da la impresión de que todo se reduce al derroche gubernamental»

«Pero la verdad es que la falta de disciplina fiscal no es la única, ni la principal, fuente de problemas de Europa»

«No, la verdadera historia que está detrás del eurocaos no se basa en el despilfarro de los políticos, sino en la arrogancia de las élites; concretamente, las élites políticas que instaron a Europa a adoptar una moneda única mucho antes de que el continente estuviera preparado para un experimento de este tipo»

«...con su clima cálido y sus playas, España era también la Florida de Europa y, al igual que Florida, experimentó un enorme auge inmobiliario. La financiación de este boom provenía principalmente del extranjero: hubo entradas gigantescas de capital procedentes del resto de Europa, en especial de Alemania»

«La consecuencia fue un crecimiento rápido combinado con una inflación significativa: entre 2000 y 2008, los precios de bienes y servicios producidos en España aumentaron un 35%, en comparación con un incremento de sólo un 10% en Alemania. Debido a la subida de los costes, las exportaciones españolas fueron perdiendo competitividad, pero la creación de empleo siguió siendo fuerte gracias al boom inmobiliario»

«Y entonces estalló la burbuja. El paro en España experimentó un drástico repunte, y el presupuesto incurrió en un profundo déficit»

«Y no hay mucho que el Gobierno español pueda hacer para mejorar las cosas»

«Si España siguiera teniendo su antigua moneda, la peseta, podría remediar rápidamente el problema con una devaluación (por ejemplo, reduciendo el valor de la peseta un 20% con respecto a otras divisas europeas). Pero España ya no tiene su propio dinero, lo que implica que sólo puede recuperar su competitividad mediante un lento y doloroso proceso de deflación»

«Ahora bien, si España fuera un estado de Estados Unidos y no un país europeo, la situación no sería tan mala (...) España recibiría una gran cantidad de apoyo automático en la crisis: el sector inmobiliario de Florida ha pasado de la expansión a la recesión, pero Washington sigue enviando los cheques de la Seguridad Social y del Medicare»

«Pero España no es un estado de Estados Unidos y, por tanto, está metida en un buen lío»

«Nada de esto debería extrañarnos demasiado. Mucho antes de que naciera el euro, los economistas advertían de que Europa no estaba preparada para una moneda única. Pero se hizo caso omiso de estas advertencias y se produjo la crisis»

«¿Y ahora qué? La disolución del euro es prácticamente impensable, por meros motivos prácticos. Como dice Barry Eichengreen de Berkeley, un intento de reintroducir una moneda nacional desencadenaría "la madre de todas las crisis financieras". Así que no hay marcha atrás: para hacer que el euro funcione, Europa tiene que avanzar mucho más en la unión política, para que los países europeos empiecen a funcionar más como estados de Estados Unidos»

«Pero eso no va a suceder de hoy para mañana. Lo que veremos probablemente a lo largo de los próximos años es un doloroso proceso de remiendos: rescates acompañados de exigencias de una austeridad despiadada, y todo con un trasfondo de desempleo muy elevado, perpetuado por la dolorosa deflación que ya he mencionado»
     © 2010 New York Times News Service

Els dos primer articles son de fa menys d'un més, els de Stiglitz i Krugman son de fa un any i mig. Però com és pot veure, tots son igualment actuals. Respecte de la qüestió plantejada al principi, "¿I ara què?", destacaria les tres solucions que apunta Stiglitz, i que he ressaltat en negreta. La tercera és en la que tothom reclama, però el mateix Krugman diu que pot comporta un procés dolorós d'anys; la segona fora la més pràctica, i la primera és la que estan intentant endossar-nos :( També val la pena destacar la menció que fa del pensament de Keynes respecte de les economies amb superàvit.

9 d’agost de 2011

¿Val la pena salvar l'euro? (1 de 2)

Albert Camus li fa dir a Jean-Baptiste Clamence, el protagonista de "La Chute":
«De vegades tracto d'imaginar-me el que diran de nosaltres els historiadors del futur: fornicava i llegia diaris. Feta aquesta definició contundent, gosaria dir que el tema quedarà tancat»
Conforme un es va fent gran li queda més temps per llegir diaris.

I això és el que he fet aquest cap de setmana. Trasbalsat pels darrers esdeveniments de la economia global, he maldat per assabentar-me de què va tot això de la crisi rebrotada. No caldrà que us digui que n'he sortit amb el cap calent i els peus freds.

Jo, com tants d'altres, em vaig creure que la creació de l'euro era un gran pas cap a una Europa més justa, més integrada i més pròspera: cras error! Com podreu comprovar si teniu la paciència de llegir-me —i jo l'habilitat de saber-me explicar— l'euro ha esdevingut l'eina més poderosa que mai ha tingut el neo-liberalisme més doctrinari per imposar les seves receptes als més febles de la Unió Europea. Però no ens atropellem i anem a pams, que he començat per la conclusió quan havia d'haver començat per les premisses.

De El Periódico
El darrer i més vertiginós descens als inferns va començar el 21 de juliol, i a hores d'ara continua. Els responsables de governs, Banc Europeu, G-7 i tota mena de organismes, no paren de emetre comunicats jurant i perjurant que donaran suport als països en dificultats; però la fera ferotge dels mercats, com si del "poker del mentider" es tractés, aixeca una i un altre vegada el cubilet i diu: "no m'ho crec". I què hi diuen els experts? Doncs hi ha de tot. Entre els que més m'han sorprès per la seva franquesa hi ha en Guillem López Casasnovas que comença per admetre sense embuts que: "hay que reconocer que para entender la situación económica que vivimos nuestros análisis han tocado techo". Demostra una gran honestedat intel·lectual i és un gran avenç, perquè el cas més freqüent és el dels que no saben que no saben.

Anècdotes a banda, les opinions que he llegit les dividiria en tres grups: els ortodoxes, els reformistes i els revolucionaris. Els primers serien els que —per convenciment o per realisme— o bé no veuen altre sortida que la de anar trampejant la situació o bé es limiten a fer un anàlisi asèptic. Els convençuts, perquè realment creuen en la ortodòxia financera neo-liberal, els realistes perquè no veuen cap possibilitat de canviar les coses, i els asèptics o acadèmics, en fi, perquè no creuen que els pertoqui donat solucions sinó només analitzar la situació. Aquest darrer punt de vista el podríem il·lustrar-el amb els articles de Josep Oliver a Cinco Días o amb el abans esmentat d'en López Casasnovas. Diu l'Oliver que n'hi ha prou de donar un cop d'ull a la premsa alemanya per copsar que les seves preocupacions i les nostres van per diferents camins. I després de recordar que la situació real a Espanya no és avui pitjor que el maig del 2010 (quan va començar la gran davallada), es pregunta que és el que ha canviat. La resposta és que els països del centre i nord de Europa, amb Alemanya al davant, no estan disposats a fer més del que han fet pels del sud.
  La línea roja que trazó Alemania en el salvamento de Grecia define, hoy por hoy, lo máximo que aquella está dispuesto a conceder. Por ello, no ha de sorprender el silencio centroeuropeo. Que se calmen los mercados, piensan desde allá. Y, probablemente, no les falta razón.
El segon grup seria els que n'he dit reformistes. Com els primers, aquesta poden ser-ho per convenciment o per la força de les circumstàncies. Pensen els uns, o creuen els altres, que això no pot ni deu continuar, i que fotrà un pet com un aglà si no s'hi posa remei. Val a dir que aquest és el grup més nombrós. (També és possible que hi hagi un biaix en les lectures que he fet: no he anat al The Wall Street Journal ni al ABC). I també és el grup més dispers: estan d'acord en que cal fer quelcom, però no tots ho veuen de la mateixa manera. En un article a Le Monde, Hubert Védrine, antic conseller del president Miterrand i ministre d'afers estrangers amb Lionel Jospin, rebutja per voluntaristes les apel·lacions al federalisme o a més transferències de sobirania a la UE i comença recordant que l'agreujament del deute públic europeu no és només el resultat de la gestió irresponsable de l'Estat del benestar i de molts anys de pressupostos deficitaris, sinó també de l'efecte sobre el sistema financer europeu de la implosió de les finances americanes. Conseqüència, a la seva vegada, de la desregulació i cessió de sobirania de les administracions americanes, en els darrers vint anys, en favor dels mercats. Recorda que si el que es vol es una harmonització real només cal aplicar Maastricht, i que és il·lusori pretendre una major integració si recordem els problemes que va comportar el tractat de Lisboa.

Finalment advoca per un conjunt de mesures concretes però enèrgiques, que realment siguin creïbles pels tot poderosos mercats: Aplicar a fons els acords del 21 de juliol, rescat dels deutes sobirants, emisió de bons per la UE, intervenció contra els especuladors, deslegitimar les agencies de rating, per que fa al deute sobirà (cornuts i pagar el beure)... i forçar la Alemanya a un debat sobre la reforma de política econòmica i el paper del BCE.    
    Appliquons d'abord au mieux et au plus vite l'accord du 21 juillet ; mettons en oeuvre les mesures concrètes proposées pour le rachat des dettes souveraines les plus décotées ; creusons l'idée des euro-obligations (contre les spéculateurs, mais aussi pour des projets), et même celle de l'intervention de l'Union européenne en tant que telle sur le marché des CDS (Credit Default Swaps, l'instrument des spéculateurs) ; délégitimons les notations d'agences sur les dettes souveraines des pays aidés et mettons ces agences sous la pression de la concurrence ; accélérons la mise en place des textes de "responsabilisation" des banques dans la zone euro ; adoptons une taxe (modeste) sur les transactions financières ; obligeons l'Allemagne à un débat sur la politique économique de croissance saine dans la zone euro, et l'élargissement du mandat de la BCE.
Aquest programa coincideix bastant amb el de Martine Aubry, segons l'article que va publicar la líder socialista a Liberation. (Per cert, quina enveja em fan les primàries franceses, amb candidats que realment tenen coses a dir). Hi ha més articles, però ja no mi caben. Potser només mencionar el de Kenneth Rogoff (que ha sigut molt citat) al suplement de El País del diumenge. Al proper apunt parlaré sobre el tercer grup: el dels que advoquen per un canvi radical, perquè això no va ni amb rodes.

Deixeu-me acabar amb una cita que m'ha fet molta gràcia. El prestigiós columnista del New York Times, Thomas Friedman, començava aixir el seu article del dissabte passat: 
IN the wake of the hugely disappointing budget deal and the S.& P.’s debt downgrade, maybe we need to hang a new sign in the immigration arrival halls at all U.S. ports and airports. It could simply read: “Welcome. You are entering the United States of America. Past performance is not necessarily indicative of future returns.”

(Proposa que els rètols de benvinguda als ports i aeroports americans digui: "Rendiments passats no son necessàriament indicatius de resultats futurs") ;-))


25 de juliol de 2011

L'interrogant

Rubalcaba a TV3

Tinc una certa debilitat per la gent que sap articular un discurs lògic i racional, i expressar-se amb claredat i coherència. Si es tracta d'algú amb un alt nivell de responsabilitat —un cap de govern, posem pel cas— ja, més que una qüestió de debilitats personals, em sembla una exigència ineludible. Doncs bé, crec (i em consta que no soc l'únic) que Rodríguez Zapatero no té aquestes virtuts imprescindibles per l'alt càrrec que ocupa. Al llarg d'aquest 7 anys s'ha posat de manifest, no solament que el seu discurs és buit i retòric, i que no té les idees clares, sinó —el que és encara pitjor— que s'ha cregut en el dret (o potser en la obligació) d'enganyar als seus conciutadans respecte de la gravetat de la crisi econòmica i la situació real a Espanya. Ens ha tractat com a menors d'edat. Probablement, perquè no ens considerava prou madurs per entendre l'abast d'un problema que ell, amb el seu proverbial optimisme antropològic —inconsciència, diria jo— creia que es redreçaria a remolc de la recuperació internacional. 

Alfredo Pèrez Rubalcaba, en canvi, sempre m'ha donat la impressió, no sé si pel fet de ser de formació científica (algun dia hauríem de preguntar-nos per què hi ha tants polítics de lletres i tant pocs de ciències) que sí té aquesta mentalitat lògica; això que ara se'n diu tindre "un cap ben moblat". Em venia tot això a la ment mentre sentia una entrevista que li va fer Josep Cuní dijous passat, dia 21. A l'entrevista, a més a més de exhibir un discurs pragmàtic i un to planer —allunyat, per tant, de la retòrica buida de Zapatero— parla clar i sense dramatisme de la crisi. Concretament, ja al final de la entrevista (al minut 43, si algú vol sentir-ho) reconeix que el gran error del govern socialista va ser no atrevir-se a entrar a fons en el tema de la bombolla immobiliària, que, admet, va ser la causa de que s'incrementés en 2 milions el nombre d'aturats (negretes meves):
"No la supimos pinchar a tiempo; empezamos a pincharla pero creo que nos dio miedo entrar a fondo en este tema; yo creo que este fue el gran error: no decir a los españoles: «miren aquí ha pasado una cosa durante años: las familias se han endeudado para comprar pisos, las empresas se han endeudado para hacer pisos y los bancos se han endeudado para facilitar hipotecas y créditos». Y esta gigantesca deuda es la que pesa ahora sobre la economía española. Creo que esa explicación así, con dureza, nos faltó. Ahora, esto tiene una responsabilidad que nadie me entienda mal que es política, porque los gobiernos, todos, municipales, autonómicos y del Estado, también disfrutamos mucho de la burbuja inmobiliaria".
Ara bé, si el Rodríguez Zapatero és la persona buida de idees que jo crec que és, i si l'única habilitat que té és la de saber moure els fils de la maquinaria interna d'un partit, els que l'han envoltat aquest anys —i Rubalcaba el primer d'entre ells— això ho havien de saber des de el primer dia. ¡No poden al·legar ignorància! Llavors, el gran interrogant és: ¿per què li han fet costat de manera incondicional fins ara, sabent, com sabien, que el rei anava despullat? De fet aquesta és una pregunta retòrica, perquè la resposta ja la va donar fa anys un dels personatges més nefastos de la política espanyola contemporània, quan va dir: "el que se mueve no sale en la foto".

Així, doncs, el gran interrogant, la gran pregunta, no és aquella que ja va contestar el personatge nefast fa anys, sinó la molt més dramàtica que se'ns presenta ara a nosaltres: vistos els antecedents i vist el panorama, ¿hem de fer costat a Rubalcaba?

17 de juliol de 2011

Brooklyn Heights

Lower Manhattan des del Brooklyn Heights Promenade

Era l'últim diumenge de juny i amb prou feines disposàvem d'un matí: cap a quarts de tres ens havien de vindre a buscar de l'agència per portar-nos a l'aeroport. D'una guia de butxaca vam treure un suggeriment per a un passeig de migdia: agafar el metro i anar als Brooklyn Heights; admirar la vista (i fer la foto, és clar) del Lower Manhattan des de la balconada sobre els molls de l'East River, passejar pels carrers del barri i tornat a peu pel pont de Brooklyn.

Baixar al metro en diumenge no feia gaire gràcia: fosc, solitari i una mica lúgubre, i, sobre tot, envoltat per la llegenda negre. El primer que em va vindre al magí va ser la famosa frase, no sé si apòcrifa, de Felipe Gonzàlez: «Prefiero morir apuñalado en el metro de Nueva York que de aburrimiento en Moscú». La veritat és que a mi no em venien de gust cap de les dues opcions. (Per cert, l'he buscat a la xarxa i n'he trobat un munt de versions diferents).

Brooklyn és un món dins d'un món. De fet és el primer borough de NYC en població (2,5 milions d'habitants) i el segon en extensió, darrera de Queens. (Manhattan té 1,6 milions d'habitants i només ocupa el 8% de la superfície de la ciutat). No cal dir que en un matí no varem veure pràcticament res, més enllà d'uns quants carrers de Brooklyn Heights. És un barri tranquil on hi predominen les cases arrenglerades anomenades brownstone, nom que deriva del material —un gres entre vermellós i atorronat— amb que foren construïdes.

Deia que va ser un apunt de la Matilde Urbach el que em va rescatar de la memòria aquesta visita a NYC. Aquell apunt estava il·lustrat amb una foto de la casa on Carson McCullers es va instal·lar el 1940, al número 7 de Middagh Street. Tot i que, segons ens explicava la Matilde, aquella casa ja no existeix perquè va ser enderrocada el 1945, sí se'n conserven moltes de coetànies del mateix estil. Més encara, a la dècada dels 50s és va crear un moviment anomenat Brownstone Revival de nous propietaris que van comprar i reformar les cases i posteriorment, el 1965, van aconseguir que es promulgués una llei de conservació i protecció del barri, gràcies a la qual van ser salvades de l'enderroc per construir-hi grans edificis moderns i centres comercials.

Malgrat aquest, podríem dir-ne, final feliç, el barri va viure a la corda fluixa des de principis del segle XX fins que, el 1965, va ser promulgada la llei de conservació. La gent benestant de principis de segle anaven deixant el barri per anar a viure a Long Island o als nous barris del mateix Brooklyn. La població s'anava envellint i empobrint, mentre que els que en mantenien la propietat llogaven les cases per habitacions als immigrants de l'interior del EE.UU. o de Puerto Rico. Es un fenomen conegut amb el mal nom de "White flight", és a dir, fugida dels blancs (que a Nord Amèrica és correlacionen bastant amb la classe mitja i alta).

El fenomen contrari del White flight és la "gentrificació", que és (copio de la wikipedia), "el procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un barri (o àrea/població més o menys extensa) antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta". Aquest seria el procés que es va iniciar als anys cinquanta i es va consolidar el 1965. Per descomptat no els va resultar fàcil als pioners del Brownstone Revival parar els peus als del sector de la construcció i al Consell Municipal de Brooklyn, que en compartia interessos, però no ens enganyem: si no haguessin sigut gent amb una certa influència i capacitat de lobby (en bona part el que llavors s'en deia yuppies), no és que els hagués estat difícil, és que els hauria estat del tot impossible.

Podríem dir que la Carson McCullers va ser la pionera dels pioners quan va anara a viure a uns Brooklyn Heights bastant degradats, tot i que no tant com ho estarien a la postguerra. (Ara em ve al cap una comparació una mica estrafolària: si la gentrificació dels Heights la comparem a la del litoral de Barcelona, quan va passar de les barraques del Bogatell a la Vila Olímpica, la McCullers la podríem comparar al Oriol Buhigas quan s'en va anar a viure a la Plaça Reial). Conyes apart, pot ser ilustratiu el que va escriure la McCullers a la revista Vogue el 1941: "És un lloc fantàstic, en el sentit digne. El meu carrer té una tranquil·litat i un sentit de permanència que semblen pertànyer al segle XIX. És estrany a NY trobar-se vivint en un barri com aquest".   

La història del "Primer districte històric de Nova York" es pot veure en el vídeo que he posat a dalt, a la dreta. No us amoïneu si no enteneu tot el relat (jo tampoc), les imatges valen per sí mateixes.