La metaliteratura de "Els fets"

De la contracoberta de Els Fets

"Els fets" (Philip Roth - 1988) comencen quan Roth té onze anys (el 1944) i acaben quan en té trenta-cinc (el 1956), i es refereixen sobretot a la seva infància i adolescència al barri jueu de Weequahic, a Newark, a l'estada a la Universitat (primer de Bucknell i després de Chicago) i a la seva relació amb les dones. És, doncs, una autobiografia parcial, no només pel que fa a la cronologia (Roth tenia cinquanta-cinc anys quan ho va escriure, és a dir, vint més que la fi del relat) sinó també pel que fa a la temàtica. Com diu de manera molt gràfica, referint-se al seu propi pare: «La seva saviesa consisteix a relatar, i el seu repertori mai ha estat molt ampli: família, família, família, Newark, Newark, Newark, jueu, jueu, jueu» I Afegeix: «Com jo, més o menys».

Val a dir que, en tant que autobiografia, no em va despertar un especial interès. Però quan se'm va fer realment interessant és quan l'autor s'enfronta amb la dificultat que representa escriure sobre sí mateix. No li resulta fàcil, sobre tot perquè gaire bé totes les seves novel·les tenen elements poc o molt autobiogràfics. Què pot aportar, llavors, un llibre explícitament autobiogràfic? A primer cop d'ull es podria dir que un intent de mirada objectiva sobre sí mateix sense el filtre distorsionant de la ficció. Però, és realment així? Nathan Zuckerman, el seu alter ego, hi fa serioses objeccions: el novel·lista que utilitza en la ficció elements autobiogràfics ho fa amb total llibertat, no li calen justificacions perquè ningú sabrà què hi ha de realitat —si alguna cosa— i què de ficció; qui fa autobiografia, en canvi, s'està justificant davant dels demés i de sí mateix: «El que un opte per revelar en la ficció —li diu Zuckerman— està governat per un motiu fonamentalment estètic. A qui escriu una autobiografia, en canvi, el jutgem des de el punt de vista moral, perquè la seva motivació primordial no és estètica, sinó ètica».

Per tal de fer aquest exercici de introspecció crítica sobre sí mateix, i el seu relat dels fets, Roth utilitza un recurs enginyós: dona a llegir el manuscrit del llibre a un dels personatges que ha creat en la ficció i que ha utilitzat de forma recurrent en les seves noveles: Nathan Zuckerman; escriptor i jueu, com el seu creador. Roth, en la carta que acompanya el manuscrit, li demana la seva opinió, li pregunta si creu que ha de publicar el llibre i li demana que "sigui franc" en els seus judicis. Es declara cansat de ficcionalitzar-se i saturat de màscares i disfresses. Tot i aquest reconeixement implícit, Roth ha negat que les seves novel·les siguin autobiogràfiques. Cau en contradicció? No necessàriament; el que fa és «imaginar coses que no m'havien passat exactament així, o coses que mai m'havien passat, o coses que de cap manera em podien haver passat, i atribuir-els-hi a una projecció meva, a una variant de mi mateix». És compara a un ventríloc: «Su arte consiste en estar presente y ausente; es más él mismo al ser simultáneamente otro», deia fa poc en una entrevista.

La resposta de Zuckerman, que ve al final del llibre, és extensa. També sofisticada en certs passatges, quan puja un ordre de magnitud en l'escala de la metaliteratura. D'antuvi li aconsella que no publiqui el llibre (consell que òbviament Roth no segueix) perquè, li diu, «se't dona molt millor escriure sobre mi que informar sobre la teva pròpia vida». El personatge fa una desconstrucció de les relacions de l'autor amb les dones, amb els pares o amb la comunitat jueva. Li retreu, per exemple, que sigui sospitosament més indulgent amb si mateix del que ho ha estat amb els seus personatges. Entre l'amor filial per la seva mare (que frega la devoció) i el respecte reverencial pel seu pare, d'una banda, i la obsessió per fugir de casa i ser autònom, d'un altre, ¿no hi falta una baula perduda? Per què, si no, ha projectat sobre els seus personatges relacions familiars molt més tempestuoses? «El teu psicoanàlisi el reculls amb poc més d'una frase —li diu—. Em pregunto per què. ¿No te'n recordes, o és que els temes et resulten massa compromesos? No estic dient que tu siguis Portnoy, però, au vinga, ¿de què vau està parlant amb el psicoanalista durant set anys?» 

Si Zuckerman el desconstrueix, Maria (la seva dona anglesa, i gentil) el desmunta amb comentaris breus, a voltes irònics, mentre llegeix el manuscrit: «segueix amb la cosa jueva, oi? malament», diu de primer antuvi. «Sempre retornant a la infància», remuga una mica més endavant. «Ha d'arribar un moment que fins i tot ell s'avorreixi de explicar la seva vida», diu al cap d'una llarga estona. I poc després: «No em resulta sorprenent que als vint-i-cinc anys no pogués fer front a una dona que tenia bastant més foc que ell a les entranyes...» (Fa referència a la dona que li va mig arruïnar la vida, i que només un afortunat accident mortal li'n va deslliurar: «està morta i no l'he matat jo», es repeteix Roth, sense acabar-se de creure el cop de bona sort que li ha regalat l'atzar).

Però a aquestes reflexions, dels personatges sobre l'autor de la seva existència, els segueix el neguit sobre el destí que els espera: ¿què es pot esperar d'un creador amb aquestes obsessions? «Aquesta fixació amb tot lo jueu!», diu la Maria tot adonant-se de sobte que la barba que s'està deixant Zuckerman li dona un aspecte cada cop més rabínic. «Ai, Senyor, ja hi torna un altre vegada; se'ns follarà vius!»

Com deia, en entrevistes recents Roth nega que les seves novel·les siguin autobiogràfiques i l'incomoda una mica que insisteixin a preguntar-li. Fins i tot sembla (?) mig renegar de "Els fets": «Fue una gran pérdida de tiempo, como la cuestión judía, pero estas cosas componen la vida de uno. No puedes escapar». Però, ¿per què hauríem de atorgar més crèdit al Roth rondinaire de setanta-vuit anys, ja de tornada de tot, que al Roth madur de cinquanta-cinc, que va escriure "Els fets".