«De vegades tracto d'imaginar-me el que diran de nosaltres els historiadors del futur: fornicava i llegia diaris. Feta aquesta definició contundent, gosaria dir que el tema quedarà tancat»
I això és el que he fet aquest cap de setmana. Trasbalsat pels darrers esdeveniments de la economia global, he maldat per assabentar-me de què va tot això de la crisi rebrotada. No caldrà que us digui que n'he sortit amb el cap calent i els peus freds.
Jo, com tants d'altres, em vaig creure que la creació de l'euro era un gran pas cap a una Europa més justa, més integrada i més pròspera: cras error! Com podreu comprovar si teniu la paciència de llegir-me —i jo l'habilitat de saber-me explicar— l'euro ha esdevingut l'eina més poderosa que mai ha tingut el neo-liberalisme més doctrinari per imposar les seves receptes als més febles de la Unió Europea. Però no ens atropellem i anem a pams, que he començat per la conclusió quan havia d'haver començat per les premisses.
 |
| De El Periódico |
Anècdotes a banda, les opinions que he llegit les dividiria en tres grups: els ortodoxes, els reformistes i els revolucionaris. Els primers serien els que —per convenciment o per realisme— o bé no veuen altre sortida que la de anar trampejant la situació o bé es limiten a fer un anàlisi asèptic. Els convençuts, perquè realment creuen en la ortodòxia financera neo-liberal, els realistes perquè no veuen cap possibilitat de canviar les coses, i els asèptics o acadèmics, en fi, perquè no creuen que els pertoqui donat solucions sinó només analitzar la situació. Aquest darrer punt de vista el podríem il·lustrar-el amb els articles de Josep Oliver a Cinco Días o amb el abans esmentat d'en López Casasnovas. Diu l'Oliver que n'hi ha prou de donar un cop d'ull a la premsa alemanya per copsar que les seves preocupacions i les nostres van per diferents camins. I després de recordar que la situació real a Espanya no és avui pitjor que el maig del 2010 (quan va començar la gran davallada), es pregunta que és el que ha canviat. La resposta és que els països del centre i nord de Europa, amb Alemanya al davant, no estan disposats a fer més del que han fet pels del sud.
La línea roja que trazó Alemania en el salvamento de Grecia define, hoy por hoy, lo máximo que aquella está dispuesto a conceder. Por ello, no ha de sorprender el silencio centroeuropeo. Que se calmen los mercados, piensan desde allá. Y, probablemente, no les falta razón.
Finalment advoca per un conjunt de mesures concretes però enèrgiques, que realment siguin creïbles pels tot poderosos mercats: Aplicar a fons els acords del 21 de juliol, rescat dels deutes sobirants, emisió de bons per la UE, intervenció contra els especuladors, deslegitimar les agencies de rating, per que fa al deute sobirà (cornuts i pagar el beure)... i forçar la Alemanya a un debat sobre la reforma de política econòmica i el paper del BCE.
Appliquons d'abord au mieux et au plus vite l'accord du 21 juillet ; mettons en oeuvre les mesures concrètes proposées pour le rachat des dettes souveraines les plus décotées ; creusons l'idée des euro-obligations (contre les spéculateurs, mais aussi pour des projets), et même celle de l'intervention de l'Union européenne en tant que telle sur le marché des CDS (Credit Default Swaps, l'instrument des spéculateurs) ; délégitimons les notations d'agences sur les dettes souveraines des pays aidés et mettons ces agences sous la pression de la concurrence ; accélérons la mise en place des textes de "responsabilisation" des banques dans la zone euro ; adoptons une taxe (modeste) sur les transactions financières ; obligeons l'Allemagne à un débat sur la politique économique de croissance saine dans la zone euro, et l'élargissement du mandat de la BCE.
Deixeu-me acabar amb una cita que m'ha fet molta gràcia. El prestigiós columnista del New York Times, Thomas Friedman, començava aixir el seu article del dissabte passat:
IN the wake of the hugely disappointing budget deal and the S.& P.’s debt downgrade, maybe we need to hang a new sign in the immigration arrival halls at all U.S. ports and airports. It could simply read: “Welcome. You are entering the United States of America. Past performance is not necessarily indicative of future returns.”
(Proposa que els rètols de benvinguda als ports i aeroports americans digui: "Rendiments passats no son necessàriament indicatius de resultats futurs") ;-))
+18.20.50.png)
"Rendiments passats no son necessàriament indicatius de resultats futurs"
ResponEliminaJajajaja, pues eso díselo a Obama, que todavía se cree que tiene una AAA, cuando él mismo, como su coleguita Zapatero, ha dilapidado la credibilidad de los mercados con sus nefastas y deficitarias políticas "sociatas".
Y todavía dicen algunos que la culpa es de los mercados. ¿Por qué? ¿acaso por no permitir el despelote y despilfarro de las políticas deficitarias de los Estados intervencionistas adoradores de Keynes?
Apañó,
ResponEliminaVamos a ser buenistas y quedarnos con lo que nos une -reírnos de un buen chiste- y olvidarnos de lo que nos separa, que es todo lo demás.
Keynes saldrá en la segunda parte :)
Potser estic més que equivocat, però si el meu poder adquisitiu ha trontollat seriosament amb l'euro -en pocs anys alguns productes han quadruplicat el seu preu, però les nòmines no només no ho han fet, sinó que o ens les han congelades o han sigut retallades- i a més, per no devaluar-lo estem cada vegada amb menys o sense forats al cinturó de tant que ens l'estem estrenyent…? És clar que, per a mi, "no", és la resposta. I més, si pense amb el valor afegit de poder independitzar -retornant a la pesseta, al dracma o al que siga- la meua misèria de l'enlluernadora però em temo més que dubtosa opulència dels altres. Que podrà semblar una bajanada, però que segons alguns economistes diuen, és molt important. És a dir, l'economia és reflex de moltes coses, no tan sols dels diners o les matèries primes. Implica una cultura, una forma de veure el món i de valors per tant que no compartim al cent per cent els meridionals i els septentrionals. I les dues visions tenen coses bones i dolentes. Ara, pretendre que tots ens empassem una mena de pensament econòmic únic, doncs no funcionarà mai. I aquí està la història per a trobar-hi tots els arguments que necessitem. I acabe, i perdó per l'extensió. Què és el que hi ha al darrere de tot aquest bullit? Jo diria que l'hegemonia occidental a l'economia mundial -amb el EUA inclosos- va a la baixa, i les economies emergents a una i altra banda del Pacífic comencen a demostrar per segona vegada les febleses de l'Imperi Romà d'Occident, per dir-ho amb una certa distanciació històrica que sembla fa menys mal. Ara, que no ens toque ballar amb una altra Edat Mitjana perquè seria ben fotut. L'estat de benestar és possible, i té futur, però com a principal enemic a casa seua té als grups de pressió i la lliure especulació. I fora de casa, a l'esclavatge, damunt del qual estan edificant el seu poder les economies emergents i amb el que resulta pràcticament impossible competir.
ResponEliminamolt d'acord amb Vicicle... estem fotuts!
ResponEliminano hi entenc un borrall d'economia, o sia com la Sra Salgado, per aixó desde la meva ignorància avui he publicat un comentari parlant del tema, deia que es sortis Alemanya de l'Euro i la resta podriam devaluar-lo. El que no sé és si es possible i si valdria la pena.
ResponEliminaVicicle,
ResponEliminaSembla clar que l'Imperi Romà d'Occidental s'acabarà, com s'han acabat tots els imperis; el que no hem veig en cor de pronosticar, ni em sembla que ningú ho estigui, és el com ni el quan. Fins ara ens han volgut vendre la moto de que l'Occident havia de mantindre el diferencial de nivell de vida respecte dels països en desenvolupament en base a la tecnologia i el valor afegit, però això, a mig termini, és una paparrutxada. Els xinesos, els indis i els brasilers acabaran fent qualsevol cosa que facin els occidentals, sigui de tecnologia baixa, mitja o alta; en això consisteix la globalització, després de tot. Durant 500 anys Occident ha dominat la reste del món, però el xollo s'està acabant...
Puigcarbó,
ResponEliminaJa he deixat un comentari al teu bloc. De fet aquest era el tema de l'apunt —l'euro i què fer-ne— però quan vaig començar a escriure'l ja vaig veure que no m'hi cabria en un apunt, de manera que ho abordaré en el proper.
M'ha semblat sumament interessant el teu apunt, i els comentaris. Gràcies.
ResponEliminaGràcies a tu, Clidi. Intentaré que el següent apunt també sigui interessant i entenedor.
ResponEliminaTrobo que has fet un article clar i interessant. Costa d'entendre que ara de sobte conceptes com "borsa" i "mercats" i "prima de risc" siguin els déus que cal adorar, i que la nostra vida depengui d'ells. Jo creia que la vida i l'economia dels treballadors depenien del seu treball, però anava errat. De tota manera, per aquí no hi passo. Uns senyors juguen al casino amb els diners públics, la caguen i jo me'n vaig a l'atur? Home, potser hi tenim alguna cosa a dir. Veig què passa a Londres i em regunto perquè no sut més gent al carrer.
ResponEliminaSembla ser que els efectes de l’euro ens hagin sorprès a tots, economistes, sociòlegs i politòlegs inclosos. Quan el van instaurar, van donar-nos als treballadors de ‘la cosa pública’ una certa formació sobre el particular. Recordo una ‘patum’ de Brussel•les que ens va fer una xerrada als àmbits dels tècnics de promoció econòmica que ja ens va dir que un dels grans problemes que platejava la moneda única eren les grans diferències entre els països: les factures del cost dels serveis dels uns i dels altres era abismal.
ResponEliminaEl mateix fenomen que s’ha produït en la microeconomia, que el preu del cafè ha anat de les 100 pessetes a l’euro i pico, que són 190 o 200, ha passat en la macroeconomia: els costos de la sanitat, el transport i la despesa pública en general han tingut la mateixa evolució i els països PIGS no hem generat els recursos suficients per afrontar-los. Si a l’encariment hi sumem la nefasta administració dels recursos facilitats per desenvolupar-nos i que no hem sabut desinflar les bombolles especulatives creades al voltant d’aquests mitjans, a més de la crisis del món occidental creada per les economies emergents, tindrem el quadro complet.
Que no es facin el sorprès, doncs els àugurs ja ho anunciaven.
Salutacions. .
Dos "cosetes":
ResponElimina1ª) Para LLuís,
No, por mucho que unos señores jueguen al casino, tú no tienes por qué irte al paro, siempre que hayas hecho bien tus deberes. Claro está.
2ª) Para Alberich,
Reconoce una gran verdad: los PIGS no han generado los recursos suficientes para afrontar la entrada en el euro.
Después continúa con otra gran verdad: no hemos sabido administrar los recursos facilitados para desarrollarnos (FEDER y demás fondos europeos de cohesión destinados a políticas de promoción económica)
Pero Alberich "esconde" y obvía la mayor, es decir, "el perquè de tot plegat":
¿Por qué no hemos generado recursos propios, CREANDO (fea palabra para un progreta) empresas?
Pues porque los progretillas prefirieron, desde tiempos de Felipito, subvencionar y gravar la actividad empresarial (IAE) en vez de facilitar su desarrollo; porque lejos de apostar por la creación de la libre empresa, prefirieron el intervencionismo, además chanchullero y en absoluto competente.
¿Por qué no hemos sabido administrar los recursos de la UE destinados a los PIGS?
A esta pregunta, comprometida sin duda, podrá respondernos el propio Alberich, siempre que se obligue a ser honesto y a explicarnos cómo, las diferentes administraciones públicas (autonómicas y locales) dilapidaron los fondos estructurales de cohesión... ¿en qué, Alberich? supongo que como chupón de ese invento que dio en llamarse "promoción económica" sabrás REALMENTE que se hizo con el dinero que Europa nos regaló dadivosamente.
¿Qué? ¿hay webs para explicárselo a los parroquianos? ¿o tú también eres de los de carnet del partido y que comen de la "sopa boba" y el mamoneo?
Brian,
Sí, mejor nos reímos de algunos chistes, porque lo que se lee por aquí es para llorar.
Lluís,
ResponEliminaEfectivament, anaves errat: entre l'esforç en el treball i la economia individual hi ha molt poca relació (per no dir que son inversament proporcionals). Sobre que hi tenim quelcom a dir, totalment d'acord, el que no està clar és com aconseguir que, el que diem o fem, tingui eficàcia.
Lo de Londres, com abans lo de París i altres llocs, està clar que és el símptoma i la conseqüència de mals estructurals. Ara bé, el problema és que la manifestació d'aquest símptoma pren la forma de la destrucció i el pillatge de la mà de delinqüents i inadaptats que pescant en riu revoltat.
Alberich,
ResponEliminaCom intentaré explicar en el següent apunt, els efectes del euro ens han sorprès a molts, sobre tot als que no tenim —ni teníem per què tindre— coneixements sofisticats de macroeconomia, però no ha sorprès a tot hom. S'ha posat de manifest que les elits polítiques europees es van enganyar a sí mateixes i van enganyar als seus conciutadans.
Apañó,
ResponEliminacomo has podido comprobar en este bloc se respetan todas las opiniones, pero te agradecería que evites juicios personales como las que haces a Alberich. No me gustaría tener que aplicar la tijera.
Sobre la malversación de los recursos de los fondos de cohesión y de convergencia (europeos y estatales) ya he hablado en otras ocasiones: el problema no resuelto de la solidaridad es que genera apatía y acomodación.
También he hablado de como, en lugar de aprovechar los tiempos de vacas gordas para rehacer la economía estructural, nos dedicamos a vender las joyas de la familia y a la vida fácil de la especulación con el ladrillo y el mangoneo de las cajas de ahorros para construir aeropuertos fantasmas, parques temáticos ruinosos, autopistas desiertas y "aves" de cortos vuelos. En esto participaron por igual PP y PSOE.
Sobre el fracaso del euro, véase el próximo apunte.
Tienes razón, Brian, he prejuzgado a Alberich acusándole de ser un chupón más de cuantos han vivido, y viven, del cuento de la "promoción económica", autonómica o local, que tanto da.
ResponEliminaSi no es uno de esos chupones le pido disculpas, pero sigo instándole a que conteste mis preguntas con honestidad.
Y sobre la malversación de los fondos de la UE, no es solo que, efectivamente, tanto PSOE como PP los malversaran y dilapidaran sino que el PSOE tuvo además la jeta de gravar a los pequeños emprendedores con el ominoso IAE (que debía pagar cualquiera que iniciara una actividad) Te recuerdo que el bigotudo retiró tan vergonzoso impuesto (¡qué malvado era!)
Y es que en España todavía está muy enraizado en el subconsciente colectivo que cualquier empresario, profesional liberal o pequeño autónomo, es un "capitalista cabrón".
¿De qué, si no, se hubiese atrevido Salgado a adelantar los pagos a cuenta de las empresas?
En un país europeo serio, incluso con una auténtica y responsable socialdemocracia, no se darían las maniobras arteras del bolchevismo bananero que padecemos aquí.
¡Así nos luce el pelo!
Por alusiones respondo a Apañó.
ResponEliminaYa estoy acostumbrado al ‘tiro al funcionario’, por lo que no voy a entrar al trapo de las descalificaciones globales propias de las reducciones simplificadoras a las que tanta afición ha habido y hay en nuestro país.
No gasto ni he gastado carnet político. Trabajé, veintidós años en una administración local, en trabajos de organización de personal y en recursos humanos. El tiempo pasado en Promoción Económica, consistió en gestionar fondos públicos destinados a proyectos de gestión ocupacional y de asesoramiento a empresas y emprendedores. Más que chupar de ningún bote, el trabajo cotidiano era bastante duro, dictado por la propia dinámica cotidiana, especialmente para el que en él se implicaba, exactamente igual que ’en la privada’ en la que estuve la otra mitad de mi vida profesional, siempre en áreas de gestión de personal y de recursos humanos.
¿Como se gastaron los fondos? Pues, en lo que a la administración local de mi conocimiento, los destinados a Promoción Económica en general tapando los agujeros negros de las miserias del sistema (Cursillos para integrantes del paro estructural y colectivos erradicados del mercado de trabajo, como los mayores de cincuenta años y mujeres mayores, con escasa formación, así como dando formación práctica a los estudiantes fracasados salidos de las aulas académicas), dentro de estrictos planes puntuales ‘ad hoc’, escrupulosamente justificados ante las administraciones autonómicas superiores. En cuanto al destinado a inversiones, tengo la misma información que todo ciudadano de a pie: Veo que se han gastado en faraónicas infraestructuras, algunas de ellas innecesarias e inútiles, fruto de una nula planificación estratégica de larga herencia en nuestro sistema político y alimentando una cultura especulativa en demérito de la productiva. Ya no me refiero al despilfarro de subvenciones varias del todo conocidas.
Un saludo.
Alberich,
ResponEliminaDesconozco en qué administración local desempeñaste las tareas propias de la farsa que dio en llamarse "políticas de promoción económica y desarrollo local".
Yo estuve en dos empresas importantes del Baix Llogregat, creadas expresamente para recaudar y gestionar los fondos de la UE, y te puedo asegurar que vi muuuuuuuuucho, y nada bueno.
Si no me reconoces que la mayoría de tus compañeros eran hijos, primos, sobrinos del concejal de turno o de cualquier otro empleado del ayto, deberé concluir que no dices TODA la verdad.
Era requisito indispensable para trabajar en el ámbito local tener carnet del partido (80% de los empleados) y de trabajo duro, como dices, nada de nada.
El vivero de empresas, por ejemplo, lo gestionaba un licenciado en pedagogía afiliado a UGT, y como no tenía ni pajolera idea de lo que tenía que hacer contrató a su sobrino economista (¡toma enchufismo del bueno!)
Los cursos para parados eran una auténtica ESTAFA. No formaban realmente, pues las más de las veces las empresas encargadas de impartirlos se creaban "ad hoc", por parte de conocidos y familiares de los trabajadores municipales y funcionarios, los cuales sabían que pillarían importantes cantidades de millones por realizar los cursos.
Y, sí, efectivamente, los cursos solo eran una subvención encubierta, sin otra finalidad que mantener a jóvenes fracasados y "entretener" a marujas en el paro (sacándose éstas un dinerillo a cambio)
Resumiendo:
No se formó a NADIE, o a muy pocos en todo caso, y en absoluto se destinaron las ayudas para fomentar y favorecer la libre creación de empresas, falso. Lo que se hizo fue crear viveros de empresas, y otros experimentos con gaseosa parecidos, que mataron la libre competencia y favorecieron la proliferación de cientos de proyectos empresariales absurdos, de los cuales más del 75% apenas duraban más de un año en el inmisericorde mercado.
Los sociatas se lo montaron muy bien, sin duda, e incluso uno de ellos llegó a ser "Molt honorable". ¡Ver para creer!
Saludos.
Apañó.
ResponEliminaNo soy amante de polemizar. Solo decirte que en las administraciones (yo conozco una de local) como en todas partes hay de todo. No niego que haya enchufados, ni casos como los que afirmas existen, pero debo decirte que en todas ellas hay muchos funcionarios, entrados por pruebas y oposiciones -mi caso- que van motivados para ejercer una labor de gestión y de trabajo, no menos duro que otros.
En cuanto a la promoción económica, mi ayuntamiento, organizaba escuelas taller con un índice de ocupación posterior en el mundo de la industria, del 90%. Los cursos prácticos de cerrajería y otros oficios, otro tanto. Algo bueno se haria, digo.
Un cordial saludo.
Bueno, Alberich, está claro que no has trabajado en el Baix Llobregat, tierra de quinquis. ;)
ResponEliminaSaludos cordiales también para ti.
D'economia no n'entenc ni un borrall, que per alguna cosa sóc pobre de tota la vida. El que em sembla lamentable és que aquest espai otorgui gairebé gentil acollida a gentussa fatxa amb bandera espanyola amb l'aguilutxo fastigós que representa una ideologia genocida, i a sobre es canviïn d'idioma per parlar amb ell, i la gent s'entretingui fins i tot a rebatre els seus arguments. Si demà apareix algú amb l'esvàstica fareu el mateix? Aquesta gent no es mereix ni tolerància, ni respecte, perdoneu, però algú ho havia de dir!
ResponEliminaEstic d'acord en lo del canvi de idioma, més d'una vegada m'ho he plantejat. Però també més d'una vegada m'he dit a mi mateix que no diria a ningú per internet allò que no li diria en persona. I aquí ve la contradicció: quan algú al carrer se'm dirigeix en castellà, normalment li contesto en castellà. Però reconec que tens raó; la gent que llegeix el bloc demostra que no té cap problema en entendre el català, de manera que, tot respectant que escriguin en castellà -faltaria més- crec que els podríem perfectament contestar en català.
ResponEliminaLo del aguilutxo és un altre tema que ja no tinc tant clar. En democràcia s'accepte qualsevol ideologia que s'expressi per medis pacífics i no faci apologia del terrorisme, però admeto que no sempre és fàcil delimitar les fronteres. Particularment més em molesten les sortides de to, de manera que demano una vegada més que no es produeixin en aquest bloc.
Brian, tots tenim molt clar què simbolitza la bandera preconstitucional, i si tu no tens cap problema amb què es passegi impunement pel teu blog per fer propaganda gratuïta de la seva ideologia, qui deixarà de passejar-s’hi seré jo, el de la sortida de to, que suposo que va per mi això... Si demà aparegués algú pel meu blog amb un aguilutxo o una esvàstica primer li diria, només una vegada, que al meu blog és “persona non gratta”, i que se n’anès a fer propaganda de la seva merda a una altra banda, segon procediria a esborrar qualsevol comentari que em pogués fer i a ignorar-lo per més que continues fent el troll. Francament, no entenc com es pot actuar d’altra manera amb aquesta gent.
ResponEliminaÒscar,
ResponEliminaLo de la sortida de to no anava per tu; és una política que ja he expressat més d'una i de dues vegades. Posar a la gent al filtre de "spam & trolls" és quelcom que no acostumo a fer, però que tampoc descarto en casos extrems. En qualsevol cas el que no permeto és que el meu bloc es converteixi en el camp d'Abramante. Si decideixes no tornar em sabrà greu, però és el teu privilegi.