 |
| Sarko se'n fot de la virolla (clicar) |
Sarkozy provoca la riota general de la sala de premsa llençant una mirada de complicitat sarcàstica a Angela Merkel. El motiu? una pregunta sobre si Berlusconi s'havia compromès a sanejar la economia italiana. La reacció irada de l'italià (i de tot Itàlia) no s'ha fet esperar: "Cap país està en condicions de donar lliçons a Itàlia".
Tot just Sarkozy venia de tindre, el dia abans, una enganxada amb David Cameron: "Has perdut una bona oportunitat de callar". "Estem farts de que ens digueu què hem de fer. Dieu que odieu l'euro i ara voleu interferir en les nostres reunions". La "oportunitat de callar" la va perdre en Cameron quan, liderant els països de la comunitat que no formen part de l'Eurogrup, va demanar —i aconseguir— que aquests països estiguin presents a les reunions on es fixen les polítiques dels primers. La raó té la seva lògica: les decisions de l'Eurogrup afecta també a la resta de la UE.
Però Cameron està entre dos focs. Com els ha passat a molts dels primers ministres britànics, ara és esclau de l'euro-escepticisme predicat quan era a la oposició. Avui (24 de octubre) ha salvat una moció a la Càmera del Comuns, que demanava un referèndum per sortit de la UE ¡gràcies als vots de la oposició! i amb més de 80 diputats rebels del seu propi partit que li han votat en contra. És el que té fer de aprenent de bruixot.
Son només algunes de perles de l'actualitat europea d'avui mateix. Demà, de ben segur, nous retrets, desacords, fiascos i picabaralles les deixaran obsoletes. Les preguntes son inevitables: cap on va la UE? Es podien haver fet millor les coses? Calia ampliar la Unió Europea a la velocitat que s'ha fet? Calia incorporar-hi els països denominats euroescèptics?
Sí, ja sé què hem direu: "quan li ha vist el cul diu que és femella". D'acord, quan les coses anaven bé tots érem europeistes entusiastes i ens semblava bé que la UE fos cada vegada més forta i més gran, però hi ha una cosa que no he acabat d'entendre mai: per què es van afegir al projecte els dits països euroescèptics? Estic pensant en països com Gran Bretanya o com alguns de l'antiga Europa de l'Est que ja abans d'entrar eren reticents, quan no contraris, a la Unió. Fins avui mateix pensava que això eren coses que estaven més enllà de l'abast del meu enteniment (—què en sabràs tu de geopolítica— em deia a mi mateix). Però avui he quedat astorat en sentir-li formular al President de la República francesa un judici similar dirigit als britànics: ¿si no voleu saber res de la Unió europea, perquè hi voleu interferir? ¿Per què us hi heu ficat?
+18.20.50.png)
El laberint Europeu. Ara, per un empresari del turisme o un exportador, el millor que em fet es entrar a la UE i que els turistes o els compradors no tinguin que estar canviant de moneda. Per una altra banda, això comporta que et controlin i t'exigeixin. Als Grecs els hi deu semblar que millor no haver entrat mai. Jo l'únic que ser es que els països de l'Est i arabs estan bojos per entrar a la UE
ResponEliminaBona part dels problemes de la UE venen d'aquesta visió miop dels països que, imitant la frase de Kennedy, només s'han preguntat què podia fer la Unió per ells i no viceversa. Si Mèxic o Perú volguéssiu entrar als EE.UU., posem per cas, el primer que els demanarien, apart de estar boigs, és que se sentissin nordamericans.
ResponEliminaLa veritat és que la UE ens va donar esperances en algun moment, però la preferència per limitar-se a una unió de "mercats" i de cosa econòmica fa pena. És possible que els "pares i mares" de la UE fossin polítics amb una visió més ambiciosa i complexa, i que ara ens trobem líders molt limitats que només pensen en ser reelegits i en caure bé a les èlits financeres.
ResponEliminaSomos esclavos de los nacionalismos... Mi esperanza es que las nuevas generaciones, como la de mis hijos, se sientan primero europeos y luego pasen ya al terruñoo, que inviertan el orden de la jerarquía política e incluso cultural. Lo de siempre: hay menos distancia entre un cosmopolita brcelonés y otro londinense que entre estos y cualquier agricultor de sus respectivos países. La formación, la cultura, las frecuentísimmas relaciones internacionales entre jóvenes de tdos los países de Europa han vuelto ridículos los nacionalismos, aunque aún los mandatarios europeos obren en función de ellos, en vez de en clave europea, que es lo que se tendría que esperar de ellos.
ResponEliminaPor otro lado, el desequilibrio radical entre el rigor económico de ciertos países,como la rigurosa Alemania, y el "vivalavirgenismo" económico de otros hace muy difícil encontrar soluciones satisfactorias. La implantación del euro me pareció un encarecimiento de la vida del 40% en apenas un año; pero, al tiempo, ha sido el salvavidas de no pocos países que, en estas tuurbulencias recientes, nos hubiéramos bisto abocados a una situación dramática, más aún, a la bancarrota, a la miseria.
Lluís, Juan,
ResponEliminaLa veritat és que en poques coses com en la construcció de la Unió Europea és pot dir allò de l'ampolla mig plena o mig buida. Si recordem que tot just al segle que acabem de deixar enrere hi va haver dues guerres consecutives de efectes devastadors, haurem de concloure que l'avenç ha estat formidable. Si per altre banda pensem que a la primera crisi seriosa tot trontolla, no podem evitat un cert sentiment de frustració.
Es podria dir que la Unió Europea pot morir d'èxit. L'objectiu prioritari dels pares fundadors quan varen endegar la Comunitat Europea del carbó i l'acer va ser el de fer impossible un altre guerra europea i, a partir d'ací, construir una Europa unida. Cal dir que l'objectiu principal es va assolir amb ple èxit. I també cal dir que Europa és avui l'espai més gran i més reeixit de democràcia i Estat de Dret. Fins ara, però, s'ha tractat de repartir una riquesa creixent, i això sempre és relativament fàcil. Ara cal repartir una riquesa minvant i fer-ho de manera equitativa; això és molt més difícil.
En quan a deixar de ser esclaus del nacionalisme, Juan, en tinc poques esperances. Em temo que ho portem a l'ADN. ¿Representaria un avenç si fóssim capaços de expandir el nacionalisme cap a Europa, és a dir, de transcendir els nacionalismes locals en un nacionalisme europeu més inclusiu? Doncs és una pregunta que no sabria contestar.