9 d’octubre de 2011

Krugman i els indignats de Wall Street

Paul Krugman es fa ressò, en un article que reprodueix El País, del moviment Occupy Wall Street. Com que estic una mica mandrós no en faré cap anàlisi més enllà del que diu el propi articulista (tampoc el reprodueixo sencer, que per això ja hi ha l'enllaç) però sí que m'agradaria citar-ne algun fragment.

Després d'uns breus comentaris sobre la tebior amb que alguns medis varen rebre les manifestacions fa una contundent declaració de principis: "la acusació dels manifestants, de que Wall Street es una força destructiva, econòmica i políticament, és totalment encertada". Tot seguit —per si de cas ho hem oblidat, diu— ens recorda que l'escàndol d'aquesta història ha sigut una obra en tres actes:

 En el primer acto, los banqueros se aprovecharon de la liberalización para desmandarse (y pagarse unas espléndidas sumas), inflando unas enormes burbujas mediante unos préstamos temerarios. En el segundo acto, las burbujas se pincharon, pero los contribuyentes rescataron a los banqueros, con muy pocos compromisos a cambio, aunque los trabajadores normales y corrientes seguían sufriendo las consecuencias de los pecados de los banqueros. Y en el tercer acto, los banqueros mostraron su agradecimiento volviéndose contra la gente que les había salvado y proporcionando su apoyo y la riqueza que seguían poseyendo gracias a los rescates a los políticos que prometieron mantener sus impuestos bajos y eliminar la moderada normativa que se estableció a raíz de la crisis.

Més endavant fa una reflexió que molts ens varem fer quan s'acusava als indignats de no proposar propostes: no és a ells a qui correspon fer propostes, sinó als polítics i intelectuals:

...no deberíamos conceder demasiada importancia a la falta de concreción. Está claro qué clase de cosas quieren los manifestantes de Ocupa Wall Street, y en realidad es a los intelectuales políticos y a los políticos a quienes les corresponde la labor de completar los detalles.

I, com no podria ser d'altre manera, ridiculitza als qui els titllen de esparracats ("perroflautas", com els diuen aquí):

Es verdad que algunos de los manifestantes van vestidos de forma extraña o tienen lemas que parecen absurdos. Pero ¿y qué? (...) Tengan en cuenta también que la experiencia ha dejado penosamente claro que los hombres trajeados no solo no tienen ningún monopolio sobre la sabiduría, sino que además tienen muy poca sabiduría que ofrecer. Cuando los bustos parlantes de, pongamos por caso, la CNBC se mofan de los manifestantes por su falta de seriedad, recuerden cuántas personas serias nos aseguraron que no había una burbuja de la vivienda, que Alan Greenspan era un oráculo y que los déficits presupuestarios harían que se dispararan los tipos de interés.

Admet que cal fer propostes, però en lloc de retreure que no les facin els manifestants, predica amb l'exemple i fa les seves pròpies:

Rich Yeselson, un experto organizador e historiador de movimientos sociales, ha sugerido que la ayuda para las deudas de los estadounidenses que trabajan sea uno de los temas centrales de las manifestaciones. Yo lo secundo, porque dicha ayuda, además de hacer justicia económica, podría contribuir en gran medida a la recuperación de la economía. Y sugeriría que los manifestantes también exijan inversiones en infraestructuras —no más recortes de impuestos— para ayudar a crear puestos de trabajo.

I, el més important, recomana a l'esquerra —és a dir, al Partit Demòcrata— que no deixi escapar també aquest tren i es prengui les manifestacions de debò:  

Ahora, sin embargo, el partido de Obama tiene la oportunidad de empezar de cero. Lo único que tiene que hacer es tomarse esas manifestaciones tan en serio como merecen tomarse.

10 comentaris:

  1. Es tot tan simple que m'espanta. La gent volia crèdit per comprar-se el que no podien, un cop endeutats peta tot, es té que donar més diners als bancs perquè no es vagi a pitjor i els directius d'aquests se'n van amb jubilacions e indemnizacions milionaries.

    ResponElimina
  2. Allau,
    Així sembla ser, però així no hauria de ser.

    Aris,
    Jo crec que no és tant simple: tota la vida s'han donat crèdits i s'han constituït hipoteques, i la conseqüència no ha estat l'enfonsament del sistema financer. Ens han volgut fer creure que la culpa era de la gent corrent, que volia estirar més el braç que la màniga, i al final ens ho hem cregut.

    ResponElimina
  3. Sense el contrapès de les ideologies igualitàries i amb una pèrdua de pes de les organitzacions obreres, el liberalisme econòmic més desfermat avança a passos agegantats.
    El moviment dels indignats, avui sembla anar sense nord, tot i que pot ser l’embrió de coses més interessants, en la vella dialèctica de la lluita de classes
    Salut.

    ResponElimina
  4. Les hipoteques fa quinze anys no es donaven com ara. A mi el 1992 tots els bancs que vaig anar em van denegar la hipoteca i en canvi al 2007 me la donaven. En aquests anys no he aumentat els meus ingresos ni estic fixe a cap empresa (segueixo sent autònom). Perquè aquest canvi?

    ResponElimina
  5. Alberich,
    El moviment dels indignats és només un símptoma; és la manifestació externa de que el malestar està tocant fons. Però els qui han de proposar alternatives i s'han de posar al capdavant de la manifestació son els partits polítics d'esquerra. Que la dreta abdiqui en favor del poder econòmic es pot entendre, però ¡¿l'esquerra...??! Si no reaccionen val més que s'en vagin a pastar fang, perquè tard o d'hora la gent els escombrarà.

    Aris,
    Em dones la raó: tu no vas canviat, van ser els bancs els qui varen muntar un xeringuito...

    ResponElimina
  6. Per aquí també se sent dir a polítics i periodistes a sou dels polítics que el moviment dels infignats no concreta res i que no són vàlids. En fi, ja es concretarà i no cal tenir pressa. La història dels moviments socials és lenta però segura. Als bolxevics russos no els feien gens de cas, i mira. I per si cas, tenen el Doberman Felip Puig, sempre disposat a posar ordre i a "garantir als treballadors de la Borsa el seu dret a treballar". És clar.

    ResponElimina
  7. Bon apunt i important aquest que els indignats no han d'aportar solucions. Ja ho vaig dir no sé on: els que han d'aportar (obligastòriament)són els que s'hi dediquen i, si no, que no s'hi dediquin.

    ResponElimina
  8. Recordant alguna palestra que tinguérem enfrontant els dogmes de la "ciència" i les creències religioses, he pensat en tu al haver-se descobert que el gran home de ciència de tots els temps, el que va canvia el món de la física, estava errat!
    Esperaria amb candeletes que en fessis un post i encara més que defenguessis Einstein:)

    ResponElimina
  9. Lluís, Evo,
    Fins on jo ho puc entendre (que tampoc és gaire) els moviments sempre han anat per davant i els líders i els ideòlegs han sorgit després. És lògic que sigui així, si no hi ha un brou de cultiu —les famoses "condicions objectives" del marxisme— ja pots anar posant llavors que no en sortirà res. Per la mateixa raó, no és menys evident que no tots els moviment fructifiquen: de vegades confonem els nostres desitjos amb la realitat.

    Criteri,
    La ciència no funciona a base de dogmes, sinó per aproximacions successives. Es formulen teories, es posen a prova i, mentre no es falsegin o se'n proposin de més ajustades amb les observacions, es prenen com a vàlides. La teoria de la relativitat ha sigut fonamental per l'avenç científic del darrer segle; si cal modificar-la o formular-ne una de més general (com es va fer en el seu moment amb les lleis de Newton) es farà i no hi haurà cap daltabaix.

    Per cert, de la mateixa manera que en ciència no hi ha dogmes, tampoc hi ha profetes: Einstein va tindre grans intuïcions, però la ciència no es va aturar amb Einstein; darrera d'ell n'han vingut molts d'altres i, en molts aspectes, les seves formulacions ja estan superades.

    ResponElimina