2 de desembre de 2011

Max Weber vs Rosa Luxemburg (i 2)

Rosa Luxemburg al 1907 (Wiki)
A l'assaig "La política com a professió" Weber comença fent una distinció molt categòrica entre dues ètiques: la de la convicció i la de la responsabilitat. Té al cap els socialistes revolucionaris de la Segona Internacional reunits a Zimmerwald el 1915 i liderats per Lenin, als quals posa com exemple de subjectes moguts per la ètica de la convicció —propiciar la revolució socialista mitjans la prolongació de la guerra per tal de provocar l'aixecament del proletariat— però sense cap sentit de la responsabilitat per les conseqüències —la prolongació de la carnisseria i les penalitats subseqüent—. Weber critica durament els bolxevics de Lenin i Trotsky per voler allargar la guerra a canvi d'uns guanys incerts en la revolució, doncs, d'acord amb el que Marx definia com les "condicions objectives", no creia que es pogués aconseguir el socialisme a Rússia donada l'absència d'un capitalisme burgès. Rosa Luxemburg ni va ser a Zimmerwald, perquè estava empresonada, ni compartia les tesis de Lenin, però per alguna raó Weber els posa al mateix sac.

Segons ens fa observar Peter Breiner al seu llibre "Max Weber and Democratic Politics" (1996), Rosa Luxemburg "una de les socialistes revolucionaries més menyspreades per Weber", valora les conseqüències de la Primera Guerra Mundial (des del seu punt de vista revolucionari) d'una manera similar a com ho fa Weber, i no obstant n'extreu un conjunt de conclusions completament diferents sobre la relació entre els mitjans polítics i les conseqüències que els mateixos impliquen. Com ja va quedar dit, considera la guerra un absolut desastre pels treballadors; considera, tanmateix, que deslegitima el nacionalisme perquè és l'afany de domini del capital nacionalista el que ha desencadenat la guerra; a més a més preveu que la guerra portarà com a seqüela el reforçament del militarisme, i per tant el rebrot de rivalitats polítiques i econòmiques, la qual cosa, al seu torn, posarà les condicions per a noves guerres. El menys que és pot dir, pel que fa a aquest darrer punt, és que la seva visió va ser absolutament lúcida i premonitòria. Per tant, la ètica de la responsabilitat de les possibles conseqüències passava, per a Rosa Luxemburg, pel rebuig absolut del nacionalisme i la coordinació internacional dels partits socialistes.

La explicació que dona Breiner a aquesta discrepància, més enllà de la malvolença de Weber en vers Luxemburg, és una mica alambinada, però es podria resumir dient que la ètica de la responsabilitat no és una cosa objectivable donat que les conseqüències previsibles de la acció política depenen de la perspectiva sota qual veiem la acció que ha de tindre lloc. Dit altrament: no hi ha un mètode per mesurar la ètica de la responsabilitat o de la convicció, com es mesura l'alçada o el contingut de alcohol en sang, posem per cas. 

La meva conclusió particular és que Weber estava atrapat en una contradicció: d'una banda, en tant que racionalista, sabia de la impossibilitat de demostrar un judici de valor o un imperatiu moral; d'un altre, en tant que científic social, no volia renunciar  —com tampoc hi renunciaren Marx o Freud— al desideràtum de l'estudi metòdic i "científic" del comportament social o humà. Hi va haver un temps en que es pensava que les ciències socials, tals com la sociologia o la història, podien arribar a utilitzar els mètodes de les "ciències dures"; és el que Lynn Margulis en deia "la enveja de la física". Encara queden nostàlgics d'aquell positivisme, però a mi em sembla que les coses van més aviat en sentit contrari: fins i tot la física sembla de vegades que hagi de deixar de ser una "ciència dura".  

4 comentaris:

  1. Rosa Luxemburg era molt extremista, tocant a l'anarquisme i Weber era un tecnocrata. Lenin i els boltxevics eren revolucionaris d'acció i aviat es va veure que no volien una democràcia si no la dictadura del proletariat. Es curiós com el comunisme va triomfar en països sense industria i totalment agrícoles com Rússia i Xina, mentre que Marx deia que passaria al regne Unit. Crec que les guerres van aturar la revolució a la Gran Bretanya. També es interessant veure com Churchill va perdre les eleccions davant del Laborista després de la segona guerra mundial

    ResponElimina
  2. Les coses quan ja han passat és veuen de molt diferent manera. La raó és molt senzilla: hi ha infinites maneres en que podrien passar, però només una en que acaben passant. Per això la història i la sociologia, al contrari del que semblaven pensar Marx i Weber, no tenen res a veure amb les ciències empíriques. O així m'ho sembla.

    ResponElimina
  3. Comparteixo el punt de vista que expresses a la teva conclusió. Voler aplicar mètodes científics a estudiar aspectes humanístics va ser un error que alguns encara continuen cometent.

    ResponElimina
  4. Celebro que coincidim en això, David.

    ResponElimina