31 de desembre de 2011

Aquests pobres diables

Aeroport qualsevol en un Nadal qualsevol

Ja vaig parlar una vegada del llibre de Rafael Argullol, "Visión desde el fondo del mar", del seu caràcter calidoscòpic i de la seva considerable extensió, que depassa folgadament les mil pàgines. Afortunadament la seva estructura desmanegada (altrament la seva lectura seria impossible per a un lector inconstant com jo) permet una lectura discontínua i a salt de mata, com aquests puzzles que un escomet aleatòriament per diversos llocs a la vegada. Ja veurem si finalment les peces encaixen. Avui l'obro a l'atzar per la pàgina 709 i llegeixo:
 Cuando los arqueólogos venideros se abatan sobre nuestra época, si es que tenemos un futuro suficiente, una de sus primeras constataciones será nuestra propensión a dilapidar la experiencia que proporciona el movimiento. Estos pobres diablos de finales del siglo XX y principios del siglo XXI eran suficientemente extravagantes como para estar toda la vida desplazándose sin atesorar nada para su propia mutación. Estos pobres diablos debían de estar fotografiándose todo el día unos a otros en paisajes infinitamente repetidos. Estos pobres diablos atestaban aquellos artefactos, los aviones y los coches, para trasladarse como posesos de un lugar a otro con el propósito de dejarse engañar y sentirse multitudinariamente cómplices en el engaño. Estos pobres diablos creían que se podía comprar un billete que trasladaba al paraíso y que ellos lo llevaban en el bolsillo.

Pobre, pobre diablo: repentinamente se ha creído rico y ha empezado a viajar, a hacer lo que él llama viajar, como un poseso. En pocos días le trasladan de una punta a otra del planeta, le colocan en recintos penitenciarios de lujo, le organizan diversiones que abochornarían a un niño, le hacen engullir bocados culturales que enseguida se le atragantan, le ofrecen playas vírgenes y miserias exóticas y el pobre diablo, azorado y engreído como un nuevo rico, todo lo aguanta con tal de poder hablar, al volver al dulce hogar, sobre las magnitudes del desayuno de un hotel o sobre las gangas astutamente obtenidas en zocos y almacenes. El pobre pobre diablo muestra vanidosamente el plumaje para recordar a los vecinos que ha dado la vuelta al mundo y, pobre diablo como es, no ha aprendido nada, no ha cambiado en nada, no ha soñado con nada, no ha sido conmovido por nada.
¿De fet Argullol és un viatger impenitent. Per què, doncs, ens parla en forma despectiva dels nous viatgers? No és difícil de imaginar: ell, veritable viatger de tota la vida, necessita distanciar-se dels falsos viatgers com els rics de veritat necessiten distanciar-se dels nous rics. Però els imponderables —com la mort— a tots ens igualen, i així les vagues de controladors, les tempestes tropicals o les cendres dels volcans, no fan distinció entre veritables i falsos viatgers. Potser per això l'Argullol va emprendre aquest llarg viatge literari sense moure's de casa.

14 comentaris:

  1. No sé si ve al cas, Brian, però fa poc, llegint -on si no-, vaig trobar això:

    "En un pasaje de su Diario, Alain Bennet describe cómo, durante una visita a Egipto, se encontró atrapado en medio de una legión de turistas que andaba bajo un sol implacable a través de una polvorienta extensión de guijarros; el glorioso lugar que había ido a admirar se parecía tontamente a una cantera abandonada en la que se amontonase una multitud sudorosa. Ante aquel espectáculo, se preguntó si, en el fondo, el turismo no era como la pornografía: la búsqueda desesperada de una sensación perdida.
    Y el hecho es que sólo las impresiones accidentales dejan huella duradera en nuestra sensibilidad; no las hemos buscado, y menos aún hemos reservado a este fin un lugar en un viaje organizado. Como decía poco más o menos E.M. Forster, la memoria realmente no retiene más que lo que se ha captado al sesgo. Hay también Egiptos del espíritu; y a fin de cuentas tal vez es el azar de las lecturas y de las marginalia el que permite aún del mejor modo posible escapar a su aridez"
    .

    El millor vehicle per a viatjar: el meu sofà.

    ResponElimina
  2. Home, tot i que jo viatjo poquíssim i em nego en un principi a ficar-me en un avió més de vuit hores, he de reconèixer que viatjar m'atrau, encara que després et decepcionis.

    ResponElimina
  3. A mi m'agraden els aeroports i estacions de tren, no sé, tenen algu novelesc

    ResponElimina
  4. Argullol es también un "primmirat", un "exquisito", al que todo lo que huele a "populacho" sobra y basta para torcerle el gesto. Es representante, dicho todo esto con las cautelas de rigor, de esa "gauche divine" ilustrada que está dispuesta a hacer lo humano y lo divino por el pueblo pero sin tener que "confraternizar" con él. No es difícil simpatizar con esa perspectiva, teniendo en cuenta lo que hay, pero, más allá de esa visión negativa de la masa, hay, a pesar de todo, en el pueblo una vena creadora que es capaz de redimirlo de su infinita vulgaridad. En última instancia, prefiero el denuesto a la compasión paternalista del "pobre diablo".

    ResponElimina
  5. No sóc gens de viatjar, i menys amb el sistema que descriu l'Argullol. Viure els llocs que no coneixes implica unes despeses que no em puc permetre i un temps que no en tinc. I certament són molts els que cauen en el parany de creure's viatgers perquè es mouen pel mon. Bona entrada d'any, Brian.

    ResponElimina
  6. Matilde, Aris, Juan, Vicicle, i tutti quanti:

    He vist coses que no creuríeu: una cala a Eivissa on vaig passar quinze dies sense veure més persones que el pagès que ens subministrava les verdures; viatges pel Berguedà al sostre d'els autocars, amb maletes i motxilles (com als trens de la Índia); la Venus de milo i la Gioconda, per a mi solt, a les respectives sales de el Louvre... Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de quedar-se al sofà de casa, com molt bé diu la Matilde, i gaudir dels viatges que nosaltres, o altres, vam fer i que mai més es podran tornar a fer.

    Demà més, que ara me'n he d'anar a complir amb les obligacions familiars de la nit vella :)

    Bona entrada d'any a tothom.

    ResponElimina
  7. M'agrada viatjar i fer el turista (del diccionari, turista: "Persona que viatja per recreació, recorre un país pel sol gust de conèixer-lo.") Hi ha qui té aquesta compulsió i no se'n pot estar, i ha d'acceptar la companyia dels que ho fan per presumir, per comprar, per veure "allò que toca". I tant m'agrada prendre la motxilla i sortir de casa per anar amb transports públics fins els Pirineus i passar-me dies i dies caminant pel damunt dels cims sense veure'm ni la cara, com prendre un avió, o diversos (m'agrada volar), i anar a raure a l'altra punta del món a ... caminar pels carrers d'alguna ciutat, només pel gust de fer-ho, per veure tot allò tan diferent, tan igual o, senzillament, pel plaer de poder tornar a casa. Ah! i no em fa cap vergonya!

    Que tingueu un bon any! :)

    ResponElimina
  8. Matilde,
    La pornografia es veu que s'adapta molt bé a les metàfores. Fa poc vaig llegir referit a no sé quina cosa (ara no puc recordar què) "... és com la pornografia: és difícil de definir, però quan la tens al davant la identifiques"

    Té raó Alain Bennet quan diu que només el que és accidental o inesperat deixa petjada en el nostre record.

    Aris,
    Els trens tenen quelcom que ha captivat sempre a moltes persones (jo entre elles). A la meva dona li agrada veure els episodis del Hèrcules Poirot diumenge a la nit. Jo, des de el sofà faig de quan en quan una llambregada, però no em perdo cap seqüència quan apareixen els trens d'època eduardiana.

    Juan,
    Cuestión un pelín filosófica, esta de lo exquisito versus lo populista. Seguramente el idealismo de los esperantistas, la Institución libre de enseñanza, los anarquistas y tantos otros movimientos que en el mundo han sido en pos del igualitarismo cultural, quedarán para siempre en el recuerdo de las utopías irrealizables. Ahora bien, de ahí a menospreciar a los pobres diablos que se esfuerzan en dar saltitos para ver un poco más allá en el horizonte, hay un salto que, en mi opinión, nadie mínimamente decencia debería dar.

    Vicicle,
    Viatjar --i més que viatjar, viure en llocs diferents i cultures diferents-- era el meu anhel quan era jove. Però ara tot ha canviat, el món, la societat i jo. Aquesta manera de viatjar a la que es refereix Argullol, en la que el viatge més que un medi esdevé un fi en sí mateix, per descomptat que no és la meva.

    Clidice,
    Com li deia al Vicicle, jo era un entusiasta del viatjar, com, quan i allà on fos. Però a mesura que m'he anat fent vell m'he anat refredant, m'he tornat més mandrós i he anat veien-t'hi més els inconvenients i menys els avantatges.

    ResponElimina
  9. Em sembla que l'Argullol l'encerta bastant. El problema és el que viatjar no té res a veure amb fer el turista, encara que avui en dia tots ens dediquem, tard o d'hora, a la segona activitat perquè la primera demana una sèrie de condicions que són molt difícils d'aconseguir. Però fins i tot fent de turista es pot fugir una mica de les massificacions i dels tòpics. Tot depèn d'amb quins ulls anem pels llocs.
    Salut i molt bon any!

    ResponElimina
  10. Bon any, David,
    La distinció que fas podria ser-nos útil si acceptem el sobreentès de que "fer el turista" és una forma light de viatjar. De fet, però, fer el turista no deixa de ser una manera --una entre d'altres-- de viatjar. Podríem recordar també la expressió que trobem sovint a la ficció romàntica del segle passat: "¿viatge de negocis o de plaer?". I amb això tornem a la qüestió tal com la planteja Argullol: ¿quin plaer pot haver-hi en aquest seguit incomoditats i turments que comencen al "check-in" de l'anada, i que no s'acaben fins que desfem les maletes a casa, a la tornada?

    ResponElimina
  11. Sí, el problema és que "fer el turista" ha esdevingut l'única manera de viatjar.
    Sobre la pregunta que fa Argullol, la resposta la dóna ell: el plaer arriba després, quan es pot explicar a algú on s'ha estat i què s'hi ha fet.

    ResponElimina
  12. És una temptació voler-nos pensar que no, que nosaltres som diferents, que quan viatgem intentem copsar altres cultures, que mirem d'adaptar-nos i d'aprendre llengües, de conèixer els aborígens.

    ResponElimina
  13. Em fa gràcia, Brian, que aquesta pregunta és la mateixa que encara fan als aeroports dels EUA quan hi arribes.

    ResponElimina
  14. David,
    Explicar-nos el perquè del viatjar en termes de la rendibilitat social que ens proporciona el poder-ho explicar després ens podria portar bastant lluny en el pla de les motivacions psicològiques dels nostres actes. I no només del de viatjar :)

    Eutrapèlia,
    La segona vegada que vaig visitar els EUA, un any després de l'atac a les torres bessones, vaig quedar tant fart de la histèria en que havien caigut tots plegats en el tema de la seguretat, que se'm varen treure les ganes de tornar-hi mai més.

    ResponElimina