És la industria, estúpids!

La Maquinista de la Barceloneta (Wiki)

Per a mi, que sempre havia treballat a la industria, veure com en els darrers 30 anys la industria a Catalunya, i molt en concret a Barcelona, ha anat minvant i retrocedint, ha esdevingut un motiu a voltes de tristesa, a voltes d'angoixa, quan no d'ambdues coses. Des de la perspectiva de (relativament novell) jubilat, i vist com han anat les coses, només puc atribuir a una bona dosi de sort el fet d'haver aconseguit mantenir-me treballant dins del nucli urbà al llarg de cinquanta anys, sense haver de canviar de ofici, mentre les fàbriques i els tallers anaven desapareixen al meu voltant a ulls vista. La imatge més semblant que se'm acut és la d'un esquirol que, havent nascut en un espès bosc de pins, li haguessin anat desforestant tot el bosc i, miraculosament, hagués aconseguit acabar els seus dies en l'últim pi supervivent. (Potser perquè, casualment, estava just on el projecte urbanístic havia previst una rotonda).

 Sempre he pensat —potser des de la meva pobre perspectiva— que això que s'anomena genèricament "sector serveis", denominació sota la que tant s'hi aixopluguen cambrers, dependents de comerç o conductors d'autobús com dissenyadors de software, no podia donar per tant com per mantindre un país. (No parlem ja de la bombolla del totxo). Alguna cosa em deia que sense el que abans se'n deia (no sé si encara) sector primari —mineria, pesca, agricultura— i sector secundari —industria transformadora i manufacturera— aquest sector terciari o "de serveis" no es podia aguantar en l'aire. Però noi, tants fars m'he fet de sentir en aquests 30 anys que calia canviar de paradigma, que les noves tecnologies son les que donen un alt valor afegit, que s'ha de potenciar el I+D+I, que calia anar a una "reconversió" industrial i naval (eufemisme que volia dir enviara a jugar al mus i la petanca, a càrrec de l'erari públic, a homes de 50 o 55 anys en plenitud de facultats, i a la que s'hi van apuntar de rebot elèctriques, bancs i similars)... que gaire bé em van acabar per convèncer.

 Però vet-ho aquí (potser ha estat casualitat) que en pocs dies m'he topat amb 3 articles que d'alguna manera semblen donar a entendre que no anava tant errat d'osques en les meves cabòries. Els dos primers a partir de sengles tweets de Javier Solana (aquest home és una màquina: em pregunto quan deu dormir) i el tercer de El Periódico d'avui mateix (ahir, quan publiqui l'apunt). Son els següents:

•  "How the U.S. Lost Out on iPhone Work" (NYT del 22/1/2012)
• "A solution to the eurozone crisis: it's the real economy, stupid" (The Guardian 8/2/2012)
• "Necessitem fàbriques, no casinos" (Antón Costas a El Periódico de 9/2/2012) 

No cal dir que el més accessible, i també el més ajustat a la nostra realitat immediata, és el tercer. En faré una breu ressenya de cada un.

L'article del NYT (bastant extens) pren com a punt de partida un dinar mig informal que va tindre el president Obama amb els principals capitosts de Silicon Valley el mes de febrer de l'any passat, entre els quals hi havia l'Steve Jobs. Apple, tot i ser (ara parlo de memòria) la primera companyia americana en capitalització, té un nombre de empleats relativament reduït: 43.000 als EUA i 20.000 a l'estranger. Però en realitat dona feina a més de 700.000 persones, a través d'empreses contractades, pràcticament totes fora dels EUA. El principal interès del President Obama es va centrar en com es podia fer que part d'aquests llocs de treball tornessin als EUA. Jobs, amb la sequedat que el caracteritzava li va etzibar: "aquests llocs de treball no tornaran mai". L'article explica, a partir de diverses fonts i exemples, el perquè de la resposta de Jobs: Amèrica no només no pot competir amb Àsia en el cost de la mà d'obra (jornades de 12 hores, dormint en lliteres a la mateixa fàbrica), tampoc pot competir en terminis de subministrament, flexibilitat per muntar noves línies de muntatge, condicions de favor del govern xinès, etcètera. La actitud dels grans caps de Apple queda reflectida en frases com: "solucionar l'atur no és la nostra feina", "Nosaltres no tenim la obligació de solucionar els problemes d'Amèrica. La nostra única obligació és fabricar el millor producte possible".

L'article del The Guardian es d'un autor alemany i es va publicar originalment al Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ). Analitza el problema de Europa en el seu conjunt i proposa, com a model per a Europa, la política que "durant molts anys de treball dur" ha seguit Alemanya:

"Gravar als mercats financers, promoure la recerca i el desenvolupament, i mobilitzar inversions: això significa aprendre la lliçó de la crisi del mercat financer i canviar la nostra perspectiva. "És l'economia real, estúpid!" és el crit que ara sentim inclús a les nacions anglosaxones. Durant una dècada "política industrial" va ser un dels termes més passats de moda a la política. Però ja n'hi ha prou de reverenciar a les demandes de la indústria financera. La força de Alemanya - la força que ens ha convertit en l'àncora d'Europa - és el resultat de molts anys de treball dur per mantenir i modernitzar la producció industrial. També és el fruit de la nostra negativa a seguir els ensenyaments de moda però errònia de Londres i Davos."

Per descomptat que advoca per la recerca i el desenvolupament, però no per externalitzar la producció a d'altres continents, segons el model americà, que ja veiem on porta en el cas de Apple, sinó com a imprescindible simbiosi entre Universitat i Industria.

Pel mateix camí va Antón Costas. També en aquest cas el títol ho diu quasi bé tot. (Recordem que Madrid i Barcelona s'estan disputant el dubtós mèrit de acollir un macro parc temàtic a base de casinos, hotels i similars, d'una multinacional "del oci" que d'entrada exigeix gaudir d'unes condicions gairebé de paradís fiscal). Però tornant a l'article de'n Costas, diu:

  "Fixeu-vos en aquesta paradoxa. En aquests dies d’inseguretat econòmica i incertesa, provocada per una crisi originada en les finances, l’economia que se’ns posa com a exemple és l’alemanya. Una economia essencialment industrialista, plena de fàbriques que produeixen manufactures de tota mena, que està suportant molt bé la crisi. Altres economies que han apostat pels serveis, com el Regne Unit, tenen molts problemes i veuen com està augmentant la desigualtat al seu si.
A Alemanya, igual que a França, la indústria continua tenint un gran prestigi social. Això fa que la gent jove vegi en la indústria un camí adequat per a la seva trajectòria professional. Per aquest moyiu la formació professional gaudeix de prestigi i atracció; o que els millors universitaris i investigadors s’orientin a la indústria."

I afegeix que oposar manufactura i investigació és un error. Jo, com els Dupond, encara diria més, ha estat un descomunal error, en el que hem persistit durant dècades, que ens ha posat a la cua d'Europa quan, per primera vegada en molts segles, estàvem en bona situació per enlairar-nos, i, el que és pitjor, hem malbaratat el generós ajut que ens va vindre d'aquesta Europa a la que ara menystenim perquè ens ha posat davant el mirall de la nostra pròpia realitat.