30 de març de 2012

Anatomia de la vaga

En la meva condició de jubilat podria haver observat la vaga amb un cert distanciament, però havia d'anar a l'hospital i això m'ha permès prendre-li el pols una mica més de la vora. Per anar m'he valgut dels serveis mínims del transport; per la tornada no em quedava més opció que el taxi (en circulaven) però em trobava bé i he decidit anar xino-xano tot gaudint d'un bon dia amb al·licients.

La primera impressió, pels voltants del Ninot era de poca incidència en el petit comerç, que és el que es pot copsar a simple vista. El tràfec molt inferior a l'habitual. A mesura que m'acosto al centre hi ha més botigues tancades o, en molts casos, amb una porta tancada i l'altre insinuada, signe evident de que s'ha tancat més per por que per convicció. A Gran Via/Passeig de Gràcia, des d'una furgoneta amb altaveus estridents, convencen als convençuts, deixen indiferent als indiferents i entretenen als badocs: "si veieu un taxi ocupat atureu-lo i feu baixar el passatge" diuen al moment que estic fent la foto. Quan avanço cap a la dreta de l'Eixample trobo que la proporció de comerços tancats o amb les persianes a mitges és superior a la de l'esquerra. Com que no crec que la composició sociològica sigui gaire diferent, més aviat ho atribueixo a fluctuacions del boca orella o la massa crítica: a la primera zona que he travessat hi ha més densitat de botigues. Finalment, quan arribo al meu barri (El Clot) el mercat està tancat i les botigues que l'envolten també.

Anava a titular l'apunt "Autòpsia de la vaga" però no ho he fet per no ferir els esperits sensibles. També perquè no seria veritat: la vaga no està morta, si més no en el seu concepte genèric, però té poc a veure amb el concepte amb que va néixer als temps de la revolució industrial. Després va anar evolucionant a mesura que avançaven els drets socials i l'Estat del benestar fins a esdevindre el que coneixem els nostres dies que, com deia, té poc a veure amb aquell concepte de lluita de classes. En aquells primers temps no hi havia cap mena de xarxa social, ni pública ni privada ni familiar; les condicions de treball eren el pacte de la fam; quan els treballadors arribaven al límit del que podien suportar es jugaven el tot pel tot, perquè tenien molt poc a perdre, i de vegades ho perdien. Altres, si reunien prou forces i capacitat de mobilització, arribaven a arrencar petites o grans victòries que poc a poc varen anar canviant les relacions de treball.

Però el que va començant essent una lluita de classes —el treball contra el capital— ha acabat esdevenint un eina a l'abast, en la majoria dels casos, dels treballadors que gaudeixen d'una situació més afermada i estable, quan no clarament de privilegi. La vaga, avui, no està pensada pels aturats, ni pels que mai han tingut la oportunitat de treballar, ni pels treballadors temporals, ni pels anomenats autònoms, ni pels irregulars, ni pels immigrants, ni pels marginats, ni... No, la vaga està només a l'abast del que alguna vegada s'ha denominat la "aristocràcia de la classe obrera": treballadors de grans empreses amb sindicats forts, empresses públiques, funcionaris, etcètera. Per no parlar de treballador amb un poder de coacció desproporcionat: jutges, pilots de aviació, controladors d'aeroports, maquinistes de tren, etc.

En aquest canvi de paradigma de la vaga hi va implícit un element nou: les vagues ja no és fan contra el capital, que n'ha esdevingut immune, ni contra la administració, que no deixa de ser una abstracció, sinó contra el ciutadà, que és pres a com a ostatge dels vaguistes, en tant que element més vulnerable. Això no passa ja només amb els que tenen la capacitat directe de paralitzar els serveis (pilots, conductors d'autobús, maquinistes) sinó de qualsevol col·lectiu: una vaga o una protesta només és efectiva si es tallen autopistes o avingudes i després surt al telediari. Finalment, ¿què està disposat a arriscar un treballador en una vaga moderna? Doncs poc, no ens enganyem: un dia de sou en el millor dels casos, i si pot jugar amb la picaresca de la "vaga de cel" l'absentisme o les vagues a hores convingudes, ni això. Us podeu imaginar per un moment els vaguistes de La Canadenca dient-li a la Barcelona Traction: mirin, senyors capitalistes, el mes que ve farem un dia de vaga. O, potser millor, pararem dues hores a dies alterns. I si ens fan enfadar gaire farem vaga el dilluns i dijous de cada setmana (com els pocavergonyes dels pilots de Ibèria) o prendrem la baixa perquè estem estressats (com els controladors). La cosa va anar un xic diferent: la vaga va durar un mes i mig i es va anar radicalitzant; 3000 obrers del ram van ser detinguts i tancats al Castell de Montjuig, i la vaga es va convertir en general. De resultes d'aquella vaga es va establir la jornada de 8 hores amb caràcter general.

No m'interpreteu malament, en tot això no hi vulgueu veure una pressa de posició respecte de la vaga d'avui. M'he limitat a fer veure que el concepte de vaga d'avui no té res a veure amb el concepte originari de vaga per més que servi el mateix nom. No sé com serà el dia de demà, no m'agrada fer prediccions i menys de futur. Estem en un moment de retrocés, però retrocés no vol dir tornar al lloc de partida; de la mateixa manera que hi ha moltes maneres d'anar endavant també n'hi moltes d'anar en darrera. La història dona voltes però mai torna a passar pel mateix lloc.

3 comentaris:

  1. si, la veritat si no ets funcionari o treballador de la Seat, et poden acomiadar com vulguin i ningú et vindrà a defensar, coneixo més d'un de PIMEs que ha petat i els hi han donat una merda d'indemnització i han tingut que anar a cobrar l'atur al fons de compensació. Mentres, daltres, es jubilen amb el 100% del sou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Als últims 10 o 15 anys es va produir un veritable espoli a l'Estat i/o la Seguretat Social, per part de les grans empreses del sector de elèctriques, bancs, siderúrgiques, navals, telefòniques, etcètera (la famosa "reconversió industrial") a base de enviar treballadors de 50 a 60 anys --curulls de experiència i capacitat-- a jugar a la petanca o al mus amb el sou íntegre fins a la jubilació.

      Ja hem vist els beneficis de la "reconversió": totxo i infraestructures inútils per una banda, amb el diner fàcil dels Fons de Compensació europeus; i d'un altre la destrucció del teixit industrial perquè "no era competitiu". Ara seguim sense ser competitius i al damunt el panorama industrial és un desert. Algú objectarà que tenim una important industria automobilística que aguanta la exportació. ¿Fins quan? ¿quantes d'aquestes industries son de capital espanyol?: cap.

      Elimina
  2. Una molt bona anàlisi. En els temps actuals no s´pn vàlides accions com les de moltes dècades enrere.

    Totalment d'acord.

    ResponElimina