25 de març de 2012

Commemorant la Pepa: mistificar el passat per justificar el present

Constitució de 1812
Article directe i precís de Julián Casanova (catedràtic de història que ha contribuït amb el volum 8 "República y guerra civíl" a la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares) avui 25/3/2012, a El País.
 El que diu ha estat a la vista de qualsevol que hagi seguit mínimament la fanfàrria que han organitzat els polítics a compte del 200 aniversari de la Constitució de 1812. Menys explicable i més decebedor ha estat que la majoria de mitjans de comunicació (començant pel propi El País) i els intel·lectuals i periodistes que habitualment hi col·laboren, amb notables però escasses excepcions, s'han sumat amb entusiasme a aquesta mistificació. Mistificació que comença per amagar que aquella constitució va ser flor d'un dia; que va ser abolida dos anys després per Ferran VII amb el recolzament explícit dels 69 diputats que varen firmar el "Manifest dels perses", i que la història real dels dos segles que varen vindre a continuació son, amb breus parèntesis, la història de la reacció absolutista.
El pasado hecho presente, aunque sólo en las partes que cumplen la función deseada. La Constitución de 1812 sería “un eslabón decisivo en el esfuerzo para la liberación de la Patria” (palabras del Rey) o “una de las mayores aportaciones a la cultura política universal” (Rajoy).
El principi de sobirania nacional, diu Casanova, representava el reconeixement de que el poder residia en la nació, és a dir, el conjunt dels ciutadans, limitant per tant la autoritat del rei, suprimint els privilegis i reconeixent els drets i les llibertats individuals.
En vez de subrayar esos valores, reprimidos después durante tanto tiempo, lo que han destacado los discursos oficiales es la “unidad nacional” y el “espíritu de concordia”, las motivaciones patrióticas, en suma, que mejor sirven al presente.
Manifest dels perses
Pese a lo bonita que puede resultar la celebración, no hay un hilo conductor que una aquel pasado de 1812 con el presente, como si la historia de España de los siglos XIX y XX hubiera sido una lucha continua del “pueblo” por mantener sus libertades. La historia dice más bien lo contrario: las constituciones del siglo XIX que más duraron fueron muy conservadoras y el siglo XX, hasta 1978, estuvo marcado por las dictaduras y la negación del constitucionalismo.
Un dels breus parèntesis en el predomini de les constitucions conservadores, quan no de la reacció pura i dura, va ser la Constitució republicana de 1931, però, tot i ser més propera en el temps (o potser precisament per això) i més democràtica i moderna que la de 2012:
Ninguna institución democrática actual ha querido o se ha atrevido a conmemorarla, celebrarla cuando cumple años (80 el pasado diciembre), y menos todavía reconocerla.
Insisteix en que aquestes interpretacions de la història "ampliamente difundidas por los medios de comunicación" falsegen i deformen la memòria popular, inventant en definitiva les tradicions. Cosa molt pròpia i definitòria, com han postulat historiadors com Eric Hobsbawm, dels nacionalismes.
Planteada de esa forma, la historia rescata tradiciones inventadas desde el presente y proporciona lecciones morales.
(...)
lo que debe siempre evitarse es buscar los hechos más convenientes para apoyar las ideas favoritas.
No situar los hechos en su contexto histórico apropiado conduce a perspectivas ahistóricas y a leer el pasado con los ojos del presente.
Acaba l'article sentenciant:
mientras tanto, las celebraciones oficiales siguen alimentando relatos míticos, simplificados, para consumo popular, a mayor gloria del poder.
En aquest apunt no hi ha gaire de collita pròpia, però tampoc calia: com deia al principi, Casanova és prou directe i precís com per que no hi calguin gaires aclariments.


  


6 comentaris:

  1. Totalment d'acord, però n'oblidem que tot i sent un absolutista Ferran VII, encara hi havien de més extremistes que volien tornar a l'època més mediaval i als que va tenir que combatre a la guerra dels Malcontents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els "malcontens" o "apostòlics" van esdevenir, a la mor de Ferran VII, els carlistes. I, efectivament, eren el que ara en diríem ultres: reclamaven la restauració de la Inquisició i el poder de l'Església. No sé si Ferran VII era o no extremista; més aviat diria que va ser un titella que s'aguantava com podia mentre lliberals i absolutistes el sacsejaven d'una banda a l'altre.

      Elimina
  2. Doncs sí, el text és clar i contundent. I la conclusió que acabem traient al capdavall és que la història sol ser un gènere literari més, encara que s'hi esforcin. Fa poc he llegit una conferència del Josep Fontana sobre la crisi actual que deu ser el més clar que he llegit mai. Caldrà estar atent al grup d'historiadors que ens cites.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no seria tant pessimista. Hi ha historiadors rigorosos i n'hi ha que ho son menys, i, probablement, en la mesura en que fer història implica interpretar uns fets, cadascú els interpreta amb un cert esbiaix. Però del que es lamenta Casanova no és dels historiadors, sinó dels que, sense ser-ho, utilitzen i tergiversen la història en benefici propi.

      Elimina
  3. Poca cosa a afegir, Brian; entre tu i en Casanova ho heu dit tot. La Pepa té el valor que té en el seu context, i prou. De fet, la seva celebració hauria de servir, exclusivament, per a deixar ben palès que qualsevol intent autènticament progressista ha fracasat. I el silenciament de la constitució republicana n'és l'exemple més clar.

    El grau de manipulació de la història per personatges tan ignorants com el Rajoy i d'altres és esfereidor. Però d'aquesta gent ja sabem què se'n pot esperar. Em sembla molt més terrible el silenci dels intel·lectuals (si n'hi ha) i dels especialistes que haurien d'alçar la veu. No hi ha cap tribuna pública de gran abast on es faci sentir la veu de la raó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'hi alguns, tampoc seria just dir que no n'hi ha cap, però tinc la sensació de que el pensament intel·lectual a Espanya, pel que fa al concepte d'Estat, està majoritàriament segrestat per un patriotisme (mal entès) més proper al nacionalisme que al patriotisme constitucional. I no només per part dels pensadors de dreta, que fins a cert punt ja se'ls hi suposa, sinó també pels que es reclamen d'esquerra.

      Elimina