21 d’abril de 2012

Crim i castic

Aquest apunt no fa referència al gran clàssic rus (les meves disculpes si algú ha entrat induït a error) sinó als conceptes del crim i el castic des del punt de vista social i pràctic.

Andreas B. Breivik
La reflexió que proposo ve arran d’una noticia que està aquests dies als diaris: un segon informe psiquiàtric, fet públic el dia 10 d'aquest mes, arriba a la conclusió que Andreas Behring Breivik, el judici al qual va començar el passat dia 16, estava en plena possessió de les seves facultats mentals i, per tant, pot ser penalment responsable dels seus actes i condemnat a presó. El novembre passat una comissió mèdica havia confirmat un diagnòstic psiquiàtric segons el qual Breivik patia esquizofrènia paranoide. En aquest cas, i d'acord amb la llei, podria ser ingressat en un manicomi però no en una presó. Els jutges, a la vista dels dos informes, i de tot el que s’aporti en el judici oral, hauran de decidir quina opció prenen.

Paradoxalment la condemna podria ser més dura (més segura, des del punt de vista de la protecció en vers la societat) si se’l considera malalt mental, doncs en aquests cas podria ser internat de per vida, mentre que la pena màxima de presó a Noruega és de 21 anys. Si més no això és el que ha transcendit de moment. La qüestió que els dos informes posen de manifest és quelcom que ja sabíem però que tendim a oblidar, i és que, contràriament al que van voler creure els positivistes de principis de segle XX, ni la criminologia ni la psicologia (ni moltes altres) son ciències objectivables en el sentit en que ho son les ciències físiques.

Del segle XVIII ençà els filòsofs del dret han discutit abastament sobre la raó de ser de la pena i s’han formulat un munt de teories, però bàsicament es poden reduir a dues tendències oposades: les retributives i les preventives (i entre mig totes les variants possibles). La teoria retributiva o absoluta, que va trobar en Kant un aferrissat defensor, es basa en que la pena és un fi en ella mateixa: el criminal ha de ser castigat amb una pena proporcional al dany causat. És la venjança de la societat sobre el criminal. A la mateixa època Cesare Beccaria, amb una visió oposada a la de Kant, va escriure De los delitos y las penas, que va constituir una veritable revolució i va assentar la base de les teories preventives o relatives. Aquestes atorguen a les penes la finalitat de prevenir futurs delictes. De fet els codis penals moderns europeus (continentals, per ser més precisos) intenten refondre els principis que inspiren les diverses teories per tal de aconseguir diverses finalitats: retribuir (en el sentit de castigar), exemplificar, reinserir i, en últim terme, protegir a la societat del criminal. Inevitablement, no obstant, la teoria retributiva o absoluta continua essent, malgrat tot, el tronc principal dels codis penals. La raó és senzilla: és la més objectivable; a cada delicte correspon una pena i el jutge s’ha de limitar a aplicar el codi amb els atenuants, agreujants o eximents corresponents.

Feta aquest digressió tornem al tema. I al fer-ho em sorgeixen diverses preguntes: Si la ciència psiquiàtrica no pot determinar amb precisió si un individu és responsable dels seus actes o pateix esquizofrènia paranoide (o qualsevol altre incapacitat), ¿pot la justícia dependre d’una ciència inexacte? I, si pugues, ¿podríem tancar un individu diagnosticat com a altament perillós, inclús abans de que cometés cap crim? ¿És realment transcendent la distinció entre criminal i desequilibrat? Si del que es tracta és de aïllar l'inadaptat social de la societat i, en tot cas intentar la seva reeducació, ¿té sentit la distinció entre presó i manicomi? Podríem seguir fent-nos preguntes i cada una ens en obriria a unes altres. No ho faré: només he apuntat el tema i ja m'he menjat l'espai que considero raonable per a un apunt. Citaré només una reflexió inquietant que vaig llegir una vegada en una interessant entrevista al biòleg Ginés Morata:

"El genetista Herbert Stern decía que no somos moralmente autónomos. Lo que pasa es que aunque algunos miembros de la sociedad lo comprendan, una sociedad donde nadie es moralmente responsable no sobreviviría. O sea, lo que él llamó fraude piadoso: a pesar de que no es justo que a alguien se le castigue por sus actos, la supervivencia de la sociedad obliga a ello."

9 comentaris:

  1. Brian, què difícil decidir el que és més indicat. Jo faria una altra pregunta, si m'ho permets: ¿La fatxenderia d'aquest tipus fent la salutació aquesta que s'ha tret de la màniga, i dient que ho tornaria a fer, seria exactament la mateixa si una de les opcions fóra la pena de mort penjat pel coll o fregit al damunt d'una cadira? Si sí, ara ja sé que està boig; si no, és un fill de la gran… Però mai no defensaré la pena de mort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La pena de mort i la cadena perpètua son dues solucions extremes en les quals s'atén únicament al castic del criminal i a la protecció de la societat, sense que la rehabilitació i jugui cap paper. La primera té l'avantatge de que és més barata i més radical, doncs no cal mantindre el criminal ni hi ha perill de fuga. Té l'inconvenient de que és irreversible i, com diu l'Aris, hi han hagut molts casos de execució de innocents. La segona té un cost més elevat per a l'estat, però no és irreversible i, en certs casos, pot fins i tot extingir-se si el jutge penitenciari recomana la revisió per considerar que el reu està rehabilitat, ha pagat la seva culpa i no constitueix cap perill per a la societat.

      La casuística és tant variada com es vulgui, i d'aquí la dificultat de establir pautes universals. Per exemple --i això enllaçaria amb l'apunt anterior-- Claus Roxin, un dels més importants juristes alemanys, es pregunta quin sentit té, més enllà de la retribució, castigar els autors de la violència del nazisme que viuen avui en dia socialment integrats i no constitueixen cap perill. I es respon (el text és de fa uns anys, perquè actualment ja quasi bé no queden criminals nazis) "la punición de estos hechos es necesaria por razones de prevención general, porque su no persecución debería conmover fuertemente la conciencia jurídica general: si tales asesinatos permanecieran sin castigo, todo otro autor de un delito de homicidio con relación al cual no existiera peligro de reiteración, podría invocar esto y exigir igualmente la impunidad."

      Elimina
  2. Teniendo en cuenta el desastroso estado de la Justicia en general y lo incomprensibles que se le vuelven al profano muchísimas sentencias, de esas, sí, que se justifican con eo manido "es que con la loey en la mano..."; teniendo en cuenta eso, he de confesar que el primitivismo más reptilíneo se apodera de mí cuando contemplo que un asesino en serie apenas cumpla más de 12 o 15 años de condena, porque los 21 máximos enseguida se reducirán por buena cnducta, estudios, trabajo o lo que sea. Teniendo en cuenta las dos posibilidades que se le ofrecen a la justicia noruega, me parece más educativo socialmente lanzar el mensaje de que el tal Breivik está rematadamente loco, que no el de que es plenamente consciente de sus actos. Tengo la convicción de que los dogmas enajenan. sean civiles o religiosos, y hay cien mil pruebas de ello. Los "mártires" del 11-S, qué eran, sino enajenados dispuestos a inmolarse en aras del cumplimiento de sus dogmas... Tengo para mí que el tal Breivik no podría haber hecho lo que hizo si no hubiera tenido un cortafuegos moral, provisto por su enajenación nacionalista y racista. ¡Al asylum con él!, de por vida...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cierto, los dogmas enajenan, pero cuando le echamos la culpa a conceptos tales como los dogmas, la religión, la sociedad, los nacionalismos, etcétera, ¿no estamos eludiendo o disimulando al actor principal, que es el hombre? ¿Quién ha hecho los dogmas y todas estas otras cosas, sino el hombre? Creo que deberíamos ser más críticos con nosotros mismos: la muerte de Dios nos dejó sin coartada, pero seguimos prisioneros de este tic que nos hace buscar el enemigo fuera de casa, y lo encarnamos en esos fantasmas que decía. Hay que afrontar la realidad aunque nos repela: somos lo que somos porque forma parte de nuestar naturaleza.

      Elimina
  3. Bàsicament estic d'acord amb el que diu Ginés Morata.

    dit això, l'ideal seria restituir a l'individu o a la societat allò que li ha estat pres. Rehabilitar el "culpable" ha de venir en segon lloc. Si pots tornar el que has pres, no té gaire sentit perdre la llibertat. Si no es pot, s'ha de mirar que l'acusat ho torni contribuint a la societat d'alguna manera.

    Si hi ha morts pel mig, com que la vida no es pot retornar, caldrà analitzar cada cas. De la mort involuntària a l'assassinat premeditat i va una llarga llista de possibilitats. En tot cas, a banda de la salut mental, s'ha de procurar que qui ha matat premeditadament no ho torni a fer mai més.

    Com que l'important és la vida, la salut mental de l'assassí no hauria de tenir cap incidència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La reparació del dany causat seria, idealment, la pena perfecta si comportés un esforç o sacrifici de l'autor proporcional al dany causat. Això mantindria l'efecte de dissuasiu sobre els possibles èmuls, que és una de les finalitats principals de la pena. En canvi, no tindria sentit que a un estafador milionari se'l condemnés simplement a retornar el que ha estafat si això no li representa cap sacrifici ni perjudici.

      A tot això no hem parlat del denominat delicte de coll blanc que, de ben segur, és el que queda majoritàriament impune. Cada vegada que algun fet delictiu commou la opinió pública surt algun polític dient que "cal endurir" el codi penal. Com sostenen molts juristes (sense anar més lluny, José María Mena ahir a El País, arran del tema de la violència al carrer) el codi és suficientment dur si s'aplica degudament i a temps. Però si hi ha una mena de connivència entre jutges i polítics, i on no arribis tu amb la prescripció, ja arribaré jo amb l'indult, ho tenim fotut.

      Sobre la salut mental, si ens escoltem Ginés Morata, efectivament, té una importància relativa: "es un fraude piadoso"

      Elimina
  4. Jo soc contrari a la pena de mort, no per el que diuen, de que aleshores el govern es converteix en assassi, si no perque molts cops (com s'ha demostrat) s'acaba executant a qui no ho ha fet. Però en aquest cas, que es clarissim que ho ha fet ell, jo l'executaria i em deixaria d'histories. Mort el gos mort la rabia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest és un cas, en certa manera atípic, en el que les coses estan tan clares que la temptació de dir "mort el gos morta la ràbia" és molt forta. Però un dels principis de la jurisprudència és que no es pot legislar per a casos concrets, i quasi tot hom està d'acord en que incorporar la pena de mort a l'ordenament jurídic seria un error i un retrocés en l'estat de dret. Deia al principi de l'apunt que proposava el tema com a reflexió, perquè no m'atreveixo a anar més lluny que això: proposar la reflexió. És una qüestió molt complexe. Com diu Mary Beloff (una jurista de prestigi) "la historia de las teorías de la pena se revela como la historia del fracaso por un derecho penal mejor."

      Elimina
  5. 21 anys li cauria a un assassí que no sent penediment? per descomptat que cal un dret penal millor. Què fem amb aquests éssers abominables? La tentació d'Aris..

    ResponElimina