5 d’abril de 2012

Jo confesso (Confiteor)

 “Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions..."
Sant Pere del Burgal (F. Carles ebrenc)
Així comença Jo confesso. L'Adrià Ardèvol, l'home que confessa, neix el 30 d'abril de 1946; Jaume Cabré, el seu creador, el mateix dia de 1947, i jo soc del maig del 45. No m'ha costat gaire, doncs, de seguir la cronologia dels quasi 60 anys que rememora l'Adrià en la seva confessió. Des dels tramvies baixant pel carrer del Bruc i pujant pel de Llúria, la nevada del 62 o la tètrica comissaria central de Via Laietana, fins un viatge oníric en la línia 5 del metro del Clínic a La Sagrera. Però l'Eixample és només el punt de partida i arribada de les innombrables expansions que fa aquesta història en l'espai i el temps. Del Vic de Torras i Bages al Vaticà de Benet XV, a l'època de la Gran Guerra; de la Girona de l'Inquisidor general de la Corona d'Aragó, Nicolau Eimeric, al monestir de Sant Pere del Burgal, al segle XIV; d'aquí als camps d'exterminació nazis, a la Eslovènia envaïda per les divisions de la Waffen-SS, a la ciutat de Tübingen als anys setanta o, en fi, a la Cremona dels Stradivari i els Storioni al XVIII, per citar-ne només uns quants. 

Segurament el que més haureu llegit o sentit comentar de la noveŀla, a més a més de la extensió i els anys que hi va esmerçar l'autor, és la diversitat de històries que hi nien i les tècniques narratives que Cabré hi utilitza: el canvi continu entre primera i tercera persona, l'estalvi gasiu de puntuació en el diàleg, els flashback (més que de flashback s'hauria de parlar d'un salt continu endavant, en darrera, i més en darrera i més endavant...), la imbricació entre personatges de diferents èpoques que es confonen en un mateix rol i moltes altres. Algunes d'aquestes tècniques m'han fet pensar en el llenguatge audiovisual; segurament no n'és aliè el fet de que Cabre és professor de Narrativa de l'Audiovisual. Alternar la tercera i la primera persona, per exemple, ve a ser com alternar la càmera objectiva i la subjectiva. La diferència és que en el món de la imatge et situes de forma instantània, mentre que en el llenguatge escrit trigues uns segons a copsar el nou context. I en certa manera aquest és el joc que proposa Cabré: convida al lector a seguir-el per els nous escenaris que es va inventant i els personatges que els habiten, mantenint un subtil equilibri: demanar un petit esforç al lector, que l'esperona a seguir la cursa, sense arribar a fatigar-el. A parer meu se'n surt absolutament. Fer-ho al llarg de mil pàgines, mantenint al mateix temps la tensió narrativa, i sense caure en l'auto-imitació no ha de ser gens fàcil: estic convençut de que aquestes tècniques Cabré les ha depurat a base de molt de treball i de que qualsevol que les vulgui imitar caurà fàcilment en la caricatura o el nyap. Una mostra:
Ego te absolvo a peccatis tuis, in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti, Obersturmbannfürer.
   —Amen —va respondre fra Nicolau mentre besava amb humilitat la creu de fil d'or de l'estola del venerable pare confessor, amb l'ànima benauradament alleujada pel sagrament de la confessió.
   —Els catòlics ho teniu molt bé, amb això de la confessió —va fer la Kornelia, al mig del clautre, amb els braços estesos, deixant-se banyar pel sol de primavera.
(pag. 395)
Aquest breu paràgraf superposa el camp de Auschwitz-Birkenau (1944), la Girona de la Santa Inquisició (1367) i el monestir de Bebenhausen (1975). No tota la noveŀla segueix aquest ritme, és clar, seria insuportable, però exemplifica lo dels canvis de pla i de temps.

I, quin és el fil conductor de la noveŀla, ens podem preguntar? No sabria donar una resposta unívoca. La més trillada deu ser la que diu que és la història de "un home i un violí", o la que diu que és "un gran fresc literari sobre l'agitada història d'Europa". La primera és ofensivament simplista; la segona senzillament falsa: no és una noveŀla històrica. Més encertats van els que diuen que l'eix en torn del qual gira la noveŀla és el mal, la culpa, el penediment, l'expiació. O la banalització del mal, per dir-ho en la expressió de Hannah Arendt, que també hi apareix. (Vull dedicar un segon apunt a aquest tema en concret). Però hi ha més elements que travessen el llibre de principi a fi: l'amistat insubornable, l'amor i el desamor, la soledat, l'afany de perfecció, l'art, i molt en concret la música, l'afany de posseir el tangible i l'intangible, Déu, la mort... Hi ha fins i tot un punt (només un puntet dels pocs que assenyalaria com una mica febles) de melodrama, quan les mares de l'Adrià i la Sara es conxorxen per allunyar l'un de l'altre, una mica a l'estil dels Capuleti i Montecchi. Potser també aquí a en Cabré li va sortir la vena de guionista de series televisives.

Al principi, la noveŀla se'ns apareix com un puzle de difícil resolució. Van apareixent nous escenaris i hom tem perdre el fil, però a mesura que els escenaris es van revisitant, i els personatges ens mostren les diferents facetes, les peces del puzle, com si flotessin entre dues aigües d'un líquid amniòtic i es sentissin atretes per forces d'afinitat, es van encaixant soles. Finalment el gran quadre queda composat.

El jardí de les delícies (El Bosch)
(Cap relació entre el Jardí de les delícies i la noveŀla, l'he triat només com a metàfora de composició múltiple).

Arribats al final i rememorat el Dramatis Personae (molt útil), hom sent la temptació de recomençar de bell nou, ara ja sense la impaciència de saber quin nou esquer ens prepara en Cabré, quina nova peça del puzle afegirà o quin recurs s'inventarà. Ans al contrari, per recórrer tranquil·lament un paisatge ja conegut i gaudir de cada racó i de cada nova perspectiva des de les giragonses del camí. Com aquests llocs que cada cop que hi tornem ens els estimem més. Oscar Wilde li fa dir a un personatge de "La decadència de la mentida" que un llibre que no es rellegeix no caldria haver-el llegit mai. Jo confesso és un llibre per rellegir.          

8 comentaris:

  1. M'ha agradat molt el teu punt de vista del llibre, tan visual. Jo no el rellegiré però he de dir que té moments molt emocionants. També vaig fer el meu confiteor a casa meva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies kalamar. Vaig llegir el teu confiteor i també em va agradar, però no hi vaig deixar cap comentari perquè hi vaig arribar a misses dites. També vaig trobar força interessants els comentaris dels teus lectors.

      Elimina
  2. sembla interessant, he vist que es el guionista de la Granja i Estació d'Enllaç...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és una de les seves altres facetes. Però no hauríem de deixar que aquesta ens faci prejutjar la del novel·lista; cada una s'ha de valorar per ella mateixa.

      Elimina
  3. Coincideixo en les teves apreciacions sobre el llibre i comparteixo bàsicament les emocions que tramet. És una novel·la que es paladeja, es gaudeix. Trobo, però, que tot el desenvolupament final de la novel·la no està a l'alçada de l'interès i la intensitat de la resta de la narració. Vaig tenir la impressió que Cabré m'estava duent cap a un gran secret, cap a un infern, cap a un dolor que abastava més que el negit personal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si t'he entès bé (que no n'estic segur) t'has avançat una mica al tema que vull tocar al següent apunt. Efectivament, ens quedem una mica frustrats quan Cabré dona la noveŀla per "definitivament inacabada" sense dir-nos que hi ha escrit a l'altre banda dels fulls, la de la tinta negre, del qual només en sabem el títol: "El problema del mal". ¿Un artifici narratiu més o el reconeixement implícit de que en aquest terreny no és veu en cor d'avançar més enllà? Particularment (faig un judici una mica arriscat) penso que Cabré parla per boca de l'Adrià quan diu: "Em falten eines de filòsof per prosseguir l'itinerari".

      Elimina
    2. Em va agradar aquella vida del Mal que com una llarga serp travessa tota la novel·la. Per contra hi vaig trobar infinitat de coses, la majoria, que no estaven a l'alçada del que es podia esperar d'una novel·la ja aclamada abans de sortir. La crítica que fa Galves al seu bloc Un dia en les carreres és la que expressa més bé el què jo penso.
      Salutacions, Brian.

      Elimina
    3. Gràcies Glòria per la referència de Galves. M'ha sorprès la contundència amb que expressa el seu desgrat per la novel·la; i em sembla del tot necessari i honest que hi hagi gent que, quan cal, faci les crítiques més dures sense por de anar en contra del mainstream. La incòmoda sensació que en aquest cas m'ha quedat, però, és que sota la crítica de Galves —insisteixo, legítima i valenta— traspua una visceralitat que arriba a difuminar la crítica literària com a tal.

      Elimina