"La feina mal feta no te futur" deia l'eslògan inspirat pel President Pujol mentre els del seu entorn anaven per feina. Però no vull parlar del particular concepte que dels fins i els mitjans tenia el President, sinó del rerefons del malaguanyat eslògan regeneracionista.En temps de vaques magres (ara) tothom es lamenta per la llet vessada i pel que s'hauria pogut fer i no es va fer. Els analistes econòmics semblen estar d'acord en el el remei: ens cal augmentar la competitivitat, i per aconseguir-ho ens cal un "canvi de model productiu". Canvi de model que passa per un major valor afegit, innovació tecnològica, investigació, un millor sistema educatiu, etcètera. Tots ens sabem la lletania de memòria. Però també sabem que posar-se a discutir sobre com evitar els incendis mentre tot crema, es una bajanada. Està molt be extreure lliçons de futur sobre els canvis de model que calen, però, ¿en què es sustenta la ranquejant economia d'ara mateix?: doncs, en molt bona mesura, en la construcció (pública i privada) i el turisme. I, quina es la qualificació laboral de la ma d'obra d'aquests dos (i d'altres) sectors?: baixíssima!
Tornem a l'eslògan de'n Pujol. He posat al principi la foto d'un paviment malmès (piqueu-hi amb el ratolí) perquè em sembla l'exemple paradigmàtic del que intento dir. Els que teniu una certa edat recordareu haver vist posar les rajoles de les voreres fa 25 o 30 anys: a mesure que es reomplia el terreny s'anava compactant amb unes màquines saltirones o ranas (si us remunteu més enrere encara, amb uns feixucs pilons que s'aixecaven a ma i es deixaven caure), es posava la corresponent capa de morter, les rajoles —"panot", se'n deia d'aquelles rajoles
gruixudes, de 20x20 cm, com les de la foto— i finalment se li tirava per damunt la "borada" —ciment molt líquid que es ficava per entremig de les rajoles reomplint tots els forats que havien quedat al dessota, fent una capa impermeable que impedia les filtracions d'aigua. Si tot s'havia fet com calia podíem tindre vorera per anys i panys. Per contra només cal veure com estan les voreres i passejos fets en els darrers anys (de les Olimpíades ençà, per posar una data): l'aigua es va escolant per entre mig les rajoles, desfà i soscava el terreny i les rajoles, mal assentades, belluguen i s'acaben trenquen. En temps sec repiquen com xilofons i, quan plou, el fanguet que hi ha quedat al dessota salta com un sortidor esquitxant-nos cames i pantalons.M'he recreat una mica en el detall per posar de manifest que no és tant un problema de model productiu com d'ofici: per inaudit que pugui semblar en 20 o 25 anys s'ha perdut l'ofici de paleta. I el mateix podríem dir del dels cambrers, mecànics, electricistes o lampistes. Però no només d'oficials o operaris, i això es el més greu, sinó de mestres, encarregats i tècnics intermedis. Quan els dits analistes ens parlen de competitivitat semblen tenir al cap només els llicenciats, i professionals de ocupacions amb una component tecnològica elevada —probablement perquè és la realitat que els resulta més propera— i s'obliden, o menystenen, els oficis. Estar be, no dic que no, pensar en canviar el model productiu, però —first thing first— el primer i principal es que el model que tenim funcioni! ¿Cal tenir la canalla, que ni vol, ni l'interessa ni te aptituds, a l'escola fins els 16 o 18 anys destorbant als que sí podrien i voldrien estudiar, per acabar al final sense ofici ni benefici?
I el mateix podríem dir de la hoteleria o el comerç; la Barcelona industrial que varem conèixer a la nostra joventut se'n va anar en orris, però es que si continuem maltractant els turistes amb cambrers maldestres i maleducats, i preus desproporcionats al servei que els oferim ( i al damunt els hi fotem la cartera quan agafen l'autobús per anar al Parc Guell) matarem la gallina dels ous d'or i perdrem bous i esquelles: ni industria ni turisme, ni "nou model productiu".
+18.20.50.png)
Brian, potser d'ofici no n'hi haurà, però reconeix que les rajoles estan col·locades de la forma més igualitària, sostenible i políticament correcta possible.
ResponEliminaQuines, les blanques o les negres?
ResponEliminaI el que és més fotut és que aquest estat de coses es fruit de la NOSTRA actuació: els uns traient els diners dels sectors productius, per anar als especulatius (el totxo) cercant un rendiment fàcil i sense esforç –tothom juga a ser de Wall Street aquí- i d’altres intentant emancipar els nens i nenes de les feines escarrassades i enviant-los a les universitats, sovint per fer volar coloms. Aquella cultura del treball, s’ha canviat per la de l’esforç mínim, en termes molt generals.
ResponEliminaSalut.
no fa massa temps vam anar al cinema al Maremagnum, per allò d'anar tard i totes les excuses que vulguis i, a la sortida, vam decidir menjar alguna cosa "per allí". Ens va atendre un camarer que imagino que era pakistanès i parlava només en ... pakistanès. El summum de l'escena surrealista fou quan el camarer portà algú amb ell per fer de traductor. Ah! el restaurant no era ètnic i gairebé aprenc com es diu bistec amb patates en pakistanès, si és que això és alguna llengua, que ara no sé que parlen per allà.
ResponEliminaAquí el més ruc fa rellotges i no ens posarem pas a treballar a consciència veient com el veí s'enriqueix sense fotre brot. Entre això i la devaluació per excés que estan patint les llicenciatures ja no sé pas si en sortirem poc escaldats de tot plegat.
Alberich,
ResponEliminaPer descomptat no pretenia buscar culpables, cosa del tot inútil, sinó preguntar, i preguntar-me, què cal fer. I la sensació que tinc es de desànim. Sembla que, davant del fracàs escolar en relació a la resta de Europa, l'únic que se'ns acut es escolaritzar a tot hom fins els 18 anys (això rebaixa la xifra d'aturats, certament) i donar-els-hi un ordinador portàtil a cada u.
¡Pues para no tener cualificación cobran la hora a un precio de "setciències""! Cada vez que ha de pasar un lampista por casa o he de llevar el coche al taller, me quedo pensando en que he desperdiciado mi vida..., si de hacer dinero se hubiese tratado la cuestión. Menos mal que hay vidas corrientes y molientes para las que el dinero no es el dios máximo, vidas en las que un "mediano pasar" sirve para poder dedicar el ocio a la construcción de uno mismo o contribuir a la de quienes nos rodean, en el radio corto de acción. Salvador Sostres, por poner alguien ajeno a mi modo de pensar, escribía el otro día un artículo durísimo contra su propia hermana, a cuenta del ataque israelí a los buques que querían romper el cerco a Gaza que ellos tienen impuesto, y en él venía a decir una verdad palmaria: la necesidad de grandes causas que colmen el vacío interior individual de los pequeñoburgueses criados en la soiedad del bienestar.
ResponElimina¡Qué apreciación tan justa la tuya de que sea una barbaridad el hecho de obligar a los alumnos que ni quieren ni pueden estudiar a estar prisioneros en la escuela hsta los 16 años que, con un par de repeticiones por medio, lo que no es inusual, se plantan en los 18! 18 años sinn oficio ni beneficio y, sobre todo, sin la disciplina necesariia para someterse a un aprendizaje del que pueda salir una profesión con la que ganarse els cigrons...
Al buenismo universalista habría que pedirle explicaciones del "desperdicio" humano que ha generado, de cómo ha abocado a tantísima gente al peor de los fracasos individuales: no estar en condiciones de llegar a ser autónomos, sino seres absolutamente dependientes.
En fin no me extiendo, porque me enciendo...
Clídice,
ResponEliminaNo fa gaire vaig fer un apunt que tocava de la vora això que dius de la devaluació de les llicenciatures. En el llibre del qual faig una petita ressenya en aquell apunt, el catedràtic Gabriel Tortella diu que la crisi a Espanya te la component afegida del que en diu "la bombolla educativa". Copio un fragment del llibre:
«El sistema educativo español garantiza el acceso a la educación, es equitativo e igualitario, pero no cumple su objetivo básico: formar, instruir, capacitar a la población en función de su inteligencia, talento y compromiso con su propia educación, es decir, no genera el capital humano que certifica. El sistema falla a los indivíduos y a la sociedad».
Jordi,
ResponEliminaBenvingut, m'alegra que t'hagi agradat el meu bloc.
Juan,
ResponEliminaNos hemos cruzado mientras respondía a Alberich y Clídice, pero creo que buena parte de lo que les comentaba vale para el caso. El precio hora de ciertos autónomos y similares no hace más que reflejar la ley de la oferta y la demanda (aparte de otros vicios como la elevada proporción de economía sumergida) pero lo grave -con serlo- no es tanto el desequilibrio en los emolumentos como la falta de profesionalidad derivada de la falta de canales para aprender adecuadamente el oficio. En el problema que por ejemplo comenta Clídice -un camarero que ni sabe el oficio ni sabe español- confluyen varios factores: falta de profesionales formados en el ramo, ausencia de exigencia en el empresario (por que sabe que su clientela tampoco se lo exigirá) y falta de seriedad en la inspección. En una palabra: llevamos la chapucería, si se me permite la expresión, en el ADN nacional (y al decir "nacional" no hago distinciones entre España y Catalunya). Respecto de Salvador Sostres lamento no poder comentar nada; no es santo de mi devoción y no le sigo.
MOlt d'acord, Brian. Hem perdut les ganes de fer bé les feines perquè ja només valorem el benefici econòmic a curt termini. Canvi de model productiu és un eufemisme per a continuar ensarronant el paí: el que cal, em sembla, és politizar la política i no deixar-la en mans d'una economia que ens obliga a fer la feina mal feta.
ResponEliminaJo no crec que sigui per ensarronar el país (ja saps, no crec en teories conspiratives) més aviat crec que no en saben més. Ningú sap com sortir-se'n.
ResponEliminaPer poder estar ben atès en un restaurant o cafeteria has d'anar al país veí ( França) , on segueixen amb una educació exquisida , van vestits com cal i et serveixen aigua junt al cafè.
ResponEliminaAquí tots els oficis d'atenció al públic s'ha convertit en "chapuceros".
I al final de l'àpat et passen el plateau de fromages. Sí, França es un bon exemple -proper, però no únic- del que volia dir. Ens porten molts anys d'avantatge; quan Espanya era un país poc menys que subdesenvolupat i analfabet (anys 40s, 50s), França ja feia molts anys que era un país amb un nivell cultural mig important. El desenvolupament dels últims 50 anys ens ha apropat, en termes de PNB, a la mitjana europea, però el retràs cultural endèmic de 200 anys, de quan Espanya va perdre el tren de la Il·lustració i la conseqüent revolució industrial, no s'arregle amb una ni amb dues generacions.
ResponEliminaSí, austeritat i menys pretensions, que aquí ho tradueixes bé tot dignificant i observant la necessitat de les feines manuals ben fetes.
ResponEliminaEn quant el canvi de model només ens ho creiem els decreixementistes. No veieu que tothom parla de recuperar l'economia? Tothom darrera el creixement del PIB. Tan fàcil de veure i difícil d'explicar.
Estic molt d'acord amb l'anàlisi que fas de la situació actual. Per mi tot prové del nul interès dels qui manen per bastir d'una vegada per totes un sistema educatiu com cal. Ja els va bé com està tot, no fos cas que promoure el pensar per un mateix tingués com a conseqüència que la gran majoria s'adonés de la mediocritat i estupidesa dels qui governen. Salutacions!
ResponEliminaBenvingut, David. Jo et diria el mateix que li deia a l'Evo: no crec que sigui tant un problema de que ja els vagi be com de que no en saben més. Lo qual no vol dir que la cosa sigui menys greu, alerta!, no sé que es pitjor, si un inútil o un pervers. En tot cas, en una cosa si estic d'acord: inútils o perversos, la primera prioritat dels que ocupen les institucions es mantindre-s'hi, perquè és la forma de guanyar-se la vida (com fa tot hom, per altre banda) i la segona servir al país.
ResponEliminaJo, en un principi, també ho veia com tu però ara, després de tants anys de despropòsits un darrere l'altre, no em puc creure que la causa principal d'aquest desgavell que en diuen educació sigui només la incompetència dels qui manen. Potser m'equivoco, és clar, però em sembla que hi ha una voluntat de fer-ho tan malament (i tan bé pels seus interessos) com es pugui.
ResponEliminaPotser si, però, quin benefici se'n pot treure de fer les coses malament?
ResponEliminaNo ho sé, la veritat. Només se m'acut que com menys instrucció tingui el poble, més fàcil és de manipular.
ResponElimina