Arcadi Espada

Feia temps que no em passava pel bloc de l'Arcadi. Ens varem conèixer molt de resquitllada en un fòrum de internet ja fa un munt d'anys, 9 o 10, potser. Després es va muntar un bloc que era seguit quasi religiosament per una munió d'incondicionals. Si he de ser sincer no em resulta fàcil aguantar la seva impertinent fatxendaria, però tampoc negaré que hi sento una mena d'atracció morbosa: escriu be, el malparit. Això sí cal anar-hi amb l'ànim fred, altrament es corre el risc (innecessari, d'altre banda) de patir un vessament cerebral. Ahir, aprofitant que la desvagada blocaire convidava a navegar sense rumb, m'hi vaig deixar caure. Després de passar una mica en diagonal per damunt dels dos últims apunts em vaig aturar en un intitulat ¡Hala Madrid! Mira, si més no el títol es original -vaig pensar- veiem què diu.

I el que diu, així d'entrada, és que Craig Venter i José Mourinho «tienen mucho en común» perquè son «dos odiados ganadores». A mi no em diuen gran cosa ni un ni l'altre, però em va encuriosir la comparació i em vaig preguntar quan trigaria a aparèixer l'anticatalanisme (ell en diu «antinacionalismo»). Doncs just a la línia següent:

Yo le agradezco mucho a Florentino Pérez que, ante la imposibilidad ibérica de fichar a uno, haya traído el otro al Real Madrid, equipo que yo, deseando fervorosamente que el FC Barcelona pierda todos los partidos que juegue, es el que con más calor sigo.

Algú podria pensar que no te res de particular: per a un fanàtic del Madrid, com per un del Barça, aquest desig és la cosa més normal del mon. Res d'això: a l'Arcadi (com a mi) el futbol en general i el Madrid (o el Barça) en particular se n'hi en fot tres punyetes; el motiu per el qual celebra l'arribada d'en Mourinho es que, amb el seu anterior equip va guanyar la copa «sin un solo jugador patrio». En resum, que l'Arcadi, que pretén ser antinacionalista radical, un citoyen du monde, considera que la virtut màxima d'un equip de futbol es estar composat per «mercenaris» abans que per jugadors de la pedrera, que porten el germen del nacionalisme.

Particularment no em considero nacionalista; fins i tot quan era més jove i més ingenu simpatitzava amb aquesta idea del mon com a pàtria universal. Però aquest home ni és tan jove ni tampoc és ingenu; senzillament pateix un d'un radicalisme verbal mal assimilat (si és que ni poden haver de ben assimilats): creu que si una cosa es bona, el doble ha de ser millor i el triple òptima. I això porta, com és sabut, a la caricatura, a l'astracanada. Veieu-ne un exemple:

Mi madre siempre ha vivido en Barcelona, pero únicament escucha emisoras de Madrid, como es habitual en tantos catalanes cosmopolitas. («Diarios», Madrid-2002)

Aquests és el punt més feble d'aquest home que, d'altre banda, no em ser estar de qualificar de intel·ligent i de brillant en l'escriptura i domini de la llengua. Però el perd aquest monolitisme, aquesta ridícul sentit del l'absolut, aquest maniqueisme que el porta a afirmar (p. 187 de «Diarios»): «Ha llegado el momento de confesar que la verdad me pone». Així, el veurem defensar no solament l'Estat unitari espanyol o qualsevol altre estat democràtic, sinó àdhuc, la Russia enfront de Txetxènia, la Xina enfront del Tibet, etcètera.

Però he deixat a mitges l'apunt del «¡Hala Madrid!» L'home, volent adornar els seus arguments amb un vernís erudit, estira més enllà del que és raonable el suposat paral·lelisme entre l'entrenador i el científic per dir-nos que empren el mateix mètode, el Shotgun o força bruta:

Hay que felicitar a Pérez, porque ha dotado al Real Madrid de un relato. Un toque, dos toques, CR-9, ¡shotgun!. Un relato que tiene, además, el imapagable efecto colateral de acabar con la cursilería del barcelonismo, que jamás se limita a ganar sin añadir aceitosas lecciones de pedagogía social. No sólo tenemos que aguantar que sean buenos sino también que sean buenos.

El «relato», seria doncs, la perdigonada (això vol dir shotgun) o pescar amb dinamita, com diu en un altre lloc, per oposició a passar-la en el centre del camp, «de un amaneramiento gramático a otro lógico». Vet-ho aquí.