31 de maig de 2010

Arcadi Espada

Feia temps que no em passava pel bloc de l'Arcadi. Ens varem conèixer molt de resquitllada en un fòrum de internet ja fa un munt d'anys, 9 o 10, potser. Després es va muntar un bloc que era seguit quasi religiosament per una munió d'incondicionals. Si he de ser sincer no em resulta fàcil aguantar la seva impertinent fatxendaria, però tampoc negaré que hi sento una mena d'atracció morbosa: escriu be, el malparit. Això sí cal anar-hi amb l'ànim fred, altrament es corre el risc (innecessari, d'altre banda) de patir un vessament cerebral. Ahir, aprofitant que la desvagada blocaire convidava a navegar sense rumb, m'hi vaig deixar caure. Després de passar una mica en diagonal per damunt dels dos últims apunts em vaig aturar en un intitulat ¡Hala Madrid! Mira, si més no el títol es original -vaig pensar- veiem què diu.

I el que diu, així d'entrada, és que Craig Venter i José Mourinho «tienen mucho en común» perquè son «dos odiados ganadores». A mi no em diuen gran cosa ni un ni l'altre, però em va encuriosir la comparació i em vaig preguntar quan trigaria a aparèixer l'anticatalanisme (ell en diu «antinacionalismo»). Doncs just a la línia següent:
Yo le agradezco mucho a Florentino Pérez que, ante la imposibilidad ibérica de fichar a uno, haya traído el otro al Real Madrid, equipo que yo, deseando fervorosamente que el FC Barcelona pierda todos los partidos que juegue, es el que con más calor sigo.
Algú podria pensar que no te res de particular: per a un fanàtic del Madrid, com per un del Barça, aquest desig és la cosa més normal del mon. Res d'això: a l'Arcadi (com a mi) el futbol en general i el Madrid (o el Barça) en particular se n'hi en fot tres punyetes; el motiu per el qual celebra l'arribada d'en Mourinho es que, amb el seu anterior equip va guanyar la copa «sin un solo jugador patrio». En resum, que l'Arcadi, que pretén ser antinacionalista radical, un citoyen du monde, considera que la virtut màxima d'un equip de futbol es estar composat per «mercenaris» abans que per jugadors de la pedrera, que porten el germen del nacionalisme.

Particularment no em considero nacionalista; fins i tot quan era més jove i més ingenu simpatitzava amb aquesta idea del mon com a pàtria universal. Però aquest home ni és tan jove ni tampoc és ingenu; senzillament pateix un d'un radicalisme verbal mal assimilat (si és que ni poden haver de ben assimilats): creu que si una cosa es bona, el doble ha de ser millor i el triple òptima. I això porta, com és sabut, a la caricatura, a l'astracanada. Veieu-ne un exemple:
Mi madre siempre ha vivido en Barcelona, pero únicament escucha emisoras de Madrid, como es habitual en tantos catalanes cosmopolitas. («Diarios», Madrid-2002)
Aquests és el punt més feble d'aquest home que, d'altre banda, no em ser estar de qualificar de intel·ligent i de brillant en l'escriptura i domini de la llengua. Però el perd aquest monolitisme, aquesta ridícul sentit del l'absolut, aquest maniqueisme que el porta a afirmar (p. 187 de «Diarios»): «Ha llegado el momento de confesar que la verdad me pone». Així, el veurem defensar no solament l'Estat unitari espanyol o qualsevol altre estat democràtic, sinó àdhuc, la Russia enfront de Txetxènia, la Xina enfront del Tibet, etcètera.

Però he deixat a mitges l'apunt del «¡Hala Madrid!» L'home, volent adornar els seus arguments amb un vernís erudit, estira més enllà del que és raonable el suposat paral·lelisme entre l'entrenador i el científic per dir-nos que empren el mateix mètode, el Shotgun o força bruta:
Hay que felicitar a Pérez, porque ha dotado al Real Madrid de un relato. Un toque, dos toques, CR-9, ¡shotgun!. Un relato que tiene, además, el imapagable efecto colateral de acabar con la cursilería del barcelonismo, que jamás se limita a ganar sin añadir aceitosas lecciones de pedagogía social. No sólo tenemos que aguantar que sean buenos sino también que sean buenos.
El «relato», seria doncs, la perdigonada (això vol dir shotgun) o pescar amb dinamita, com diu en un altre lloc, per oposició a passar-la en el centre del camp, «de un amaneramiento gramático a otro lógico». Vet-ho aquí.

9 comentaris:

  1. El que un escriptor sigui brillant, no sempre va acompanyat d’un impecable pedigrí democràtic ( o un tarannà “comme il faut”) Hi ha molts casos d’autors que escriuen molt bé en contrast amb la seva ideologia. Un cas per l’estil seria L.F.Celine, que ha deixat pàgines memorables, mentre demanava als alemanys que ocupaven Paris més rigor contra jueus i comunistes...
    En Arcadi Espada, també ha deixat algunes pàgines memorables...
    Salut.

    ResponElimina
  2. Arcadi es peligroso, pero no tanto por ser "anticatalanista" como por mostrarse inconscientemente "antinacionalista".
    ¡Atención al importante matiz!
    Arcadi, en el fondo y aunque no lo parezca, es un inconsciente defensor de la "patria universal" (perversa y ridícula utopía marxista) pero al tiempo es PRAGMÁTICO -sagrada condición para todo el que se dice "socioliberal"-
    Y he ahí su peligroso pragmatismo impregnado de rancio socialismo; un pragmatismo que le insta a mostrarse como un pueril anticatalanista, pero tan sólo por tal de derrocar al primer enemigo de la lista a batir: el pequeño y ombliguista particularismo provinciano. Después, seguramente, arremetería contra el imperialismo impositor de las Españas, pues Arcadi está hecho de la misma pasta que Savater y demás pseudofilósofos, es decir, para que nos entendamos en román paladino: "España se la sopla" tanto o más que la ficticia nació catalana.

    Me ha recordado Arcadi a ciertos "sociatas" amantes de la PRAXIS integradora que, allá por los 90, insistían en que la arribada de inmigrantes era el mejor antídoto contra el pujolismo.
    Decían ciertos necios, sociatas montilleros, que cuantos más inmigrantes llegaran a Cataluña más fácilmente "se diluiría" el sentir patrio de los tontilocos (permítaseme al bonito neologismo unamuniano)
    ¿No os recuerda el proceder de nuestros "quinquis del Baix" (charnegos sociatas) al proceder del propio Arcadi, deseando que los grandes equipos españoles estén integrados por "mercenarios" foráneos por tal de cercenar sentimientos nacionalistas?
    ¿Eing?

    Saludos

    ResponElimina
  3. Estranya conseqüència del dia de crisi. Jo li vaig seguir el bloc una temporada, però el vaig deixar per no fer-me mala sang. Amb un pensament tan unidireccional es poden acabar dient moltes rucades.

    ResponElimina
  4. La vida és així, fent unes coses tan bé i d'altres tan malament, l'Arcadi. El que no aprecia és que el seu antinacionalisme irracional afavoreix les tesis nacionalistes. Mai no m'hi sento tant català com quan llegeix argumentacions tan pregones i interessades com algunes de les que tu has recollit. El Barça (mentre Catalunya no sigui independent) juga amb més jugadors espanyols que el Madrid, per dir algo. De toes maneres el vaig veure en un documental, a l'Arcadi, davant d'un jutge pel cas Raval, i cal dir que té nassos.

    ResponElimina
  5. Sempre m'ha semblat que als personatges que adopten un aire provocador i d'enfant terrible calia seguir-los -això sí, deixant entre mig una certa distància per tal de tnir temps per pair-los amb calma. El que passa és que, quan algú entra en camps de nivell tan ínfim com el futbol i s'atreveix a pontificar en un article que apareix titolat "Hala Madrid!" de la manera que ho fa l'Arcadi Espada, perd tot el seu hipotètic valor: ni provoca, ni incita, ni excita: simplement, fa pena.

    ResponElimina
  6. Aquest paio ja no convenç ningú, ni tan sols els que l'admiraven fins fa poc. L'estimbada del seu projecte informatiu FACTUAL li ha fet perdre molts suports.

    Com els va perdre amb el fracàs del seu projecte polític Ciutadans-Partido de la Ciudadanía.

    Si coneixes alguna persona amb manca d'alçada ja saps, que vagi a ca l'Arcadi Espada i li proposi de muntar un circ.

    ResponElimina
  7. (Ja em sabreu disculpar que hagi trigat una mica a contestar els comentaris, però és que feia una setmana que tenia empantanada la declaració de la renda, fins que m'he decidit a agafar el toro per les banyes)

    Es cert, Alberich, que intel·ligència i brillantor no tenen perquè correlacionar amb ètica i honestedat intel·lectual, però és una qüestió que sempre sempre m'ha intrigat: el perquè les persones podem tenim una concepció tant diferent del que és bo i correcte. Aquesta va ser la primera raó per la qual vaig arribar a la conclusió de que ni existia deu ni la vida tenia sentit. Les raons científiques van vindre després.

    Me imagino, Apañó que, a Arcadi, le haría mucha gracia verse tildado de "rancio socialista" y asimilado a los montilleros del Baix Llobregat :) Su latiguillo preferido para referirse a El País, incluso cuando todavía cobraba la nómina de ese rotativo, era "la prensa socialdemócrata" (por supuesto, dicho en el tono más despectivo posible). Morder la mano que le da de comer es una de sus formas de chulería. No sé si "España se la sopla", pero le he leído que una de las cosas que más gusto le daría sería ver a Portugal integrado en España.

    Jo també vaig deixar de seguir-li el bloc per no fer-me mala sang, Allau, però deu ser que em passa com als criminals, que sempre tornen a l'escenari del crim :)

    Sí, Evo, com s'ha posat de moda dir últimament, fan més per la independència els separadors que els separatistes. No vaig seguir, ni n'he llegit res, del assumpte dels nens del Raval, però em consta que en va treure molt de suc. No hi ha dubte que es un gall de baralla, la xuleria forma part del seu DNA; no hi dia que no faci nous "amics". La llista seria llarga.

    Es el que sol passar amb aquests enfant terribles, Leblansky, que quan passen del cinquanta i segueixen amb les mateixes gracietes es tornen patètics: ni provoquen, ni fan gracia, ni son enfants.

    Si després del fiasco de Factual hi ha algun babau que encara li segueix la corrent, Josep, es ben mereix qualsevol cosa que li puga passar.

    ResponElimina
  8. Brian, ya te digo yo que lo de Arcadi es puro mecanismo reactivo, es decir, aparentar posicionarse a favor de algo que, en realidad, "se la sopla" (España)
    ¿Portugal integrado en España? (pura provocación)
    ¿Gibraltar español? (necia inconsciencia)
    Los verdaderos patriotas apañoles, los ciudadanos sensatos y conscientes de la necesidad de preservar la razón de ser de las Españas, no estamos por reivindicaciones nostálgicas propias de viejas plañideras.
    El proceder pueril de Arcadi, deseando equipos de fútbol llenos de mercenarios, de la misma manera que los montilleros deseaban una Cataluña plagada de inmigrantes, no deja lugar a dudas: no es anticatalanista, sino un inconsciente antinacionalista.
    Sólo un necio puede desear quedarse tuerto por tal de ver a su enemigo ciego; y sólo los miserables revanchistas filomarxistas son capaces de todo por tal de cegar a sus enemigos:

    - Apoyar velos y burkas islámicos mientras arremeten contra crucifijos católicos.

    - Condenar la violencia machista de género en Occidente mientras callan ante los abusos del Islam con sus mujeres.

    - Permitir que voten inmigrantes en fraudulentos referéndums de independecia por tal de combatir al imperialista ejpañol.

    - Llenar Cataluña de inmigrantes por tal de desgastar al pujolismo celoso con el tradicionalismo catalán.

    Arcadi sabrá, sólo él puede saberlo, si su necio proceder es el propio de filomarxistas internacionalistas o se trata de la estrategia de un articulista provocador que "vende" polémica para aumentar su caché.

    ResponElimina