El mon dels blocs es tot un altre cosa. Un apunt enterra l'anterior, i, apunts i comentaris, es perden en la immensitat del ciberespai mentre s'allunyen a la velocitat de la llum. La principal diferencia, però, no és tan la suara esmentada com la forma de interrelació. Els fòrums son una mena de tertúlia entre iguals; en el bloc n'hi ha un que parla —com aquell que està enfilat dalt un tamboret al Speaker's corner— i els altres escolten. Després aplaudeixen, fan un breu comentari o se'n van discretament. (Per descomptat que hi ha molts tipus de blocs, com hi ha molts tipus de fòrums, però això ara no ve al cas).
Doncs be, com deia soc un animal de costums i, tot i ser conscient d'aquestes diferencies, no he sabut evitar escriure al meu bloc —i als blocs dels demés— amb l'esquema mental del fòrum. D'aquí que, llegint l'apunt del dia 9 de l'Allau —i els comentaris que l'hi en fa l'endemà un seu comentarista de nom Uberto— no he pogut evitar tornar a rumiar sobre el tema. I no he pogut evitar-ho, sobretot, perquè tant l'Allau com l'Uberto reflecteixen de forma precisa aquestes meves cabòries.
S'interroga l'Allau sobre el sentit, si algun, dels comentaris als blocs. I, tret de qüestions purament pràctiques o de intendència, conclou que no son més (tampoc menys) que pures fórmules de cortesia. Un breu comentari d'aprovació és com una mena de firma al llibre de visites, diu, i el blocaire respon amb un comentari de similar brevetat:
—Et llegeixo, cada dia et superes.
—Gràcies, en vida teva.
Admet, però, que difícilment seriem capaços de escriure sense aquest feedback. Es més, ens neguiteja si el comentarista passa gaires dies sense visitar-nos, i comencem a rumiar si és que potser es va prendre malament l'últim comentari. S'ha de ser molt fred per conformar-se amb el comptador de visites.
A l'Uberto, en canvi, li estranya que entre els motius per entrar a comentar un bloc, l'Allau no hi vegi "el sentit de pertanyença a un grup". Ho exemplifica dient que sovint costa començar a fer comentaris i un cop ets dins del grup costa de sortir-ne. Argument que a mi em sembla bastant pertinent. Però l'Allau no hi està gaire d'acord ("m'esgarrifa la pertanyença a un gang") i afegeix que al seu bloc tothom hi es benvingut amb els seus comentaris. I, fidel a la seva tesi del què son i perquè serveixen els comentaris, defuig cortesament entrar en més debat, tot agraint-li el comentari amb una resposta de extensió similar a la utilitzada pel comentarista.
Malgrat tot arribo al final de l'apunt sense haver sabut respondre la pregunta: ¿tenen algun sentit els comentaris, més enllà d'aquest cordial feedback? M'agradaria sentir que n'opina la audiència. Per la meva part suposo que de quan en quan (perquè no sempre, ni molt menys, tinc coses a aportar) continuaré ficant-hi cullerada i dient-hi la meva als blocs que visito. Espero no resultar gaire pesat per el blocaire de torn.
------------
P.S. 15/6/2010: L'he vist avui i m'ha semblat un bon colofó. Per cert, és un bloc sense comentaris.
Vist aquí: http://xkcd.com/741/
.jpg)
+18.20.50.png)
Brian, has exposat molt bé l’estat de la qüestió i els relatius punts de vista i, encara que jo ja vaig dir la meva, la lectura del teu apunt m’ha suggerit algunes precisions i algunes qüestions addicionals.
ResponEliminaa) Me n’adono rellegint el meu apunt que no vaig mencionar com a motiu “lícit” per comentar, el d’oposar-se a les tesis de l’autor, quan de fet penso que ho és, encara que poc freqüent.
b) Cal tenir present que hi ha molts tipus de blocs diferents i cada bloc té el seu propi estil de comentaris. Per exemple, en un bloc de poesia, s’ha de ser molt “troll” per comentar que el poema és infecte. En canvi en blocs com el teu, on exposes determinades opinions i que des del propi perfil incites al debat, és més fàcil que els comentaris tinguin suc i es pugui establir una mena de diàleg entre autor i comentarista (més difícil és aconseguir-lo transversalment entre diferents comentaristes).
c) El tipus de comentari també depèn molt del tarannà de l’autor. Per exemple, en Jesús Tibau publica cada dilluns tres “desdefinicions” i els seus comentaristes tenen per costum dir quina és la seva preferida. En canvi al meu “disseccionari” faig una cosa similar, però els comentaristes tendeixen més a fer noves propostes.
d) És molt certa la teoria dels clusters que es van formant per afinitats mútues. Suposo que d’això la psicologia social tindrà alguna cosa a dir. I es poden produir moviments molt curiosos, amb nuclis, satèl·lits (que poden ser nuclis d’un altre cluster) i transvassaments d’un a un altre grup.
e) Aquests clusters han de tenir necessàriament una grandària limitada, perquè requereixen una interrelació mitjanament constant. Per això cada vegada em costa més fer-me seguidor de nous blocs, tot i que m’agradin. El meu filtre d’exigència va augmentant i actualment només m’hi adhereixo si m’enlluernen a la primera.
f) Per a la formació del cluster és necessari que l’autor procuri respondre a cadascun dels comentaristes. En cas d’un bloc amb molts comentaris, això esdevé impossible, i enlloc d’un cluster es genera un sistema solar amb l’autor al bell mig.
No et podràs queixar, Brian, m’has inspirat un comentari que gairebé és un nou apunt.
No em queixaria encara que t'haguessis limitat a dir "l'has clavat", però val a dir que has superat amb escreix les meves expectatives més optimistes :)
ResponEliminaa) Oposar-se a les tesis de l’autor o, més generalment dit, entrar a debatre-les totalment o parcial, seria, en efecte, el més semblant a la forma de debat a la que em referia.
b) Òbviament el tipus de bloc i la matèria que s'hi tracte condicionen el que pot donar de sí el debat. Seria una mica surrealista entrar al teu bloc a rebatre la biografia de Dickens. I sí, la inevitable asimetria entre autor i comentaristes fa difícil el debat transversal entre aquest.
c) Res a afegir.
d) Sí, les combinacions son gairebé il·limitades. Potser es podria parlar de xarxa amb grumolls (és una idea que se'm acaba d'acudir).
e) Això és molt cert, i suposo que ens hi trobem tots; arribaria un moment que ni dedicant-hi full time donaries abast. (Això fa doble d'agrair que el meu bloc sigui un dels que segueixes. Val a dir que tampoc et dono molta feina). La meva avia sempre em deia: que el llegir no et faci perdre l'escriure; aquí correm el risc de que l'escriure ens faci perdre el llegir.
Estic d'acord amb els punts que heu exposat.
ResponEliminaPel que fa als comentaris no de debat sinó de creació literària o gràfica, crec que al comentari de cortesia habitual pot superar-se si hi sumem continuacions de diferents tipus que facin créixer el post, que li donin continuïtat.Afegiria que seria preferible acostumar-nos a una llibertat total d'opinió i de gustos, i sense necessitat d'ofendre es pot dir tranquil·lament el que un pensa, no sempre ens agradaran tots els poemes o relats o el que sigui.
Per a mi és important aquesta llibertat total tant en rebre com en fer comentaris perquè sinoó res no té sentit.
Ens demanem sobre els comentaris, però, per què escrivim en un blog? perquè ens llegeixin, per compartir, volem saber opinions, però opinions, no fórmules de cortesia, encara que són d'agrair, a qui no li agraden..
Els blogs d'opinió i debat són més senzills en el seu funcionament perquè es debat entre dues o més propostes i un es pot posicionar més fàcilment.
És cert que, depèn de com t'ho miris, això dels comentaris pot tenir un toc una mica absurd. Però hi ha de tot. El que sí que em desagrada és l'oblit -es veu que intrínsecament necessari- en què cauen els comentaris i posts antics. És ben oportú reflexionar sobre el sentit i les raons que ens porten a (de moment) continuar amb els blogs. En tot cas, m'alegro d'haver trobat el teu.
ResponEliminaDavid, no creguis, no tot queda soterrat. Un dels plaers més exquisits del blocaire és quan, de tant en tant, algú aterra a algun dels teus textos antics i hi fa un comentari. I t'asseguro que aquestes coses passen, poc, però passen.
ResponEliminaMolt interessant el teu apunt Brian. Jo ja vaig fer un post parlant del perquè dels blocs. Ara, rellegint-lo tinc els meus dutes que el que vaig insinuar sigui cert. Vull dir que no tinc gaire clar que els blocs siguin un nou espai-àgora perquè tinc els meus dubtes que realment en els blocs s'hi estableixi algun tipus de diàleg.
ResponEliminaM'ha agradat això que dius, Lolitalagarto, sobre comentaris que facin créixer el post, tot i que visitant el teu bloc s'hem fa difícil imaginar com, algú tant negat per a la poesia com jo, podria fer-ho en aquest cas. Llibertat per descomptat, per discrepar o per acordar.
ResponEliminaCom diu en David, a mi també em fa pena veure com els apunts vells son oblidats. Alguna vegada m'ha passat el que diu l'Allau, que algú deixa un comentari a un apunt antic, però més d'un cop m'he endut un desencís al veure que simplement era spam (des que no admeto anònims, no m'ha passat més). L'arxiu del bloc i les etiquetes son eines que podrien ajudar a mantindre una certa vigència als apunts vells, però, per alguna raó no acaben de acomplir aquesta funció. I, tanmateix, és evident que, si haguéssim de valorar amb criteris racionals la distribució del temps que dediquem a llegir apunts, arribaríem a la conclusió de que fora més valuós rellegir-ne (o llegir-ne) de vells que explorar una i altre vegada els nous. Però sembla que sentim la necessitat compulsiva de estar a la última...
El comentari d'en Quim em fa recordar com alguna vegada m'havia imaginat aquest espai-àgora a l'entorn d'un cluster de blocs: de manera similar a com en els ateneus s'organitzen xerrades seguides de debat, periòdicament un blocaire faria un apunt seguit d'un debat de lliure participació. D'acord, no tan diferent del que fem ara, però molt menys estressant; en lloc de seguir 10 0 15 blocs cada dia només caldria llegir, i comentar, "l'apunt del dia". En fi, cabòries meves...
Dic la meua:
ResponElimina-Trobo molt bona la tesi dels clusters, penso que realament passa així.
-Pel que fa als comentaris, quan vaig encetar el meu bloc ni tan sols pensava en ells: el bloc l'entenia com una forma d'expressió que podria ser llegida per qui vulgués. En canvi, ara soc conscient que sense els comentaris el meu bloc no tiraria endavant, ja que són aquests el que sovint em donen idees. Penso en la immediatesa dels bolcs: no m'agrada deixar enllaunat cap post, el que penjo ho he escrit poques hores abans. I sovint els comentaris m'aporten imatges o temes, habitualment sense que el comentarista s'ho proposi. Per tant, en el meu cas, la funció del comentari que m'arriba excedeix la de "fòrmula de cortesia".
-També en un bon nombre de blocs el comentari fa una funció essencial que podriem definir com feedback metalinguístic.
-I respecte a la "funció de cortesia", en molts blocs apareix un pop amb un missatge que diu allò de "Un bloc s'alimenta dels comentaris". Penso que en gran part és així, i que el simple fet de respondre amb un "molt bé, m'ha agradat" aporta una bona dosi de benzina blocaire. I ja, si el comentari és llarg i succulent, no diguem!
-El que no tinc massa clar és la funció crítica: quan realment hom té una visió negativa o crítica d'un post o d'un bloc sencer, simplement el que fa és no dir res, o no seguir al bloc en qüestió. Fins i tot els comentaristes assidus es guarden molt de llençar crítiques ferotges.
Per cert, el teu post m'ha agradat molt, i no puc deixar de dir-t'ho: et llegeixo, cada dia et superes :)
Cada bloc té els comentaris que es mereix.
ResponEliminaMolt bo, l'has clavat!
Dit això, no entenc aquestes postures, com la de l'Uberto l'altra dia, que carreguen contra les complicitats que es poden establir al pis dels comentaris (o al menys així ho vaig entendre). Això sí, la suposada no pertinença al ramat de comentaristes de l'Allau (com si juguéssim a seguir al rei, com si ens tingués en nòmina), no el priva de fer un comentari de llargaria considerable. O tres.
Jo, en això dels comentaris (i en tot el que puc, si puc) faig el que em dóna la gana. I que es fotin, el blocaire de torn i els lectors que el llegeixen, comentin o no.
I si algun blocaire pensa que els comentaris no tenen cap sentit...la solució és ben fàcil.
Ja em perdonareu que trigui a contestar, però es que he canviat el S.O. de l'ordinador i m'he fet un petit garbuix que em costarà una mica de desembolicar.
ResponEliminaDoncs la veritat, Leblansky, es que, a costa de rumiar-ho, des que vaig començar a redactar aquest apunt fins ara, m'he adonat de hi ha una diversitat de blocs més gran del que em semblava al primer moment. Quan t'hi apropes una mica t'adones de que no hi ha dos blocs iguals. El teu, com deixes entendre, em sembla que és, sobretot, la recerca constant d'una forma de expressió -artística, en bona mesura- on la realitat de cada dia és una font més, però no la única ni la més important. M'agrada, però, que convinguis en que també necessites els comentaris, sigui per inspirar-te, pel feedback o per ambdues coses. Mai m'he acabat de creure aquests artistes que diuen prescindir de si la seva obra arriba o no al públic. La funció crítica, sobre tot si és una crítica agre, te poc sentit; si a un un bloc el desagrada simplement el deixa de visitar i santes pasqües; no serà per manca de oferta! No, jo més aviat em referia al debat -crític o no- amb la finalitat primera de intercanviar idees i reflexions.
Matilde,
M'agrada quan et poses en plan de rompe i rasga :) (és broma)
Lo del Uberto a ca l'Allau jo ho vaig interpretar com de bon rotllo. És cert que va entrar una mica embalat, aportant cites literàries i opinions contundents, com si volgués canalitzar el debat. Be, no hi ha cap mal; simplement, però, l'Allau li va deixar entendre ell dona al bloc el caire que considera més adient. Aquesta es precisament una de les característiques pròpies del bloc, i difícilment podria ser d'un altre manera. Dit això està clar que hom s'ha de poder expressar amb llibertat, sigui al bloc propi o al d'altri.
A mi una cosa que m'agrada molt dels blog són les aliances entre gent molt i molt diferent amb la que potser no parlaries mai i, en canvi, t'enllaces i això, vulguis que no, et fa prendre en consideració altra gent.
ResponEliminaAl final te n'has sortit he Brian? Maldant per encetar i convocar a parlar sobre la blogueria i has aconseguit un bon grapat d'opinions ben bones -són qüestions que lògicament interessen a tots el blogaires. En canvi a mí la meitat dels que em vénen són afectats per les psicopatologies més delirants, no tontos del tot però sonats. Has fet bé en facturar-me :) Espero però que de tant en tant en tant em llegeixis.
ResponEliminaEvidentment, Evo, malgrat l'escepticisme de l'amic Quim, jo crec que el diàleg (poc o molt reeixit) és una part important de l'univers blocaire. No és l'àgora, certament, però els blocs tampoc son compartiments estancs; d'aquí la idea del cluster.
ResponEliminaNo t'he facturat, Criteri (i ja saps que t'he llegit amb assiduïtat) però, si t'he de ser sincer, em fa una mica de pena entrar al teu bloc i trobar-me'l ple de pocasoltades. (No ho dic per tu, evidentment).
Entiendo, como el del dibujo, que los contenidos lo son todo, en el mundo de los blog, incluso aunque se visiten los de amistades anteriores al fenómeno del blog. En mi caso particular, abrí uno para un sólo lector, y lo cierto es que no echo de menos a quienes no entran. Eso sí, espero siempre su comentario para poder continuar con mi "manzana" particular. Cuando acabe la "manzana" y continúe con mi Diario, tampoco espero la visita de nadie. Con todo, y en función de los contenidos, entro en cinco o seis blogs a los que visito regularmente. El peligro es el crecimiento geométrico del interés, y lo conjuro con fortísimas dosis de disciplina. Es difícil no hallar contenidos de mucho valor, y más aún resistirse a ampliar la nómina de visitables. Insisto, la dsciplina lo es todo.
ResponEliminaconyorrrrr.... bueno i després preguntes si valen la pena comentaris??? en aquest cas concret el teu post i els comentaris publicats em desperten el mateix grau d'interès... ;-p
ResponElimina