1 de juliol de 2010

La Olivia es pren un any sabàtic

Segurament us preguntareu qui carall és Olivia Judson i perquè la porto avui al bloc. Doncs bé, contràriament al que podria induir a creure un primer cop d'ull a la foto, no es una artista del mon de l'espectacle ni una cover girl, sinó una doctora en biologia per la Universitat de Oxford, especialista en evolució, que ha escrit, entre d'altres, en publicacions tals com The Economist, Nature, The Financial Times o The Atlantic, i que actualment escriu un article setmanal al New York Times. Deu ni do, oi? Doncs, per si tot això fos poca cosa, avui es permet el luxe de dir-nos que això de escriure cada setmana al NYT es molt estressant i que es pren un any sabàtic. Mondo cane: uns tan i altres tant poc. Es broma, ni en queixo de la meva sort ni envejo la dels demés.

¿Perquè la porto al bloc, doncs? Entre d'altres coses, perquè aquest inesperat comiat m'ha portat a reflexionar sobre la de coses que se'm escapen per falta de temps i, sobre tot, per la falsa il·lusió d'estar a temps de fer-les en qualsevol moment perquè "les tinc a l'abast": llibres que no he llegit però que només he d'estirar la ma per despenjar del prestatge, pel·lícules que no he vist però que tinc gravades o en dvd, articles que no he llegit però que puc llegir "en qualsevol moment" perquè els tinc a l'ordinador... cal continuar? Amb els articles de la Olivia Judson em passava el mateix: sabia que els tenia a l'abast. A més a més cada setmana el e-mail del NYT em recordava l'ultim article escrit i pensava "l'he de llegir". Però com tans d'altres anava a la pila del greix. I avui, de cop i volta, em colpeja el títol : So long, and Thanks

—Ostres!, que ha passat, on vas?
—Ja ho veus noi, la vida es així res es permanent, tot flueix.
— Però, Honey, si estàs a la flor de la vida...
— En canvi a tu ja fa molt de temps que se't va enganxar l'arroç. I tanmateix, pel cas que em feies...
— M'havia proposat llegir els teus articles, en serio.
— Perfecte: ara tindràs un any per possar-te al dia. Mira, m'agrada fer les coses ben fetes, i escriure cada setmana al NYT no és qualsevol cosa. És com tindre un dragó per mascota: o l'alimentes amb menja de primera qualitat o un bon dia et pot rostir d'una flamerada.
— Vist així...
— Vull fer acopi de bona vianda per el dragó, tinc el projecte d'escriure un llibre, vull llegir, endreçar les idees...
— En fi, maca, ha estat un plaer. Sempre ens quedarà Darwin.

No és el primer ni serà l'últim cop. Al blogroll d'ací al costat encar hi tinc enllaçat el bloc d'en Bill Moyers. Un periodista honest (si més no a mi m'ho semblava) que després d'haver estat secretari de premsa del president Lyndon B. Johnson i de quaranta anys en el periodisme televisiu (una especie de Josep Cuní però en serio) mantenia un bloc rigorós i de qualitat amb l'al·licient, a més, de que es podia llegir la transcripció dels diàlegs al mateix temps que es sentien. També, no fa gaire, un bon dia va dir fins aquí he arribat (en aquest cas no per prendre's un any sabàtic, sinó per retirar-se, que ja te 76 anys i s'ho ha ben guanyat) i em va deixar amb la sensació de que havia desaprofitat un munt de ocasions de llegir-el i escoltar-el. Sí, direu, ens queden els arxius; tenim milions i milions d'arxius al nostre abast, però es una vana il·lusió: tot el que ens passa pel davant i no ho agafem al vol es perdrà irremissiblement. Tots aquells moments és perdran en el temps com llàgrimes en la pluja.   


11 comentaris:

  1. Brian, menys Bade Runner (ja saps) i més llegir! No em segueixis. Busca els grans!

    ResponElimina
  2. Aquesta sensació de no tenir temps per fer tot el que caldria,la comparteixo. Sovint penso que és per manca d’ordre. Ens hem passat anys i panys amb la rutina de la feina, que ara que sembla que tinguem temps, resulta que no sabem (sé) per on començar...
    Salut.

    ResponElimina
  3. Allau,

    Com diu una cita apòcrifa d'Albert Camus (o de nadala cumbaia, si ho prefereixes):

    Don't walk behind me; I may not lead. Don't walk in front of me; I may not follow. Just walk beside me and be my friend.

    No, no hi pateixis, ja m'ha passat l'edat de buscar líders :)

    ResponElimina
  4. Ramon,

    La qüestió es: què caldria fer? (o què he de fer, que diria Kant) És una pregunta que com més em faig, menys sentit li trobo. Viure el moment: és tot el que se'm acut.

    ResponElimina
  5. És complicat fer-se a la idea que no podrem mai llegir, ni veure, ni escoltar tot allò que ens agradaria. Però és que ni vivint més vides ni amb dies més llargs donaríem l'abast. És frustrant, sí...

    ResponElimina
  6. El meu amic Capell i jo varem ser immortals durant un temps, i això ens permetia assumir que tot era al nostre abast, en especial el futur. Malhauradament, tant ell com jo hem perdut -cadascú per motius diferents- la immortalitat, i ara de tant en tant m'angoixo pensant en el compte enrrere.

    ResponElimina
  7. David, Leblasky,

    En sembla que va ser Sartre que va dir: "qui no s'ha sentit immortal fins els trenta anys?" (o paraules de similar efecte). Després de la immortalitat dels 30 ve l'angoixa del compte enrere i, feliçment, després ve -pot trigar més o menys- l'assumpció serena de la inexorable realitat.

    D'alguna manera, si em permeteu el símil, voler-ho saber tot, llegir-ho tot, escoltar-ho tot, ve a ser una especie de síndrome de Diògenes: una necessitat compulsiva de posseir-ho tot; d'abastar l'inabastable.

    Avui, fullejant un llibret de R. L. Stevenson que no he arribat a comprar ("En defensa de los ociosos") li he llegit: "qui llegeix molt no te temps per pensar". Evidentment no deixa de ser una boutade, sobre tot en un escriptor, però no deixa de tindre un punt per a la reflexió: si sabem que en qualsevol cas no podrem mai abastar més que una fracció ínfima del coneixement ¿no val la pena fer cas de la dita "val més menjar poc i pair be"?

    ResponElimina
  8. Tens raó. Segurament seria millor llegir poc i pair bé. I també tens raó quan utilitzes l'expressió "necessitat compulsiva". No sé si és per la manca de tranquil·litat i repòs dels nostres dies que sembla que qui més abasta més sap. I segurament no és així. Ens ho hauríem de prendre amb més calma. Ho provaré!

    ResponElimina
  9. A Valle Inclán le preguntaron una vez qué era más difícil, escribir un cuento o una novela, y sin en apariencia pensárselo mucho dijo que la novela. "¿Por qué?" -no había otra pegunta posible- "Porque obliga a estar más tiempo en casa" Y sin ir, en consecuencia, al café, centro neurálgico de la vida bohemia que él compartió. Menéndez Pelayo, por su parte, no sólo no salía de casa para no perder ni un minuto de dedicación a sus megalómanos proyectos polígrafos, sino que se hacía subir las putas a casa por el sereno para no perder un tiempo precioso. Son extremos,sí, pero cada cual escribe su vida con mayor o menor libertad.
    "Pero qué soso eres". "Insociable". "No se qué tengan esos libros que no tengamos nosotros..." "No nos digas que no vas a venir porque tienes que leer no sé qué..." " -¿Te molesto si te interrumpo la lectura del diario...? -Sí".
    Eso y más puede uno esperar de los otros, y los otros de nosotros, cuando seguimos nuestro "instinto" en vez del gregarismo al que se supone que hemos de rendir pleitesía y obediencia ciega.
    El camino de la propia satisfacción está empedrado con el resentimiento de los demás, que no de nuestros semejantes...

    ResponElimina
  10. David,
    No estic gens segur de tenir raó, però hi ha una cosa que em vaig descuidar de dir: depèn molt de la capacitat de processar de cadascú; la meva és més aviat modesta. En qualsevol cas, com diuen els anglesos, cal no mossegar més del que hom pot mastegar.

    ResponElimina
  11. Juan,
    Las anécdotas de Valle y Menéndez mueven a interesantes reflexiones, pero el camino d la propia satisfacción, como lo llamas, puede ser poliédrico y contradictorio. Decía Stevenson en el libro que hojeé y no compré (a veces tengo mala conciencia cuando salgo de las librerías) que los libros son buenos en sí mismos, pero que no pueden sustituir a la vida; que él todavía recuerda y estima útiles los conocimientos que adquirió en la escuela, pero que los más valiosos los adquirió en la calle, en el trayecto a la escuela o cuando hacía novillos, y nos recuerda que la calle fue la principal escuela de Dickens o Balzac.

    ResponElimina