La ciència, amb humor entra.

De La Vanguardia de 21/8/2010

Aquesta tira del sempre genial Calvin i Hobbes (el geni és Bill Watterson, és clar) em va portar a reflexionar sobre la presencia i el tractament de la ciència als mitjans de comunicació en particular i a la societat en general. Em va sorprendre gratament veure com en una tira de humor, adreçada al lector normal de diaris, es parlava de "gens recessius" sense més cauteles ni aclariments. Vol dir que no solament l'autor està familiaritzar amb la idea, sinó que pressuposa que també ho està el lector. Cert que l'autor no fa els dibuixos pensant en el lector català sinó, de ben segur, en l'americà, tot i que les tires es distribueixin per mig mon. I els lectors dels diaris americans saben, doncs, què és un gen recessiu? Probablement no tots (potser tampoc tots els lectors d'aquest bloc) però això no vol dir que no s'en hagi de parlar. De fet no tots els lectors entenem l'argot de les pàgines de economia, per exemple, i no per això els diaris deixen de parlar-ne. Llavors -continuo amb la meva reflexió- els mitjans de comunicació (i ara ja estic pensant en els de casa nostra) no parlen de ciència perquè la gent no la coneix?, perquè no li interessa?, o perquè ni la coneix ni li interessa?  

En aquest punt em va vindre a la memòria un conte de Woody Allen que havia llegit feia poc. El conte, que forma part del llibre "Pura Anarquia", es titula "Tirar demasiado de la cuerda" ("Strung out", en la versió original) i comença així (sortosament he trobat a la xarxa tant la versió castellana, com la original, si bé no la catalana):

Es para mí un gran alivio saber que por fin el universo tiene explicación; empezaba a pensar que era yo. Pero resulta que la física, como un familiar irritante, tiene todas las respuestas. El big bang, los agujeros negros y el caldo primordial aparecen todos los martes en la sección de ciencias del Times, y gracias a eso mi comprensión de la teoría de la relatividad general y de la mecánica cuántica está ahora a la altura de la de Einstein, o sea, de Einstein Moomjy, el vendedor de alfombras.

Es dir, els lectors del New York Times (i també d'altres diaris) sí estan una mica familiaritzats amb la ciència. El mateix Woody Allen ens demostra amb aquest conte que te un coneixement una mica més que superficial dels temes científics, com en altres ocasions ens havia demostrat que tenia coneixements més que superficials de filosofia o de la literatura russa. Per fer humor sobre un tema s'ha de conèixer, altrament en lloc de fer humor es fa el pallasso, que no és ben bé el mateix.

Tornant a la reflexió d'abans, estem en allò de l'ou i la gallina: els mitjans no parlant de ciència perquè no interessa, o la ciència no interessa perquè no és present als mitjans? Segurament -com en el problema de l'ou i la gallina- ni una cosa ni l'altre; simplement la evolució històrica ens ha portat on som. Els diaris estan per fer diners (o si més no per no perdre'n) i els temps son cada vegada més difícils, de manera que han d'anar a el que és segur. Així ens trobem amb la paradoxa de que tot i que en el moment actual podria haver-hi un major nombre de lectors receptius a més presencia de la ciència als mitjans, aquesta presencia ha reculat: varen desaparèixer els suplements de Ciència a La Vanguardia (me'n lamentava en ocasió de la mort del dibuixant Krahn) i a El País, i només ens queda algun bloc com el del nostre amic Salvador Macip a El Mundo o el de Javier Sampedro (que apareix i desapareix com el Guadiana) a El País. Si n'estaran de malament les coses que fins i tot el NYT, que semblava fort com una roca, pot tremolar davant l'escomesa de'n Rupert Murdoch. Llavors, ni la secció Ciència dels dimarts ens quedarà.

Un altre cosa, tot i que emparentada mol de aprop, és el rigor a l'hora de parlar de qüestions tècniques i científiques. Però d'això en vull parlar en un proper apunt.