9 d’agost de 2010

Tocant de peus a terra

A l'apunt antepenúltim, sobre les reaccions a la manifestació del 10 de juny, i en algun comentari que he deixat per aquest blocs del dimoni, em mostrava renuent a entrar en el tema de fons -la independència- per la mandra que inevitablement em provoca parlar sobre coses etèries i vaporoses. Em sembla recordar que en algun bloc inflamat d'anhel sobiranista vaig deixar un comentari exageradament breu: "independència, per a fer què?". I es que, amb tot el respecte per els qui veuen en la independència la solució de tots els mals, encara no he vist (no dic que no hi sigui, potser sí; el meu cam de visió es bastant estret) un projecte de país -o per el país- en que de manera raonada i fonamentada s'exposi quina es la viabilitat, i quins els mitjans, en virtut dels quals Catalunya podria esdevindre una societat, primer cohesionada, i després independent. I quin seria el pacte social -suficientment ampli- que un tal projecte es plantejaria.

No us espanteu, però, no em proposo de llençar la meva proposta, ni tant sols de assajar una reflexió sobre el què podria o no podria ser. No, no va per aquí la cosa, és força més modesta i més intranscendent: en la meva indolent i desvagada peregrinació per la premsa d'un xafogós dia d'estiu m'he topat amb un article de Josep Mª Colomer a El País que, si més no, te la virtut de la claredat en l'anàlisi de la qüestió, que ja és molt. Tampoc es que en Colomer desenvolupi l'hipotètic projecte -això requeriria bastant més que un article i d'altre banda, difícilment (si be no impossible) podria bastir allò en que no creu-. El que fa en Colomer, en la seva qualitat de politòleg (així se'l qualifica i es qualifica), es explicar d'una manera senzilla i entenedora l'estat de la qüestió, es a dir, on som i perquè. Comença així:
El catalanismo ha perdido la batalla estatutaria debido, en gran parte, a su confusión conceptual y estratégica. Las reacciones a la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto han sido de rechazo y repudio, pero han mostrado un gran desconcierto acerca de las alternativas de futuro.
No es pot dir més clar. A continuació diu on rau la confusió: en els conceptes de sobirania i federalisme. Dos conceptes, diu, que, a casa nostre, han estat abastament (mal) utilitzats. Del de sobirania diu que, avui en dia, a Europa, està obsolet. Fa uns segles la sobirania era el poder de controlar les fronteres, aturar la immigració i les importacions, tindre un exercit autosuficient, emetre moneda, etc. Cap d'aquestes coses és possible a l'Europa d'avui. Dins de la UE, diu, més que independència hi ha interdependència; no hi ha sobirania i no n'hi tornarà a haver. Respecte del terme federalisme la confusió no és menor:
Parece que muchos entienden por "federalismo" una especie de confuso estadio intermedio entre la autonomía y la independencia. Pero lo que implica la federación es más unión, es decir, menos competencia entre los Gobiernos territoriales y más participación en las políticas comunes de ámbito general.
Però aquest àmbit estatal en que, en teoria, els territoris federats tindrien més incidència és justament el que, com s'ha dir més amunt, quedarà cada cop més diluït dins de la UE. De on es dedueix que la federació que podria tindre sentit seria la europea. La resta de l'article incideix sobre tot en les contradiccions i petites misèries dels nostres partits i institucions, i el final no pot ser més desesperançador: em perdut una dècada i tornem a la situació anterior. Si us ve de gust ja el llegireu vosaltres mateixos però en tot cas no em resisteixo a copiar un parell de paràgrafs que il·lustren, respectivament, dos dels assumptes que ja he apuntat: què volem decidir i amb què contem -socialment parlant- per decidir:
En el aspecto estratégico, proclamar "somos una nación" es irrelevante si la voluntad de ser no se concreta en un proyecto político. Ante la pretensión de que "nosotros decidimos" hay que preguntar: decidimos ¿qué? Las demandas catalanas que llevaron al proyecto de Estatut de 2005 incluían, al mismo tiempo, más poderes propios (por ejemplo, en la administración de justicia y el Síndico de Agravios), relaciones bilaterales con el Gobierno central (en impuestos e inversiones) y más participación en las instituciones comunes (como el Tribunal Constitucional, el Banco de España y el Senado).

Estas demandas apuntaban en direcciones diferentes y su armonización habría requerido un esfuerzo mayor. Pero solo dos días después de la manifestación catalanista del paseo de Gracia, el Parlamento de Cataluña rechazó una iniciativa legislativa para un referéndum sobre la independencia.  A continuación, la defensa del Estatuto se circunscribió a refrendar su preámbulo, pero ni siquiera este gesto pudo ser trasladado a las Cortes Generales. Ahora mismo no parece, pues, que se quiera avanzar ni hacia más "soberanía" ni hacia más "federación".

15 comentaris:

  1. el problema és que en el fons no saben el que volen, ni hi ha un capità que sembli capaç de marcar un full de ruta, d'asquest tema ja ni en `parlo al bloc personal, ho paso directament a Collonades que és el lloc que li pertoca, PRECISAMENT AHIR EN VAIG PARLAR.

    SALUT I PACIÈNCIA

    ResponElimina
  2. És ben cert que hi ha una manca d’objectius estratègics en el independentisme català, doncs- em sembla a mi- que aquest és més reactiu que una altra cosa.
    Tampoc hi ha unanimitat en els conceptes, inclòs els del federalisme, que no deixa de ser la cessió d’una part de sobirania a la federació, per assolir objectius comuns en qüestions d’interès general dels federats, com la defensa i els consens d’unes lleis comuns (federals) per fer anar el invent.
    Jo el que penso és que l’autor del País que cites (Josep Mª Colomer) deixa les coses en mitges veritats, doncs si bé és cert que la avui encara utòpica creació d’uns estats units d’Europa, amb totes les conseqüències polítiques, comportaria tot el contrari del que seria el sobiranisme, aquest ha de partir dels estats vigents i la Espanya com a estat modern, ha estat un projecte fallit, ja sigui en la seva versió absolutista, com en la constitucional. Espanya no ha assolit mai la condició d’estat / amb un ample consens i acceptació del la ciutadania ( que és la que li delega, de bon grat, la sobirania), com França, Alemanya, Itàlia...Es més; recentment la majoria dels estats creats artificialment per atzars com els de les dues guerres mundials, com Txequia, Eslovènia, Iugoslàvia, Lituania, Estònia...han viscut recentment convulsions més o menys traumàtiques que els han portat al pas previ de la independència i la creació dels estats, abans de la consolidació al Ens europeu.
    Per poder dir el que diu en Colomer, caldria que l’estat espanyol tingués la consistència d’una França o una Alemanya, i com es ben sabut estem molt lluny d’haver-hi arribat. No tenim un estat consolidat, com ells i el Constitucionalisme espanyol des del de la del 1812 al la del 1978, ha estat sempre fruit d’imposicions ( el primer nascut sota un període de guerra, amb una estructura administrativa basada en juntes de defensa, i el darrer tutelat per un exèrcit d’ampla vocació feixista) la tranquil•litat i l’ample consens que precisa, no hi ha estat mai. La prova és que el que avui és el PP li va fer campanya en contra a la dels 1978 i els partits independentistes també... Al mig la història del constitucionalisme ha estat una gran confrontació, que ha portat no menys de quatre guerres civils...Ostres, si d’això en diem estat, “apaga y vámonos”...

    ResponElimina
  3. Ramon,
    Tens tota la raó al dir que Espanya es un estat fallit, ara bé, el problema de Catalunya és que no sap, o no pot, presentar la alternativa d'un estat propi. Que Europa va en la direcció d'una integració política tots ho intuïm, sobretot després de que la crisi econòmica hagi posat de manifest que la integració monetària és del tot ineficaç sense una integració fiscal i, per tant, política. La pregunta del milió per a Catalunya, el ser o no ser, es si s'ha de presentar davant Europa com un estat propi o formant part de l'Estat espanyol. Aquest dilema no li resoldrà ningú des de fora; és més, tant a Europa com a Espanya ja els hi està bé així, a ningú l'interessa que es multipliquin els estats.

    Només s'hem acudeixen dues maneres de que Catalunya es segregui d'Espanya: de mutu acord, com Xequia i Eslovàquia, o amb el recolzament de qui te poder per forçar-ho, com Kosovo amb la anuència de Alemanya i EE.UU. No estem en cap dels dos casos. Però és que, a més a més, per si això no fos prou difícil, falta la condició sine qua non: una voluntat ferme i unitària de la majoria de la població de sentir-se i constituir.se en estat. Sense aquestes condicions tot el demés és fer volar coloms.

    Colomer no pren partit, es limita a constatar que hi ha una gran confusió i que, conseqüentment, no es pot donar, ni de lluny, la dita condició fonamental: que Catalunya sàpiga que vol.

    En els precedents històrics que han fet de Espanya un estat fallit -i que indirectament haurien pogut propiciar que Catalunya intentés el camí per sí mateixa- hi estaríem d'acord, però això és aigua passada; anar a explicar a Brussel·les que l'intent napoleònic de fer d'Espanya un estat modern i jacobí va resultar un fiasco és tant anecdòtic com anar a explicar a Cracòvia que som pobles germans perquè els espanyols ens diuen "polacs".

    ResponElimina
  4. Si, estic d’acord. Els grans dubtes del sobiranisme català són la seva viabilitat, atesa la realitat sociològica de la Catalunya territorial i la manca d’un projecte comú. També és cert que es fa molt improbable que rebem alguna mena de suport internacional.- fins i tot davant dels recents esdeveniments del TC i la supressió de les curses de toros, s’ha vist la poca comprensió internacional, expressada per la premsa-
    El que em preocupa és la poca sensibilitat de l’”estat” espanyol davant del repte polític que senyales. Si Europa ha de donar un pas cap a una integració fiscal –i en conseqüència política- Espanya, tampoc ho sembla tenir molt clar, doncs sembla ser que es persisteix amb la mateixa mentalitat metropolitana que amb les perifèries interiors: Europa , com aquestes, és la gran pedrera per bastir una economia especulativa i subvencionada, on els més privilegiats en són la banca i les grans fortunes emergents, i les estratègies que han fet figa: l’ entelèquia de voler convertir Espanya en la Florida europea, però sense saber dotar-la de les infraestructures de recursos humans i de qualitat adequats, i a l’atzar de les economies dels nostres possibles clients europeus.
    L’anàlisi històrica ens permet veure de on provenen alguns d’aquests mals: per exemple, els nostre constitucionalisme consagra una ampla autonomia municipal que ha servit històricament per bastir el caciquisme, i que avui és, en gran mida, responsable d’aquest ambient de corrupció que fa tuf de podrit.
    Salutacions.

    ResponElimina
  5. És curiós que, ara que llegeixo el final del teu comentari, acabo de veure un documental al canal 33 dedicat a l'Ildefons Cerdà en el que Lluís Permanyer en fa una defensa aferrissada tot recordant-nos que Cerdà fou maleït pel conservadorisme local i el caciquisme municipal per mor de haver estat el seu pla impulsat, i finalment imposat, pel l'estat central. Vet-ho aquí com no sempre catalanisme i progressisme han anat de la mà.

    Respecte de la poca sensibilitat de l'estat espanyol cap a la integració política europea, no t'ha de sorprendre gens; en aquest punt tots els estats de la UE semblen competir en veure quin és més gelós de la seva pròpia sobirania. Tot just ara mateix, arran de la crisi, s'han adonat que la unió monetària sense unió fiscal fa figa. Però entre adonar-se'n i fer algun moviment en la direcció correcte poden passar anys i panys. Com en la faula de la granota i l'escorpí, abans ens enfonsarem sota la pressió de les grans economies mundials (EE.UU. Japó i els emergents) que no pas es posaran d'acord.

    ResponElimina
  6. El caso de Cerdà no sólo es paradigmático, sino que tendría que añadirse el de los catalanes franquistas que contribuyeron como el que más a la consolidación del régimen que acabó con el estatuuto de atonomía del 32. Como bien dices, por otro lado, el problema no es otro que la pluralidad ideológica de la sociedad catalana, que va desde el soberanismo hasta el españolismo pasando por todas las paradas que uno quiera reconocer en ese trayecto. La supuesta independencia es literalmente imposible, hoy por hoy. Por desgracia para los soberanistas, somos muchos las "anomalías históricas" que lo impiden. Llegar a un acuerdo para un viaje "a ninguna parte", ¿quiénes lo lograrían? Nos separan demasiadas cosas. Cataluña son cien mil cataluñas, afortunadamente. Y hemos de soportarnos con elegancia y civilidad, sabiendo que las imposiciones lo único que hacen es enconar las posturas.
    Leí el artículo de Colomer y me pareció que les recordaba a los políticos lo "obvio", es decir, lo eviidente, lo que "es". Ya sé que la política persigue convertir en realidad lo que aún no es, pero la estrategia de cambio ha de partir de la realidad de lo que es y cómo es, si no está abocada al fracaso, como ha ocurrido con un Estatuto votado por menos de la mitad de la totalidad de votantes y ahora defendido -con uñas y dientes soberanos- por un partido que voto en contra.
    LO dicho: sobra sainete y falta reconocer lo obvio. Eso es lo qe a dicho colomer.

    ResponElimina
  7. Lo que "ha", evidentemente.En el teclado del portátil pequeño se me encallan algunas letras, unas veces, y se me duplican otras en otras ocasiones.

    ResponElimina
  8. Brian, m'estalvies escriure sobre un tema que em fa molta mandra i del que penso bastant el que tu. Si vas per "les cases" (és a dir pels blocs) sembla que tothom hi estigui d'acord, però és preferible no gratar gaire, no fos cas que hi apareguessin les diferències. De moment penso continuar en el paper d'espectador.

    ResponElimina
  9. Juan,
    Yo creo que la independencia hay que desmitificarla en el sentido de que no es una ideología en sí misma, sino un posible estatus (hoy por hoy altamente improbable) de la nación catalana. Ya he explicado más de una vez el porqué ni me asusta ni me quita el sueño. Lo que ya me empieza a parecer urgente es que, con independencia o sin ella, nos apliquemos a ser un país normal. Porque en el caso hipotético de que Catalunya mudara de estatus y pasara a ser independiente (o un estado federal, o confederal o lo que diablos fuera), al salir a la calle a la mañana siguiente nos encontraríamos exactamente las mismas personas y los mismos (o parecidos) problemas.

    ResponElimina
  10. Allau,
    Sí, es evident que si gratem gaire sortiran les diferencies. I, tenint en compte que, per tot el que s'ha dit, és una discussió bastant bizantina i estèril, potser el més sensat fora quedar-se'n al marge. El que em passa és que això mateix m'ho he proposat manta vegades i després no en soc capaç :)

    ResponElimina
  11. Ondia, Brian avui parlen de tú a Can Criteri. I molt bè, precisament.

    ResponElimina
  12. ¡Ondià, si hem de jutjar pel silenci, sembla que tot havent-hi tocat de peus a terra, la terra sels hagi empassat i t'hagi engolit! Desitjo que es degui a les vacances, si encara en tens. Torno de Lisboa a on he hagut d'anar per caure en què Pessoa vol dir persona, la qual cosa explica dallò més bé el joc d'heterònims tan propi de l'autor lusità.

    ResponElimina
  13. A la tardor hi haurà eleccions, llavors veurem si la cosa és seriosa o no.

    LA COSA: societat, partits, líders, organitzacions diverses, institucions, etc...

    ResponElimina
  14. Juan,
    No és que m'hagi engolit la terra (he, he), és més aviat una barreja de mandra, apatia i contagi de l'ambient de vacances (els jubiletes ho estem sempre i no ho estem mai).

    ResponElimina
  15. Josep,
    Veurem. La cosa serà seriosa fins allà on pot ser-ho, que no és gaire.

    ResponElimina