No n'hi ha un pam de net?

Em passa sovint. En el curt espai de temps que va del quiosc a casa, mentre miro els titulars, em començo a posar melangiós. Després, mentre escombro (és una feina que m'agrada molt perquè em deixa la ment lliure) començo a donar voltes al que he sentit per la radio mentre esmorzava, o he llegit tot fullejant el diari. Si al demunt és un dia d'aquests en que s'han ajuntat dos o tres noticies malastres (o en que potser soc jo qui s'ha llevat malastruc), cagada pastoret.

Avui m'ha donat per pensar en la condició humana. Direu, ves quina bestiesa: el ximple aquest, en aquestes alçades de la peli-cula, ara que com qui diu està al cap d'avall del camí, ha descobert la naturalesa humana. Bé, no és exactament això. Ja fa molts anys que m'he format una idea bastant assentada del que és la naturalesa humana, que no és altre cosa que la naturalesa tout court. Al dir la "condició humana" em vull referir a l'acoblament de nature + nurture; és a dir, natura + formació; és a dir, la civilització, la cultura. La qüestió, per dir-ho d'una vegada, és: en el mon de la política hi ha, o no hi ha, ètica?; en el mon del treball hi ha, o no hi ha, ètica?; en el mon ciutadà hi ha, o no hi ha, ètica? En el mon a seques: hi ha, o no hi ha, ètica? Hi ha, o no hi ha un concepte del que està bé i del que està malament? O només es tracte de salvar les aparences i que no t'enxampin en un renuncio, que dirien en castellà? Us estalviaré els exemples, els podeu posar vosaltres mateixos; segur que per poc que rumieu us en venen un niu.

A algú li pot semblar que estic fent una pregunta retòrica. De cap manera. No tinc gens clar que les coses sempre hagin estat així; ni de que siguin així a tot arreu. O sí? Han estat sempre així? Quan els nostres pares i els nostres mestres ens inculcaven una moral basada en virtuts tals com la honestedat, la justícia o la germanor, o ens ensenyaven a rebutjar vicis com la mentida, l'egoisme o la traïció, s'estaven comportant com uns perfectes hipòcrites a consciència de que ens explicaven contes de a la vora del foc? Eren mentides piadoses? O realment es creient en el que ens deien? Hem passat de la hipocresia al cinisme o, per contra, sempre ha estat així i simplement em viscut enganyant-nos a nosaltres mateixos?

Més preguntes encara. És només un signe dels temps o també de la latitud? Tothom que hagi estat, ni que sigui de passada, en països germànics o anglosaxons, haurà copsat que tenen un altre manera de fer. Per expressar-ho d'una manera intuïtiva, diríem que son mes seriosos, més fiables. L'Enric Juliana segurament ho atribuiria a la seva formació calvinista: "ètica i abnegació professional orientada al servei de la col·lectivitat i l'èxit socioeconòmic". Els defensors del caràcter meridional potser respondran que els nòrdics pretenen salvar, per sobre de tot, les aparences: recordem els affaires de personatges públics com els Clinton o els prínceps de Gal·les: l'important és que la roba bruta es renti a casa.

Diríem, doncs, que la hipocresia (calvinista) és septentrional i el cinisme (catòlic) és meridional, sense que és pugui arribar a establir què és millor i què és pitjor? Admeto que durant molt de temps vaig tendir a pensar-ho en aquests termes, però ja no ho tinc tan clar. Penso que el cinisme que s'ha establert al nostre país (ja em sabreu perdonar que no faci distincions entre Catalunya i Espanya) és molt pitjor que la suposada hipocresia anglo-saxona. Si en una societat es prediquen les virtuts i certs membres d'aquesta societat -molts o pocs- es comporten de manera viciosa, sempre tindrem l'esperança, ni que sigui tènue, de que en un moment donat hi hagi un revulsiu i les virtuts predicades guanyin terreny sobre els comportaments viciosos. Per contra, en una societat on el cinisme s'ha fet llei no hi ha esperança. El cinisme no te contrapartida.