17 de novembre de 2010

Humans: ¿individu o espècie?

NASA: La Terra des del Apollo 17
Aquest matí, mentre m'afaitava, he sentit un tros de la tertúlia de Catalunya Radio que m'ha induït a rumiar una vegada més sobre un tema recurrent en mi: quina finalitat hem de perseguir com a especie humana (si és que n'hem de perseguir alguna). El que m'ha interessat ha estat un breu intercanvi (cap el minut 33) entre l'antropòleg Eduald Carbonell i l'historiador Joan B. Culla. Cito molt sintèticament:

Carbonell.— Estem en una crisi evolutiva. La Revolució Industrial va ocasionar una crisi que li va costar a l'especie una pèrdua de entre 200 i 250 milions de espècimens. [inclou les dues grans guerres]. I ara estem davant d'un altre crisi provocada per la Revolució Científico-tècnica que ens costarà d'un 15% a un 20% de espècimens.

B. Culla.— Podria estar d'acord amb el que diu, però és que sense Revolució industrial el creixement demogràfic s'hauria mantingut al ritme del segle XVII. No hi hauria hagut aquests milions de morts perquè hi hauria hagut centenars de milions menys de naixements. Entre d'altres moltes coses, la Revolució industrial va portar el progrés de la higiene i la sanitat, la caiguda de la mortalitat infantil, etc.   

(Després han continuat divagant i matisant però ja estava a la dutxa i no he seguit el fil).

El que m'interessa en aquest cas no és qui dels dos duia la raó (o si cap dels dos) sinó l'arrel de la qüestió. Acceptant la premissa de que estem aquí per atzar (tampoc m'interessen ara les qüestions transcendentals), ¿quin bé ens caldria perseguir: el de l'especie —per la via de progrés, com sembla defensar en Culla, o per la via de evitar les crisis, com demana en Carbonell— o el de l'individu? Dit d'un altre manera, sense perdre de vista que son conceptes interrelacionats i sense caure tampoc en el reduccionisme, ¿on hem de posar el focus principal: en l'individu, en la societat o en l'especie?

La temptació d'anar fent preguntes i deixar les respostes per el lector es gran, sobre tot quan es tracta de promoure la reflexió sense condicionar per endavant. Però no deixaré de mullar-me: per a mi el focus s'ha de posar en l'individu. Tal com jo ho veig, la societat, en abstracte, no és res si no és com a conjunt de individus. El mateix podríem dir de les nacions, els pobles, les races o qualsevol altre construcció social. I el que val per a la societat val per a l'especie com a entitat biològica.

Estarem d'acord, espero, (inclús si a la pregunta de més amunt heu respost que cal posar el focus en la societat o l'especie) en què el principal objectiu a perseguir és la felicitat i l'absència de patiment dels individus (per sí mateixos o com a membres de la societat o l'especie). Llavors, em pregunto: ¿podem sumar les felicitats? Es a dir, a igualtat de felicitat (o benestar) per individu, ¿un mon format per 7000 milions de persones seria més feliç (tindria més quantitat de felicitat) que un mon format per 9000 milions? (previsió per a l'any 2050). Sembla evident que no, que el que compte és la felicitat dels éssers realment existents, no dels hipotètics. Portem una mica més enllà el raonament: ¿què fora preferible, un mon de 2000 milions de individus raonablement benestants o un de 7000 (actual) amb un percentatge elevat de individus patint greus mancances? (I la resta contínuament estressats).

Sabem que el mon és finit i que els recursos de tota mena (aigua potable, terra cultivable, energia, pesca, aire, capacitat de reabsorció de deixalles, etc.) son limitats. Sabem que el patiment d'una bona part de la humanitat és degut a la impossibilitat de accedir a aquests recursos. Sabem que totes les guerres, des de l'inici de la humanitat, han esdevingut per competir per els recursos i la riquesa. Sabem que l'avanç de la civilització ha permès anar incrementant aquests recursos però que la demografia li ha anat inexorablement al darrera fent que sempre resultessis insuficients per satisfer els anhels dels individus (no entrem en com s'ha repartit la riquesa, que aquest apunt no dona per tant). Sabem, en definitiva, que, amb el nivell tecnològic assolit per la civilització, un mon habitat per, posem pel cas, 2000 milions de persones podria mantindre de manera còmoda i estable aquesta població.             

Finalment, i per acabar, recuperem un moment la tertúlia. L'antropòleg es lamenta pels individus perduts per l'especie; l'historiador es consola perquè el creixement demogràfic és molt superior al del segle XVII. Els estats tenen com a fita principal i prioritària el creixement econòmic—ergo demogràfic— per guanyar competitivitat entre ells i per pagar la despesa de les actuals i futures pensions.  És un monumental joc piramidal d'abast mundial: els últims que hi entrin quedaran atrapats. Tots sabem, i el que no ho sap és perquè és un beneit (i potser val més així) que la competició per uns recursos cada cop més escassos acabarà, com sempre ha acabat, en forma de guerres i revoltes. ¿Te tot plegat alguna lògica?

17 comentaris:

  1. individu o especie? o més aviat, revolució industrial o camperols?. Aquesta es la pregunta del milió.
    "per a mi el focus s'ha de posar en l'individu. Tal com jo ho veig, la societat, en abstracte, no és res si no és com a conjunt de individus."
    Ja, però l'individu queda ofegat pel conjunt d'individus. M'explicaré: una representació d'aquesta majoria decideix que es té que baixar els sous als funcionaris i les pensions. O reduir les pensions, o treure-les. L'individu pensionista es sacrificat per aquesta representació del conjunt.

    ResponElimina
  2. he escoltat aquest tros de la tertúlia (molt interessant per cert) tot i que hi ha coses que nio entenc o no hi estic d'axcord,. El problema no són els recursos, en sobre de tota menat i son il·limitats amb escreix, el problema es repartir-los, Joc puc recollir facilment una tona d'aliments però no els podré enviar a Àfrica(costa molts diners) Aqui a banda d'ensenyar a pescar als qui més fam passen, potser s'haurien de fer corredors aèris d'ajuda humanitaria gratuits. No sé! el tema dona per a molt però l'Eudald Carbonell em dona la sensaciño que es molt teòric, que no toca de peus al terra. Culla ha estat més pragmàtic i realista.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Opino que la Història ens demostra un procés gradual i constant cap a la individualització.
    De la mateixa manera que el món creix, els individus van emprant recursos nous. Si haguéssim fet cas dels catastrofistes del segle XIX, com en Malthus, el món ja s’hagués acabat. La humanitat se les empesca per donar de menjar, per treure recursos de coses inimaginables. Ha millorat les comunicacions i aviat s’abaratirà la despesa energètica; millora les collites; socialitza les proteïnes amb sistemes nous de ramaderia i creant granges i piscifactories. S’ha arribat a sintetitzar aliments de productes inimaginables
    Lamentablement, el sistema comporta els perills d’involucions, per causa de les crisis econòmiques i pels desequilibris entre blocs internacionals, les quals coses ens poden portar a conflictes i guerres.
    Si avancem en el procés d’humanització, superat el d’hominització, com diria l’Eudald Carbonell, potser millorem una mica, però això ja és somniar truites.
    (He fet una entrada falsa, doncs havia penjat una altra cosa que no tenia res a veure amb aquest tema)

    ResponElimina
  5. Benjamin deia que tot document de cultura ho era també de barbàrie, una manera fina de dir que a cada bugada hi perdem un llençol.
    Tant el punt de vista d'en Carbonell com el d'en Culla són conseqüència de les seves respectives ideologies polítiques (comunista en el primer cas -ell mateix ho ha admès en moltes ocasions- i liberal en el segon). A mi m'agradaria saber si es pot opinar sobre això més enllà del que un cregui o deixi de creure. Vull dir amb dades objectives. ¿És possible comptabilitzar els guanys que ha reportat l'avenç tecnològic i comparar-los amb les pèrdues que ha comportat des d'un punt de vista d'injustícia? No ho sé.

    ResponElimina
  6. Doncs jo trobo que és molt fort que rumiïs aquestes històries mentre t'afaites, Brian; vigila les orelles (si és que ho fas amb mètode unplugged, això d'afaitar-te).
    Si de mi depengués, l'espècie no dura ni mig telenotícies, que sóc una individualista sociòpata, jo.

    ResponElimina
  7. La qüestió individu vs societat te moltes lectures i ara, després de llegir alguns dels comentaris, m'adono que l'apunt ho deixa tot molt obert i susceptible de diverses interpretacions. Sense negar, ni de lluny, la dimensió social o política del tema, en aquest cas concret jo em volia referir a la vesant ecològica, per dir-ho d'alguna manera.

    El que em pregunto, i em temo que la resposta que em dono és molt pessimista, és si, en tant que animals racionals, som capaços de trobar una solució civilitzada al problema de la superpoblació de la Terra. La conclusió, com dic a l'apunt, és que no; que si bé som racionals individualment, no ho som col·lectivament.

    ResponElimina
  8. Aristófeles,
    No pot ser d'altre manera. Els funcionaris, els pensionistes, els treballadors o els del Audi, han de quedar supeditats al bé comú. El contrari és la llei de la selva, i en aquest cas els que som (o ens tenim per) menys salvatges tenim les de perdre.

    ResponElimina
  9. Puigcarbó,
    No estic d'acord en que els recursos siguin il·limitats; la Terra te unes determinades dimensions i no en te més. Altre cosa és quan lluny o aprop estem del límit. En qualsevol cas la qüestió que he deixat de banda, perquè si no m'hauria allargat massa, és com es reparteix la (molta o poca) riquesa que extraiem d'aquesta limitada terra.

    ResponElimina
  10. Malthus va errar en els càlculs, però no en la qüestió de fons. La teoria de que la tècnica ho solucionarà tot, perquè fins ara ha anat trobant solucions, és més voluntarista que científica. El rendiment que es pot treure a les terres cultivables és millorable, però no indefinidament millorable, i el mateix es pot dir de tots els altres recursos. Per dir-ho de forma sintètica: la corba de rendiments creixents és asimptòtica, no lineal, i tot sembla apuntar a que ens estem acostem a la asímptota.

    ResponElimina
  11. David,
    Benjamin tenia molta raó, els bàrbars, no per ser-ho son menys intel·ligents. Hi ha dades objectives, i tant que n'hi ha, però pensar fa mandra, i documentar-se encara en fa més. Deixem introduir una anècdota:

    L'altre dia vaig saber, i avui s'en fa ressò en Dan al seu bloc Centpeus, que la ministra de "Sanitat" Leire Pajín, porta (o portava) habitualment una polsera de suposades propietats terapèutiques per mitjà de ones magnètiques i de infraroig. La ministra de Sanitat!! En quines mans estem, per favor.

    Doncs sí, hi ha dades objectives per saber que aquestes polseres son una estafa i hi ha dades objectives per saber -amb una aproximació raonable- els límits dels recursos de la Terra. Però en qualsevol cas, i això és el que jo em preguntava: estiguem lluny o aprop d'aquest límit, ¿hi alguna raó per preferir una terra superpoblada a una on la gent pugui viure més esponjada?

    ResponElimina
  12. Matilde,
    Tu no és que siguis individualista, tu és que ets àcrata/anarquista sector escindit. :)

    ResponElimina
  13. A Borges que vas, mira que dir-me aquestes coses.
    :)

    ResponElimina
  14. L'individu, sempre l'individu. Si per mantindre aquest principi tenim que extingir-nos, més val això que actuar com les formigues ho fan en les seues migracions salvatges i desaparèixer sense dignitat, fagocitant tot el que trobem al nostre pas. L'aparició del teu apunt va coincidir amb el començament del que avui publique, que, veges per on, crec parla de coses si no semblants, sí properes. D'això, que no et comentés més prompte.

    ResponElimina
  15. Vicicle,
    Doncs de fet ja t'he contestat al teu bloc perquè, efectivament, el tema que toques és prou proper al que jo plantejo. I encara més (cosa curiosa això de la "xarxa", mai més ben dit), al bloc d'en Centpeus --absolutament recomanable per a tothom que tingui un mínim interès per la ciència-- m'he trobat avui amb un apunt que, si bé tangencialment, també te un punt de contacta amb el tema.

    Es fa ressò en Dan d'una noticia que especula sobre com serien els primers vols a Mart i diu, amb força lògica, que, si més no els primers, serien vols sense retorn. Vull copiar aquí el comentari que hi he penjat perquè em sembla que arrodoneix el que es diu en aquest apunt i també el que he dit a cal Vicicle:

    A mi també em sembla que si algun dia es fa aquest viatge -i crec que tard o d'hora es farà- tindrà unes característiques similars a les que descrius; és prou raonable.

    Ara bé, en el que discrepo (o potser és que n'he fet una lectura apressada) és la filosofia que implica la especulació de que pot ser un lloc on anar si un dia ens carreguem el planeta. Em recorda la especulació -aquesta sí del tot forassenyada- de que altres planetes podrien absorbir l'excés de població de la Terra.

    Si mai ens carreguem la Terra, la supervivència de la espècie com a tal, per mitjà d'uns quants espècimens enviats a Mart, és quelcom que m'importa un rave. El fet rellevant és que mils de milions de persones patiran en la extinció. A l'espècie... ¡que la donin pel sac!

    ResponElimina
  16. Vaja! sort de l'Evo que sinó em perdo aquest magnífic apunt :( L'etern dilema ara adaptat a la postmodernitat: individu i ens aboquem a l'extinció o espècie amb el que comporta de rebuig a antigues ideologies com la comunista? Mo ho tinc massa clar, serà que em sento massa individuA però que entenc que totes les lectures s'han fet en base a un esquema pràcticament idèntic: el patriarcat i la gestió d'excedents. Probablement caldria reformular moltes coses i, segurament, la pròpia inèrcia d'aquesta enorme mola que és la humanitat ens durà al punt i final. O sigui que em demanaria el comodí de la trucada, però el més probable és que no calgui. Serà, ens agradi o no. I, al final, tindran raó els apocal·líptics que van cridant amunt i avall penitenciagite!. I si ens en sortim prou bé (els meus i jo) procurarem trobar un cau on sobreviure fins al final o morir el més indignament possible. Ei, rotllo optimista eh! ^^

    ResponElimina
  17. Clidice,
    M'havia passat per alt quest comentari; és el problema dels blocs, que els apunts deixen de ser visibles quan en posem un altre al damunt.

    No sé si em vaig fer entendre; no pretenia fer un cant a l'individualisme, només posar de relleu que l'especie es converteix en una abstracció si no la referim als seus components. Dit d'un altre manera, la solidaritat és un valor essencial perquè ho és entre individus; no referit a un ens eteri i anònim.

    ResponElimina