22 de novembre de 2010

Déu & Co. Societat Limitada

Redéu, quin joc!
Hi ha dues classes de deus: els omnipotents i eterns, el paradigma dels quals seria el déu de Abraham que va donar lloc a les tres grans religions monoteistes, i els deus més modestos, com ara els de les mitologies grega o romana, que interaccionen, pacten i fan tripijocs amb als humans. El Déu de "El joc de Déu" ve a ser una mena d'híbrid entre aquestes dues categories: si bé se'ns presenta com el Déu judeo-cristià (no podria ser d'altre manera en el context del New York actual) els seus poders limitats, les seves peripècies i el seu tarannà el fan més proper als deus mitològics. Una mica, podríem dir, a mig camí entre Sísif, que per trampós i per haver esquivat Tànatos (la mort) es veu condemnat a espitjar la pedra muntanya amunt una i un altre vegada, i Prometeu, que per haver robat el foc als deus i afavorir els humans es encadenat a una roca (en aquest cas a un apartament de Manhattan). Sí, decididament el Déu que ens proposa en Salvador Macip: "baixet, grassonet, calb i amb accent estrany", és un déu molt més humà que el déu terrible del Gènesi.

És aquesta proximitat i aquest tarannà de Déu —en el fons bona persona— el que permet a Sherman, el nostre antiheroi, "entrar a l'habitació de Déu sense trucar a la porta" tot dient "Déu vos guard!". (Qui, si nó?). I és que aquest estudiant dropo (no el jutjo, ho diu la contracoberta del llibre) que poc a poc s'ha anat ficant en el seu paper: "...es mira al mirall. S'acaba d'adonar que dins d'una americana és molt més perillós que vestit amb un coll alt negre", no acaba de prendre consciència de la transcendència de la seva missió, per més que la Vivian, la dona que hi ha sempre darrera de tot gran home —la Lady Macbeth de la història, per entendre'ns— prou s'hi escarrassa: "Aquest projecte és més gran que tu i que jo i que Déu. No saps fins on podem arribar plegats". Si ho sabrà ella! Això sí, de vegades li ha de parar els peus: "Si ens posem a eliminar tots els qui ens fan nosa ens convertiríem en una amenaça pitjor que la que estem intentant eradicar".

No sé si heu sentit a parlar de la teoria del caos, i de Ilià Prigogin, un dels seus principals divulgadors. Parla dels sistemes dinàmics no lineals (la immensa majoria) i ens diu que son molt sensibles a les condicions inicials. (Ja sabeu, tot allò de l'efecte papallona, etc). Doncs bé, tot i ser "El Joc de Déu" una comèdia esbojarrada, un científic com el Salvador no podia deixar passar la ocasió de fer una referència dissimulada a un tema tant llaminer com el del determinisme i el lliure albir. Així, quan ens diu: "Déu té raó. Fins i tot per a ell és difícil anticipar una cosa que en un principi no havia de passar", ens està dient que ni tant sols Déu pot anar contra les seves pròpies lleis. "Quan una nova variable s'afegeix al present, una dada que abans no hi era, (...) l'atzar es reconfigura. El futur mateix es reconfigura". Finalment sembla que el talòs d'en Sherman ho entén: "fins i tot estant amb algú que pot veure el futur, la teva vida no deixa de ser una mica incerta".

Bé, ara no us pense-s'hi-ho, després del que he dit, que és un llibre rebuscat (en tot cas el rebuscat soc jo) ni que li calen all que se'n diu "diferents nivells de lectura": res de res, és una historieta lleugera i delirant per pasar-s'ho bé i, em consta, el primer a pasar-s'ho bé va ser el propi Salvador. Ara bé, com és sabut, cadascú fa dels llibres la seva particular lectura, i a mi, a més a més de divertir-m'hi, m'ha agradat buscar-hi suggeriments que, probablement, ni el propi autor els hi ha posat.

PS: Si sou capaços de fer dues coses a l'hora (jo, no) podeu rellegir el post tot sentint com la Vera Lynn canta "We'll meet again" a l'escena final de "Dr. Strangelove" (a dalt a la dreta).  

8 comentaris:

  1. Ostres, Brian, primer en Tibau i després tu, m'hauré de conformar amb ser el tercer. Deu-n'hi do el petroli que has extret de la novel·la!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per la crítica, Brian! És cert que és una historieta lleugera i delirant, com tu dius, però pel qui tingui ganes de trobar-les, hi ha referències a temes bastant profunds. Bàsicament, el concepte del lliure albir (a nivell personal i com a societat) és el centre de gravetat de la novel·la, no anaves desencaminat. Ningú ha dit que no es pugui fer una mica de filosofia disfressada de comèdia...

    Molt bona, la banda sonora, per cert! Va perfecte amb la destrucció del món.

    Allau, fas tard per ser el tercer, també (a can Descans i al Tumateix llibres ja t'han guanyat!). Però no passa res, no hi ha premi a la rapidesa...

    ResponElimina
  3. Allau,
    La veritat és que sí, que m'agrada furgar. Però, en fi, en això de treure petroli, què t'haig d'explicar...

    Salvador,
    Gràcies per apreciar les referències, diguem-ne, filosòfiques. Encara faria més comentaris (¿principi de incertesa de Heisenberg?) però no vull xafar la guitarra als que encara no l'han llegit :)

    ResponElimina
  4. l'he demanat a la llibreria pero encara no el tinc, dissabte hi aniré a veure si ja me'l tenen.

    ResponElimina
  5. Vinga Brian,com dic a l'espia, que ara toca política, a veure com ho veus!

    ResponElimina
  6. Home! aquest Déu, humà sí! de totes totes, et té totes les febleses...però tant com bona persona... ;-)

    ResponElimina
  7. Tot apunta a que Déu serà spinozista, o no serà...
    Gràcies per la recomanació, Brian.

    PS: He optat per escoltar i rellegir per separat, no fos cas... ;)

    ResponElimina
  8. Puigcarbó,
    Doncs no dic res més, que una de les gràcies del llibre és la descoberta que vas fent

    Criteri,
    Ja t'he deixat un comentari al bloc. Però no et pensis, que em costa de ficar-m'hi. I mira que no es pot dir que en sigui refractari, però entre els uns i els altres han aconseguit que me'n atipi.

    Rokins,
    Bona persona per els estandars d'un déu, s'enten :)

    Damien,
    Alerta, no et facis il·lusions, que tampoc és un conte filosòfic. ;-) Però sí, si saps trobar-la també hi ha matèria per a la reflexió.

    ResponElimina