Bellesa russa

Grúixinka (A. Perri) i Katerina (C. D'Antona)

M'he embrancat a llegir tres o quatre llibres d'un gruix considerable a l'hora, cosa que no acostumo a fer. Vull dir que no acostumo a llegir llibres d'un gruix considerable (lo meu son més aviat els llibre de butxaca), no que no en llegeixi diversos simultàniament. I menys encara que no els deixi i els reprengui un munt de vegades, o que no acabin dormint el somni dels justos amb un punt al mig que va engroguint al mateix temps que el llibre.

Un d'aquest llibrots —l'últim que va escriure Dostoievski— es diu "Els germans Karamàzov". El vaig agafar un dia d'aquests que un te una mica tontos, amb la indefinida intenció de fullejar-el i tornar-el a deixar (com faig tantes vegades), i vet-ho aquí que vaig anar a topar amb un paràgraf que em va enganxar. Però, és clar, una noveŀ la no es pot començar per la meitat, de manera que, no sé ben bé com, em vaig trobar començant pel principi, que és com se solen llegir les noveŀ les. He de dir d'antuvi que l'amic Fiòdor m'ha impactat. I també que més d'una i de dues vegades m'han vingut ganes d'estampar-el contra la paret. Però poc a poc hi he anat agafant una reŀació d'això que se'n diu amor-odi; a cada impuls d'estampar-el contra la paret ha seguit un impuls, no menys viu, de comprendre i entrar dins d'una mentalitat per a mi tant estranya.

Però no us volia parlar del, per mi encara massa desconegut, Dostoievski (potser més endavant, si arribo a copsar una mica millor el que m'amaga) sinó només deixar-vos-en una mostra. (El context no és rellevant):

Tenia vint-i-dos anys i la seva cara representava exactament aquesta edat. La seva pell era molt blanca, amb reflexos rosa pàŀlid; l'oval de la cara una mica ample, la mandíbula inferior una mica sortint. El llavi superior era prim, l'inferior —que avançava— dues vegades mes gruixut i com inflat. Una cabellera magnífica, molt abundosa, castanya, unes celles fosques, uns ulls admirables, gris-blau, amb llargues pestanyes: l'home mes indiferent i mes distret, esgarriat entre la multitud, al passeig, no hauria deixat d'aturar la mirada en aquella cara i recordar-la molt de temps.

 Segueixen unes línies que no fan al cas i reprèn la descripció de la Grúixinka:

El seu xal dibuixava unes espatlles fornides, un pit ferm de dona jove. Aquell cos prometia potser les formes de la Venus de Milo, però ja amb unes proporcions una mica exagerades, això s'endevinava. Els bons coneixedors de la bellesa russa, examinant-la, haurien predit amb tota certesa que prop de la trentena aquella bellesa, tan fresca encara, perdria la seva harmonia, s'alteraria, que la cara es faria pastosa; es formarien ràpidament arrugues sobre el front i al voltant dels ulls, la pell es marciria, potser es tornaria de color de porpra; en una paraula, era la "bellesa del diable", bellesa efímera, tant freqüent en la dona russa.

 Deia més amunt que l'hi he agafat una mena de amor-odi. Potser no son paraules apropiades cap a una persona que fa cent trenta anys que és morta. És més aviat com un repte. Repte a entendre una mentalitat que m'és estranya. Estranya en el temps, estranya en l'espai (no m'havia imaginat a mi mateix tant lluny de la mentalitat russa), estranya, fins el paroxisme, en el fet religiós, estranya, en fi, filosòficament i moralment. I diuen que, a més a més, escrivia bé; això, en tot cas, ho deixo per a els lletraferits.