17 de juliol de 2011

Brooklyn Heights

Lower Manhattan des del Brooklyn Heights Promenade

Era l'últim diumenge de juny i amb prou feines disposàvem d'un matí: cap a quarts de tres ens havien de vindre a buscar de l'agència per portar-nos a l'aeroport. D'una guia de butxaca vam treure un suggeriment per a un passeig de migdia: agafar el metro i anar als Brooklyn Heights; admirar la vista (i fer la foto, és clar) del Lower Manhattan des de la balconada sobre els molls de l'East River, passejar pels carrers del barri i tornat a peu pel pont de Brooklyn.

Baixar al metro en diumenge no feia gaire gràcia: fosc, solitari i una mica lúgubre, i, sobre tot, envoltat per la llegenda negre. El primer que em va vindre al magí va ser la famosa frase, no sé si apòcrifa, de Felipe Gonzàlez: «Prefiero morir apuñalado en el metro de Nueva York que de aburrimiento en Moscú». La veritat és que a mi no em venien de gust cap de les dues opcions. (Per cert, l'he buscat a la xarxa i n'he trobat un munt de versions diferents).

Brooklyn és un món dins d'un món. De fet és el primer borough de NYC en població (2,5 milions d'habitants) i el segon en extensió, darrera de Queens. (Manhattan té 1,6 milions d'habitants i només ocupa el 8% de la superfície de la ciutat). No cal dir que en un matí no varem veure pràcticament res, més enllà d'uns quants carrers de Brooklyn Heights. És un barri tranquil on hi predominen les cases arrenglerades anomenades brownstone, nom que deriva del material —un gres entre vermellós i atorronat— amb que foren construïdes.

Deia que va ser un apunt de la Matilde Urbach el que em va rescatar de la memòria aquesta visita a NYC. Aquell apunt estava il·lustrat amb una foto de la casa on Carson McCullers es va instal·lar el 1940, al número 7 de Middagh Street. Tot i que, segons ens explicava la Matilde, aquella casa ja no existeix perquè va ser enderrocada el 1945, sí se'n conserven moltes de coetànies del mateix estil. Més encara, a la dècada dels 50s és va crear un moviment anomenat Brownstone Revival de nous propietaris que van comprar i reformar les cases i posteriorment, el 1965, van aconseguir que es promulgués una llei de conservació i protecció del barri, gràcies a la qual van ser salvades de l'enderroc per construir-hi grans edificis moderns i centres comercials.

Malgrat aquest, podríem dir-ne, final feliç, el barri va viure a la corda fluixa des de principis del segle XX fins que, el 1965, va ser promulgada la llei de conservació. La gent benestant de principis de segle anaven deixant el barri per anar a viure a Long Island o als nous barris del mateix Brooklyn. La població s'anava envellint i empobrint, mentre que els que en mantenien la propietat llogaven les cases per habitacions als immigrants de l'interior del EE.UU. o de Puerto Rico. Es un fenomen conegut amb el mal nom de "White flight", és a dir, fugida dels blancs (que a Nord Amèrica és correlacionen bastant amb la classe mitja i alta).

El fenomen contrari del White flight és la "gentrificació", que és (copio de la wikipedia), "el procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un barri (o àrea/població més o menys extensa) antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta". Aquest seria el procés que es va iniciar als anys cinquanta i es va consolidar el 1965. Per descomptat no els va resultar fàcil als pioners del Brownstone Revival parar els peus als del sector de la construcció i al Consell Municipal de Brooklyn, que en compartia interessos, però no ens enganyem: si no haguessin sigut gent amb una certa influència i capacitat de lobby (en bona part el que llavors s'en deia yuppies), no és que els hagués estat difícil, és que els hauria estat del tot impossible.

Podríem dir que la Carson McCullers va ser la pionera dels pioners quan va anara a viure a uns Brooklyn Heights bastant degradats, tot i que no tant com ho estarien a la postguerra. (Ara em ve al cap una comparació una mica estrafolària: si la gentrificació dels Heights la comparem a la del litoral de Barcelona, quan va passar de les barraques del Bogatell a la Vila Olímpica, la McCullers la podríem comparar al Oriol Buhigas quan s'en va anar a viure a la Plaça Reial). Conyes apart, pot ser ilustratiu el que va escriure la McCullers a la revista Vogue el 1941: "És un lloc fantàstic, en el sentit digne. El meu carrer té una tranquil·litat i un sentit de permanència que semblen pertànyer al segle XIX. És estrany a NY trobar-se vivint en un barri com aquest".   

La història del "Primer districte històric de Nova York" es pot veure en el vídeo que he posat a dalt, a la dreta. No us amoïneu si no enteneu tot el relat (jo tampoc), les imatges valen per sí mateixes.

19 comentaris:

  1. Un apunt molt interessant. Desconeixia qui era Carson McCullers, més ja m'he n'he assabentat.
    El video per tornar a mirar-lo amb calma.

    salut

    ResponElimina
  2. Ai, Brian, la comparació McCullers/Bohigas m'ha arribat a l'ànima. Encara ric.
    Al final m'hauré de dopar fort i agafar un avió cap a NY, perquè curiosament, ara preparava l'apunt de demà, que va d'una llibreria situada molt a la vora de Times Square...NY, of course!

    ResponElimina
  3. Bé, de fet, la llibreria -com el 7 de Middagh Street- ja no existeix, que la van tancar fa uns quatre anys. M'estic especialitzant en turisme d'establiments esborrats del mapa!!

    ResponElimina
  4. Brooklyn té una quantitat de referències literàries que potser després de Dublin (?) és la capital de la literatura contemporània. Segurament jo hi he arribat a través del Paul Auster, que hi va sempre a raure. I recordo aquella cantonada de "Smoke", filmada de manera que un temps després creus que hi ha estat. Si pots, no et perdis el fragment on en Lou Reed entra a comprar tabac:
    http://youtu.be/FANQBrCg8vw

    ResponElimina
  5. M´hi he passat uns quants diumenges, a Brooklyn Heights. Turístic però encantador.

    ResponElimina
  6. M’has fet venir ganes d’anar a passejar pel Brooklyn Heigths i retrobar els paisatges que de ben segur el cinema ens ha prodigat. No he estat mai als USA i sempre hi ha quelcom de màgic quan trobes aquesta mena d’escenaris imaginats. M’ha passat a d’altres llocs.
    Salut.

    ResponElimina
  7. Una cosa interessant de NYC (en català diríem l'AMNY) és que promocionen turísticament la part xunga de la ciutat.
    O, més ben dit, la part que el cinema i la televisió ens ha mostrat com a xunga.

    I nosaltres obsessionats per un carrer brut o un carterista romanès!

    ResponElimina
  8. Puigcarbó,
    Tenint en compte que quan fem la ronda pels blocs sempre anem una mica amb presses, el vídeo és una mica llarg, sí.

    ResponElimina
  9. Matilde,
    Si ens hi aturéssim una mica, descobriríem que el turisme de les coses que ja no hi son és tant o més interessant, i molt més extens, que el de les coses que encara hi son. I molt més barat! De fet, la majoria de coses que he escrit en aquest apunt, no les vaig descobrir llavors, sinó ara, a l'hora de documentar-me per escriure'l.

    ResponElimina
  10. Lluís,
    No coneixia la pel·lícula "Blue in the face", m'has fet vindre ganes de veure-la. Veig que Paul Auster la va codirigir. A mi hi ha dos personatges que em venen a la memòria quan em diuen Brooklyn: Paul Auster i Woody Allen. També eren de Brooklyn Michael Jordan, Carl Sagan i Al Capone.

    ResponElimina
  11. SM,
    Era l'últim diumenge d'un més de juny, més aviat d'hora, i, com es veu a les fotos, estava absolutament tranquil. Cap turista, tret de nosaltres.

    ResponElimina
  12. Alberich,
    Ja veig que he fet vindre salivera a més d'un :) Es gaire bé impossible desprendre's dels tòpics que hem anat acumulant tota la vida sobre Amèrica en general i New York en particular, però, com d'altre banda és de sentit comú, les nacions i les ciutats son molt més que tòpics. Després, quan has tornat (no només de NY, de tot arreu), te'n adones que només has fet una llambregada i quantes coses t'han quedat per conèixer i assimilar.

    ResponElimina
  13. Josep,
    Per bé o per mal, els de NY no els cal molestar-se en promocionar-se en cap sentit; estan allà: si t'agrada ho prens i si no ho deixes. En canvi, Barcelona no estic tant segur que, avui en dia, se'n sortís sense el turisme. De manera que sí, pel turisme i per nosaltres mateixos, jo crec que ens cal preocupar-nos per la nostra imatge.

    ResponElimina
  14. Un altre lloc que tinc que veure...molt interesant...aquest es l'escenari de Brooklin Follies del Paul Auster, no?

    ResponElimina
  15. Gaire bé, Aris: entre el barri on Auster situa l'acció i els Brooklyn Heights hi deu haver uns 3km. Com del Mercat de Sant Antoni a Gràcia.

    ResponElimina
  16. Que ben explicat. Jo vaig agafar un guia un dissabte per Harlem que ens va explicar les etapes de Brooklyn, però com que ho va fer en anglès la teua explicació m'ha anat com anell a dit, perquè tenia idees inconnexes que no sabia com fer quadrar. Per Brooklyn no hi vaig passejar, no m'hi vaig atrevir, totsola.

    ResponElimina
  17. A mi, com dic a l'apunt, em va semblar molt tranquil, però de ben segur que també deu tindre barris per on deu fer una mica de por aventurar-s'hi; el handicap amb que et trobes és no conèixer bé el terreny que trepitges.

    ResponElimina
  18. Des que hi vam ser fa una pila d'anys (potser set), en Josep insisteix en llogar un apartament a Brooklyn i dedicar-nos a criar vaques, fer formatges i escriure "la gran novel·la catalana". New York ja té aquestes coses.

    ResponElimina
  19. Amb vaques i formatges, més que "la gran novel·la catalana", es pot muntar una franquícia de "Granjas La Catalana" :) Sí, Nova York és moltes coses, moltes més del que es veu al cinema.

    ResponElimina