7 de juliol de 2011

Una vegada a Amèrica


No fa gaire, un apunt de la Matilde Urbach em va rescatar de la memòria que havia estat una vegada a Amèrica. Poc m'imaginava jo que un dia creuaria l'Atlàntic, quan els meus horitzons estiuencs solien limitar-se als càmpings de la Cerdanya i el Pirineu, amb alguna incursió als de la Bretanya o la Normandia. Però vet-ho aquí que es va presentar la ocasió quan el nostre fill gran va estar treballant una temporada a Chicago. Com a bons pares l'havíem d'anar a veure, és clar, i com que Nova York hi queda de camí... quin millor pretext, per aturar-si tres dies.

Des de l'hotel
Vam anar a espetegar a un hotel una mica atrotinat i decadent però ben situat, al carrer 32 tocant la 5ª Avinguda. El primer que et demana el cos al arribar a la habitació, després de 9 hores de viatge, i amb el rellotge biològic que et diu que son quarts d'onze de la nit (i el de polsera també, si no l'has posat en hora), es estirar-te al llit. Però com que havíem anat empaitant el Sol, de fet només eren quarts de cinc de la tarda.

Des de la terrassa del "Empire"
 Així les coses el millor és dutxar-se i aguantar fins a la nit per mirar de sincronitzar el rellotge biològic i el oficial. I si al entrar al quarto de bany (en direm "quarto de bany" per dir-ne d'alguna manera) el primer que veus pel finestró és el mític Empire State Building com qui diu a tocar, cansat i tot, t'animes, penses que cal aprofitar el temps, i surts a fer el turista. Per mi, si més no, ho era de mític. Curiosament, en canvi, les torres bessones, que encara estaven dempeus, no em deien res (de fet ni les vam visitar).

El Flatiron
Pujar a l'Empire State era com entrar en el que durant cinquanta anys havia estat una realitat virtual. Com quan la Mia Farrow entra a la pantalla a "La rosa porpra del Caire", per dir-ho d'alguna manera: Frank Sinatra, Betty Garrret, Gene Kelly, King Kong... i ara també jo! Qui sap quantes pel·lícules i quants imatges de magazín m'evocava "el gratacels" per antonomàsia. Per contra, les torres bessones només m'evocaven un episodi dels Simpsons. Què voleu, som més tributaris dels nostre imaginari que no ens sembla. 

Pont de Manhattan des de la barca
En un parell de dies, no recordo en quin ordre, un ferry ens va portar a saludar a Miss Liberty, una mena de bateau mouche a fer una volta pel Hudson i l'East River, un bus turístic (el recurs més trillat quan hi ha poc temps) ens va dur amunt i avall de Manhattan un parell de vegades...
Miss Liberty
Visitar Nova York la primera vegada (i de moment no hi ha hagut una segona) es com una mena de ritual de confirmació. Vas a veure i ratificar que tot el que has vist i sentit dotzenes de vegades existeix físicament; que no és només iconografia o aquella realitat virtual que deia abans. És com la primera vegada que veus Les Meninas o La Gioconda —OK, existeix realment i jo ho he vist en directe— et dius a tu mateix, tot i que no has vist res que no sabessis de memòria. I naturalment en fas fotos, moltes fotos.
No és un ufo, és una pilota
Perquè cal aixecar-ne acte. No hi fa res que tot estigui fotografiat i filmat milions de vegades (i molt millor que no ho faràs tu). Si tu no fas les teves pròpies fotos es com si no hi haguessis estat. (Per cert, devien ser els últims carrets de fotografies que vaig fer abans d'entrar a l'era digital i, per a més inri, no sé que n'he fet dels clixés; aquestes fotos estan escanejades del paper).

Alícia també viu a Central Park
Fer tot això en dos dies és com viure una mena de tràiler; és comprimir en unes hores el que has estat assimilant subliminalment durant dècades: la 5ª Avinguda amb les banderes de barres i estrelles penjant de les façanes, l'edifici Flatiron, l'avinguda Broadway, els gratacels Crysler, Empire State o les torres del World Trade Center; la borsa de Wall Street, el impressionant Plaza Hotel; el Central Park (on, tal com mana el tòpic un pare i un fill s'estan passant una pilota de rugbi) amb l'escultura de l'Alícia and friends; el Metropolitan Museum, el barri de Harlem (vist des de la trinxera elevada d'un bus turístic, no fos cas que prenguéssim mal), Times Square amb centenars de persones caminant molt despresa com formiguetes, mentre creua una descomunal limusina blanca... 

Times Square
Tot plegat sembla un món de boixos. Però, ¿no és això el que hom va a comprovar a Nova York: que és realment el món de boixos que ens han explicat mil vegades al cine, als llibres o a la televisió? I, efectivament —això és de agrair, i aquí rau la gràcia— els tòpics es confirmen: la gent menja un piscolabis per dinar a les escales dels edificis o als parcs; van pel carrer amb uns gots descomunals de cafè (aigua xirri, més aviat); no s'aturen a veure que t'ha passat si et fots de cap (la meva dona es va entestar a comprovar-ho personalment, quan passàvem pel peu de les torres bessones); uns sots al paviment que a Europa farien demanar la dimissió de l'alcalde o, en fi, un McDonalds, prop de Wall Street, on (sense increment de preu, ojo al parche) pots gaudir de música de piano en directe com ja no es permeten ni a Can Soteras. El sorneguer d'en Josep Pla es va preguntar quan ho va veure: "¿i tot això qui ho paga?". Em sembla que ara ja ho comencem a entendre, qui ho paga...
A touch of class
(To be continued)

27 comentaris:

  1. Suposo que els inaquis tenen una mena de voluntat de construir l'aparador més bèstia del capitalisme consumista sense vergonya. Tot i això, té un aspecte finalment de decorat i de ficció. No he estat allà, però recordo un McDonalds a Milano, dins les galeries Vittorio Emmanuele. Justa davant d'una joiera exclusiva, i al costat de la botiga de Prada (un mocador de coll, 800 euros, un bolso 2.000, etc). Però la botiga de Prada estava buida i el McDonalds tenia cua per menjar aquella merda que hi donen.

    ResponElimina
  2. Jo no hi estat però m'agradaria, perquè es el que tu dius,em vist tant cinema, que es com està dins del decorat. Això d'estar tancat més de vuit hores en un avió potser es el que m'ha fet pensar-m'ho dos cops, però no se sap mai.

    ResponElimina
  3. Sí, me'n recordo! Parlàvem de la casa aquella del 7 de Middagh Street. Em temo que no aniré mai a Amèrica, tret que aconsegueixi acumular molts calés (i un parell de mesos de temps, com a poc) i em pugui permetre una travessia transatlàntica en plan Titànic, perquè no m'imagino dins d'un avió més de dues hores. Fòbies personals a banda, suposo que em faria molta gràcia resseguir el meu imaginari novaiorquès, que el tinc molt farcidet. A rebentar, talment hi hagués estat.
    Aniria a Brooklyn, per exemple, avera si trobo l'estanc aquell de la peli Smoke> i li faria una foto. Pots comptar.

    ResponElimina
  4. Quina crónica més frapant del teu periple pels USA, on no he estat mai...
    A mi em passa que sovint, quan visito una ciutat, un monument o una obra d'art molt coneguda, tinc una lleugera decepció. Potser és per ser massa imaginatiu i sublimar massa les coses!.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Ja veig, posant les dents llargues al personal que no ha ha anat a Amèrica

    ResponElimina
  6. En Nueva york sí que tienes la sensación de estar en un sitio distinto. Ahora todos los centros de todas las ciudades son clónicos, pero Nueva York sigue manteniendo una personalidad que no se la roban los millones de turistas que la visitan cada año. La última vez que estuve reseguí el itinerario de Brooklyn Follies (una novela muy floja de Auster)y me apenó que no hubiera tomado como ejemplo de librería de viejo alguna que hubiera estado donde en el libro se dice que estuvo. Los lectores-Tomases nos desengañamos mucho en esos casos en que la imaginación se cree con derecho a inventar lo que le dé la gana, suplantando el espacio real por el que uno, cuando puede hacerlo, tiene el placer de pasear. No ocurre lo mismo con los itinerarios galdosianos, por cierto.
    Nueva York no es una visita más, es una experiencia. Incluido un casi intento de asalto sufrido en la frontera de Central Park con Harlem (porque los cuatro de familia ofrecíamos una estampa "guiri" total, todo sea dicho...) mientras íbamos en busca de la esfera armilar junto a la que se retrató Lorca en la Columbia, y que tampoco existía... Sin embargo,es una ciudad a la que "hay que ir". La primera vez que estuve, en el año 80, mi primer contacto con la ciudad fue la visión de "Gloria", de Cassavettes, en un cine sólo de negros que bebían, fumaban y dialogaban con la pantalla... Insisto, hay que ir...

    ResponElimina
  7. Lluís,
    NY és moltes coses. Entre elles, diuen, la ciutat més europea de Estats Units, per referència a la Amèrica profunda, conservadora i religiosa. Però al mateix temps és una selva urbana en el sentit més darwinià: és la lluita per la supervivència. Aquest és potser l'aspecte que més salta a la vista en una visita superficial com va ser la meva. Però com deia, és moltes més coses i seria injust quedar-se amb aquest aspecte més aparent.

    ResponElimina
  8. Aris,
    Sí, no puc deixar de admetre que en el meu cas hi havia molt de materialització del vell mite. Als anys 50s Amèrica era per nosaltres quelcom de semblant al que Europa deu ser ara pels africans que ens veuen a través de les parabòliques.

    ResponElimina
  9. Matilde,
    A Brooklyn ens hi acostarem en el proper apunt. Ho acabo de mirar per curiositat: per la mòdica quantitat de 7.585$, més impostos, taxes, suplement de fuel i no sé quantes coses més, la Cunard et bressola durant 24 dies en el Queen Mary 2, sortint de Southampton fins a Nova York, Boston i Quebec, i tornada a Southampton.

    Sobre retrobar llocs literaris o fílmics, millor no fer-se il·lusions, no sigui que et passi com al Juan Poz.

    ResponElimina
  10. Alberich,
    Sí aquest que dius és un perill contra el que cal estar preparat; convé no fer-se grans expectatives. El cas és, però, que la imatge que vaig rebre de NY va coincidir perfectament amb el clixé que en tenia. Segurament perquè no vaig tindre més temps que el just per veure un NY de postal. A més, era just a principis de juliol, gaire bé al solstici d'estiu, amb un sol espaterrant. Per contrastar val la pena veure el vídeo de l'inici de "Manhattan", de Woody Allen, que he posat a dalt a la dreta.

    ResponElimina
  11. Evo,
    Hi vaig anar perquè, com he dit, la ocasió es va presentar propicia, però, si t'he de dir la veritat, em sembla una frivolitat la manera com avui en dia la gent s'en va a l'altre punta de món sense més ni més simplement per exotisme. De tota manera tinc el convenciment que aquest estil de vida de nous rics està tocant a la seva fi.

    ResponElimina
  12. Juan,
    Hombre, hay que dejar un margen para las licencias literarias. Pero, en fin, ni Auster es Joyce (aunque su protagonista se lie con una "Joyce"), ni el tío Nathan es Leopold Bloom. Si te sirve de consuelo, el Prospect Park sí está en su sitio y el Methodist Hospital también ;-)

    ResponElimina
  13. Una pregunta, potser ho dius però no ho he sapigut trobar, vas anar abans o despres del 11-S?

    ResponElimina
  14. En el Prospect Park hay un Jardín Botánico que es una delicia, y, dentro de él, un Jardín japonés que roza la maravilla. También de "obligada visita". Pues bien, desde allí, y lo digo en plan heroicidad, volvimos caminando hasta la calle 35, junto al Madison Square Garden, un edificio horroroso que ocupa el lugar de una antigua estación de ferrocarril aún más hermosa que la Estación Central. Ignoro por qué esa sustitución no ha dado lugar a una película: tiene todos los ingredientes para una excelente, porque reúne todos los alicientes propios de las tensiones del siglo XX. Quien quiera informarse sólo tiene que buscar en la Red y con esa información no tardará en ver desplegarse ante sus ojos, con un mínimo de imaginación, poderosas imágnes de la película...

    ResponElimina
  15. Aris,
    No ho dic explícitament, però sí dic en algun lloc que ls torres besones encara estaven dempeus :) Concretament va ser l'estiu de 1999

    ResponElimina
  16. Juan,
    Iba a mencionarlo en el próximo apunte, pero ya que lo mencionas, hay que decir que la atravesía a pié por el punte de Brooklyn es un paseo que recomiendo a cualquiera que me pregunta sobre los alicientes de Nueva York.

    ResponElimina
  17. Em fas molta enveja, Nova York és un dels llocs del món on tinc ganes de perdre'm-hi a poc que pugui, ni que sigui en un viatge comprimit com aquest teu. De moment en vaig gaudint amb els que hi heu anat, merci per compartir-ho, sobretot les impressions.

    ResponElimina
  18. Exacte, Clídice, el que interessa és que la GENT OPINI SOBRE EL viatGE. M'agrada sentir el que sent la gent.

    ResponElimina
  19. La sensació de plato de cine de la primera vegada crec que la compartim tots.. jo he tingut la sort d'estar-hi 3 vegades i si se'm plantejés la possibilitat me n'hi aniria a viure amb els ulls tancats, jo, tan barceloní, però NY és NY i si t'atrapa, t'atrapa com cap alra cosa al món. Si tens l'oportunitat de tornar-hi, vés-hi 10 o 15 dies i dorm a Brooklyn, la erspectiva no té res a veure, ja no estàs oligat a vistar l'estàtua, ni W.Street, ni l'Empire, passeges, descobreixes museus, galeries, petits restaurants, racons que semblen trets d'un altre univers.. en fi, that's New York.

    P.S. per cert, vaig ser també a Chicago, un estiu, i em va agradar molt!

    ResponElimina
  20. He trobat l'script de "Manhattan". Copio el monòleg que correspon al vídeo de d'alt:

    "Chapter one. "
    "He adored New York City.
    He idolised it all out of proportion."

    Uh, no. Make that "He romanticised it
    all out of proportion."
    "To him, no matter what the season was,
    this was still a town
    that existed in black and white
    and pulsated to the great tunes
    of George Gershwin."

    Uh... no. Let me start this over.

    "Chapter one. "
    "He was too romantic about Manhattan,
    as he was about everything else. "
    "He thrived on the hustle, bustle
    of the crowds and the traffic. "
    "To him, New York
    meant beautiful women
    and street-smart guys
    who seemed to know all the angles. "

    Ah, corny. Too corny
    for a man of my taste.
    Let me... try and make it more profound.

    "Chapter one. He adored New York City. "
    "To him, it was a metaphor
    for the decay of contemporary culture. "
    "The same lack of integrity to cause so
    many people to take the easy way out...
    ... was rapidly turning the town
    of his dreams..."

    No, it's gonna be too preachy. I mean,
    face it, I wanna sell some books here.

    "Chapter one. He adored New York City,
    although to him it was a metaphor
    for the decay of contemporary culture. "
    "How hard it was to exist in a society
    desensitised by drugs, loud music,
    television, crime, garbage..."

    Too angry. I don't wanna be angry.

    "Chapter one. "
    "He was as tough and romantic
    as the city he loved. "
    "Behind his black-rimmed glasses was
    the coiled sexual power of a jungle cat. "
    I love this.
    "New York was his town
    and it always would be. "

    ResponElimina
  21. Clidice,
    La veritat és que, posats a fer, val la pena passar-si uns quants dies més, tot i que per conèixer un lloc cal viure-hi. Afortunadament també es pot fer a través dels llibres i altres medis. En aquest cas, haver-hi estat prèviament, ni que sigui breument, t'ajuda a situar les impressions que en reps.

    ResponElimina
  22. Jordi,
    Efectivament, com deia a la Clidice, un cop t'has fet un esquema mental (que en el meu cas, potser perquè la imaginació no és el meu fort, necessita recolzar-se en imatges viscudes), un estança més reposada o altres inputs (lectures, etc.) et permet anar omplint els espais de l'esquema.

    ResponElimina
  23. He entrat al blog, que desconeixia, atreta per la fotografia i el títol al lateral d'un altre blog. Aquest hivern hi vaig estar i vaig veure la ciutat amb una mica més de temps del que expliques (també vaig aprofitar per aixecar-ne l'acta diàriament al meu blog, amb fotografies i crònica del dia, de passada tenia la família tranquil·la), però hi ha una cosa que no diuen les pel·lícules i que no t'imagines quan veus aquelles imatges romàntiques de la neu i la gent patinant al Rockefeller Center: que a NY al gener hi fa un fred escandalós!!!!!!! Mai no n'havia passat tant. Mai. Mai no m'havien destrossat tant els peus, congelats, humits, avesats al final a caminar per damunt del gel de les voreres.

    El cert és que sóc poc observadora i quan miro pel·lis l'escenari per a mi és un decorat en el qual no em fixo gaire, per això jo vaig descobrir el NY fímic més gràcies a la meua guia que a res més, era una ignorant completa de nord-Amèrica abans del 2011.

    I les hamburgueses dels MacDonalds dels EUA són delicioses, no s'assemblen gens a les dels d'aquí, jo era antimacdonals abans d'allò!

    ResponElimina
  24. Eutrapèlia,
    Gràcies per visitar el bloc. He fet una fullejada molt ràpida pel teu i m'ha impressionat la quantitat i qualitat de les fotos. Efectivament, a NYC, tot i estar a la mateixa altitud que Barcelona, a l'hivern hi fa un fred que pela. També estic d'acord que el fast food no té res a veure amb el d'aquí; allà la carn se la prenen seriosament. Cal veure-ho i comprovar-ho per entendre que el President i la seva família surtin de quan en quan a sopar a un McDonals.

    ResponElimina
  25. Gràcies, Brian. Vaig utilitzar el blog com a diari de viatge per mantenir informats els familiars i amics de la ruta que feia, així que si algun dia no actualitzava ja patien i això no m'ho podia permetre!! Ara m'agradaria veure-la un estiu, quan diuen que la xafogor t'ofega. Però m'hauré d'esperar i potser, quan hi torni, haurà passat prou temps perquè em pugui tornar a sorprendre.

    ResponElimina
  26. No es pot tindre la família tant mal acostumada :) (Jo també soc patidor, però els meus fills quan marxen son molt escadussers a l'hora de donar noticies, de manera que m'he de aguantar). No recordo que fes gaire xafogor però, és clar, això és una mica aleatori. Per passar calor a l'estiu i fred a l'hivern -garantit- no hi ha com Chicago.

    ResponElimina