 |
| Stanley Tucci a "Margin Call" |
No en faré la ressenya; només diré que em va semblar fluixeta i que la història que explica en 109 minuts podria explicar-se folgadament en mitja hora. Però, com deia, em va retornar a les cabòries sobre si els americans son realment així. Quan al personatge que interpreta l'Stanley Tucci li donen un parell de caixes de cartró per recollir les seves coses i l'envien directament al carrer, sense ni tant sols acomiadar-se dels companys de oficina (excepte dos que es troba de camí a l'ascensor per necessitats del guió), estaria temptat de dir que estan fent una caricatura... si no fos que fa tres anys tots varem veure gent que sortia de Lehman Brothers exactament així: amb una caixa de cartró a les mans. Més tòpics hi son presents: banderes clavades a les parets de la oficina, triomfadors i fracassats (no sembla haver-hi punt mig), individualisme, fidelitat a la l'empresa fins l'ultim moment, com si fossin una mena de kamikazes...
Però rebobinem un moment. Quan he fet el repàs als tòpics he dit, entre d'altres, individualistes i patriòtics. ¿Son realment compatibles aquests dos trets? A mi no m'ho sembla, i a l'autora d'aquest article tampoc. "En essència, individualisme patriòtic és un oxímoron", ens diu. De fet l'article és una crítica als candidats presidencials, inclòs el propi president actual, que fan enceses proclames de patriotisme, reclamen i esperen la benedicció de Déu per els americans i, pòstumament, homenatgen els joves enviats a morir per la pàtria. Però va més enllà d'aquesta crítica —i aquest és l'aspecte que m'interessa— quan posa de manifest la tensió dialèctica entre l'esperit de patriotisme col·lectiu que els americans esperen uns dels altres i l'individualisme del qual també se senten orgullosos.
¿Com cal interpretar aquesta tensió? Analitzant-ho una mica sembla bastant evident: el patriotisme s'espera de les classes més baixes, que a fi de comptes son els que donen la vida per la pàtria, mentre que la autonomia individual, és exercida per les classes mitges i altes. Aquesta és la faŀlacia: el patriotisme funciona de forma unidireccional a l'hora de demanar sacrificis, però l'Estat, en mans de les classes ben situades, és gasiu quan es tracta assistir els més febles, que en això consisteix el veritable patriotisme. Curiosament aquest "patriotisme asimètric" sembla comptar amb la aquiescència de la majoria de la població. O, potser més ben dit, de la majoria satisfeta que vota.
Així ho reflecteixen de manera rotunda les enquestes de opinió que cita l'articulista. Segons aquesta, el 59% dels americans exhibeixen la bandera a casa, a la oficina o al cotxe, i el 83% es consideren molt orgullosos o extremadament orgullosos de ser americans. Segons aquest altre, el 90% estan d'acord amb la afirmació "Admiro a la gent que es fa rica treballant dur", el 88% amb la de "Jo soc molt patriota" i un 83% amb la de "Jo mai ha dubtat de la existència de Déu". El mateix comentari a l'enquesta, no obstant, ens adverteix que alguns d'aquests sentiments poden ser considerats "wishful thinking", com per exemple el expressat pel 90% que considera un deure anar a votar, quan a l'hora de la veritat només hi va el 40% ;-|
+18.20.50.png)
Fa anys vaig fer amistat amb una noia americana d'Ohio. Jo, aleshores era molt antiamericà, eren temps d'Otan No. La noia em va desarma quan em va dir que els catalans ens asemblavem molt a ells: possavem la bandera catalana a tot arreu i la patria catalana davant de polítiques i molts sacrificarien la vida per Catalunya. Voliem que la gent només parlés amb català i si algú ho feia en castellà era un traidor.
ResponEliminaPenso que aquest patriotisme dels americans és necessari atès que es tracta d'una societat formada per individus d'orígens molt diversos. Necessiten un element de cohesió social.
ResponEliminaPer Catalunya m'agradaria un model semblant (corregint el que no és bo): societat amb individus d'orígens diversos que aporti riquesa i ambició al país però amb un punt de cohesió, que podria ser, per exemple, l'ús del català com a llengua pública i de prestigi en el país (i a casa, que cadascú parli el que li sembli).
Aris,
ResponEliminaLa noia tenia bona part de raó, aquestes mirades externes son les que ens ajuden a situar-nos davant de la nostra pròpia realitat. Més enllà d'això hi ha poques coincidències: les dimensions, els orígens, la història, la situació al món, etc de Catalunya no tenen res a veure amb les dels EUA. Potser hi un fet, però, que poc a poc ens hi acosta: Estats Units va començar essent una nació homogènia (un cop escombrats els nadius i vençuts els confederals) per esdevenir després una terra d'al·luvió on les minories culturals i ètniques son creixents i cada vegada més difícils de integrar. A Catalunya, salvant totes les distàncies i totes les diferències històriques, ens trobem, en aquest sentit, en una situació semblant.
Tirant,
Com li deia a l'Aris, no sé si seran capaços de assolir aquesta cohesió. A les diferències d'origen si superposen les diferències socials, i això fa que s'enquistin.
Mai he tingut del tot clar que el català arribi a ser un element de cohesió, tot i que he d'admetre que en aquesta qüestió no tinc les idees gaire clares.
Tinc un parent proper que va viure un any a Tucson, i explica que cada matí els veïns es llevaven ben d'hora per hissar la bandera del pati de davant de la caseta. No fallaven mai. Em pregunto si ens podem comparar gaire als ianquis: imagina què pensaríem aquí si el veí hissés una bandera (la que sigui) a les set del matí.
ResponEliminaNo, no crec que aquí arribem a aquest nivell de... ¿com en diríem?, fanatisme? En tot cas el que és impressionant en el cas dels EUA és l'alt nivell de coincidència: 59% de gent amb la bandera permanentment desplegada a casa, al cotxe o a la oficina és moltíssim.
ResponEliminaMás alla del patriotismmo de los americanos, a prueba de bombas -las que ellos lanzan tan generosamente en sus guerras sin fin-, de mi estancia en aquel país durante un año me llamó la atención, porque chocaba contra el cliché de su famoso individualismo -un viejo tópico europeo sobre los españoles, seguramente más sensato que el otro del siglo XVI según el cual los castellanos eran el colmo de la facundia y el buen humor...-, la participación ciudadana que muchos de ellos practicaban, sobre todo en el control de las autoridades locales, asistiendo a lo que aquí pasa casi completamente desapercibido para el ciudadano medio: las sesiones dedicadas a la discusión presupuestaria. Los grupos organizados en defensa de esta o aquella causa me parecieron tan dinámicos como las antiguas asociaciones de vecinos en las postrimerías del franquismo, nada que ver con la situación actual, desde luego. Ese espíritu asociacionista y solidario se refleja perfectamente en el trabajo colectivo en favor de un vecino en la película "Último testigo", aunque en la medida en que se trata de una secta protestante, ello bien podría rebajar su extensión a la ciudadanía normal y corriente, pero no es así.
ResponEliminaJuan,
ResponEliminaTe agradezco la aportación porque, efectivamente, si muchas veces me he preguntado por la verdadera esencia de ese estilo de vida y por lo que hay de realidad y de cliché, es por qué me faltan elementos para sacar conclusiones definitivas.
La visión que aportas la hemos visto ejemplarizada muchas veces en la ficción y en la realidad: los americanos se implican en el gobierno de las comunidades locales, eligen jueces y fiscales y se movilizan por los problemas de la escuela local u otras instituciones. Pero por otro lado, como pone de manifiesto la articulista que enlazaba, en lo que hace referencia a lo que aquí llamamos el estado asistencial, prevalece el sentir mayoritario de que cada uno debe espabilarse por sus propios medios y de que mucha cobertura social (¿cuanta es "mucha"¿) fomenta la pereza y el abandono. Insisto en que me faltan datos, pero no me resulta fácil hacer cuadrar el puzzle.