Arran dels canvis de govern a Grècia i
Itàlia s'han sentit i s'han llegit tota classe de desqualificacions i de
exageracions: des que s'ha posat al cap dels governs a persones que
no han sigut escollides pel poble fins a que s'ha segrestat la
democràcia, s'ha cedit al xantatge de "Merkozy" (Merkel+Sarkozy) —els
nous
papus de la progressia— o, fins i tot, que Alemanya
imposa la seva dictadura als països del Sud. Anem a pams. És cert que ni
Papademos ni Monti han estat escollits pels electors,
però tampoc ho
van estar, en tant que caps de govern, Belusconi ni Papandreu ni
Zapatero. Van ser els respectius
parlaments els qui els van donar l'encàrrec de
formar govern (amb la preceptiva sanció del Cap d'Estat si feia al cas). Ens han bombardejat tant amb la propaganda electoral que
ens em acabat creient que escollim cap de Govern, i no és cert: les
nostres democràcies son representatives, no directes. Cert que ni
Papademos ni Monti eren diputats, però han estat referendats pels
parlaments respectius i en cap cas s'han violentat les normes
democràtiques respectives de Grècia o Itàlia. Tot això ho analitzava avui
Fernando González Urbaneja, en un article breu però ben ponderat.
Peró si els puritans de la democràcia em semblen una mica beneïts (que no se'm ofengui ningú, després diré el perquè), els que s'esquincen les vestimentes perquè els estats de
la UE estan perdent la seva sobirania
davant de Brussel·les (últimament surten sobiranistes de sota les
pedres) senzillament no fan altre cosa que ensenyar el llautó. Així es lamentava un tal Pablo Sebastián abans d'ahir:
«Estamos asistiendo a una nueva versión del “rapto de Europa”, pero esta vez a manos de “los mercados” y bajo la batuta de la nueva y hegemónica Alemania de Ángela Merkel. Todo ello en menoscabo de la Democracia, la Política y la Soberanía (con mayúsculas) de los países de la eurozona...»
"La Soberanía con mayúsculas", vet aquí el problema: volem una Europa "solidaria" (ja sabem com entenen alguns la solidaritat) però que no ens toqui un bri de sobirania. Davant d'això jo hi diria dues coses: primera, que la sobirania
la varem perdre quan ens varem començar a hipotecar fins a les pestanyes; quina sobirania volem si tenim el cul llogat! Segona, que
jo, particularment, no tinc cap ànsia de sobirania, ni en tant que
català ni en tant que espanyol. Posats a dependre, em refio més dels
alemanys que dels catalans o els espanyols.
 |
| Jürgen Habermas |
Però tornem al segrest de la democràcia. ¿Que potser no patim un seriós dèficit democràtic a la
UE?, em dirà algú, potser mig ofès. I tant que sí! D'aquí plora la criatura, que diria el
President Maragall. Fa anys que molta gent, entre ells el prestigiós filòsof
Jürgen Habermas, s'hi esgargamellen. Però això no ve d'ara, companys! Europa té un seriós
dèficit democràtic des que es va fundar. Però mentre els diners anaven
fluint i lligàvem els gossos amb llonganisses ningú semblava gaire
amoïnat per la falta de democràcia a Europa. ¿Quanta gent va a votar a
les eleccions europees? I al referèndum per aprovar la avortada
Constitució, ¿quants hi varen participar? ¿Algú ha vist la gent mobilitzar-se
per exigir que les eleccions al Parlament Europeu siguin transnacionals,
o per que el Consell de la UE sigui escollit i hagi de donar comptes al
Parlament Europeu, etc., etc. No em cal seguir: llegiu l'Habermas que ho explica molt millor que jo.
Fa una estona, a propòsit d'aquest mateix tema, he deixat aquest comentari a can Lluís Foix:
Y no olvidemos a Weber: es la hora de la responsabilidad y de pensar en
las consecuencias de los actos. Meter a Grecia o Italia en procesos de
referéndum o disolución de parlamentos quizá hubiera satisfecho las
convicciones, pero hubiera sido muy irresponsable.
M'agradaria aclarir-ne el significat, però l'apunt s'allargaria massa. En el proper ho faré, i serà una bona excusa per parlar de Max Weber i l'ètica de la responsabilitat.
+18.20.50.png)
No escollim el President de Govern técnicament, peró a la pràctica si, depén dels escons que tregui cada candidat, a qui es vota és a ell, no al partit
ResponEliminaSí, a la pràctica és així, però això desvirtua el sistema i provoca situacions enutjoses com, per exemple, quan dos o més partits —legítimament— uneixen els seus vots per formar una coalició de govern, i la minoria majoritària es considera ultratjada i víctima de una usurpació.
ResponEliminaEl nostre sistema ja és prou pobre (amb la "disciplina de partit" n'hi hauria prou amb un parlament format només pes portaveus amb vot ponderat) com per que l'empobrim més forçant a que el cap de govern hagi de ser el cap de la llista més votada.
Bona reflexió. També hem de pensar que en situacions crítiques ens hem de començar a plantejar canvis de paradigma.
ResponEliminaCrec que fóra el moment que Catalunya esdevingui un estat lliure associat a Alemanya (Frei Statt Katalonien) fins que passi la tempesta, no? ;-)
Una Europa amb una sola moneda sense perdre sobirania els distints estats era una iniciativa condemnada al fracàs, o al caos. Mentre s'entestin els estats actuals en aquest punt de veure qui la té més llarga, Europa és inviable. Un govern europeu executiu, representatiu dels territoris, no dels estats, seria allò que ens caldria. I ves que costava poc, que els americans ja fa uns quants anyets que ho tenen.
ResponEliminaAi, jo no m'hi entenc en aquestes coses, Brian, però substituir la disciplina de partit per la disciplina dels banquers em sembla canviar pets per merda (dispenseu el cultisme). Ho dic per aquest parell, en Monti i en Papademos, que, si no m'erro, s'havien guanyat la vida fent de banquers. I a mi no m'agraden, els banquers. Cap, ni els que treballen als casinos, mira que et dic.
ResponEliminaConfesso el meu desconcert, fruit probablement de la decepció continuada que em provoquen les notícies d'arreu d'Europa. I cada cop em sento més reivindicatiu de principis i tesis bàsiques de les quals ens hem allunyat tant que no sé si existeix via de retorn. la paraula "democràcia" la sento remota i posterior a altres com "educació" o "llibertat d'informació, expressió i opinió".
ResponEliminaM'has fet mirar les paperetes de vot i efectivament, el de Barcelona no podem votar ni per Rajoy ni per Zapatero, segurament es presentarant per Madrid. Crec que per ser president de govern, abans et tenen que haver escullit diputat els votants. El Monti no es diputat, m'asembla. Si es així, trobo que no és democràtic.
ResponEliminaEn tot l'altre tens raó, desgraciadament mana Alemanya.
Tirant,
ResponEliminaNo et creguis que no ho he pensat,no. I els Alemanys també ho han pensat: ¿quin altre cosa seria, si no, la Europa federal? I precisament perquè ho han pensat i repensat diuen que... demà els afaitaran.
Estoy con Aris, deberíamos de tener una circunscripción única, porque, cuando los candidatos son elegidos diputados a cortes, lo son para representar al pueblo español en su totalidad, no para defender uno u otro territorio, lo que equivaldría al sistema de lobbies americano. Estoy convencido de que "saltar" las barreras localistas, permitiría escoger un parlamento con mayor representatividad. Dicho de otro modo, si todos los diputados nos representan a todos, porque los escaños del Congreso no están ordenados por territorios, ¿por qué aviesa razón se me ha de prohibir a mi votar a cualquiera de los muchos candidatos que se presentan de una manera directa, escogiéndolo en esta o aquella lista, sin limitación alguna? ¿Que sale cara la impresión de las papeletas? Pues vía cibernética, hombre, que ya va siendo hora. Seguro que muchos votantes que no piensan pagar el peaje de votar al PSC nacionalista, estarían dispuestos a votar a Rubalcaba, y como este ejeplo, póngase el que se quiera.
ResponEliminaSí, los nacionalismos son el cáncer de Europa, no la solución. Oí ayer a Rajoy diciendo que ellos "sí" que van a defender en Europa los intereses de España. Con sola esa afirmación ya se descalifica para ser el presidente del gobierno que neesita nuestro país y Europa. Les mata el chancro reduccionista de lo nacional. Les faltan luces. Sí, sí, esas.
Clidice,
ResponEliminaSi hi fóssim a fer, l'euro no hagués engegat, però ara ja estem embarcats i no hi ha volta enrere. Cada cop es va decantant més la idea, em sembla, que només hi ha dos camins, o més integració (fiscal i de govern) o trencament de la zona euro (no sé si en dos o tres, o campi qui pugui). La primera és molt difícil i Alemanya, que és veu com la "pagana", hi posarà totes les pegues hagudes i per haver, i si finalment no hi veu més remei posarà unes condicions duríssimes. La segona és anar de cara al barranc, amb unes conseqüències totalment imprevisibles.
Matilde,
ResponEliminaNo sé si havien estat banquers, però en tot cas els bancs son necessaris pel funcionament d'aquest tipus de sistema, i em temo que encara no se'n ha inventat cap altre de millor. (Ja saps, allò que va dir Churchill, etc).
Tot i que els economistes provoquen una mica de esgarrifança --perquè els associem amb els diners, i els diners els associem amb els rics de barret de copa i puro havà-- els tècnics, en economia i en quasi tot, son necessaris. Altrament ens podem trobar amb paios com l'ex president de Castilla la Mancha, que quan li varen preguntar que com era que havia deixat la comunitat en bancarrota va tindre la barra de respondre: "¡yo era el presidente, no el contable!"
Leb,
ResponEliminaNo ets l'únic que està desconcertat, decebut i enrabiat. Però un cop expressada la ràbia, em sembla que estem obligats a pensar amb el cap i no amb les vísceres. (Tot i que el cervell no deixa de ser una "víscera" :).
El meu pare, que se'n va anar a lluitar contra Franco amb 19 anys, solia dir que ningú fa la revolució amb l'estómac ple. Ell es va fer vell, i va morir, jo també m'he fet vell... i en tot aquest temps no he vist res que em faci pensar que no tenia raó en allò que deia. L'altre camí és la revolució per les idees, però encara en soc més escèptic.
Aris,
ResponEliminaEfectivament, en Monti no era diputat; el President de Itàlia, Giorgio Napolitano, el va nomenar senador vitalici per salvar aquesta mancança. En el cas de Papademos no sé quina estratagema van fer servir per no saltar-se les lleis i normes respectives. Però, ¿realment creus que Berlusconi, pel fet de ser diputat, és un personatge amb més legitimitat?
Torno al que deia a l'apunt: estic d'acord en que tenim un seriós dèficit democràtic a Europa. I no només democràtic, sinó, i sobretot, de justícia social. Però no ens quedem en al epidermis; ¿és que pel fet de anar a votar cada quatre anys ja ho tenim tot fet i ja ens poden donar pel sac amb totes les garanties? (i perdó per cultisme, que diu la Matilde).
Juan,
ResponEliminaEn el 77 me convencieron de que las listas cerradas eran la fórmula más democrática. Con el tiempo he llegado al convencimiento contrario. Cada vez que veo un portavoz hacer un gesto con la mano, y todo el grupo votar como un solo hombre, sin ni saber qué votan, me entra vergüenza ajena.
Respecto del nacionalismo --este cáncer que dices tu-- me gustaría pensar que es patrimonio exclusivo de la derecha, pero me temo que, en España por lo menos, está repartido de forma bastante equitativa. Esa frase que citas de Rajoy me suena mucho, y no sólo en el oído derecho.
Monti va treballar a Goldman Sachs, crec. Per a mi és una broma infinita que els qui han muntat el merder ara ens vulguin salvar.
ResponEliminaSí, sembla de humor negre, però cap partit i cap govern, amb tot el pedigrí democràtic del món, és capaç de plantar-els-hi cara i trobar solucions alternatives. La indignació (jo també hi era) ja hem vist el que ha donat de sí. Sarkozy volia reformar el capitalisme, ¿recordeu? Res de res, ni reforma ni ruptura. D'acord, emprenyem-nos i caguem-nos en la mare que els va parir (amb perdó pel cultisme) i després, què?
ResponEliminaEm temo que només ens queden els cultismes, Brian. I riure'ls les gràcies.
ResponEliminaCultismes, tecnicismes, tesis... A mi em sembla que si pensem en conceptes senzills ens entendríem bé. Què vol dir "democràcia"? Ens la creiem o no? Ens la creiem només si hi ha diners, però la retirem si no hi ha diners?
ResponEliminaNo surto del meu estupor veient com els qui ens han posat al merder ara ocupen el poder, amb l'excusa que són els experts que ens en trauran.
Insisteixo: democràcia directa i potser circumscripció única europea. Això sí que seria responsabilitzar-nos (cadascú).
Definir què és la veritable democràcia em depassa. Jo em crec la democràcia parlamentària, però no m'apuntaria a la democràcia assembleària.
ResponEliminaRespecte de que qui ens hi ha posat i qui ens n'hauria de treure, no recordo si ho he dit més amunt, però jo crec que en bona mesura ens hi hem posat nosaltres mateixos. (Al dir "nosaltres" no vull dir el ciutadà ordinari, vull dir Espanya en conjunt, cadascú en la seva responsabilitat: els primers els responsables, però en darrer terme els que acceptem el sistema amb la nostra passivitat o laissez faire).
Sobre la circumscripció única europea t'he de dir el mateix: ¿tu creus que és una filosofia majoritàriament compartida a Espanya, o més aviat ens trobaríem que la gent vol que els representants espanyols vagin a "defensar" els interessos espanyols a Europa?