 |
| La mort de Onàn, de Franc Lanjšček |
En algun moment de la meva vida he anat al psicòleg. Psicòleg, que no psicoanalista, perquè no crec en el mètode del doctor Freud (vull dir que no crec que tingui cap base científica, com pretenia el doctor), però sí crec que pot ser útil que un professional t'ajudi a endreçar la ment. Quan ho he fet —dos o tres cops a la meva vida— les sessions no s'han allargat gaire; el temps just per analitzar alguns sentiments, alguna frustració, i reprendre el camí tot solt. Però cal admetre que la experiència no deixa de ser gratificant, fins i tot addictiva, i de vegades he pensat que si tingués temps i calers sobrers, com en Woody Allen, posem pel cas, potser hauria allargat, qui sap si indefinidament, aquelles sessions pel plaer de xerrar amb algú que t'entén, o que et dona a entendre que t'entén, o que et fas la iŀlusió de que t'entén. D'alguna manera, comprar temps per conversar és com comprar temps per fornicar: hom recorre a les/els professionals del sexe quan no té, en el seu entorn proper, persones que el puguin ajudar a satisfer aquests tipus de urgències. Semblantment hom pot recórrer als professionals de la introspecció quan tampoc té un entorn on sentir-se còmode intercanviant pensaments. Encara podríem portar l'analogia una mica més lluny: el que escriu per a sí mateix i acaba deixant l'escrit en un calaix de l'escriptori (o en un directori del disc dur) amb la íntima convicció de que difícilment ho llegirà mai ningú, ¿no s'assemblaria al que es masturba en soledat? I, encara: el bloc personal que es perd en el l'hiperespai, ¿no ens recorda el semen de Onàn que es perd en la terra? Raó per la qual, tot sigui dit de passada, va patir
el càstig de Déu. I és que aquell déu tenia molt males puces.
Tot això anava rumiant fa un moment, arran de llegir la crítica de cinema de "Un método peligroso" (
A dangerous method), de David Cronenberg. Res a veure, però, entre les meves cabòries i la pel·lícula més enllà del leitmotiv de la psicoanàlisi; no en traguéssiu una idea equivocada de les unes o de l'altre. En Quim Casas (El Periódico) li posa 5 estrelletes; veurem que diuen els nostres entesos assidus del Verdi.
+18.20.50.png)
Brian, molt ben trobat tot plegat i ben explicat, com sempre. T'anava llegint i com que ja sabia que apareixeria la masturbació en algun moment, pensava que seria després de les professionals del sexe com a solució d'urgència tipus aspirina.
ResponEliminaDoncs sí que ha estat una bona casualitat que avui tots dos parlem d'Onan en els nostres blocs. Ha anat d'un pèl que no posés el quadre de Franc Lanjšček en el meu apunt, però al final m'he decidit per Crumb.
Enric i Brian, la coincidència és ben sorprenent, potser la culpa és d'en Cronenberg. Tinc moltes ganes de veure la pel·lícula però hauré d'esperar fins qui sap quan.
ResponEliminaJo no compararia els escrits dels blocs amb la llavor d'Onan, perquè sempre és possible que uns altres ulls els facin fructificar.
Amb això tens raó, Allau. Els voyeurs alimenten el solipsisme dels blocaires.
ResponEliminabona comparació, de fet, les barres americanes son això, un lloc on els homes van a explicar-se i pagues perquè t'escoltin, encara que les professionals no son llicenciades...
ResponEliminaSeguint l'Aris, almenys com a figura literària, és ben trobada la meuca a la que li paguen quasi més per que els escolte que no pas per cardar. O ben bé, Vísperas de Confesore, que elles també necessitaven qui les escoltés.
ResponEliminaEl cuadro parece de Lucian Freud, por cierto, y me sorprende que no sea de él. Aquí no ha cuajado la "dependencia" del analista, como sí lo ha hecho en Usamérica o en Argentina, y tengo para mí que si los frecuentáramos más quizás ciertas violencias, como la que se dirige contra las mujeres, se corrigiera algo. Lo bueno del psicoanálisis es que al final ha dado paso a tantas sectas que es difícil no hallar la que nos convenga o la que más se ajuste a nuestras necesidades. Todas pueden serr válidas, menos una, la lacaniana, sobre todo si siguen al maestro y usan la sesión corta, en función del humor del día del psicoanalista o del propio paciente. Aún no he visto la película, pero el solo hecho de que la firme Cronenberg constituye un aval de primera magnitud. Crash me parece una de las películas más turbadoras que he visto. La veré.
ResponEliminaParlant de prostitutes, clients i escoltar, si us ve de gust, en un dels meus apunts de Biblioteques per dins en parlo recordant un conte de Woody Allen.
ResponEliminaEnric,
ResponEliminaHa estat una coincidència per partida doble, perquè he començat parlant de psicoanàlisi (que és un tema més trillat) i ha estat més aviat la improvisació i l'atzar que m'ha fet acabar parlant d'Onan. Coneixia el conte de Woody Allen. Potser és que aquestes analogies entre el plaer intel·lectual i el carnal floten en el subconscient col·lectiu i quan afloren creiem descobrir el que ja està descobert.
Allau,
ResponEliminaCasualment ahir vaig acabar anant a veure "Habemus papam", que també es fica pels viaranys de la psicoanàlisi en un to bastant lleuger. La analogia amb l'onanisme potser va quedar un pel forçada, però ja m'havia deixat anar per la pendent de les metàfores i... en fi :)
Aris, Vicicle,
ResponEliminaEfectivament, molt ben trobat: la meretriu de barra americana podríem dir que és la baula perduda entre el psicoanalista i la puta tout court. Em sembla recordar una entrevista a una prostituta de nivell (potser a la contraportada del Periódico) on venia a dir això: que moltes vegades els toca fer un paper substitutori entre esposa, amant, mare i dida. Salvant totes les distàncies, ¿no podríem dir quelcom semblant de les secretàries?
Juan,
ResponEliminaPara ser sincero, no conocía al pintor; me he fiado de Wikipedia. Me faltan datos para juzgar si una mayor afición por el psicoanálisis redundaría en una menor violencia de género, pero en cuanto a violencia en general no parece que los USA sean el ejemplo a seguir. En cualquier caso, no creo la clientela de los gabinetes de psicología se nutra con ese tipo de inadaptados.
Si és que això a les dones no ens passa, prens el cistell i te'n vas a plaça, o al safareig, o amb les amigues ^^ Respecte als senyors que maten senyores, com diu ma mare: si tan malament estan que comencin per ells mateixos. Però difícilment ho arreglarem en una societat que ens cossifica fins a aquests extrems, i que viu de la mentida de l'amor per sempre i només per a mi.
ResponEliminaTinc observat quan vaig a sopar fora de casa (sense valor de enquesta, perquè la mostra és molt petita) que en moltes taules es veuen parelles o grups de dones soles, però rarament parelles o grups d'homes solts. (Al migdia passa a l'inrevés però per altres raons: per això que se'n diu "dinars d'empresa"). La conclusió que en trec és que les dones se'n surten millor sense els homes que viceversa. Però tot això s'aparta una mica del tema de l'apunt.
ResponElimina