Els abismes insondables del jo

Ahir vaig repescar de la tauleta de nit el llibre-totxo de Rafael Argullol "Visión desde el fondo del mar". Havia passat un dia realment fotut (un virus o alguna cosa que m'havia fet mal, o aneu a saber) anant mig endormiscat del llit i la butaca, da la butaca al vàter i del vàter al llit. I tot i que no havia tingut esma ni d'engegar l'ordinador ni de fullejar el diari, a la nit no me'n quedava un altre que llegir, esgotada del tot la capacitat de seguir dormint.

El llibre és una barreja de experiències viscudes i imaginades; de reflexió i de introspecció, on l'autor juga al gat i la rata amb el lector, i on no saps mai què hi ha de realitat viscuda i què de realitat somniada. Ens porta per tot el mon, però de cap manera és un llibre de viatges; els llocs, sovint exòtics, son només un pretext per donar suport a fantasies oníriques: el rostro del guerrero que s'ens apareix a "el Salto de la Serpiente" de Otulum, en una nit de lluna minvant després de entonar-nos amb una ampolla de mezcal, pot tenir una versemblança que mai concediríem a una escena semblant a les fonts del Llobregat, posem pel cas. Però si els llocs no son l'objecte del llibre, tampoc ho és el temps, que serveix per recolzar la introspecció més que no pas l'acció: tan aviat estem a Guatemala el juny del 1981 com a Ribes Roges l'estiu de 1958 o a l'eixample de BNC el 2003.

Les pàgines que llegia ahir al vespre son un bon exemple de la faceta més introspectiva. Parlen del secret i de la confessió. I d'antuvi estaríem temptats a dir que aquest és un llibre de confessions i de secrets, però l'Argullol s'afanya a desmentir-nos:

«Yo confieso».
¿Qué confiesas, pequeño hipócrita? Confiesa que lo has preparado todo para que creamos, no tu verdad, sino tu mito. Tu verdad apenas la sabes porque ya hace mucho dejaste que germinara el secreto en tu interior y ahora recoges los frutos opulentos de la penumbra. Confiesas para protegerte, una vez más, de los otros, y para engañarte de nuevo con respecto a ti mismo. Incluso la confesión mas sincera, la nota del suicida antes del suicidio, peca de hipocresía.

La confesión mas sincera es el silencio, ya no sólo de las palabras sino de los pensamientos.

S'endinsa en una mena de metallenguatge per dir-nos que no confessem els nostres secrets, no tant perquè els vulguem amagar, com perquè els desconeixem; perquè ens els hem amagat a nosaltres mateixos i em perdut les claus. No només ens prevé contra nosaltres mateixos, és clar, sinó sobre tot contra els altres, contra els professionals de la confessió: els psicòlegs i els capellans. I els escriptors, "que tenen la mania de confondre la literatura amb la confessió i així enganyen als seus lectors amb la promesa de revelar els seus secrets". I conclou que la confessió és tortura:

Y, sin embargo, la confesión es el acto mas inútil de los muchos actos inútiles inventados por el hombre. La confesión nada tiene que ver con la grandeza oscura del secreto, al que comúnmente se asocia, sino con los fangos adheridos a la bajeza humana: el temor ancestral, la coacción, la culpabilidad, el chantaje y, por fin, la tortura. El psicólogo, el sacerdote, son torturadores; los padres trabajando minuciosamente la culpa de sus hijos son torturadores; los amantes chantajeándose mutuamente son torturadores; los maestros obligando a los discípulos a creer en la irrebatible verdad son torturadores.