13 de desembre del 2011

¿Hi ha vida inteŀligent a la Terra?

De aquí
No és una boutade. Em refereixo concretament a inteŀligència coŀlectiva en tant que espècie, no a la inteŀligència individual que tenim tots en major o menor grau. No hi ha una definició universal de inteŀligència però als efectes del que vull dir podríem partir d'aquest fragment extret de la Wikipèdia:
 ...habilitat de comprendre idees complexes, d'adaptar-se eficaçment a l'entorn, d'aprendre de l'experiència, de trobar-se diverses formes de raonar, de superar obstacles mitjançant la reflexió.
 Com deia, a nivell individual tots tenim en algun grau aquesta mena d'habilitats (també, en alguna mesura, la resta d'animals). Però mirem-s'ho des del punt de vista de la societat com un tot. En els últims cent anys hem acumulat suficients coneixements científics i hem desenvolupat tècniques prou sofisticades com per tindre un domini del medi com mai havia pogut somniar la humanitat. No cal que m'estengui en la descripció perquè em sembla que està en la ment de tothom: amb el domini que tenim de l'energia i les aplicacions tecnològiques, podríem alimentar, aprovisionar de les necessitats bàsiques i estendre el model de societat del benestar (no del malbaratament), a tota la humanitat. ¿Quines serien les condicions que ens permetrien assolir aquest objectiu? Res de l'altre món; només dues de molt senzilles i a l'abast d'una espècie inteŀligent, segons la definició que n'hem donat més amunt: 1) limitar la població a un nombre sostenible amb els recursos que ens proporciona el planeta, i 2) repartir la riquesa obtinguda d'aquests recursos de manera raonable. (Raonable no vol dir per estrictament igualitària, vol dir limitant les diferències a una escala raonable).

No em sembla que calgui entrar una vegada més en disquisicions sobre si el canvi climàtic és ja irreversible o ho serà d'aquí uns anys; o bé si el límit de la sostenibilitat arribarà abans per l'esgotament de l'aigua potable, de les fonts energètiques, dels caladors de pesca o de la terra cultivable. Tampoc té cap sentit discutir si la Terra pot albergar de forma estable 3, o 9, o 15.000 milions de persones. Son, fins a cert punt, discussions bizantines: el fet incontestable és que la Terra és limitada i que els límits estan a tocar. (Hi ha tones de informació a la xarxa; abans d'ahir mateix un interessant article -un més- a La Lamentable).

Així, doncs, a la vista de l'història de la Humanitat, i de la experiència quotidiana, la resposta a la pregunta inicial em sembla clara: no som una espècie socialment inteŀligent. No tenim, ni es veu com podríem tindre, els mètodes per "adaptar-nos eficaçment a l'entorn" de forma coŀlectiva. Els mecanismes que acabaran limitant el nostre creixement son els mateixos que limiten el creixement de la resta de les espècies: l'equilibri amb els recursos de l'entorn. Si aquest equilibri no es produeix de forma inteŀligent es produirà de forma cruenta, amb el sacrifici i el patiment dels individus més febles.

No fa gaire, discutint a Foravial a propòsit de Lynn Margulis, l'Enric H. March, aportava un punt de vista que a mi em va semblar força fatalista: la impossibilitat de limitar la població ens vindria donada per un imperatiu ètic: "tota intervenció en aquest sentit implica qüestions ètiques que ningú pot o hauria d'acceptar. Per molt que es planifiqui, cada cop serem més". Casualment això enllaçaria amb la qüestió de la ètica de les conviccions vs la ètica de la responsabilitat: ¿la llibertat individual de engendrar fills i gaudir de la vida pot passar al davant del sofriment que això comporta per els més febles que es veuran privats dels recursos més bàsics? Però aquesta és una qüestió que només una societat inteŀligent es podria plantejar; no és el cas.  

11 comentaris:

  1. es com si anés lligat intel·ligència amb egoisme...es dir, sabem construir les màquines més sofisticades però som incapaços de solucionar la pobressa...

    ResponElimina
  2. com les rates som experts en sobreviure com a espècie. Quan a la inteligencia, només hi ha la individual,la col·lectiva brilla per la seva absència, tenim la inteligencia de crear, però no la viure i conviure entre nosaltres i d'acord amb la naturalesa.

    ResponElimina
  3. Hi ha un aforisme que trobo molt divertit, diu així: la prova que hi ha vida intel·ligent a l'espai exterior és justament que no han vingut mai a visitar-nos.

    ResponElimina
  4. Aris,
    D'alguna manera va lligat, i Dawkins ho va voler plasmar en el títol del seu llibre més famós: "El gen egoista". La tesi que s'amaga darrera del raonament és la idea central del darwinisme, i és que la selecció natural es produeix a nivell de individus (més exactament, a nivell de genotips) i no a nivell de espècies.

    El tipus de inteŀligència que tenim és producte de la evolució, per tant no ens ha de estranyar que ens empenyi en el sentit de la competència individual i no en el de la estratègia coŀlectiva.

    ResponElimina
  5. Francesc,
    A la natura hi ha nombrosos exemples d'animals que s'agrupen per a millor sobreviure (inclús de diferents espècies, com el cas de la simbiosi que discutíem a can Foravial) però és sempre obeint a una estratègia de supervivència individual, mai coŀlectiva.

    Potser algú posarà el contraexemple dels insectes socials (abelles, formigues, etc.). Peró és un cas atípic en el sentit de que més que comportar-se com una societat es comporten com un organisme. De fet se'ls assimila a superorganismes: cada individu vindria a ser com una ceŀlula en un organisme ordinari.

    ResponElimina
  6. Lluís,
    Sí. També a la inteŀligencia artificial s'hi sol oposar la estupidesa natural.

    ResponElimina
  7. Brian, entenc per on vas.Pressuposes que en una societat igualitària on els recursos estiguessin equilibrats i no hi hagués fam i on la cultura estigués prou estesa; en definitiva, en una societat (a nivell mundial) on regnés un benestar raonable, creus que hi hauria autoregulació. És això?

    A veure, qualsevol cosa que diguem serà un futurible i no tindrà cap validesa empírica però, si això passés, estaríem abocats a l'extinció. Més benestar, menys prole. A no ser que surti algú dient quina és la planificació més adient.

    No sóc fatalista, només observo els comportaments. Per exemple, no hi ha cap espècie que s'autoreguli independentment de la resta de les espècies. I aquesta regulació es produeix de forma natural. Existeix un equilibri raonable en la natura. Les cadenes tròfiques permeten regular el creixement de les espècies. I si falla, doncs falla. I no passa res: des del punt de vista de la biologia tot allò que desapareix pot provocar un desequilibri que la pròpia natura s'encarregarà d'equilibrar. I quan desapareix una espècie per raons naturals cap altra espècie plora la seva desaparició. Com a molt, pot passar que una altra espècie s'hagi quedat sense aliment. Però com es diu vulgarment: la natura és sàvia.

    Com a espècie, qualsevol intervenció que fem serà antinatural i, per tant, afectarà sempre les altres espècies. La cultura, entesa com allò que la humanitat és capaç de generar més enllà de les necessitats biològiques, és intervencionista precisament per no natural.

    Serem una espècie com les altres el dia que ens deixem menjar pels lleons. Això no passarà, però sí que ho podrien fer les rates. Millor encara: els virus.

    El nostre problema com espècie és l'autoconsciència. El dia que la perdem, juntament amb la cultura, serem feliços... com espècie.

    Mentrestant, com que tenim un deure moral i ètic degut a l'autoconsciència i l'empatia, anirem fent mirant que les coses vagin tan bé com sigui possible fins l'extinció. Al cap i a la fi, no tenim res de diferent comparats amb les altres espècies. Pensar el contrari és creure que som a la Terra amb un objectiu essencial. I jo, que sóc un descregut, no ho crec pas. El dia que ens extingim no passarà res de res.

    ResponElimina
  8. Enric,
    Començo pel final. Efectivament som una espècie com qualsevol altre i com a tal no ens autoregulem, senzillament formem part de la biodiversitat i vivim, més o menys en equilibri, amb la resta de la natura. Ara bé, sí s'en deriven algunes conseqüències de la nostra inteŀligència. La primera és que ocupem una posició de domini respecte de les demés espècies, animals i també vegetals, que fa que l'impacte sobre el medi sigui molt superior al de les demés espècies. Aquesta posició de domini ens permet, per exemple, situar-nos al cap de munt de la cadena tròfica sense ser depredadors nats com els lleons o els taurons, o tindre una mida dissuasòria com els elefants o les balenes. Tot i així, res a dir al que planteges, si algun dia ens extingim ningú ens plorarà, s'establirà un nou equilibri i tal dia farà un milió d'anys.

    Vaig ara al principi del teu comentari. De fet el plantejament que jo feia era l'invers: si fóssim capaços d'autoregular-nos aconseguiríem una societat equilibrada amb el medi i amb sí mateixa (suposo que volies dir això). És a dir, la societat equilibrada (i de retruc justa) és la fi, i l'autoregulació és el mitjà. En el que no estic d'acord, en aquest supòsit és que haguéssim d'estar abocats a l'extinció. I això per la senzilla raó de que hem partit del "supòsit inicial" de que seríem capaços d'autoregular-nos :)

    Aquest supòsit no implica ni més ni menys benestar, però sí que fórem capaços de mantenir l'equilibri en torn d'una posició estable de població i de interacció amb el medi.

    "A no ser que surti algú dient quina és la planificació més adient", dius. Efectivament, aquesta és la mare dels ous: el problema no és només que algú sigui capaç de teoritzar quina és la planificació adient, sinó —i aquí rau la dificultat— que aquesta planificació es pogués dur a terme amb l'acceptació generalitzada de la societat. De fet el que m'estàs dient és el mateix que tots els autors de ficció que han imaginat aquest escenari: que aquesta mena de "món feliç" seria en realitat un infern perquè només una fèrria dictadura podria imposar una tal regulació. Però això no és un argument en contra de la regulació, és només un argument en contra de la seva viabilitat :)

    ResponElimina
  9. Matiso: no en contra de la seva viabilitat teòrica, sinó en contra de la seva viabilitat pràctica per mor de la naturalesa humana, que és l'argument central de l'apunt.

    ResponElimina
  10. El millor de tot, Brian, és que portem dos apunts fent una interessant anàlisi sobre la qüestió. Segurament tenim posicions existencials un pèl diferents (no gaire), però és el propi discurs el que ens porta a compartir uns valors irrenunciables.

    M'ha agradat molt com has plantejat la teva resposta al revés perquè t'ha permès arribar a una conclusió que hauria de ser manament únic: la no viabilitat d'una proposta raonable que beneficia a tothom no hauria d'impedir mai lluitar tant com es pugui per aconseguir-la. Els portadors de les grans ideologies han oblidat que l'esforç, la utopia, és la veritable força que empeny aquestes idees. Idees que no han mort encara que s'hi entestin tots els desertors.

    ResponElimina
  11. Pel que fa al matís, ho havia entès així, Brian. Totalment d'acord.

    ResponElimina