25 de juliol de 2011

L'interrogant

Rubalcaba a TV3

Tinc una certa debilitat per la gent que sap articular un discurs lògic i racional, i expressar-se amb claredat i coherència. Si es tracta d'algú amb un alt nivell de responsabilitat —un cap de govern, posem pel cas— ja, més que una qüestió de debilitats personals, em sembla una exigència ineludible. Doncs bé, crec (i em consta que no soc l'únic) que Rodríguez Zapatero no té aquestes virtuts imprescindibles per l'alt càrrec que ocupa. Al llarg d'aquest 7 anys s'ha posat de manifest, no solament que el seu discurs és buit i retòric, i que no té les idees clares, sinó —el que és encara pitjor— que s'ha cregut en el dret (o potser en la obligació) d'enganyar als seus conciutadans respecte de la gravetat de la crisi econòmica i la situació real a Espanya. Ens ha tractat com a menors d'edat. Probablement, perquè no ens considerava prou madurs per entendre l'abast d'un problema que ell, amb el seu proverbial optimisme antropològic —inconsciència, diria jo— creia que es redreçaria a remolc de la recuperació internacional. 

Alfredo Pèrez Rubalcaba, en canvi, sempre m'ha donat la impressió, no sé si pel fet de ser de formació científica (algun dia hauríem de preguntar-nos per què hi ha tants polítics de lletres i tant pocs de ciències) que sí té aquesta mentalitat lògica; això que ara se'n diu tindre "un cap ben moblat". Em venia tot això a la ment mentre sentia una entrevista que li va fer Josep Cuní dijous passat, dia 21. A l'entrevista, a més a més de exhibir un discurs pragmàtic i un to planer —allunyat, per tant, de la retòrica buida de Zapatero— parla clar i sense dramatisme de la crisi. Concretament, ja al final de la entrevista (al minut 43, si algú vol sentir-ho) reconeix que el gran error del govern socialista va ser no atrevir-se a entrar a fons en el tema de la bombolla immobiliària, que, admet, va ser la causa de que s'incrementés en 2 milions el nombre d'aturats (negretes meves):
"No la supimos pinchar a tiempo; empezamos a pincharla pero creo que nos dio miedo entrar a fondo en este tema; yo creo que este fue el gran error: no decir a los españoles: «miren aquí ha pasado una cosa durante años: las familias se han endeudado para comprar pisos, las empresas se han endeudado para hacer pisos y los bancos se han endeudado para facilitar hipotecas y créditos». Y esta gigantesca deuda es la que pesa ahora sobre la economía española. Creo que esa explicación así, con dureza, nos faltó. Ahora, esto tiene una responsabilidad que nadie me entienda mal que es política, porque los gobiernos, todos, municipales, autonómicos y del Estado, también disfrutamos mucho de la burbuja inmobiliaria".
Ara bé, si el Rodríguez Zapatero és la persona buida de idees que jo crec que és, i si l'única habilitat que té és la de saber moure els fils de la maquinaria interna d'un partit, els que l'han envoltat aquest anys —i Rubalcaba el primer d'entre ells— això ho havien de saber des de el primer dia. ¡No poden al·legar ignorància! Llavors, el gran interrogant és: ¿per què li han fet costat de manera incondicional fins ara, sabent, com sabien, que el rei anava despullat? De fet aquesta és una pregunta retòrica, perquè la resposta ja la va donar fa anys un dels personatges més nefastos de la política espanyola contemporània, quan va dir: "el que se mueve no sale en la foto".

Així, doncs, el gran interrogant, la gran pregunta, no és aquella que ja va contestar el personatge nefast fa anys, sinó la molt més dramàtica que se'ns presenta ara a nosaltres: vistos els antecedents i vist el panorama, ¿hem de fer costat a Rubalcaba?

17 de juliol de 2011

Brooklyn Heights

Lower Manhattan des del Brooklyn Heights Promenade

Era l'últim diumenge de juny i amb prou feines disposàvem d'un matí: cap a quarts de tres ens havien de vindre a buscar de l'agència per portar-nos a l'aeroport. D'una guia de butxaca vam treure un suggeriment per a un passeig de migdia: agafar el metro i anar als Brooklyn Heights; admirar la vista (i fer la foto, és clar) del Lower Manhattan des de la balconada sobre els molls de l'East River, passejar pels carrers del barri i tornat a peu pel pont de Brooklyn.

Baixar al metro en diumenge no feia gaire gràcia: fosc, solitari i una mica lúgubre, i, sobre tot, envoltat per la llegenda negre. El primer que em va vindre al magí va ser la famosa frase, no sé si apòcrifa, de Felipe Gonzàlez: «Prefiero morir apuñalado en el metro de Nueva York que de aburrimiento en Moscú». La veritat és que a mi no em venien de gust cap de les dues opcions. (Per cert, l'he buscat a la xarxa i n'he trobat un munt de versions diferents).

Brooklyn és un món dins d'un món. De fet és el primer borough de NYC en població (2,5 milions d'habitants) i el segon en extensió, darrera de Queens. (Manhattan té 1,6 milions d'habitants i només ocupa el 8% de la superfície de la ciutat). No cal dir que en un matí no varem veure pràcticament res, més enllà d'uns quants carrers de Brooklyn Heights. És un barri tranquil on hi predominen les cases arrenglerades anomenades brownstone, nom que deriva del material —un gres entre vermellós i atorronat— amb que foren construïdes.

Deia que va ser un apunt de la Matilde Urbach el que em va rescatar de la memòria aquesta visita a NYC. Aquell apunt estava il·lustrat amb una foto de la casa on Carson McCullers es va instal·lar el 1940, al número 7 de Middagh Street. Tot i que, segons ens explicava la Matilde, aquella casa ja no existeix perquè va ser enderrocada el 1945, sí se'n conserven moltes de coetànies del mateix estil. Més encara, a la dècada dels 50s és va crear un moviment anomenat Brownstone Revival de nous propietaris que van comprar i reformar les cases i posteriorment, el 1965, van aconseguir que es promulgués una llei de conservació i protecció del barri, gràcies a la qual van ser salvades de l'enderroc per construir-hi grans edificis moderns i centres comercials.

Malgrat aquest, podríem dir-ne, final feliç, el barri va viure a la corda fluixa des de principis del segle XX fins que, el 1965, va ser promulgada la llei de conservació. La gent benestant de principis de segle anaven deixant el barri per anar a viure a Long Island o als nous barris del mateix Brooklyn. La població s'anava envellint i empobrint, mentre que els que en mantenien la propietat llogaven les cases per habitacions als immigrants de l'interior del EE.UU. o de Puerto Rico. Es un fenomen conegut amb el mal nom de "White flight", és a dir, fugida dels blancs (que a Nord Amèrica és correlacionen bastant amb la classe mitja i alta).

El fenomen contrari del White flight és la "gentrificació", que és (copio de la wikipedia), "el procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un barri (o àrea/població més o menys extensa) antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta". Aquest seria el procés que es va iniciar als anys cinquanta i es va consolidar el 1965. Per descomptat no els va resultar fàcil als pioners del Brownstone Revival parar els peus als del sector de la construcció i al Consell Municipal de Brooklyn, que en compartia interessos, però no ens enganyem: si no haguessin sigut gent amb una certa influència i capacitat de lobby (en bona part el que llavors s'en deia yuppies), no és que els hagués estat difícil, és que els hauria estat del tot impossible.

Podríem dir que la Carson McCullers va ser la pionera dels pioners quan va anara a viure a uns Brooklyn Heights bastant degradats, tot i que no tant com ho estarien a la postguerra. (Ara em ve al cap una comparació una mica estrafolària: si la gentrificació dels Heights la comparem a la del litoral de Barcelona, quan va passar de les barraques del Bogatell a la Vila Olímpica, la McCullers la podríem comparar al Oriol Buhigas quan s'en va anar a viure a la Plaça Reial). Conyes apart, pot ser ilustratiu el que va escriure la McCullers a la revista Vogue el 1941: "És un lloc fantàstic, en el sentit digne. El meu carrer té una tranquil·litat i un sentit de permanència que semblen pertànyer al segle XIX. És estrany a NY trobar-se vivint en un barri com aquest".   

La història del "Primer districte històric de Nova York" es pot veure en el vídeo que he posat a dalt, a la dreta. No us amoïneu si no enteneu tot el relat (jo tampoc), les imatges valen per sí mateixes.

7 de juliol de 2011

Una vegada a Amèrica


No fa gaire, un apunt de la Matilde Urbach em va rescatar de la memòria que havia estat una vegada a Amèrica. Poc m'imaginava jo que un dia creuaria l'Atlàntic, quan els meus horitzons estiuencs solien limitar-se als càmpings de la Cerdanya i el Pirineu, amb alguna incursió als de la Bretanya o la Normandia. Però vet-ho aquí que es va presentar la ocasió quan el nostre fill gran va estar treballant una temporada a Chicago. Com a bons pares l'havíem d'anar a veure, és clar, i com que Nova York hi queda de camí... quin millor pretext, per aturar-si tres dies.

Des de l'hotel
Vam anar a espetegar a un hotel una mica atrotinat i decadent però ben situat, al carrer 32 tocant la 5ª Avinguda. El primer que et demana el cos al arribar a la habitació, després de 9 hores de viatge, i amb el rellotge biològic que et diu que son quarts d'onze de la nit (i el de polsera també, si no l'has posat en hora), es estirar-te al llit. Però com que havíem anat empaitant el Sol, de fet només eren quarts de cinc de la tarda.

Des de la terrassa del "Empire"
 Així les coses el millor és dutxar-se i aguantar fins a la nit per mirar de sincronitzar el rellotge biològic i el oficial. I si al entrar al quarto de bany (en direm "quarto de bany" per dir-ne d'alguna manera) el primer que veus pel finestró és el mític Empire State Building com qui diu a tocar, cansat i tot, t'animes, penses que cal aprofitar el temps, i surts a fer el turista. Per mi, si més no, ho era de mític. Curiosament, en canvi, les torres bessones, que encara estaven dempeus, no em deien res (de fet ni les vam visitar).

El Flatiron
Pujar a l'Empire State era com entrar en el que durant cinquanta anys havia estat una realitat virtual. Com quan la Mia Farrow entra a la pantalla a "La rosa porpra del Caire", per dir-ho d'alguna manera: Frank Sinatra, Betty Garrret, Gene Kelly, King Kong... i ara també jo! Qui sap quantes pel·lícules i quants imatges de magazín m'evocava "el gratacels" per antonomàsia. Per contra, les torres bessones només m'evocaven un episodi dels Simpsons. Què voleu, som més tributaris dels nostre imaginari que no ens sembla. 

Pont de Manhattan des de la barca
En un parell de dies, no recordo en quin ordre, un ferry ens va portar a saludar a Miss Liberty, una mena de bateau mouche a fer una volta pel Hudson i l'East River, un bus turístic (el recurs més trillat quan hi ha poc temps) ens va dur amunt i avall de Manhattan un parell de vegades...
Miss Liberty
Visitar Nova York la primera vegada (i de moment no hi ha hagut una segona) es com una mena de ritual de confirmació. Vas a veure i ratificar que tot el que has vist i sentit dotzenes de vegades existeix físicament; que no és només iconografia o aquella realitat virtual que deia abans. És com la primera vegada que veus Les Meninas o La Gioconda —OK, existeix realment i jo ho he vist en directe— et dius a tu mateix, tot i que no has vist res que no sabessis de memòria. I naturalment en fas fotos, moltes fotos.
No és un ufo, és una pilota
Perquè cal aixecar-ne acte. No hi fa res que tot estigui fotografiat i filmat milions de vegades (i molt millor que no ho faràs tu). Si tu no fas les teves pròpies fotos es com si no hi haguessis estat. (Per cert, devien ser els últims carrets de fotografies que vaig fer abans d'entrar a l'era digital i, per a més inri, no sé que n'he fet dels clixés; aquestes fotos estan escanejades del paper).

Alícia també viu a Central Park
Fer tot això en dos dies és com viure una mena de tràiler; és comprimir en unes hores el que has estat assimilant subliminalment durant dècades: la 5ª Avinguda amb les banderes de barres i estrelles penjant de les façanes, l'edifici Flatiron, l'avinguda Broadway, els gratacels Crysler, Empire State o les torres del World Trade Center; la borsa de Wall Street, el impressionant Plaza Hotel; el Central Park (on, tal com mana el tòpic un pare i un fill s'estan passant una pilota de rugbi) amb l'escultura de l'Alícia and friends; el Metropolitan Museum, el barri de Harlem (vist des de la trinxera elevada d'un bus turístic, no fos cas que prenguéssim mal), Times Square amb centenars de persones caminant molt despresa com formiguetes, mentre creua una descomunal limusina blanca... 

Times Square
Tot plegat sembla un món de boixos. Però, ¿no és això el que hom va a comprovar a Nova York: que és realment el món de boixos que ens han explicat mil vegades al cine, als llibres o a la televisió? I, efectivament —això és de agrair, i aquí rau la gràcia— els tòpics es confirmen: la gent menja un piscolabis per dinar a les escales dels edificis o als parcs; van pel carrer amb uns gots descomunals de cafè (aigua xirri, més aviat); no s'aturen a veure que t'ha passat si et fots de cap (la meva dona es va entestar a comprovar-ho personalment, quan passàvem pel peu de les torres bessones); uns sots al paviment que a Europa farien demanar la dimissió de l'alcalde o, en fi, un McDonalds, prop de Wall Street, on (sense increment de preu, ojo al parche) pots gaudir de música de piano en directe com ja no es permeten ni a Can Soteras. El sorneguer d'en Josep Pla es va preguntar quan ho va veure: "¿i tot això qui ho paga?". Em sembla que ara ja ho comencem a entendre, qui ho paga...
A touch of class
(To be continued)