31 de desembre de 2011

Aquests pobres diables

Aeroport qualsevol en un Nadal qualsevol

Ja vaig parlar una vegada del llibre de Rafael Argullol, "Visión desde el fondo del mar", del seu caràcter calidoscòpic i de la seva considerable extensió, que depassa folgadament les mil pàgines. Afortunadament la seva estructura desmanegada (altrament la seva lectura seria impossible per a un lector inconstant com jo) permet una lectura discontínua i a salt de mata, com aquests puzzles que un escomet aleatòriament per diversos llocs a la vegada. Ja veurem si finalment les peces encaixen. Avui l'obro a l'atzar per la pàgina 709 i llegeixo:
 Cuando los arqueólogos venideros se abatan sobre nuestra época, si es que tenemos un futuro suficiente, una de sus primeras constataciones será nuestra propensión a dilapidar la experiencia que proporciona el movimiento. Estos pobres diablos de finales del siglo XX y principios del siglo XXI eran suficientemente extravagantes como para estar toda la vida desplazándose sin atesorar nada para su propia mutación. Estos pobres diablos debían de estar fotografiándose todo el día unos a otros en paisajes infinitamente repetidos. Estos pobres diablos atestaban aquellos artefactos, los aviones y los coches, para trasladarse como posesos de un lugar a otro con el propósito de dejarse engañar y sentirse multitudinariamente cómplices en el engaño. Estos pobres diablos creían que se podía comprar un billete que trasladaba al paraíso y que ellos lo llevaban en el bolsillo.

Pobre, pobre diablo: repentinamente se ha creído rico y ha empezado a viajar, a hacer lo que él llama viajar, como un poseso. En pocos días le trasladan de una punta a otra del planeta, le colocan en recintos penitenciarios de lujo, le organizan diversiones que abochornarían a un niño, le hacen engullir bocados culturales que enseguida se le atragantan, le ofrecen playas vírgenes y miserias exóticas y el pobre diablo, azorado y engreído como un nuevo rico, todo lo aguanta con tal de poder hablar, al volver al dulce hogar, sobre las magnitudes del desayuno de un hotel o sobre las gangas astutamente obtenidas en zocos y almacenes. El pobre pobre diablo muestra vanidosamente el plumaje para recordar a los vecinos que ha dado la vuelta al mundo y, pobre diablo como es, no ha aprendido nada, no ha cambiado en nada, no ha soñado con nada, no ha sido conmovido por nada.
¿De fet Argullol és un viatger impenitent. Per què, doncs, ens parla en forma despectiva dels nous viatgers? No és difícil de imaginar: ell, veritable viatger de tota la vida, necessita distanciar-se dels falsos viatgers com els rics de veritat necessiten distanciar-se dels nous rics. Però els imponderables —com la mort— a tots ens igualen, i així les vagues de controladors, les tempestes tropicals o les cendres dels volcans, no fan distinció entre veritables i falsos viatgers. Potser per això l'Argullol va emprendre aquest llarg viatge literari sense moure's de casa.

13 de desembre de 2011

¿Hi ha vida inteŀligent a la Terra?

De aquí
No és una boutade. Em refereixo concretament a inteŀligència coŀlectiva en tant que espècie, no a la inteŀligència individual que tenim tots en major o menor grau. No hi ha una definició universal de inteŀligència però als efectes del que vull dir podríem partir d'aquest fragment extret de la Wikipèdia:
 ...habilitat de comprendre idees complexes, d'adaptar-se eficaçment a l'entorn, d'aprendre de l'experiència, de trobar-se diverses formes de raonar, de superar obstacles mitjançant la reflexió.
 Com deia, a nivell individual tots tenim en algun grau aquesta mena d'habilitats (també, en alguna mesura, la resta d'animals). Però mirem-s'ho des del punt de vista de la societat com un tot. En els últims cent anys hem acumulat suficients coneixements científics i hem desenvolupat tècniques prou sofisticades com per tindre un domini del medi com mai havia pogut somniar la humanitat. No cal que m'estengui en la descripció perquè em sembla que està en la ment de tothom: amb el domini que tenim de l'energia i les aplicacions tecnològiques, podríem alimentar, aprovisionar de les necessitats bàsiques i estendre el model de societat del benestar (no del malbaratament), a tota la humanitat. ¿Quines serien les condicions que ens permetrien assolir aquest objectiu? Res de l'altre món; només dues de molt senzilles i a l'abast d'una espècie inteŀligent, segons la definició que n'hem donat més amunt: 1) limitar la població a un nombre sostenible amb els recursos que ens proporciona el planeta, i 2) repartir la riquesa obtinguda d'aquests recursos de manera raonable. (Raonable no vol dir per estrictament igualitària, vol dir limitant les diferències a una escala raonable).

No em sembla que calgui entrar una vegada més en disquisicions sobre si el canvi climàtic és ja irreversible o ho serà d'aquí uns anys; o bé si el límit de la sostenibilitat arribarà abans per l'esgotament de l'aigua potable, de les fonts energètiques, dels caladors de pesca o de la terra cultivable. Tampoc té cap sentit discutir si la Terra pot albergar de forma estable 3, o 9, o 15.000 milions de persones. Son, fins a cert punt, discussions bizantines: el fet incontestable és que la Terra és limitada i que els límits estan a tocar. (Hi ha tones de informació a la xarxa; abans d'ahir mateix un interessant article -un més- a La Lamentable).

Així, doncs, a la vista de l'història de la Humanitat, i de la experiència quotidiana, la resposta a la pregunta inicial em sembla clara: no som una espècie socialment inteŀligent. No tenim, ni es veu com podríem tindre, els mètodes per "adaptar-nos eficaçment a l'entorn" de forma coŀlectiva. Els mecanismes que acabaran limitant el nostre creixement son els mateixos que limiten el creixement de la resta de les espècies: l'equilibri amb els recursos de l'entorn. Si aquest equilibri no es produeix de forma inteŀligent es produirà de forma cruenta, amb el sacrifici i el patiment dels individus més febles.

No fa gaire, discutint a Foravial a propòsit de Lynn Margulis, l'Enric H. March, aportava un punt de vista que a mi em va semblar força fatalista: la impossibilitat de limitar la població ens vindria donada per un imperatiu ètic: "tota intervenció en aquest sentit implica qüestions ètiques que ningú pot o hauria d'acceptar. Per molt que es planifiqui, cada cop serem més". Casualment això enllaçaria amb la qüestió de la ètica de les conviccions vs la ètica de la responsabilitat: ¿la llibertat individual de engendrar fills i gaudir de la vida pot passar al davant del sofriment que això comporta per els més febles que es veuran privats dels recursos més bàsics? Però aquesta és una qüestió que només una societat inteŀligent es podria plantejar; no és el cas.  

2 de desembre de 2011

Max Weber vs Rosa Luxemburg (i 2)

Rosa Luxemburg al 1907 (Wiki)
A l'assaig "La política com a professió" Weber comença fent una distinció molt categòrica entre dues ètiques: la de la convicció i la de la responsabilitat. Té al cap els socialistes revolucionaris de la Segona Internacional reunits a Zimmerwald el 1915 i liderats per Lenin, als quals posa com exemple de subjectes moguts per la ètica de la convicció —propiciar la revolució socialista mitjans la prolongació de la guerra per tal de provocar l'aixecament del proletariat— però sense cap sentit de la responsabilitat per les conseqüències —la prolongació de la carnisseria i les penalitats subseqüent—. Weber critica durament els bolxevics de Lenin i Trotsky per voler allargar la guerra a canvi d'uns guanys incerts en la revolució, doncs, d'acord amb el que Marx definia com les "condicions objectives", no creia que es pogués aconseguir el socialisme a Rússia donada l'absència d'un capitalisme burgès. Rosa Luxemburg ni va ser a Zimmerwald, perquè estava empresonada, ni compartia les tesis de Lenin, però per alguna raó Weber els posa al mateix sac.

Segons ens fa observar Peter Breiner al seu llibre "Max Weber and Democratic Politics" (1996), Rosa Luxemburg "una de les socialistes revolucionaries més menyspreades per Weber", valora les conseqüències de la Primera Guerra Mundial (des del seu punt de vista revolucionari) d'una manera similar a com ho fa Weber, i no obstant n'extreu un conjunt de conclusions completament diferents sobre la relació entre els mitjans polítics i les conseqüències que els mateixos impliquen. Com ja va quedar dit, considera la guerra un absolut desastre pels treballadors; considera, tanmateix, que deslegitima el nacionalisme perquè és l'afany de domini del capital nacionalista el que ha desencadenat la guerra; a més a més preveu que la guerra portarà com a seqüela el reforçament del militarisme, i per tant el rebrot de rivalitats polítiques i econòmiques, la qual cosa, al seu torn, posarà les condicions per a noves guerres. El menys que és pot dir, pel que fa a aquest darrer punt, és que la seva visió va ser absolutament lúcida i premonitòria. Per tant, la ètica de la responsabilitat de les possibles conseqüències passava, per a Rosa Luxemburg, pel rebuig absolut del nacionalisme i la coordinació internacional dels partits socialistes.

La explicació que dona Breiner a aquesta discrepància, més enllà de la malvolença de Weber en vers Luxemburg, és una mica alambinada, però es podria resumir dient que la ètica de la responsabilitat no és una cosa objectivable donat que les conseqüències previsibles de la acció política depenen de la perspectiva sota qual veiem la acció que ha de tindre lloc. Dit altrament: no hi ha un mètode per mesurar la ètica de la responsabilitat o de la convicció, com es mesura l'alçada o el contingut de alcohol en sang, posem per cas. 

La meva conclusió particular és que Weber estava atrapat en una contradicció: d'una banda, en tant que racionalista, sabia de la impossibilitat de demostrar un judici de valor o un imperatiu moral; d'un altre, en tant que científic social, no volia renunciar  —com tampoc hi renunciaren Marx o Freud— al desideràtum de l'estudi metòdic i "científic" del comportament social o humà. Hi va haver un temps en que es pensava que les ciències socials, tals com la sociologia o la història, podien arribar a utilitzar els mètodes de les "ciències dures"; és el que Lynn Margulis en deia "la enveja de la física". Encara queden nostàlgics d'aquell positivisme, però a mi em sembla que les coses van més aviat en sentit contrari: fins i tot la física sembla de vegades que hagi de deixar de ser una "ciència dura".