8 d’octubre de 2010

El problema de la Longitud (I)

Timekeeper H-1 Natinal Maritime Museum Greenwich


El 22 d'octubre de 1707, quatre vaixells, d'un estol de 21 que comandava l'almirall Sir Clowdisley Shovell, van naufragar a les illes Scilly. Varen morir prop de 2000 mariners, entre ells el propi almirall. L'estol tornava a Portsmouth després de participar a la campanya de Toló, en el context de la Guerra de Successió Espanyola, i el desastre es va atribuir a la dificultat per estimar correctament la longitud de la posició dels vaixells després de navegar 12 dies en mig de la boira i fortes tempestes. No era el primer ni seria el darrer desastre causat per la dificultat per determinat correctament la posició dels vaixelles al mar. El problema preocupava i molt els governs de les principals nacions que es disputaven la sobirania dels mars, i molts d'ells varen endegar programes per intentar trobar-hi una solució. El Parlament Britanic va promulgar el "Decret de la Longitud" de 1714 que establia un premi de 20.000 lliures esterlines a qui aconseguís un mètode per determinar la longitud amb un error inferior a mig grau (uns 5,5km al equador) en un vaixell a alta mar. La quantia del premi dona una idea de com n'era de important el problema.

¿Per què -es pot preguntar algú- era tan difícil determinar la longitud i no, en canvi, la latitud? Ras i curt: per què la latitud es una propietat geogràfica natural, mentre que la longitud es una convenció arbitraria. (De fet, abans de quedar establert a Greenwich el meridià zero es va passejar per tot Europa). El paral·lel zero, en canvi, és l'Equador i no en pot ser cap altre. Qualsevol mariner, amb l'ajuda d'un quadrant, sabia mesurar la latitud: l'altura del sol sobre l'horitzó, al migdia, o de l'estrella polar a la nit, permeten determinar-la. En canvi, no hi ha manera (o no n'hi havia en aquella època) de discriminar un meridià d'un altre perquè tots son iguals. Dit altrament i per resumir: la longitud és una mesura directe de la diferencia horària entre un lloc que es pren com a referència (Grenwich, actualment) i l'hora local en el punt considerat (un vaixell al mar), i en aquella època era una utopia absoluta que ningú pogués construir un rellotge capaç de mantindre una precisió de 3 segons al dia dalt d'un vaixell en moviment i sotmès a canvis de pressió, temperatura i humitat.

Bé, ningú no és la paraula; hi va haver un home -un rellotger autodidacte- que s'hi va entestar i, contra vent i marejol, ho va aconseguir després de dedicar-hi tota la seva vida. Es deia John Harrison, i la seva epopeia és narrada per la escriptora Dava Sobel al llibre "La longitud". I com en tota epopeia, en aquesta també hi ha, a més a més d'un heroi, un villà: l'astrònom reial, el reverend Nevil Maskelyne. Però això no vol dir que es tracti d'una història novel·lada -els fets que es narren son rigorosament certs- el que vol dir és que, davant del que avui en diríem un "conflicte de interessos" -el reverend, que com explicarem més endavant era jutge i part- no solament no és va inhibir sinó que va torpedinar al pobre rellotger. Però anem per parts, que deia Jack l'esbudellador.

Com he dit, ningú en aquell temps creia -ni tant sols Isaac Newton- que es fos possible construir un rellotge amb les característiques requerides per anar abord d'un vaixell; tots els rellotges mecànics coneguts es basaven el el principi del pèndol, i per tant requerien una base totalment estàtica, de manera que totes les mirades es van dirigir -com era tradició a la marina- cap el cel. Calia trobar la manera de que els astres -el gran rellotge celeste- els donessin la diferencia horària entre un punt de referència no accessible i el vaixell. Però, com? Si van posar a treballar els savis i astrònoms més grans del moment -Newton, Halley, Bernouille, Euler, Galileu...- per una banda, i el nostre rellotger artesà, ajudat del seu fill, per un altre. No hi havia color, els savis tenien totes les de guanyar. No solament això, el Consell de la longitud estava format majoritàriament per astrònoms que, lògicament, es decantaven de manera natural per la solució astronòmica. Això sense comptar que el ja mencionat astrònom reial vitalici -el reverend Nevil Maskelyne- aspirava a endur-se el premi amb les seves aportacions personals i posava totes les pegues que podia a Harrison. No obstant això la solució de Harrison es va acabar -després de molt de temps- imposant. Però permeteu-me que momentàniament ho deixi aquí perquè veig que se'm està acabant el paper i l'apunt es faria excessivament llarg. En el proper intentaré acabar la historia. (Resumida, ben entès, que sencera ocupa un llibre).

6 comentaris:

  1. Molt interesant, com tot el blog. Vaig veure un reportatge del National Geographic sobre aquest problema. En la construcció del Big Ben volien un rellotge superprecis i se'ls hi va espatllar. Només va haver-hi un rellotge amb ajuda del pes d'una moneda que va conseguir aquesta precisió. Be, explica't així sembla fàcil però al reportatge era molt més complicat

    ResponElimina
  2. Però fes-ho aviat, ara que ens has posat la mel a la boca. Força interessant.

    ResponElimina
  3. Vaig llegir el llibre de Dana Sobel i em va apassionar. La longitut, una de tantes coses que donem per descomptat, i que hi té al darrera molt més del que es pensa. Espero amb deler que em refresquis com continua l'aventura.

    ResponElimina
  4. Molt interessant. El meu sogre és arreglador de rellotges. Li explicaré i recomanaré el llibre. ës ben "entenible" per un profà?

    ResponElimina
  5. Aristofeles,
    La història de dels rellotges es apassionant per qui gaudeix descobrint mecanismes enginyosos. Abans de l'era de la electrònica i la digitalització els rellotges tenien fama de ser els ginys més sofisticats. Hi havia la dita, per referir-se a un lloc on tots eren espavilats: "aquí el més tonto fa rellotges".

    Vicicle,
    A veure si tinc una estona i mi poso tot seguit.

    Allau,
    Sí, es curiós com les coses aparentment més senzilles, quan hi aprofundeixes una mica i vas estirant del fil resulten inesperadament riques i interessants.

    Evo,
    És absolutament entenedor. Més i tot que els llibres del Punset.

    ResponElimina
  6. molt interessant aquesta història, esperarem la continuació...

    ResponElimina