31 d’octubre de 2010

Anatomia d'una instantània

AFP/ Fred Dufour
Un primer flash de la memòria, en veure aquesta foto al suplement de El Periódico del proppassat diumenge dia 24, em va remetre a "La llibertat guiant al poble". Flash que es va esvair en dècimes de segon perquè el quadre de De la Croix i la foto de Fred Dufour no resisteixen gaires comparacions: el fum, la bandera (del sindicat, d'estudiants en lloc de la tricolor) i poca cosa més. A la noia que fa voleiar la bandera se la veu força més alegre que la dona que amb cara greu i transcendent simbolitza la llibertat, i l'entorn (afortunadament) es també força més distès. Fins i tot la cara resignada del xicot que porta a coll i be la seva companya sembla tot un poema al signe dels temps: igualtat, ma non troppo.

Tampoc el fum, a diferència del quadre, es degut als incendis i a la pólvora de canons i trabucs, sinó a les, relativament, més inofensives bombes de fum de la policia. Cal doncs buscar referents més propers en el temps que no pas la Revolució francesa. Potser el maig del 68? Si em de creure Jérôme Saint-Marie —un dels analistes que aporta una colaboració al diari esmentat— aquesta protesta estudiantil no té res a veure amb l'idealisme de la revolta dels seus avis (sí, ja em de parlar dels seus avis: tempus fugit): "L'actual revolta no vol fer la revolució, sinó mantindre l'statu quo." Heus aquí la gran paradoxa: els joves estudiants francesos, els lycéens, no volen canviar el sistema, sinó mantindre'l com està. "Virgencita que me quede como estoy", que deia l'acudit. Altre cosa son els marginats de la banlieue; aquest quan surten al carrer no enarboren banderes, sinó barres de ferro i còctels Molotov. Però aquesta ja és un altre qüestió. O no?

Però (tot i que m'ho miro des de lluny, i sense gaire coneixement de causa) em sembla que erraríem el tret si ho reduirem tot a una rebequeria d'uns estudiants consentits: "una colla de xavals manipulats que ni tan sols saben perquè és manifesten", com sosté Dominique Dittière, un peixater que es confessa votant de Sarkozy, i que es va avindre a donar al seu parer a l'autora del reportatge. I es que, contràriament al peixater, segons les enquestes una majoria de francesos, tot i ser-ne directament perjudicats, donaven el seu suport a vaguistes i estudiants. A parer meu la clau de les motivacions que subjeuen als comportament de la societat francesa —la més polititzada d'Europa, segons sentia dir l'altre dia a un altre comentarista— tindria més a veure amb aquestes paraules amb que comença el reportatge: "Així que comencen la primària, amb tot just 6 anys, els nens francesos aprenen quins son els seus drets. Forma part del programa pedagògic de l'escola pública."

Em va recordar un dels capítols del llibre: "La imaginación ética", de la filòsofa Victoria Camps, que, incidentalment, comença amb aquestes línies:
«¿Hay que vivir solo para ser libre?» La pregunta, que fue uno de los temas propuestos a los bachilleres franceses en los exámenes de junio de 1980, además de incitarnos al lamento por el desigual nivel de nuestros estudiantes y los dels país vecino, tiene la virtud de sugerirnos esa serie de «conexiones» y «diferencias» con las cuales Wittgenstein pretendía evitar que el filósofo se perdiera en la niebla de sus especulaciones.
Han passat ja quasi bé 30 anys (i no sé quants plans d'estudi) des que la Victoria Camps va escriure aquest llibre i el "desigual nivel" no te pinta d'haver minvat, sinó tot el contrari. I, és clar, els estudiants d'ahir son els ciutadans d'avui. Escatir si el sistema escolar es conseqüència del tipus de societat, o viceversa, és, segurament, un cercle viciós: una cosa porta a l'altre i viceversa. I cosa semblant podríem dir respecte d'aquesta mateixa societat i els prohoms que la representen. Però això ja ens portaria per uns altres viaranys. De moment deixem-ho aquí.

Postdata 1: He estat temptat de aparcar aquest apunt i dedicar-ne un al Rally per recuperar el Seny que han muntat a Washington. Potser el proper. Hi ha més dies que llonganisses i tinc la sensació de que portarà cua.

Postdata 2: A dalt, a la dreta del bloc, he penjat un vídeo que aniré renovant amb cada apunt. (Però no necessàriament relacionat amb aquest).

10 comentaris:

  1. França és un país il•lustrat, orgullós del seu passat i avançada en aconseguir beneficis socials mercès la lluita de la seva classe treballadora i la seva petita burgesia (l’ample classe mitja de l’estat de benestar, que també és el nostre referent)
    França també és un país vell, ancorat a un cert conservadorisme, fruit de mirar-se el melic, la qual cosa porta que la seva joventut es revolti cada no sé quant de temps, sovint sense altre objectiu que sacsejar la vella carcassa social i deixar voleiar les energies contingudes. ( com bé dius una altra cosa són les gents dels suburbis, que van d’un altre pal)
    Ara van maldades: el model s’esfondra. Tothom ho intueix i ho sap. Estan molt acostumats al cinema culte, a remenar llibres, a les tertúlies del Barri Llatí, al soparet amb els companys, a entrar en el món laboral als vint-i-tants i la “mise à la retraite” als seixanta. Aquests nanos, i els de casa nostra encara pitjor, veuen que això ja no serà igual i es revolten. Els avis lluitaven per la imaginació al poder, els néts, potser, per poder seguir imaginant.

    ResponElimina
  2. Alberich,
    Tots tenim la percepció de que això s'acaba. No sabem quin ritme tindrà el procés, si serà ràpid i traumàtic, lent i agònic o amb fluxos i refluxos, però la crisi financera ha tingut la virtut de fer-nos obrir els ulls, i el que estem veient ens espanta. Al marge, però, del fet desencadenant, ¿no era -i és- tot plegat una mica previsible? El Tercer mon, amb les potencies emergents al capdavant, es van rebel·lar d'antuvi contra la colonització pura i dura, i ara ho fan contra la colonització econòmica. Més aviat que tard la posició de predomini d'Occident s'acabarà. El que no tinc ni idea és com i de quina manera s'acabarà.

    ResponElimina
  3. tinc un familiar que es empresari i va muntar un petit negoci a França i clar, va contractar un parell de francesos. Un va resultar ser un vago i quan el meu familiar el va voler despedir, es va trobar amb una complicadísima burocràcia incluit un certificat médic i el va tenir que mantenir durant 1 any sense que treballes. Els treballadors francesos tenen uns drets que ja voldriem aqui. La sort es que tenen sobre 40 centrals nuclears i venen l'electricitat a tots els paisos del seu voltant. Amb això es mantenen. ( i una industria del automóbil molt potenta).

    ResponElimina
  4. Aristofeles,
    El problema de l'Estat del benestar (o un dels problemes) és que no té eines prou eficaces contra els abusos. Això va portar a una reacció de l'empresariat que ha anat precaritzant els llocs de treball amb els coneguts mecanismes de les contractes temporals, la externalització, la contractació de treballadors "autònoms", etc.

    El resultat -amb totes les simplificacions que es vulguin- ha estat la divisió dels treballadors en dos grans grups: els que tenen una feina fixe, estable i relativament ben pagada (el paradigma son els funcionaris i assimilats) i els paries que, no tenen cap d'aquests avantatges (o que directament no tenen treball).

    Respecte de les fonts de riquesa de França, la cosa no és ben bé com dius: tenen una economia amb bases bastant més sòlides, començant pel sector agrari, continuant pel industrial de base i acabant pel de alta tecnologia, com l'aeronàutica o la pròpia nuclear que tu esmentes. Però no son tant excedentaris en energia elèctrica com per exportar-ne a mans plenes. Això sí, la proporció de producció elèctrica d'origen nuclear és molt més alta que a la resta de països europeus, i això els permet ser menys dependents d'altres tipus de fonts primàries de energia.

    ResponElimina
  5. De França sempre m'han fascinat dues coses: (1) la capacitat de crear intel·ligència i (2) com es poden mantenir com a potència mundial quan d'economia no en tenen ni idea i tenen una concepció cubana de l'estat del benestar. No sé com s'aguanta el país, la veritat.
    Seria genial una combinació de la capacitat intel·lectual francesa amb l'ètica del treball calvinista.
    No els aturaria ningú... à mon avis...

    ResponElimina
  6. He, he. Tirant, el calvinisme no és tant estrany a la cultura francesa, si més no a través dels seus cosins germans els jansenistes. És cert que França, com Anglaterra, viu encara de la rifeta de quan va ser una gran potencia; "quien tuvo retuvo", diuen. Però, com bé dius, tenen la gran capacitat de crear intel·lectualitat, que és la mare de la ciència i de moltes altres coses. Aniran mal dades per tothom, però ells tenen les bases per sortir-se'n molt millor que nosaltres.

    ResponElimina
  7. Ai sinyor, tanta revolució i tants valors republicans per arribar a aquesta port. Jo no hi entenc, però n' hi cada cop més que diuen que lo del 1789 va ser una rèmora I LLAST en el cami dels drets civils, i dolent per a França. Intueixo que sí.

    ResponElimina
  8. Criteri,
    D'antuvi cal precisar que la Revolució que va inspirar el quadre de De la Croix va ser la de 1830, no la de 1789.

    En qualsevol cas, però, després de 1879 va vindre Napoleó I, i després es varen succeir restauracions monàrquiques, més revolucions, més repúbliques (fins a 5), més imperis, més monarquies... En fi, que els jacobins en varen fer de molt sonades, però potser fora una mica excessiu carregar-els-hi el mort dels mals que ens cal afrontar en aquest segle XXI.

    ResponElimina
  9. Potser és una bajanada, però m'he recordat d'un conegut britànic que un cop, parlant dels francesos, es lamentava amrgament dient que els frencesos disfruten fent-los sentir idiotes.
    Em sembla que França, en general, gaudeix d'una autoestima a prova de bomba, i això els dóna trempera per a moltes coses.
    També crec, seguint an aquesta línia, que França és el país europeu més refractari a "anglosaxonitzar-se", per la qual cosa les tendències neo-liberals tan de moda hi tenen poc predicament.
    Salutacions, Brian.

    ResponElimina
  10. Damien,
    No tinc res en contra dels anglosaxons, més aviat tot el contrari, però vist el panorama, potser cal felicitar-se de que algú es resisteixi a "anglosaxonar-se".

    Cert que França sempre ha volgut jugar un paper de gran potencia (la "grandeur", la "force de frappe"...) però a l'hora de la veritat tampoc han fet grans escarafalls per posar-se d'acord amb Alemanya per marcar les línies mestres de la UE o amb Anglaterra per coordinar les forces navals i estalviar costos.

    ResponElimina