Mr. Brooks

Mr. Brooks (Kevin Costner) i el seu alter ego (William Hurt)

Ja fa més d'un mes que estan reformant un habitatge dos pisos més avall del meu. Sento la fressa que fan pel cel obert i sento com parlen i com ressonen les parets. És una quadrilla d'un nombre indeterminat de llatinoamericans. (Peruans, equatorians... no ho sé). Sovint parlant, discuteixen o canten, al mateix temps que piquen, trepanen i enderroquen, i aixequen una polseguera de no dir. No entenc el que diuen, tampoc els veig, però me'ls imagino: baixets, rabassuts, d'espatlles amples i malucs prominents, com solen ser els de la mateixa raça que veig pel meu barri abastament. De vegades me'ls imagino ballant danses rituals al voltant d'un tòtem o celebrant l'arribada de la primavera guarnits amb garlandes de flors i brandant llances a la mà.

   —I, és clar, et preguntes què coi han vingut a fer al teu país.
   —Doncs mira, entre tu i jo: sí. Probablement provenen d'un entorn urbà, o més aviat suburbà, segurament fills de camperols desarrelats; no ho sé, ni m'interessa. Però, per què han hagut de vindre a destorbar la meva pau? I perquè -posats a preguntar-se- els que han comprat aquest pis necessiten refer-el de cap a peus? Polls ressuscitats! si volien un pis nou, haver-se'l comprat nou. I per què tans llatins han vingut a viure al meu barri?, i tants àrabs, i tants xinesos? Per què m'agredeixen amb la seva presencia, a la que no hi estava fet? I per què munten pícnics sobre la gespa dels meus parcs i juguen a futbol a la sorra de les meves platges?

   Que potser hi he anat jo a destorbar-els al seu país? I doncs?! Estic a casa meva, al meu barri, al meu país de tota la vida i només demano que em deixin tranquil; que em deixin viure sense ensurts, sense soroll, en el meu entorn de sempre. Sense luxes, tampoc -valguem el dimoni- de manera modesta. No necessito gaire: l'ordinador, la connexió a internet, els meus llibres, la radio, la tele, un petit equip de música... i para de comptar. És demanar massa?

   —Ets un brètol. Ho saps, oi? Sota la teva disfressa de persona enraonada i tolerant s'hi amaga un reaccionari de cal déu. Gaire bé diria, un racista. Tota la vida fent la viu viu i no t'has enterat de res, que dirien els teus fills.
   —Ep tu, para el carro! a veure si ara ens posarem en pla auto-destructiu. Només cal sortir a carrer per veure que som del més civilitzat que corre per aquí.
   —Ara parlem en plural?
   —No fugis d'estudi, què hi fa si parlem en plural o singular; o és que pretens que la cosa no va amb tu? Si t'agrada fer de Dr. Jekyll, hauràs de carregar també amb Mr. Hyde.
   —Ets tu qui vol fer tots els papers de l'auca. Però deixem aquesta discussió surrealista. Estàvem analitzant com l'anècdota dels sudaques ens ha llevat la disfressa, t'hi atreveixes, o no?
   —Vinga.
   —No és cert que et pensaves que el mon era una mena de foto fixe tal com varem aprendre a l'escola? Vam néixer tot just acabada la Guerra Mundial, i la Guerra Civil era només un mal son dels grans; a casa en prou feines en parlaven. El mon s'havia aturat a l'Espanya de Franco, i a fora... qui en sabia gaire res del que passava fora? Al NO-DO de vegades s'hi veien conflictes llunyans, en països exòtics, però només de manera fugissera i per contrastar amb els veinticinco años de paz. Les barraques...? Bé, sí, n'havíem sentit a parlar, fins i tot de vegades les havíem vist de lluny: a La Perona, al Camp de la Bota, a Montjuïc, al Bogatell, al Carmel... Però tampoc eren gaire visibles, sobre tot si no t'hi acostaves. Què se'ns hi havia perdut enmig d'aquella gentussa? I si et fotien un mal tanto i et prenien la cartera? I ells ja se'n guardaven ben bé prou, quan aconseguien conviure entre mig de la gent normal, de dir que eren barraquistes.
   —On vols anar a parar?
   —Ho saps prou bé: és fàcil anar de progre quan ningú et destorba la pau interior. Vas fer una carrereta, vas adquirir la teva cultureta... tot plegat poc i no res, certament, però lo suficient com per mirar-te el mon des d'una petita talaia de superioritat moral i intel·lectual. Estas instal·lat en la minoria que parla i pensa en català, culturalment hegemònica, que vota a les eleccions i se sent representada per un govern i unes institucions. I -què caram!- si som a Catalunya, qui ens n'ha de discutir la legitimitat? Si ells no es volen integrar i no voten és el seu problema.
   —Què hi has de dir? Què potser em sortiràs ara amb que tan dret tenen els espanyols que viuen a Catalunya a sentir-se a casa seva -Espanya- com nosaltres a sentir-nos a casa nostre -Catalunya-? I els moros? I els sudaques? I els subsaharians, els xinesos, els romanesos... Tots estan a casa seva?!
   —Calma, calma. Jo no he dit que tots estiguin a casa seva, però no veig per quins set sous haver arribat abans ha de donar més drets.
   —Jo no he "arribat" abans; jo vaig néixer aquí!
   —Ergo ets nacionalista.
   —NO SOC nacionalista!
   —No cal que cridis que no ens sent ningú. Diguem de que presumeixes i et diré que et manca. Si no ets nacionalista, perquè creus que el fet d'haver nascut aquí et dona un plus de legitimitat? Els avis -aquest que estan a la foto del cavall (de la que tan orgullós estàs) amb la mare, la tieta i l'oncle- no van néixer aquí; tenien per això menys drets que els nadius de Catalunya?
   —No em siguis botifler, eren del Maestrat, Països Catalans.
   —Tan hi fa. Podien haver sigut del Bierzo o de La Alpujarra: haurien tingut menys drets?

   —Estas desbarrant o només vols provocar-me. Tu saps tan bé com jo que Catalunya és petita i finita, i que no pot acollir tothom. Fet i fet el mateix passa a Espanya i a França i a Europa en general, però ells tenen un estat per defensar-se. La marabunta s'ha posat en marxa i no te aturador. I Catalunya, amb la seva cultura i la seva llengua, per mor de ser la més petita i feble, i no tenir estat propi, serà la primera a caure.
   —Ara comences a enraonar una mica amb el cap. La marabunta no te aturador -cert- no serveix de res posar portes al camp ni tanques a les fronteres. Els que fins ara anomenàvem "tercer mon" vindran a buscar la seva part del pastis, que ens hem estat menjant a les seves espatlles i a costa de la seva suor. I reclamaran els seus drets de ciutadania, amb "nació" o sense "nació". Més ben dit, la nació la porten al damunt, i no se'n desempallegaran per abraçar la nostra. Trigarà a passar una, dues o tres generacions, però val més que ens fem a la idea perquè vindran per les bones o per les males, i a més a més...
 
    —Mr. Brooks, el demanen al telèfon per la línia dos.

    —Mr. Brooks?? Què s'empatolla ara?! Jo soc el Brian, el bon jan del Brian. I encara falten 1900 anys perquè s'inventi el telèfon.

    —Ai, disculpi, m'he confós de personatge i de pel·lícula.