1 de desembre de 2010

Guaita què fan ARA!

Miguel Gallardo per l'Ara
Havia sentit campanes de que sortiria un nou diari en català, però no en vaig fer gaire cabal. Tenen molta moral o molts calés —vaig pensar—. Però un cop l'he vist al quiosc no me'n he sabut estar: puig que parlen català, veiem que diuen. De manera que sense gaire entusiasme (ja fa temps que no estic per molts entusiasmes) vaig decidir compra-el una temporadeta, a veure per on respira.

Des que tenia us de raó, i una pesseta a la butxaca, (es dir, des dels 16 o 17 anys) he comprat cada dia de l'any el diari. Un diari, no sempre el mateix, però un; tampoc dos ni tres, que la cosa no donava per tant. Segurament he passat per tots els diaris que s'han editat a Barcelona els últims cincuanta anys (exclosos els de la "prensa del movimiento" i assimilats) buscant en cada moment el que em feia més el pes.

Però tornem al diari Ara. La primera pregunta que un es fa és qui hi ha al darrera, i què pretenen. La segona (siguin qui siguin) si s'han tornat boixos per embarcar-se en un moment de crisi com aquesta. La tercera, si hi ha mercat potencial per a tanta premsa en català... etcètera. I com que son preguntes impossibles de contestar si no s'està ficat en aquest mon, i jo no hi estic, doncs l'única manera de copsar-ne alguna cosa és, com deia, fent-ne un tast. I en això estic; ja us diré quina impressió n'he tret d'aquí a uns quants dies.

De moment podem parlar, és clar, del que és visible i aparent: format tabloide, disseny funcional i modern, utilització abundant de fotografia en color, nombre de pàgines modest (unes 60) i contingut... també modest. Veiem, per exemple, per sobre, la extensió en nombre de pàgines dels exemplars de ahir i avui (dies 30 de novembre i 1 de desembre):

                                                
               Seccions / pàgines     Dia: 30/11   01/12
  • Les claus (índex/resum)             4      4
  • Crònica política (catalana)         9      7
  • Societat                                      2      4
  • Internacional                              3       3
  • Economia                                   3      2 
  • Debat (opinió)                            4      4
  • Esports                                       9      6
  • Aratu  (magazine)                      3      3
  • Cultura                                       5      4
  • Serveis (cartellera)                    4      4
  • Media  (TV)                                3      3
Total (incl. portada, contra i pub.)    64    56

¿I Espanya?: connais pa. Com podeu veure, no és com per tirar coets. Ara bé, ¿Catalunya es pot permetre 3 diaris nacionals, més no sé quants de locals, en català, més la edició catalana de El Periódico, i al damunt tirar coets? Em sembla que no. Llavors, si hom vol llegir el diari en català, i a més a més tindre una informació complerta de la actualitat, gaire bé no li queda més remei que comprar-ne un en català i a més a més, per exemple, El País o La Vanguardia. Cosa que en els temps que corren no està a l'abast de tothom. Si no és el cas, és clar, que un te un lloc de treball privilegiat on cada dia li arriben al despatx 3 o 4 diaris de franc. (N'hi més que no us penseu, d'aquests).

Hi ha encara, però, un parell d'aspectes força positius que no vull passa per alt: els col·laboradors de opinió i els blocs. La relació de col·laboradors és realment impressionant; cito alguns noms: Ferran Mascarell, Salvador Cardús, Joan B. Culla, Josep Ramoneda, Gemma Calvet, Mikhaïl Gorbatxov, Alfred Pastor, Germà Bel, Paul Krugman, Umberto Eco, Thomas Friedman, David Brooks (aquests quatre darrers, analistes estrella del New York Times), Ernest Folch, David Miró, Gregorio Luri (conegut, com d'altres, a la catosfera)... i molts més. Sembla que, davant la (suposada i previsible) dificultat de tindre en nòmina un planter de col·laboradors de primera fila, han optat per una política de adquirir articles, de forma estable, de comentaristes freelance. (De fet imagino que aquesta és la tendència inevitable per a mitjans grans o petits). Son noms que, si els poden mantenir, faran el diari molt atractiu i li donen una pàtina de eclecticisme.

L'altre aspecte és el dels blocs. Concretament m'ha sorprès gratament trobar-hi la ciència molt ben representada, començant per l'amic Daniel Closa, que ha traslladat a l'Ara el seu excel·lent bloc Centpeus, (que no he deixat de seguir des que el vaig descobrir). Però n'hi molts més sobre molts temes, com la cuina, la canalla, els mestres, TimeOut o Sapiens. Realment sembla que la aposta de Ara pel mon de Internet és tant o més forta que pel mon de paper.

11 comentaris:

  1. Deien que La Vanguàrdia preparava la versió en català com El Periodico, de fet hi ha una web que tradueix automàticament la web castellana de la vanguardia en català...si, m'assembla que es un risc tants diaris en català però bemvinguts siguin

    ResponElimina
  2. Com a tu, el que més m'ha impressionat són els col·laboradors i els blocs. Gràcies a en Daniel Closa per fi he sabut què és aquesta ensarronada de les baies de goji. També hi és l'excel·lent Miquel Tuson (de la molt premiada "La llumenera de Nova York") amb un bloc de ciències ("Laetoli").

    Com diu l'Aris, La Vanguardia té prevista una versió en català per la primavera. Caldrà estar al cas.

    ResponElimina
  3. me'l vaig comprar el diumenge, pero clar, el primer dia i en diumenge hi havia molt de gruix i també em va cridar l'atenció, els col·laboradors.
    No l'he comprat6 cap més dia, de fet a casa comprem el perdiódico en català perquè a la meva dona a la tarda li agrada llegirlo amb calma. Jo m'empasso uns quants digitals a l'ordinador, atès no entenc la funció a dia d'avui dels diaris en paper.
    L'Alma mater d'Ara es Carles Capdevila, ara, el que no sé es qui hi possa els diners.-

    ResponElimina
  4. Jo també he sentit això de la Vanguardia en català. La competència serà ferotge. Els desitjo tota la sort del món.

    Sobre si l'aposta del ARA pel "món d'Internet és tant o més forta que pel món de paper" potser hauríem de preguntar primer quant paguen als seus redactors de la versió en paper i quant a tots aquests excel·lents blogaires...

    ResponElimina
  5. El vaig comprar el diumenge i em va semblar molt interessant, amb la qualitat dels seus col·laboradors. És un diari amb vocació de ser llegit i no mirat i prou.
    Veurem com acaba aquesta aventura i sobta que s'hi hagin posat, amb el que està caient.

    ResponElimina
  6. Sols conec l'edició digital, que a València aquestes exquisideses -l'edició en paper- o no arriben o són molt difícils de trobar. Per aquestes contrades sempre ens alegrem de les publicacions en català i la veritat, crec no ens preguntem moltes més coses. Potser perquè de forma no molt objectiva identifiquem la defensa del català com a propi de mentalitats progressistes. Com deia Fuster, el País Valencià serà d'esquerres o no serà. A mi m'ha causat bona impressió.

    ResponElimina
  7. No "gasto" versions en paper dels diaris, però ens hi subscriurem pel pare, que és dels de seure amb calma a fullejar el diari. Últimament havíem abandonat La Vanguàrdia per la línia editorial, i tiràvem de El Periódico en català per la cosa de la llengua, encara que fos a un nivell força pobre, però veurem amb l'Ara. D'entrada destacar que els blogs no tenen correctors d'ortografia. No ho puc evitar, quan veig una falta en un titular d'un periòdic m'agafa mal de ventre :(

    ResponElimina
  8. Aris,
    És el que deia. En els vells bons temps hi havia 5 o 6 diaris al matí i 2 o 3 a la tarda (a part de les revistes), però van anar caient i ara amb prou feines s'aguanten El Periódico i La Vanguardia en competència amb els diaris de Madrid d'abast estatal. No veig clar que puguin aguantar tots els actuals, i a sobre amb edició catalana i castellana.

    Allau,
    Sí, son els dos elements destacables, però no deixa de ser una incògnita com n'és de sòlida la base en un i l'altre cas. El Salvador, que alguna cosa deu saber del tema, fa una pregunta inquietant.

    Puigcarbó,
    Jo també compro El Periódico i, com deia, no contemplo la possibilitat de comprar dos diaris cada dia, de manera que finalment n'escolliré un.

    Salvador,
    Probablement -d'això segur que tu en saps més que tots nosaltres- el que cobren els col·laboradors de la edició paper i els blocaires deu estar bastant en relació al que paguen els lectors de l'edició paper i els lectors dels blocs ;-)

    El tema de com es cobrixen els costos de les edicions digitals és una qüestió que es discuteix des de la explosió de internet, però que es lluny de haver-se resolt. O més ben dit, cadascú ha intentat resoldre-ho a la seva manera. Jo t'he de confessar que mai he pagat un euro per cap contingut de la xarxa, i déu n'hi do com me'n he aprofitat. Tampoc he comprat mai un sistema operatiu, excepte els que venen instal·lats OEM als ordinadors. Faix servir quasi exclusivament Linux i altres productes de codi obert o gratuïts (rarament piratejats).

    Alberich,
    Avui, mentre llegia l'exemplar (que ja ha baixat a 48 planes) pensava que potser han sigut massa agosarats al voler fer un diari i que, en canvi, podria ser una excel·lent revista setmanal. Paradògicament, no obstant, és possible que la viabilitat econòmica d'una revista encara sigui més complicada que la d'un diari. (O així m'ho dona a entendre el fet de que hi hagi diaris gratuïts).

    Vicicle,
    Si el País Valencià ha d'esperar a ser d'esquerres per "ser", ho tenim cru ;-) Anècdota: quan varen posar els canals de TDT es podia veure a Catalunya el Canal 9 (he de confessar que no el vaig veure mai) ara ja no: surt una carta de colors.

    És molt trista la història de les relacions entre Catalunya i el País Valencià dels últims cinquanta anys (de l'anterior no en sé gaire cosa). I en tenim molta culpa els catalans per la miopia i la ingenuïtat al no haver sabut veure que la millor manera d'acostar-se als valencians no era enarborant la bandera dels Països Catalans.

    Clídice,
    Jo faig sovint un recorregut pels diaris digitals, però -soc de la vella escola, que hi farem- el "diari" de veritat l'he llegir a la taula o al sofà (o al metro). Potser sí que acabarem tots amb les "tauletes" electròniques, com discutíem un dia a ca l'Allau, però jo em sembla que seré dels últims.

    ResponElimina
  9. Després acaben regalant-los a la UB i sobrant-ne a dojo, però si fossin realment plurals pagaria la pena tenir més

    ResponElimina
  10. He leído su "declaración de principios" y la verdad es que me resulta incongruente que un medio de comunicación tenga como objetivo participar en la construcción nacional de un país desde una de las mucchas ópticas políticas que en él hay. ¿Prensa de partido? Sin duda. ¿Hoja parroquial? Sí, en el bientendido del uso popular de "parroquia". La pluralidad, así pues, brilla por su ausencia, porque es un diario "de país", con ese genitivo tan poco engendrador de realidades y sí de mitologías baratas. Una lástima. Ni siquiera la presencia de algunos colaboradores cuya relativa independencia de criterio admiro, como Ramoneda o Luri, bastan para convencerme de que este no puede ser "mi" diario. De hecho, ninguno lo es, y leo cada día entre tres y cuatro, según el día, aunque soy subscriptor de El País y lector desde su primer número ininterrumpidamente, pero en los últimos tiempos se ha dejado llevar por la dinámica facciosa de ABC o El Mundo y por ahí es por donde yo ya no les sigo. Sí sigo a ciertos periodistas, sobre todo de opinión, como Antoni Puigverd, por ejemplo, que pasó de el País a La Vanguardia.
    Estoy de acuerdo, sin embargo, con el impulso romántico de hacerse un lugar en el quiosco, aunque la pila que ofrecen, en el mío, pasa el día y no merma, a pesar de la complicidad del quiosquero, que lo ha puesto en segundo lugar, después de la Vanguardia, desplazando El País a la quinta, aunque, aun castigado en ese rincón, sigue mermando cadaa día hasta desaparecer, si me acerco a comprarlo a la hora de comer.

    ResponElimina
  11. Estoy bastante de acuerdo con el diagnóstico, Juan. Las declaraciones de principios, aun siendo indicativas, suelen decir poco, por eso quise darle un periodo de gracia de un par de semanas. Pero no voy a prorrogarlo. En el apunte puse de manifiesto dos aspectos positivos, los artículos de opinión y los blocs; pasados unos días se ponen de relieve dos de negativos: la deriva centro-derecha nacionalista (CiU, para no andar con eufemismos) y la pobreza de su dimensión estrictamente periodística. Y esto, más allá de la dimensión modesta, es lo peor. Se puede ser modesto pero digno; "Ara" parece haber escogido ser modesto y maniqueo. Es decir, enfocado a decirle a una parroquia, entregada de antemano, aquello que quiere oír. En fin, una lástima.

    ResponElimina