6 de desembre de 2010

Estat fallit 1.— Militarització


Retrat del General Espartero a Las Cortes
Feia dies (inspirat en part pels apunts d'en Ramon Alberich) que volia escriure alguna cosa sobre el segle XIX i la tradició espanyola dels “pronunciamientos” i l'ombra de la tutela del poder militar sobre el poder civil. El que no em podia esperar de cap manera era que la actualitat em donaria un motiu de reflexió tant immediat per fer-ho. Bé que no exactament tal com jo l'havia pensat.

El motiu, com ja heu endevinat, és el decret RD 1673/2010 de 4/12/2010 en virtut del qual els controladors aeris "passen a tenir la consideració de personal militar” i queden sotmesos a les ordres directes del Cap d'Estat Major del Exèrcit de l'Aire i les autoritats militars (per dir-ho amb la expressió que va immortalitzar Tejero: “la autoridad, militar por supuesto”) i “a les lleis penals i disciplinaries militars”.

Els pronunciamientos van començar a prendre carta de naturalesa, com a forma habitual de relleu als governs de Espanya, al segle XIX, en l'època de transició del absolutisme al liberalisme (grosso modo el 1833), i varen continuar, de forma pràcticament ininterrompuda, fins el 1932, quan el general Sanjurjo va protagonitzar l'últim intent de cop d'estat anterior la revolta feixista. És a dir, tot un segle més la traca final de 40 anys de Guerra Civil i dictadura. Val a dir, però, que aquesta implicació dels militars a la política era, en la majoria dels casos (però no en tots) relativament incruenta. De fet eren els propis polítics, tan els moderats com els progressistes, els que apel·laven al als generals, en tant que “espadones”, per a ser instal·lats al poder. O per que el propi general de torn es fes càrrec de de la Presidència del Govern o de la Regència. Això era ni més ni menys que la conseqüència d'una societat civil dèbil i desestructurada i, en gran mesura, ignorant i analfabeta.

Si recordo tots aquests antecedents, més o menys sabuts per tothom, és per contextualitzar els fets d'aquest cap de setmana. Per descomptat que en aquest intent de contextualització m'he deixat moltes més coses (els repetits fracassos de bastir un Estat constitucional; el permanent estat, larvat o actiu, de guerra civil entre liberals i reaccionaris; el conflicte permanent entre jacobins i federals, etc.) però el fet rellevant, als efectes que avui ens interessen, és la endèmica immaduresa política del poble espanyol per deslliurar-se de tuteles de militars, oligarques i aristocràcia funcionarial.

Però alerta! No ens quedem en la anècdota i perdem de vista la categoria. L'anècdota —tant greu com vulgueu per les seves conseqüències, però anècdota a fi de comptes— és l'espantada dels controladors aeris. El fet categòric és que els poders civils de l'Estat de dret Espanyol —executiu, legislatiu i judicial— son incapaços de fer front a un cas de desobediència civil, tant trivial, com el de unes malalties fingides, i ha de recórrer a l'Exercit i a la "justícia militar". (Que és a la justícia, el que la "música militar" és a la música).


Quedi clar que no critico la mesura en sí que ha pres el Govern (les postures una mica melodramàtiques com la del editorial de Vilaweb em semblen fora de lloc) probablement no tenia gaires més alternatives per resoldre de forma ràpida i expeditiva el caos dels aeroports. El problema de fons és de més abast: l'Estat civil és incapaç, perquè no te mitjans ni estructura, de resoldre un problema civil. Aquest és el drama: l'emperador va despullat. I aquest problema de fons te moltes derivades. Tantes, que no m'hi caben en aquest apunt. D'aquí el "1" que inclou el títol: en seguiran més.

7 comentaris:

  1. es el que té la gestoria, no té poder per a res, per aixó no varen tenir més remei que fer servir l'exercit i la militarització dels controladors, ara, com li agafin gust a militaritzar, anem en compte.

    ResponElimina
  2. Estàs apuntant el defecte de la democràcia, en la que jo crec profundament, però no pot resoldre aquests casos, perquè els teus drets son disolts pels drets de la majoria (els passatgers).

    ResponElimina
  3. Puigcarbó,
    El Govern, i les demés institucions de l'Estat, son, o haurien de ser, quelcom més que gestoria.

    Aris,
    En una societat sempre hi ha conflictes de interessos. Per això les societats democràtiques i civilitzades s'organitzen en governs que proposen i gestionen programes, parlaments que fan les lleis i jutges n'arbitren el compliment. Estem parlant d'un cas -l'Estat Espanyol- en que aquest entremat està fent fallida perquè, entre d'altres raons, la societat evoluciona i el sistema s'ha quedat anquilosat. Llavors, una de dues: o el sistema es posa al dia de la evolució social, o bé col·lapsa.

    ResponElimina
  4. Podríamos hablar de "sectores estratégicos" en los que los derechos individuales de huelga -que los controladores no han querido ejercer, que conste- no pueden imponerse a otros derechos como el de la libertad de movimiento dentro y fuera del territorio nacional o el derecho a la salud o a la protección civil, por ejemplo. La verdad es que no concibo que a mí me metan en un quirófano, me anestesien y que de repente el cirujano abandone su puesto de trabajo y se declare en huelga salvaje de bisturí caído o de enfermedad súbita. La verdad es que incluso en ese caso, salvo alguna operación rarísima, también podría declararse el estado de alarma, pues en el ejército hay médicos también, como hay ingenieros, y bastantas más profesiones. Del mismo modo que me parece muy bien que los miembros de la Benemérita (ojo al nombre) o de las policías tengan restringidísimo, hasta casi no serlo, el derecho de huelga. A mí no me parece que sea un fracaso democrático movilizar el ejército para casos así, del mismo modo que no se ha de considerar un fracaso que contribuyan en labores humanitarias cuando hay alguna catástrofe natural. La opinión contraria me parece que concibe el ejército como algo que no forma parte de la sociedad democrática, y no es así. Los controladores han abusado de su poder para colapsar la vida cotidiana de centenares de miles de personas, amén de alterar la vida económica y de perjudicar gravemente la imagen de solvencia del país en tiempos muy delicados, como para que no hubiese una respuesta como la que ha habido, y como para que, ademas, no se les haga pagar por el daño causado con sus propios haberes, porque, de otro modo, la tentación de las huelgas salvajes sería excesiva. Que conste que tengo dos familiares que son controladores. Pero lo mismo sostengo ante ellos que aquí, está claro.

    ResponElimina
  5. A riesgo de repetirme intentaré sintetizar mi posición.
    1) El Gobierno hizo lo que debía: resolver la crisis con las herramientas de que disponía y con la urgencia que la situación requería.
    2) No pongo en cuestión el papel del Ejército en un estado moderno, en tiempos de paz: ponerse a disposición del Gobierno, con todos sus efectivos humanos y técnicos en situaciones de emergencia.
    Pero...
    3) Lo anterior no invalida mi objeción de fondo: el Gobierno echa mano del Ejército, no porque una catástrofe o situación de emergencia desborde los medios de que dispone, sino porque tiene una estructura anquilosada y burocratizada que no le permite resolver el asunto con la agilidad y métodos expeditivos que sí puede emplear el Ejército en virtud de su régimen disciplinario y jurídico.

    Sobre las huelgas y temas relacionados versará el siguiente apunte.

    ResponElimina
  6. Crec que la Llei de Partits fou l'inici de la bananerització. O un retorn a la monarquia bananera.
    En democràcia, qualsevol partit polític, per impesentabl que sigui, té dret a existir. Només cal que tingui cinc militants majors d'edat i un estatuts.
    I en un estat de dret, els crims els cometen les persones, amb nom, cognoms i empremtes dactilars, no pas unes sigles.
    Només qui té una sentència ferma d'inhabilitació per a càrrecs públics justifica que una persona no sigui candidata. I no ha d'afectar els seus companys de llista.

    I després vingué la judialització del nomenclàtor: els tribunals decidien quin noms no eren escaients per a un carrer d'Euskadi. Ja se sap: que no li dediquin un carrer a un etarra.

    I anar fent...

    ResponElimina
  7. És un cas que te similituds amb el dels controladors. Si en el cas dels controladors el Govern s'ha valgut dels militars i les seves particulars lleis, en el de Batasuna és va valdre dels jutges. Tant en un cas com en l'altre estem davant del dilema dels mitjans i els fins: tallar el xantatge dels controladors era necessari, i acabar amb ETA també; ara bé, ¿els medis han estat els adequats? El meu parer és que no, que tant en un cas com en l'altre hi ha un dèficit de Estat de dret i s'ha tirat ma de lleis ad-hoc (en el cas de ETA/Batasuna) o excepcionals (controladors) per resoldre problemes que escapaven als mecanismes de l'Estat.

    ResponElimina