18 de desembre de 2010

Estat fallit 3.— Partitocràcia

Copirri: Ed. Columna
El 18 de novembre de 1976 les Cortes Generales varen aprovar la Llei per a la Reforma Política amb caràcter de Ley Fundamental del Reino. Aquest acte, que donava pas a un procés de voladura controlat del règim franquista, es va conèixer com a "l'harakiri de les Corts franquistes". Va ser un fet excepcional provocat per circumstàncies excepcionals; en condicions normals cap organisme viu (individual o col·lectiu) s'autodestrueix o actua en contra de la seva pròpia supervivència.

Donat que Espanya venia de quaranta anys d'absència de democràcia es va pensar que calia muntar un sistema de partits robust, amb eleccions a base de llistes tancades, en el qual els partits i les idees fossin més importants que les persones. He de admetre que jo també n'estava fermament convençut. Però el pas dels anys m'ha fet veure les coses d'un altre manera. Com diu Josep Mª Colomer, els partits varen ser objecte de sobreprotecció financera, legal i electoral, i "aquesta sobreprotecció ha consolidat el monopoli de la acció política per part d'unes poques dotzenes de persones".

Deia al començament que cap organisme viu actua en contra de la seva pròpia supervivència. Doncs bé, els partits i els polítics son organismes vius. Com tu i com jo, amic lector. No pretenc dir que el darwinisme social sigui la única llei que regeix els actes dels polítics, però tampoc podem pretendre que siguin éssers angelicals, sobre tot quan corren temps difícils i la política és el seu medi de subsistència, el seu lloc de treball. Per dir-ho ras i curt: un diputat anglès es juga la reelecció aconseguint la confiança dels electors de la seva circumscripció (d'aquí que bastant sovint trenquin la disciplina de partit); un de espanyol (o català) obté un lloc a les llistes aconseguint la confiança de l'aparell del partit. Però els diputats i regidors només és la punta de l'iceberg; al darrera hi ha tot un sistema clientelar, de fidelitats i de amiguisme que pot arrossegar desenes de milers de persones. Cents de milers en el cas dels partits grans espanyols. Haurien de ser veritables herois —tant els polítics individualment com els partits col·lectivament— per posar els interessos de la societat per davant d'els interessos del partit (que son els seus propis interessos). I avui en dia d'herois no en corren gaires.

M'agradaria deixar ben clar que no soc dels que denigren els polítics, ni dels que pensen que son persones especialment propenses a la corrupció o a la ineptitud. En absolut. Crec que son un reflex de la societat, en els seus vicis i les seves virtuts, ni més ni menys que la resta de ciutadans. El problema és que estan —estem— atrapats en un sistema pervers. I estic convençuts de que en son perfectament conscients, si més no els que son mínimament lúcids (que també n'hi ha de obcecats, com a tot arreu). Ho veuen cada dia a les enquestes, que els diuen que els polítics son el col·lectiu pitjor valorat per la societat, i ho veuen en els index creixents d'abstenció. Llavors em direu: ¿si ho veuen perquè no hi posen remei? No vull fer-me pesat però ho he de dir una vegada més: perquè son éssers vius, i no es faran l'harakiri si una força superior no els obliga a fer-ho.

Catalunya és l'única comunitat autònoma que no te llei electoral pròpia, i els partits se'n acusen mútuament. Des de fa més de tres anys Ciutadans pel Canvi i grups de experts van estar impulsant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per dotar-nos d'una llei electoral que, en bona mesura, anava encarada a resoldre aquest vuit legal i els dèficits de la actual llei, tal com es reflectia en aquests punts cardinals. Es va crear una comissió d'experts per assessorar al Parlament i fer una proposta tècnica per buscar el consens. Tot debades, tant CiU com el PSC varen trobar excuses per donar llargues, i el debat va naufragar. En el meu antic bloc hi vaig dedicar dos apunts: aquest i aquest.

No és un problema de Catalunya, però. La desgraciada història de la No-Llei-Electoral només és el símptoma de que Catalunya no és ni millor ni pitjor que la resta. Preneu-ne nota els que us penseu que la independència ho arreglaria tot. 

13 comentaris:

  1. Ai, Brian.. la independència potser no arreglaria res, és cert; però una llei electoral nova creus que sí?? L'Status Quo és directament proporcional a la desídia colectiva i el despropòsit monumental en què vivim, en certa manera, també.

    ResponElimina
  2. No dic que la independència no arreglés res; potser sí o potser no. Dic que hi ha coses que es podrien fer amb l'statu quo actual i no es fan. I afegeixo: donar la culpa d'aquestes coses -que es podrien fer i no es fan- a la dependència respecte de Espanya, és un exercici de irresponsabilitat que només porta a la malenconia i a generar falses expectatives a les ànimes beneites.

    ResponElimina
  3. L’altre dia vaig sentir un comentari –crec que va ser al programa matinal d’en Josep Cuní- que pretenien valorar les qualitats personals de la nova Presidenta del Parlament català, Núria de Gispert. Algú va dir que, a diferència de molts d’altres polítics, que sense el seu partit no serien res, aquesta senyora és quelcom ,és que el seu partit.
    No combrego amb els postulats de CIU i menys el d’Unió, a la que pertany l’al•ludida, per+o el concepte em sembla molt intel•ligent.: quants mediocres li deuen la seva notorietat a la pertinença a un partit polític en concret?
    Estic d’acord amb que ens cal una llei electoral que sigui adequada a les particularitats del nostre territori...

    ResponElimina
  4. Jo també ho vaig sentir, Ramon, i hi estic d'acord. Això te una doble lectura. D'una banda abonaria la idea de que la política és cosa de les elits, dels notables, com a Nord-Amèrica, on cal ser milionari per fer política. Si un no depèn de la política per viure és menys probable que s'hi enquisti. Seria el cas, a casa nostra, dels "nois de Sant Gervasi" (Serra, Raventós, Maragall, Obiols...).

    Però no te per què ser necessàriament així: professionals del mon de la empresa, la universitat, la administració, etc. poden, arribat el cas, demanar una excedència per ocupar càrrecs públics i retornar a la vida civil un cop expirat el mandat. El problema, tant a la política com als sindicats, és el dels que n'han fet el seu modus vivendi i, si alguna vegada van saber fer un altre cosa, fa temps que ho han oblidat. Jo ho comparo amb el capellà que després de 20 o 30 anys s'adona que ha perdut la fe. ¿Quin remei li queda, al pobre home, més seguir dient misses i gronxant l'encens?

    ResponElimina
  5. Aprofitant que som a la Setmana de l'autocita et linko una entrada meua sobre aquest tema http://descans.blogspot.com/2009/11/la-llei-electoral-catalana-opinions.html

    ResponElimina
  6. Déu n'hi do com t'ho vas currar, Josep, per no ser cap expert.

    En línies generals, i sense entrar en detalls, la teva proposta te bastantes similituds amb les que es varen discutir a proposta del grup d'experts i amb la ILP de Ciutadans pel Canvi: 7 circumscripcions (una per vegueria), nombre variable de diputats en funció de la participació, bonificant les circumscripcions amb més participació, llistes desbloquejades, proporcionalitat... Només hi ha un problema: els partits no els dona la gana de fer una llei electoral perquè estan bloquejats. (No les llistes, els cervells). Viuen fora de la realitat; el seu mon s'acaba a les portes de la seu del partit. Res a fer. :-(

    ResponElimina
  7. En efecte, l'actual sistema electoral poc té a fer amb una situació on els polítics defensen el seu lloc de treball i els seus privilegis a costa de minvar i controlar la veritable capacitat de selecció dels altres. Però no sé si encara és més preocupant que fins i tot dins dels partits no es produïsca una selecció més encertada dels distints candidats. Voleu dir-me que no n'hi ha res millor a casa del PSOE o del PP i etc… del que ens toca empassar-nos diàriament? Per què, els que dominen els partits, demostren ser tan fotudament incompetents i servils, tan fastigosament posseïts pels seus propis interessos? Per què no tenen res a dir per ells mateixos? De qui o de quins són titelles aquests partits?

    ResponElimina
  8. Jo crec que son titelles d'ells mateixos, Vicicle. Com deia a l'apunt, no crec que, per naturalesa, els polítics siguin pitjors que la resta. És el sistema, viciat, de "centralisme democràtic", que bonifica els més disciplinats i els més mediocres i penalitza els que pensen pel seu compte. Poc a poc, aquests últims han anat essent apartats dels partits se'n han anat avorrits.

    Et posaré un exemple: l'actual alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, és el prototip de polític mediocre que s'agafa al càrrec com una llepassa. Les enquestes li donen la valoració més baixa que ha tingut un alcalde a Barcelona. Doncs bé, ell (i amb ell tota la patuleia de regidors i "càrrecs de confiança" de la Federació del PSC de Barcelona) s'entesta a tornar a presentar-se. A l'entorn socialista hi ha gent tant vàlida com l'ex regidor de cultura Ferran Mascarell que estarien disposats a impulsar una candidatura alternativa. ¿Saps quin va ser l'argument d'un home del "aparell" del partit per no considerar-el un bon candidat?: "No m'imagino en Mascarell, en campanya electoral, fent petons a un nen en un mercat". Aquest és el concepte de la política que tenen la gent de partit.

    ResponElimina
  9. Doncs, què trist. Perquè aquesta colla de mediocres sempre estaran fregant la categoria dels esquirols sinó la dels sicaris.

    ResponElimina
  10. Conec uns quants professionals de la política, de diferents partits, i tots coincideixen en creure's necessaris. S'ho creuen de debò.
    Els polítics perillosos són els que es creuen imprescindibles.

    ResponElimina
  11. El problema de tot territori és la seva desigualtat demogràfica (entre altres desigualtats). Fer una llei proporcional ha de ser molt difícil i per això els partits encara ho fan més difícils perquè segons com es facin els pot beneficiar o perjudicar. En fi, és molt complicat fer alguna cosa de profit!

    ResponElimina
  12. Josep Mª Colomer el 13/2/2010 al e-noticies:

    "No és cert que, com han declarat, el problema principal hagi estat el repartiment dels escons en el territori. Des del primer moment, quan vàrem començar a treballar la Comissió d'Experts, fa quasi tres anys, fins ara, el principal obstacle ha estat la substitució de les llistes tancades i bloquejades per alguna forma de vot que permetés que els electors triessin no només un partit sinó també alguns candidats individuals.(...) els fa pànic que els ciutadans puguin intervenir en la selecció dels seus representants."

    ResponElimina
  13. Segons l'actual Estatut, per a fer la Llei Electoral cal una majoria qualificada de 2/3 parts del Parlament. Ço és: 90 escons.
    90 escons és la suma de CiU + PSC

    ResponElimina