28 de desembre de 2010

Llucià de Samòsata.- Diàlegs dels morts.

Llucià (Wikipedia)
Un apunt al bloc de la Clídice em va rescatar de la memòria la figura de Llucià de Samòsata que en prou feines recordava vagament dels temps del batxillerat. També l'Allau (vaig veure-ho després) li dedicà un apunt. No l'he trobat a les llibreries; es veu que es va exhaurir i no s'ha tornat a editar. En ocasions com aquesta és quan la funció de la biblioteca publica troba la seva veritable raó de ser, per sobre de les contingències del mercat i la atzarosa vida de les editorials. Felicitem-nos-en.

Llucià va viure al segle II dC. Tot i que no se'n coneixen les dates precises, sembla que nasqué a Samòsata, ciutat situada a la riba de l'Eufrates, cap el final del regnat de Trajà o a l'inici del d'Adrià, quan ja feia més d'un segle que els regnes hel·lenístics estaven integrats a l'Imperi Romà. Pràcticament les úniques dades que tenim de la seva vida provenen dels seus propis escrits. Pel que sabem fou una mica rodamón fins que al voltant dels trenta anys, després de aprendre el grec, que no era la seva llengua, s'establí a Atenes com advocat professional. També d'això se'n cansà i es va dedicar a fer de sofista ambulant, viatjant per tot l'Imperi. Tornà a viure a Atenes entre els anys 157 i 161 dC, període en que reprèn l'activitat literària i filosòfica, entra en contacte amb els cínics i descobreix l'obra de Menip de Gàdara (filòsof cínic del segle III aC). Encara un parell de cops més se'n va i retorna a Atenes, però cada vegada és més crític, fins i tot hostil, en vers als filòsofs, sofistes, poderosos i notables en general.

Cal recordar que el cinisme no tenia el sentit i les connotacions que li donem avui en dia, sinó que més aviat s'assemblava a el que ara en diríem escepticisme. Fins i tot l'últim Llucià, que segueix les petjades de Menip i Diògenes, a mi em fa l'efecte d'un nihilista o un hippy avant la lettre. En els Diàlegs dels morts Llucià porta el cinisme a la seva culminació, fent ús de l'humor irònic, la burla i la sàtira com a eines per arribar a la gent. Perquè en el fons el que pretenen els cínics és predicar la vida virtuosa i austera, bé per via de exemple personal (es diu que Diògenes vivia en una bóta), bé per via de crítica social. En la majoria dels diàlegs Llucià se'n fot -literalment- del mort i de qui el vetlla. Aquest que he triat, però, (en part per la seva brevetat) és una mena de faula moral sobre la l'anhel de perseguir quimeres:      
Quiró i Aquiŀles (Wikipedia)
Menip i Quiró

Menip.— He sentit dir, Quiró,(*) que, tot i ser un déu, vas voler morir.

Quiró.— Has sentit bé, Menip; i, com pots veure, ho vaig acabar fent, tot i que hauria pogut ser immortal.

Menip.— ¿I què va provocar-te aquesta passió per la mort, una cosa que normalment no desperta cap mena d'amor?

Quiró.— T'ho diré, puix que veig que no ets gens estúpid: la immortalitat ja no era una cosa dolça per a mi.

Menip.— ¿ No era dolç per a tu estar viu i veure la llum del sol?

Quiró.— No, Menip, perquè jo considero que el plaer no es troba en la repetició sinó en la varietat. Jo vivia I per sempre i fruïa indefinidament d'unes mateixes coses: el sol, la llum, el menjar; les estacions eren sempre les mateixes i tots els esdeveniments se succeïen ordenadament, com si l'un fos conseqüència de l'altre. N'estava ben fart, perquè el plaer no consisteix a tenir sempre el mateix sinó a tenir una mica de tot.

Menip.— Ben dit, Quiró. ¿I com et van les coses aquí, a l'Hades, d'ençà que vas decidir venir-hi?

Quiró.— No em van malament, Menip. La igualtat aquí és absoluta i això fa que no hi hagi cap diferència entre viure a la llum del sol i sojornar a les tenebres. D'altra banda, no hem de patir per la set o la gana com a dalt perquè aquí no tenim cap d'aquestes necessitats.

Menip.— Vés amb compte, Quiró, no caiguis en contradicció amb tu mateix i entris en una mena de cercle viciós.

Quiró.— ¿Què vols dir?

Menip.— Que si la monotonia i la rutina et cansaven quan eres viu, aquí també et cansaràs perquè les coses són igual de monòtones, i hauràs de buscar el canvi en alguna altra vida, la qual cosa, penso jo, és impossible.

Quiró.— ¿Quina actitud cal prendre, doncs?

Menip.— Em penso que diuen que el més intel·ligent és conformar-se i valorar el que es té, i pensar que no hi ha res que no es pugui suportar.

------------------
*). Quiró és un centaure famós per la seva prudència i saviesa. Ferit accidentalment per Hèracles, cedí la seva immortalitat a Prometeu i d'aquesta manera aconseguí morir i alliberar-se del dolor que li produïa la ferida.

14 comentaris:

  1. O, en definitiva, hom no pot escapar de si mateix.

    ResponElimina
  2. La vida ja ho té això, abans de patir res ens pensem que no ho podríem suportar, fins que ens toca. Vaig trobar algun llibre d'ell a la col·lecció carbassa de La Magrana. Potser per aquí :)

    ResponElimina
  3. o sia, que estem atrapats en un crecle viciós.

    ResponElimina
  4. Allau,
    De si mateix i de la seva circumstancia, que diria Ortega.

    Clidice,
    Això és molt cert, podem suportar més que no ens pensem. Aquest ja l'he llegit, i sé on trobar-el quan vulgui tornar-hi, però me'n vull regalar un altre que pinta bé: "Converses de meuques".

    Puigcarbó,
    Té raó Menip quan prevé Quiró contra el cercle viciós: que va sortir del foc per caure a les flames. Afortunadament no som immortals, ni aquí ni a cap altre mon, perquè, efectivament, em sembla que seria insuportable.

    ResponElimina
  5. Doncs, jo sóc més dels presocràtics en aquest tema de la monotonia existencial. Com diu Heràclit, crec que mai no és el riu el mateix. I, si m'ho permets, sols la supèrbia humana creu haver-ho vist tot i sentir-ho tot. El millor és que aquesta ignorància humana no la comparteixen els animals que s'ho prenen tot amb la saviesa dels descobriments continus. Sí que som presoners de les nostres limitacions, sí.

    ResponElimina
  6. La natura es mou per lleis inexorables que provoquen canvis permanents i radicals, totalment oposats a aquests immobilisme de la pretesa immortalitat. Potser la metàfora d’Heràclit és la més escaient, com diu la Clidice.
    Salut.

    ResponElimina
  7. Volia dir, tal com diu Vicicle, que no és la Clidice qui ha citat Heràclit. I'm sorry!

    ResponElimina
  8. Vicicle,
    Em deixes una mica desconcertat :) A mi no em sembla que els animals siguin més savis, sinó que, precisament perquè no tenen consciència, no es poden interroguar sobre l'esdevenidor. Això els fa de més bon conformar, és clar.

    Alberich,
    Quan era nano m'espantava la idea de la mort. Conforme m'he anat fent gran m'ha anat semblant que la durada d'una vida normal (no truncada abans d'hora) dona la mesura en la que hom pot trobar satisfetes les seves expectatives vitals. Em sembla que la immortalitat (no poder-se morir ni volent) esdevindria un turment insuportable. És una opinió molt particular, és clar.

    ResponElimina
  9. Brian, és una forma de parlar, és clar. Però mantenir una curiositat constant i, per què no, una certa humilitat a l'hora de valorar a la resta dels essers vius en relació amb els humans em sembla prou pertinent. Hi ha una faula de La Fontaine que a mi m'agrada especialment i que si m'ho permets et transcric:

    Se exponía una pintura en que el artista había trazado un inmenso león abatido por un solo hombre. Los que miraban el cuadro se envanecían. En esto pasó un león que amargó su insulsa charla.
    -Ya veo –dijo- que ahí os dan la victoria; pero el artista os ha engañado, teniendo libertad para pintar una ficción. ¡Con cuánta más razón seríamos nosotros los vencedores si supieran pintar los leones! (Fábula nº X, Libro tercero)

    ResponElimina
  10. Vicicle,
    Està clar que la visió nostra sempre és antropocèntrica. Particularment no considero l'home més que com un animal que ha desenvolupat més el cervell i la capacitat de parlar, que sembla ser que està en la base del desenvolupament intel·lectual.

    Bartolomé,
    Gràcies, igualment. Tot i que les perspectives son més aviat negres. :)

    ResponElimina
  11. era bo aquest LLucià. Bon any nou

    ResponElimina