17 de març de 2011

Massa tard?

En aquests moments (11 de la nit hora d'aquí) s'està votant al Consell de Seguretat de les Nacions Unides una resolució per tal de autoritzar l'establiment d'una zona de exclusió aèria a Libia, amb la finalitat de impedir als avions de Gadafi de bombardejar la població de Bengasi. Sembla que a última hora els fets han donat un tomb: els Estats Units estarien disposats a recolzar la proposta, si bé no a liderar-la i, el que és més important, per que és imprescindible, Rússia i la Xina estarien disposades a abstenir-se. ¿Massa tard? ¿Servira d'alguna cosa la crida dels intel·lectuals francesos que semblen despertar de la letargia en que han estat els últims anys? (si els francesos han estat aŀletargats, la resta de intel·lectuals europeus estan simplement desapareguts).

Ahir Le Monde publicava la seva crida desesperada. Comença així:

Oui, il faut intervenir en Libye et vite !
 Le temps presse en Libye. Jour après jour, heure après heure, avec sa force armée meurtrière - avions, hélicoptères, chars, missiles, mercenaires -, le dictateur Kadhafi reprend la main sur son pays et écrase les efforts du peuple libyen qui tente de se libérer. Le tyran, décidé à noyer son pays dans "des rivières de sang", mitraille les populations civiles, "purge" les villes des opposants et fait régner la terreur.
I diu coses com aquestes:
Les Occidentaux sont unanimes pour condamner le dictateur fou. Mais (...) trouvent des prétextes pour justifier leur inaction. Les plus cyniques brandissent même l'argument hypocrite du néocolonialisme que pourraient nous opposer les peuples arabes.

 On ne sait quel sera l'avenir du "printemps arabe" (...) Mais une chose est sûre : que la démocratie vienne ou non, que cela prenne six mois ou vingt ans, la jeunesse arabe aspire à la liberté. Et elle n'oubliera pas les pays et les dirigeants qui, par leur inaction, se seront de facto rangés aux côtés du bourreau.
 O com aquesta, que ens toca molt d'aprop:

Nous ne sommes pas des experts militaires, pas davantage diplomates professionnels. Au nom de quoi lançons-nous ce SOS ? Au nom de la mémoire. Lorsque l'aviation nazie et les fascistes espagnols bombardèrent les habitants de Guernica le 26 avril 1937, le monde civilisé laissa faire. Picasso peignit cette horreur, il ne fut compris que huit ans plus tard. Aujourd'hui encore, les massacreurs ont un temps d'avance sur l'opinion mondiale.
 Firmen 18 intlectuals, entre d'altres: Pascal Bruckner, Daniel Cohn-Bendit, Frédéric Encel, Raphaël Enthoven, André Glucksmann, Bernard Kouchner, Claude Lanzmann, Bernard-Henry Lévy…


Segurament la carnisseria no s'aturarà; segurament le monde civilisé tornarà a laissez faire. Inclús en el cas de que la resolució tiri endavant i s'aconsegueixi engegar-la, segurament arribarà massa tard. ¿Com és possible aquesta manera de actuar de la comunitat internacional tant curta de mires, tant cínica? Son coses que els simples mortals mai entendrem. Amb tot, quina enveja que em fa França, que encara té intel·lectuals capaços de indignar-se. L'últim manifest que recordo dels intel·lectuals espanyols va ser per la "defensa de la lengua común española" ¡A la merda!

19 comentaris:

  1. Estic contenta perquè s'acaba d'aprovar la resolució de l'ONU. No, esperem que no sigui massa tard, no ho serà!!!!!

    ResponElimina
  2. Gemma Sara,
    Jo també. Mentre escrivia era molt escèptic, però ara he estat seguint els esdeveniments al canal 3/24 i tot veient l'optimisme de l'Antoni Bassas, el Toni Cruanyes i el Xesco Reverté, se'm ha encomanat :)

    ResponElimina
  3. Intel·lectuals espanyols? On són? Aquesta espècie no creix a la península. Tenim algú, com a rara avis, i prou. Lo de Libia un exemple més del que tu anomenes l'actual model de societat.

    ResponElimina
  4. Brian, contemplo tot això amb una desesperació creixent. Començo a pensar que tornarem a ballar-li l'aigua al dictador, si la truita no tomba. En quines mans ens hem posat?

    ResponElimina
  5. Per cert, a mi també em fa enveja França i els seus intel·lectuals. I curiosament aquesta referència a la Guerra Civil que fan també l'ha fet Gaddafi quan ha dit que la seva entrada a Bengasi serà com la de Franco a Madrid... serà detestable, el paio.

    ResponElimina
  6. Vicicle,
    Aquí ni intel·lectuals ni res. Ja m'agradarà veure que hi diu l'inefable ZP, i la seva ministra de exteriors, que fins ara només han sabut dir vaguetats i bajanades.

    ResponElimina
  7. Allau,
    El mal no és només en quines mans ens hem posat, sinó quina és l'alternativa! El panorama polític espanyol és un desert.

    ResponElimina
  8. Gemma Sara,
    Sí, jo també vaig sentir dir-li això, comparant-se a Franco. Amb aquesta mena de dictadors boixos passa un fenomen molt curiós: un cop han caigut (o s'han mort) tothom es pregunta com varen ser capaços de aguantar-el tant de temps.

    ResponElimina
  9. ja és massa tard, l'ONU no serveix per a res. Vergonya!

    ResponElimina
  10. Cinisme, tu ho dius, Europa hi viu instal·lada de forma permanent. Tot es llegeix en clau eurocèntrica i, a partir d'aquí, tot té la importància que li escau. Ah!, intel·lectual i espanyol no és un oxímoron?

    ResponElimina
  11. sempre s'espera que no sigui massa tard, però...

    ResponElimina
  12. Puigcarbó,
    Serveix per a poc, però jo no diria que no serveix per a res. Hem de tenir en compte que no és un govern mundial, sinó un fòrum on els estats hi son adherits de forma autònoma i molt laxa. A la Unió Europea, en teoria molt més cohesionada, tenim un exemple de com n'és de difícil posar-se d'acord.

    ResponElimina
  13. Clídice,
    El cas de Europa és més punyent i més frustrant. Cada vegada que veig anar cada estat a la seva m'entristeix molt, perquè soc dels que van idealitzar Europa com el camí per superar les misèries espanyoles. I el més trist és que aquest anar cadascú pel seu cantó és, moltes vegades, per politiqueries de curta volada.

    Ara mateix Alemanya, que hauria de ser el nucli de la construcció europea, ens ha fotut dues coces: l'altre dia tira pel dret pel seu compte i tanca 7 centrals nuclears per pur tacticisme electoral, i ahir s'absent al Consell de Seguretat en la qüestió de Líbia.

    ResponElimina
  14. jomateixa,
    Potser em direu que soc ciclotímic, però després de la resolució d'ahir, que no me l'esperava, he recobrat un fil de esperançà. Veurem :)

    ResponElimina
  15. Gadafi ha declarat un "alt el foc", a veure que passa ara...
    A mi m'agradaria veurel devant del tribunal de Justicia Internacional com el Karadzic

    ResponElimina
  16. Les noticies són prometedores. Ja deus saber que en Gaddafi ha declarat ‘alto el foc’ i ha parat l’ofensiva, tot i que d’aquest paio es pot esperar tot i poc de bo.
    Va ser especialment de mal gust la seva referència al Madrid del 1939.
    França és un país mobilitzat, on hi ha hagut debats interessantíssims sobre els drets humans i són inspiradors de la il•lustració i fautors del model democràtic vigent. Espanya la seva intel•lectualitat s’ha bastit amb l’enyor del barroc i les mirades al llombrígol, enfangats en el cainisme i els traumes irresolts de les nostres diferències civils. No hi ha color!.
    I a Catalunya encara estem amb la ‘lia feta un pixu’ amb la dialèctica entre les fantasies federalistes i les sobiranistes.

    ResponElimina
  17. Aris, Alberich,
    No se'n pot fer cabal d'aquest sonat, es capaç de dir una cosa i la contraria sense solució de continuïtat.
    Segons les noticies d'agència, després de l'anunci de "alto el foc" han seguit els atacs a Ajdabiya i Misrata, amb, al menys 25 morts. Com és ben sabut, en una guerra la primera víctima sempre és la veritat.

    Jo no crec que, un cop posada en marxa la màquina, la cosa tingui volta enrere. Imagino que el que intentaran ara, Gadafi i el seu clan, serà forçar la divisió de Líbia en dos estats; espero que la comunitat internacional no caigui en el parany. Hi ha un factor de incertesa (de fet n'hi ha molts), i és el fet que Líbia és un país molt extens i poc poblat, i dividit en tribus, del que no en coneixem gaire bé res. En bona mesura dependrà de si moviment urbà s'imposa al tribal.

    Estic d'acord, Alberich, amb el que dius de França i Espanya. I també en que Catalunya té la ‘lia feta un pixu’ :-)

    ResponElimina
  18. Jo, per a variar, vull anar una mica a la contra: respecte a les intervencions militars, tinc clar que com menys, millor, i si és possible, cap. La dfiplomàcia és una eina poderosa i en canvi molt menys mortífera que qualsevol exèrcit.
    Posar qualsevol solució en mans militars és, com a mínim, perillosa. Però mentre, és cert que la població rep, i tant. Com probablement també rebria en cas d'una intervenció militar exterior. Com reben els afgans, per exemple.
    Em resisteixo a pensar que, després d'haver assumit les aberracions públiques i privades de dictadors com Gadafi, ara els estats pretesament democràtics, o si es vol, la ONU, tirin pel dret i acabi justificant una intervenció armada.

    ResponElimina
  19. Leblansky,
    No em cansaré de dir que agraeixo especialment les opinions a la contra perquè obliguen a repensar les pròpies conviccions, que, altrament, s'instal·len en lautocomplaença.

    El primer que se'm acut és que la diplomàcia implica diàleg, i que per dialogar cal un interlocutor. No sembla que es pugui parlar amb aquest boig. Es podria intentar amb gent del seu govern o alt funcionariat, però sembla que aquesta gent o bé l'ha abandonat o bé s'hi han sotmès com gossos mesells.

    Però no soc insensible als arguments antimilitaristes: no tinc gens clar que el món es divideixi entre bons i dolents, i que els primers, pel fet de ser-ho, tinguin el dret natural de imposar la seva llei. Per exemple, sobre la marxa se'm acudeixen dos arguments:
    A) Tindre la força no implica tindre la raó; si legitimem l'ús de la força quan l'exercim nosaltres, no tenim cap argument per condemnar-la quan la exerciten els altres.
    B) Si una coalició de països (encara que tingui el consentiment del Consell de Seguretat, que no deixa de ser de composició arbitraria) decideix fer de policia sobre el règim de Líbia, ¿perquè no sobre altres règims tant o més dictatorials o tant o més sanguinaris?

    Hi ha un refrany castellà que diu que "lo mejor és enemigo de lo bueno", que ve a dir que entre dos mals cal escollir el menor. Ja sabem que el millor fora que no hi haguessin exercits ni armaments —ni, per tant, guerres— però el fet és que hi son. I hi ha gent pervertida que en fa l'ús que n'estan fent Gadafi i els seus. ¿Ens hem de abstindre de intervenir per no respondre a la violència amb més violència, o hem de intentar parar la massacre d'aquests eixelebrats?

    Una cosa hem de tindre clara: cap de les dues opcions surt de gratis. Qui es pensi que amb una d'elles tranquil·litza la seva consciència, s'enganya. (Això em recorda que he de fer un apunt sobre l'imperatiu categòric. O així).

    ResponElimina