21 de març de 2011

Confuci versus Orwell?


Fent cua al Japó (Del diari NYT)

Dissabte, el Puigcarbó, amb el seu to directe i provocatiu, va penjar un apunt crític amb l'estereotip de la mentalitat japonesa. Apunt que li va comportar—segurament més pel to i la manera de dir-ho, que pel fons— el rebuig de la clientela. La seva tesi venia a quedar resumida en la frase final de l'apunt: "Quan de mal va fer Confuci. Oi Orwell?". Si l'entenc bé, ell s'estima més una societat lliberal i individualista, tot i haver de pagar un cert peatge en desordre i anarquia (Orwell), que una societat "totalment disciplinada i mesella", per més que ordenada i respectuosa (Confuci).

Me'n he recordat aquest matí en llegir un article a El Periódico d'un professor de la UPF Guillermo Martínez— coneixedor i historiador del Japó. Diu Martínez al seu article que, contràriament al que pensen molts informadors europeus, el comportament del japonesos no es basa tant en el seu bagatge cultural confucià com en el respecte a les normes establertes:
"...en molts casos els comportaments i les decisions dels japonesos es basen en principis molt més individualistes del que a priori aquest argument defensa. El que en realitat sí que preval és un respecte per les normes establertes malgrat la situació d'alarma. Això és degut fonamentalment a l'estricta educació rebuda que busca constantment la cohesió social..."
En tant que ignorant de la història i les costums de la societat japonesa, seria bastant imprudent per part meva (la ignorància és atrevida) intentar decidir qui dels dos té més raó, si en Puigcarbó o l'articulista. Si m'agradaria, però, fer una reflexió en veu alta sobre la dicotomia entre individualisme i disciplina de grup. He de admetre que em suscita sentiments contraris: d'una banda m'agrada l'ordre, fer cua i esperar la meva tanda, pagar al bus i el tramvia, circular a la velocitat establerta, pagar els impostos, etc. En una paraula, que hi hagi regles clares, que tothom sàpiga a què cal atenir-se i que tothom ho compleixi.

D'un altre m'espanta la idea de les societats on l'individu s'anul·la en bé d'un suposat bé comú, en les que fins i tot cal donar la vida per la pàtria i en les que, com deia en el comentari que vaig deixar al mateix bloc del Francesc, aquestes societats, que sublimen i afirmen la comunitat com a bé suprem, ho fan sempre en front i en relació a d'altres comunitats. És a dir, que segons com m'ho miro estic amb la formiga, i segons com amb la cigala. Perquè, malauradament, la formiga lliberal i intel·ligent de la faula (no la de Esop, sinó la de DreamWorks) no existeix.

10 comentaris:

  1. home, evidentment que el Japonesos, com han estat el alemanys, tenen alguns tics que et posen en guàrdia, però potser tot es té que llegir seguint la història d'aquests pobles. No crec que Confuci no tingui també coses positives, com segur que Orwell tenia alguna cosa negativa (tot i que es un dels meus autors preferits)

    ResponElimina
  2. Evidenment parlava des de l'ignorància, atès en sóc el marmessor, però la percepció és de ramat de bens, de gent excessivament disciplinada i gregaria, molt lluny del temperament mediterràni, i entenc que per nosaltres és molt difícil entendre el comportament de la societat japonesa. Com tu podria estar en la Cigarra i la formiga, però cal tenir en compte al Sr. Guillermo Martínez, ell és molt menys ignorant que jo.

    ResponElimina
  3. Aris, Puigcarbó.
    Si he posat un interrogant al títol és perquè jo tampoc ho tinc clar. Segurament els trets característics poden ser virtuts o defectes en funció de les circumstàncies. No hi ha dubte que, en les que viu ara el Japó, l'ordre i la serenitat son trets positius.

    Per altre banda cal ser una escèptic amb els clixés: quan es vol ser crític amb els nòrdics es diu que son els "bàrbars del Nord", i quan es vol ser elogiós es diu que son ordenats, treballadors i austers. I el mateix passa amb els mediterranis, som ganduls i anàrquics, o creatius i imaginatius, segons que es vulgui donar una imatge positiva o negativa.

    ResponElimina
  4. L'Esser humà ja es 'per se' un animal contradictori.

    ResponElimina
  5. Considerant que en aquest 2011 està previst que la població mundial arribi a 7.000 milions de persones, la reivindicació de la individualitat gairebé fa riure. O comencem a veure que cal acceptar les normes (quines han de ser caldrà pactar-ho), o caldrà veure com solucionem els blaus pels cops de colze.

    Aquesta identificació de la disciplina amb la negació de la personalitat individual sempre m'ha semblat un parany, conec perfectes 'borregos' que van per la vida d'àcrates, em recorden molt la figura del 'fijodalgo', el cas és no fotre brot, això si.

    ResponElimina
  6. Potser tots som conseqüència de les condicions objectives que ens ha calgut patir i la història que ens precedeix. Els orientals han hagut de disciplinar-se per fer front una superpoblació i uns migrats recursos.
    Quan la Clidice diu que cada vegada ens serà més difícil el individualisme quan som 7000 milions al món crec que rebla el clau. El problema prové de que la nostra cultura occidental, històricament, tant en el pensament com en el dret, ha estat una carrera cap al individualisme, que s’ha abocat a una greu crisis, que amb molta probabilitat, davant les societats no individualistes emergents, ens aboca a revisar tots els nostres esquemes.

    ResponElimina
  7. Clidice,
    Et veig molt de "rompe y rasga" :) Desgraciadament els cops de colze (i alguna cosa més) no ens els estalviarem. L'Estat del benestar i la solidaritat és relativament viable quan el vent bufa a favor, però conforme augmentin les dificultats sortirà més fàcilment la bestia que duem a dins.

    Alberich,
    L'Estat del benestar, a que feia esment més amunt, ha estat l'intent més reeixit de combinar les llibertats individuals (que en temps de John Stuart Mill era patrimoni dels més afavorits) amb la redistribució de la riquesa i l'accés majoritari als serveis i la cultura. Tot i així, aquest intent ha quedat limitat en el temps (la segona meitat del XX) i l'espai (Occident). El gran repte, respecte del qual no tinc més remi que ser pessimista, és saber si som, o no, capaços de expandir en el temps (en temps difícils) i en l'espai (la resta del món) aquesta filosofia de vida. Perquè, donat que la riquesa és limitada, repartir-la vol dir que els que n'hem gaudit més ens en tocarà menys.

    I aquí lligo amb el tema de l'apunt: posar la societat per damunt de l'individu està molt bé, però ¿de quina societat estem parlant, de la "nacional" o de la mundial? El sacrifici de l'individu en bé de la societat que va fer possible l'imperialisme alemany i japonès, ¿era bo o dolent?

    ResponElimina
  8. Brian en aquest cas fa temps que només acumulo informació i només tinc la intuició que més que Confuci vs Orwell anem més cap a Huxley vs Orwell, i que Orwell perd. El lliure albir tan defensat pels occidentals se'ns està demostrant un absurd per molts fronts. Aquí hi ha molts gintònics a gastar.

    ResponElimina
  9. Ah... el Puigcarbó..... sempre a l'aguait! Trobo que no és incompatible el respecte a la norma (que publicito vehementment) i l'individualisme o subjectivisme (que predico tamné vehementment. Posats a triar, trio cada una en el seu moment. Per altra banda, m'apunto als gintonics.

    ResponElimina
  10. Clidice,
    Huxley era un intel·lectual mig esnob però bastant inofensiu. Potser vols dir Mustapha Mond vs Big Brother (o el Món feliç vs 1984), i en aquest cas no sabria dir què és pitjor. Home, en darrer terme potser m'estimaria més una ració de soma que un electroshock; soc així de cobardica.

    Evo,
    Jo no m'apunto al gintònic, que se'm espesseix el cap (encara més). Sí, com ja he dit més amunt, l'ideal és combinar la llibertat individual amb la convivència en harmonia.

    ResponElimina