Confuci versus Orwell?

Fent cua al Japó (Del diari NYT)

Dissabte, el Puigcarbó, amb el seu to directe i provocatiu, va penjar un apunt crític amb l'estereotip de la mentalitat japonesa. Apunt que li va comportar—segurament més pel to i la manera de dir-ho, que pel fons— el rebuig de la clientela. La seva tesi venia a quedar resumida en la frase final de l'apunt: "Quan de mal va fer Confuci. Oi Orwell?". Si l'entenc bé, ell s'estima més una societat lliberal i individualista, tot i haver de pagar un cert peatge en desordre i anarquia (Orwell), que una societat "totalment disciplinada i mesella", per més que ordenada i respectuosa (Confuci).

Me'n he recordat aquest matí en llegir un article a El Periódico d'un professor de la UPF —Guillermo Martínez— coneixedor i historiador del Japó. Diu Martínez al seu article que, contràriament al que pensen molts informadors europeus, el comportament del japonesos no es basa tant en el seu bagatge cultural confucià com en el respecte a les normes establertes:

"...en molts casos els comportaments i les decisions dels japonesos es basen en principis molt més individualistes del que a priori aquest argument defensa. El que en realitat sí que preval és un respecte per les normes establertes malgrat la situació d'alarma. Això és degut fonamentalment a l'estricta educació rebuda que busca constantment la cohesió social..."

En tant que ignorant de la història i les costums de la societat japonesa, seria bastant imprudent per part meva (la ignorància és atrevida) intentar decidir qui dels dos té més raó, si en Puigcarbó o l'articulista. Si m'agradaria, però, fer una reflexió en veu alta sobre la dicotomia entre individualisme i disciplina de grup. He de admetre que em suscita sentiments contraris: d'una banda m'agrada l'ordre, fer cua i esperar la meva tanda, pagar al bus i el tramvia, circular a la velocitat establerta, pagar els impostos, etc. En una paraula, que hi hagi regles clares, que tothom sàpiga a què cal atenir-se i que tothom ho compleixi.

D'un altre m'espanta la idea de les societats on l'individu s'anul·la en bé d'un suposat bé comú, en les que fins i tot cal donar la vida per la pàtria i en les que, com deia en el comentari que vaig deixar al mateix bloc del Francesc, aquestes societats, que sublimen i afirmen la comunitat com a bé suprem, ho fan sempre en front i en relació a d'altres comunitats. És a dir, que segons com m'ho miro estic amb la formiga, i segons com amb la cigala. Perquè, malauradament, la formiga lliberal i intel·ligent de la faula (no la de Esop, sinó la de DreamWorks) no existeix.