Arcadi Espada

Feia temps que no em passava pel bloc de l'Arcadi. Ens varem conèixer molt de resquitllada en un fòrum de internet ja fa un munt d'anys, 9 o 10, potser. Després es va muntar un bloc que era seguit quasi religiosament per una munió d'incondicionals. Si he de ser sincer no em resulta fàcil aguantar la seva impertinent fatxendaria, però tampoc negaré que hi sento una mena d'atracció morbosa: escriu be, el malparit. Això sí cal anar-hi amb l'ànim fred, altrament es corre el risc (innecessari, d'altre banda) de patir un vessament cerebral. Ahir, aprofitant que la desvagada blocaire convidava a navegar sense rumb, m'hi vaig deixar caure. Després de passar una mica en diagonal per damunt dels dos últims apunts em vaig aturar en un intitulat ¡Hala Madrid! Mira, si més no el títol es original -vaig pensar- veiem què diu.

I el que diu, així d'entrada, és que Craig Venter i José Mourinho «tienen mucho en común» perquè son «dos odiados ganadores». A mi no em diuen gran cosa ni un ni l'altre, però em va encuriosir la comparació i em vaig preguntar quan trigaria a aparèixer l'anticatalanisme (ell en diu «antinacionalismo»). Doncs just a la línia següent:

Yo le agradezco mucho a Florentino Pérez que, ante la imposibilidad ibérica de fichar a uno, haya traído el otro al Real Madrid, equipo que yo, deseando fervorosamente que el FC Barcelona pierda todos los partidos que juegue, es el que con más calor sigo.

Algú podria pensar que no te res de particular: per a un fanàtic del Madrid, com per un del Barça, aquest desig és la cosa més normal del mon. Res d'això: a l'Arcadi (com a mi) el futbol en general i el Madrid (o el Barça) en particular se n'hi en fot tres punyetes; el motiu per el qual celebra l'arribada d'en Mourinho es que, amb el seu anterior equip va guanyar la copa «sin un solo jugador patrio». En resum, que l'Arcadi, que pretén ser antinacionalista radical, un citoyen du monde, considera que la virtut màxima d'un equip de futbol es estar composat per «mercenaris» abans que per jugadors de la pedrera, que porten el germen del nacionalisme.

Particularment no em considero nacionalista; fins i tot quan era més jove i més ingenu simpatitzava amb aquesta idea del mon com a pàtria universal. Però aquest home ni és tan jove ni tampoc és ingenu; senzillament pateix un d'un radicalisme verbal mal assimilat (si és que ni poden haver de ben assimilats): creu que si una cosa es bona, el doble ha de ser millor i el triple òptima. I això porta, com és sabut, a la caricatura, a l'astracanada. Veieu-ne un exemple:

Mi madre siempre ha vivido en Barcelona, pero únicament escucha emisoras de Madrid, como es habitual en tantos catalanes cosmopolitas. («Diarios», Madrid-2002)

Aquests és el punt més feble d'aquest home que, d'altre banda, no em ser estar de qualificar de intel·ligent i de brillant en l'escriptura i domini de la llengua. Però el perd aquest monolitisme, aquesta ridícul sentit del l'absolut, aquest maniqueisme que el porta a afirmar (p. 187 de «Diarios»): «Ha llegado el momento de confesar que la verdad me pone». Així, el veurem defensar no solament l'Estat unitari espanyol o qualsevol altre estat democràtic, sinó àdhuc, la Russia enfront de Txetxènia, la Xina enfront del Tibet, etcètera.

Però he deixat a mitges l'apunt del «¡Hala Madrid!» L'home, volent adornar els seus arguments amb un vernís erudit, estira més enllà del que és raonable el suposat paral·lelisme entre l'entrenador i el científic per dir-nos que empren el mateix mètode, el Shotgun o força bruta:

Hay que felicitar a Pérez, porque ha dotado al Real Madrid de un relato. Un toque, dos toques, CR-9, ¡shotgun!. Un relato que tiene, además, el imapagable efecto colateral de acabar con la cursilería del barcelonismo, que jamás se limita a ganar sin añadir aceitosas lecciones de pedagogía social. No sólo tenemos que aguantar que sean buenos sino también que sean buenos.

El «relato», seria doncs, la perdigonada (això vol dir shotgun) o pescar amb dinamita, com diu en un altre lloc, per oposició a passar-la en el centre del camp, «de un amaneramiento gramático a otro lógico». Vet-ho aquí.

La crisi es reflecteix

La idea va partir d'ací.

Immortals, sans i perfectes, o la ciència explicada

Li vaig prometre a Salvador Macip que un cop llegit el seu llibre li diria què m'havia semblat. Suposo que no li sabrà greu si li ho dic públicament. Així mato dos pardals d'un tret: compleixo la paraula compromesa i esquivo, ni que sigui per un dia, la passa de sequera blocaire que nos invade.

M'imagino que per a un científic que es decideix a escriure un llibre, del tipus que se'n ha vingut a dir divulgació científica, els dubtes hamletians que se li plantejant no deuen ser tant respecte de la matèria sobre la qual ens vol parlar (que intueixo que en Salvador ho tenia clar) com sobre el nivell tècnic idoni per connectar amb l'audiència. A l'Stephen Hawking li van posar tant la por al cos dient-li que per cada fórmula matemàtica que poses es dividiria per 2 el nombre de lectors, que finalment amb prou feines es va atrevir a incloure'n una: E = mc². (Per cert, evitar les fórmules no va fer, segons el meu parer, el llibre més intel·ligible).

Tot i que es fa difícil de dir, perquè cada lector és un mon, particularment discrepo d'aquesta opinió. Discrepo, per exemple, d'aquest crític (per cert, més que una crítica en fa un resum excel·lent i exhaustiu) quan diu:

Inmortales y perfectos es un ensayo divulgativo brillantísimo que se lee con auténtico placer, pero es demasiado técnico, lo que no lo hace apto para todos los públicos.

Certament un llibre sobre ciència no ha de ser para todos los públicos, però crec que el lector que s'acosta a aquests tipus de llibre està predisposat a fer el esforç mínim imprescindible per accedir a la informació que se li proposa. Val a dir que el crític en qüestió sembla ser que està vinculat al "Círculo de lectores" i que estava pensant en el seu públic. Què hi farem! Em sap greu pel Salvador, però potser sí que el seu llibre no es para todos los públicos del Círculo. Però, cal insistir-hi, Immortals i perfectes no és un manual tècnic, sinó, com diu l'autor, "un retrat de la situació actual de la biomedicina" que ens posa al corrent de "com ens afecten i com ens afectaran els nous coneixements que anem generant als laboratoris". El llibre dona al lector exactament el que promet en aquest paràgraf de la introducció:

Al final, el lector hauria d'acabar tenint les eines necessàries per comprendre el que està passant a l'avantguarda de la medicina. Així podrà seguir ell mateix els nous descobriments que es vagin fent públics cada dia sense sentir-se intimidat per un munt de paraules i idees enrevessades.

Doncs això, ni més ni menys.

Un altre aspecte dels llibres sobre ciència al que li tinc una mica de mania es el de la palla. ¿Qui, alguna que altre vegada, no s'havia enrotllat en un examen intentant suplir amb palla la falta d'inspiració? Dons això semblen fer alguns autors, sobre tot els americans. I un pensa: "home, Amèrica te excel·lents literats, però quan vulgui literatura ja aniré a un Paul Auster, o a un Philip Roth, posem pel cas". Mireu, si no, com comença un capítol qualsevol de "Complejidad", de Roger Lewin: "Los setos llevan aquí mil años", dijo Bill mientras avanzábamos a una arriesgada velocidad por oscuros caminos rurales..." i així continua fins que, dues pàgines més endavant, ens assabentem cap a on "avancem": la casa de James Lovelock. Després, entre anècdota i anècdota, farà disperses referències a l'objecte de la visita a Lovelock, la hipòtesi Gaia. En resum, i perdó per la digressió, es pot ser més o menys circumspecte, com Ernst Mair o Francisco J. Ayala; més o menys apassionat, com Richard Dawkins o Lynn Margulis o, en fi, més o menys tècnic, com Antoni Prevosti o Maynard Smith, però en cap cas cal, com fan aquests bons autors, sacrificar el rigor i la informació que tant semblen espantar al crític del Círculo de Lectores.

Tornem però al llibre del Salvador, que era del què es tractava. Un altre problema, un cop decidit el nivell tècnic, és el nivell d'aprofundiment. Aquí suposo que el Salvador va haver de fer un esforç important de síntesi perquè el tema és tant extens (tot i que a priori no ens ho sembli als profans) que a poc que s'hagués estès li hauria sortit una enciclopèdia. S'en surt prou be fent servir el recurs dels quadres sinòptics, els resums, i el vocabulari, a més a més d'un glossari final molt útil. Es clar, això no surt gratis; hi ha moments que ens podem trobar llacunes que haurem d'omplir pel nostre compte si volem aprofundir en un tema o escatir un dubte, però, com dic, era inevitable si calia evitar que el llibre es convertís en un totxo.

Particularment (per entrar finalment en la meva impressió personal) m'ha agradat més la primera meitat (grosso modo), més descriptiva (projectes genòmics, manipulació genètica, clonació, cèl·lules mare, naturalesa i tipologia dels càncers, etc.) que la segona, més especulativa (mil i una estratègies de curació del càncer, lluita contra l'envelliment, la immortalitat, etc.). Per els que no estem gaire sans, no aspirem a la perfecció i la immortalitat ens semblaria el més proper a l'infern de Dante Alighieri, aquestes especulacions ens sonen una mica a música celestial. (Per no entrar en el tema de la demografia i la piràmide de població, que ens portaria per altres viaranys). Com li vaig llegir, no recordo a qui, n'hi ha que es deleixen per la immortalitat i no saben com omplir un diumenge a la tarda plujós.

Richard Rorty i el conflicte de lleialtats

¿Cal estrènyer el cercle per lleialtat o ampliar-el per justícia?

Avui va una mica de filosofia. ¿Poden entrar en conflicte dues virtuts, com ho son (cal suposar-ho) la lleialtat i la justícia? Veiem-ho. El sentit de la justícia ens empeny a tractar a tots els nostres semblants (i fins i tot als que no ho son) amb equitat. En canvi, la lleialtat neix d'un sentiment de proximitat: som lleials en primer lloc a la família, després als amics, i així, progressivament, el cercle es va ampliant a la ciutat, la comarca, la nació, Europa, occident, etcètera. Posem algun exemple:

Sabem, posem per cas, que a la nostra empresa hi ha una vacant i tenim la possibilitat de influir en la seva adjudicació, i gracies a aquesta influència la plaça va a parar a un parent o un amic. Si som prou primmirats potser tindrem un conflicte interior: d'una banda ens sentim obligats per la lleialtat cap a la nostre família o amics; d'un altre, per justícia i equitat, no volem perjudicar un tercer. Si afinem una mica més ens adonarem que el conflicte és més laxe com més allunyada estigui la persona perjudicada: no sentirem la mateixa incomoditat si ni tant sols sabem qui ha estat l'eventual perjudicat que si es un veí, posem pel cas.

Un altre exemple. El treball assalariat està sobrevalorat a occident respecte del tercer mon en termes de mercat global: un hora de treball similar està vuit o deu vegades més ben pagada a Europa o Nord-Amèrica que al tercer mon. Fer justícia al tercer mon implicaria la exportació de capital i treball fins a aconseguir la anivellació. Però d'una banda sabem que una tal anivellació ho seria més aviat per baix que per dalt (simple aritmètica) i d'un altre que el benestar, no solament econòmic, sinó cultural, social i democràtic, és només possible a partir d'uns nivells de renda relativament alts. Les democràcies riques, ¿han de mantenir el seu car estatus cultural per fidelitat a sí mateixes, o han de renunciar-hi per justícia en vers el tercer mon? (És probable que la força dels fets ens empenyi en aquesta direcció sense nosaltres voler-ho, però aquest seria un altre debat).

L'esquema el podriem reproduir a diferents nivells i entorns, però sempre ens porta a la mateixa disjuntiva: ¿cal estrènyer el cercle per lleialtat o ampliar-el per justícia? Aquesta, si més no, seria la disjuntiva kantiana. Segons Kant —i conseqüentment segons la Il·lustració— la justícia sorgeix de la raó, i la lleialtat del sentiment. Però Richard M. Rorty —un prominent filòsof americà que el mes que ve farà tres anys que va morir, als 75 anys— no era gens kantià. Rorty no tenia tant clara aquesta separació entre lleialtat i justícia. O, si ho voleu, entre raó i sentiment. Ho planteja de la següent manera:

¿Hem de descriure aquests dilemes morals com conflictes entre lleialtat i justícia, o més aviat com a conflictes entre grups més petits i més amplis? ¿Podríem reemplaçar la noció de justícia per la de lleialtat a grups amplis (per exemple els nostres conciutadans o la especie humana)?, ¿perdríem quelcom en aquest desplaçament?

Òbviament el que hi ha al darrera d'aquest plantejament no es una mera qüestió nominal (substituir justícia per lleialtat ampliada) sinó un qüestionament del l'imperatiu categòric en tant que principi racional de conducta universal. Aquests posicionaments li han valgut a Rorty l'acusació, a parer meu injustificada, de relativista moral. Ell, poc sorprenentment, prefereix reclamar-se del pragmatisme. El paràgraf amb que conclou l'assaig d'on he extret aquestes reflexions -"La justícia com a lleialtat ampliada"- es un exponent d'aquest pragmatisme:

"Crec que descartar el racionalisme residual que varem heretar de la Il·lustració es aconsellable per moltes raons. (...) Una raó de tipus pràctic seria que desfer-se de la retòrica racionalista podria permetre a occident acostar-se a lo no occidental essent algú amb una historia instructiva per explicar, abans que com algú que presumeix de fer un millor us de una capacitat humana universal".

El que ens està dient en definitiva es que l'occident liberal pot, amb tota legitimitat, defensar la seva concepció de la civilització, no perquè estigui en possessió d'una racionalitat superior, sinó per fidelitat a sí mateix.

Citant... Oscar Wilde

La xarxa n'està farcida, de cites en general i de Oscar Wilde en particular, no pretenc per tant inventar la sopa d'all. Més difícil, però, es trobar-les en el seu context. Això es el que he intentat: seleccionar-ne unes quantes donant una mínima referència del context original.

«L'egoisme no és viure com un vol viure, sinó exigir que els altres visquin com volem nosaltres» (The Soul of Man under Socialism, 1891)

Es bo començar amb una cita de profund sentit liberal i tolerant, com aquesta, per trencar l'estereotip del Wilde cínic i frívol. En aquest fragment Wilde posa de manifest la distorsió hipòcrita que sovint embolcalla les paraules:

«L'individualisme no es egoista ni afectat. Es diu d'un home que es afectat si vesteix com li agrada vestir, però quan procedeix d'aquesta manera està actuant de forma perfectament natural. La afectació, en canvi, consisteix en vestir d'acord amb les opinions dels demés. O es diu que hom es egoista si viu de la manera que ell considera més apropiada d'acord amb la seva personalitat. L'egoisme no és viure com un vol viure, sinó exigir que els altres visquin com volem nosaltres. I la generositat és deixar que els demés visquin la seva vida sense interferir-hi.»

Les 4 cites que segueixen pertanyen a primera obra de teatre que el va fer famós: «El vano de Lady Windermere» (Lady Windermere's fan -1892). L'obra segueix, aparentment, l'esquema convencional del anomenat teatre de saló de l'època, però només aparentment. (Cosa que no li va perdonar la crítica puritana del moment). El denominador comú d'aquestes frases, com de tota l'obra, es l'enginy, la paradoxa o l'epigrama, però sense que hi sigui mai absent una segona intenció o una subtil inversió de valors destinada a posar en qüestió la hipòcrita societat tardo-victoriana.

«Pensa com un conservador i parla com un radical, i això es important avui en dia»

La frase la pronuncia la senyora Erlynne (una senyora amb "un passat" i per tant de moral dubtosa, però que finalment resulta ser la única realment virtuosa) entremig d'una conversa intranscendent, referint-se a un jove que li han presentat fa un moment:

«M'ha interessat molt la seva carrera política, estic segura que tindrà un gran èxit. Pensa com un conservador i parla com un radical, i això es important avui en dia.»

Com es pot veure, en 120 anys les coses no han canviat tant com podria semblar a primera vista.

«Un cínic és aquell que sempre coneix el preu de les coses i mai el seu valor»

Son les dues de la matinada, el club ja ha tancat i els cinc homes, que s'han quedat amb ganes de continuar la vetllada, han anat a la casa de Lord Darlington a fer-la petar. (No saben que darrere les cortines si amaguen la senyora Erlynne i Lady Windermere, però això no fa al cas):

Lord Darlington.-- Amics meus, vostès son uns cínics!
Cecil Graham.-- Què és un cínic?
Lord Darlington.-- Un home que coneix el preu de les coses però mai el seu valor.

«Experiència es el nom que donem a les nostres equivocacions»

Continua la mateixa escena. Lord Darlington recrimina a Cecil Graham (que es la representació del típic dandy) que, essent tant jove, vulgui parlar com un home experimentat.

Lord Darlington.-- ets massa jove!
Cecil Graham.-- Aquest és un gran error. L'experiència és una qüestió d'instint a la vida. Jo ho tinc. Tuppy no. Experiència és el nom que Tuppy dóna als seus errors. Això és tot.
Dumby.-- L'experiència és el nom que cada un dóna als seus errors.

«Benvolgut Windermere, els modals, abans que la moral»

Es l'endemà; s'acosta el desenllaç. A casa de Lord Darlington la senyora Erlynne es var delatar a sí mateixa per salvar l'honor de la inexperta Lady Windermere. Avui la senyora Erlynne es presenta a casa dels Windremere a tornar el vano que ha sigut l'origen de tot l'embolic. El Lord, que desconeix les vel·leïtats de la seva jove muller, està desconcertat i s'enfurisma contra la senyora Erlynne:

Lord Windermere. --[S'acosta a la senyora. Erlynne i li parla en veu baixa.] És monstruós per part seva la intromissió aquí després que la seva conducta d'ahir a la nit.
Senyora Erlynne. --[Amb un somriure, divertida.] Estimat Windermere, els modals abans que la moral!

La frase està lluny de tindre el sentit cínic que a primera vista podria semblar. Els modals han d'anar per davant de la moral per la mateixa raó que, en democràcia, la forma es el fons. Els modals son una convenció, cert, però es que la convivència es basa en les convencions. Les normes i les lleis, acceptades per tothom, son les convencions que ens permeten comportar-nos de manera civilitzada, saben on acaben els nostres drets i on comencen els dels demés. La moral, en canvi, es una qüestió personal en la qual els demés no hi han de entrar. Així doncs: els modals abans que la moral.

Les 4 cites que segueixen son de la seva obra més divertida i coneguda: «La importància de ser Ernest» (The Importance of Being Earnest -1895). Aquí sí que hi trobarem, més que frivolitat pinzellades de nonsense. La gràcia de l'obra està, sobre tot, en l'enginy i l'humor absurd dels diàlegs. El començament del primer acte és ja tot una declaració de intencions: Algernon s'aixeca de tocar el piano per passar al saló a prendre el te i es dirigeix al majordom:

Algernon-- Ho has escoltat, Lane, això que acabo de tocar?
Lane-- Mai no he cregut que escoltar sigui de bona educació, senyor.

Però l'enginy no sempre es tan trivial, com veiem a la següent cita:

«La veritat rares vegades és pura i mai és simple»

Jack, que s'ha inventat un germà més jove per tal de poder portar una doble vida (Ernest a la ciutat i Jack al camp), acaba per explicar-li l'embolic al seu amic Algernon

Jack.-- Amic Algi (...) amb la finalitat d'escapolir-me a la ciutat sempre he fingit tenir un germà petit anomenat Ernest, que viu a Albany i es fica en els embolics més terribles. Aquesta, estimat Algy, es tota la veritat, pura i simple.
Algernon.-- La veritat rares vegades és pura i mai és simple. La vida moderna seria molt avorrida si fos altrament, i la literatura moderna completament impossible!

«Els bons acaben be, i els dolents malament. Per això se'n diu ficció»

La institutriu senyoreta Prisma que, com el seu propi nom indica, es molt estricte i primmirada, li està explicant a la seva alumne Cecily que fins i tot ha escrit un llibre:

Cecily.-- De veritat, senyoreta Prisma? Sí què n'és de llesta vostè. Espero que no tingui un final feliç. No m'agraden les novel·les amb final feliç, em deprimeixen força.
Senyoreta Prisma.-- Els bons acaben be, i els dolents malament. Per això se'n diu ficció.

«Perdre un progenitor es pot considerar una desgràcia, perdre'ls a tots dos sembla un descuit»

Un altre mostre de nonsens. Lady Bracknell, la mare de Gwendolen, sotmet a Jack a una mena de tercer grau per escatir si el jove fa per la seva filla. El diàleg, que seria un digne precursor dels famosos «Diálogos para besugos» del Armando Matías Guiu, es va embolicant de la manera més absurda fins que, en un moment donat, Lady Bracknell s'interessa per els pares de Jack:

Lady Bracknell.-- (...) Viuen els seus pares?
Jack.--- He perdut els meus pares.
Lady Bracknell.-- Perdre un progenitor, senyor Worthing, es pot considerar com una desgràcia, perdre els dos sembla un descuit. Qui va ser el seu pare? Era evidentment un home de certa riquesa. ¿Va néixer en el que els diaris radicals anomenen "la púrpura del comerç", o ho va fer aixecant-se de les files de l'aristocràcia?
Jack.-- Em temo que realment no ho sé. El fet és, lady Bracknell, que vaig dir que havia perdut als meus pares. Seria més encertat dir que els meus pares semblen haver-me perdut a mi. Realment no sé qui sóc per naixement. Era jo. Bé, em van trobar.
Lady Bracknell.-- Trobat!

Del «Retrat de Dorian Gray» (The Picture of Dorian Gray -1890), una frase extreta del prefaci:

«No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Això es tot»

Finalment un parell de màximes. La primera, d'un recull de «Phrases and Philosophies for the use of the Young» (1894):

«Si un diu la veritat, pot tindre per segur que tard o d'hora l'enxamparan»

I la segona de «A Few Maxims For The Instruction Of The Over-Educated» (1894):

«L'educació és una cosa admirable, però convé recordar de tant en tant, que res que valgui la pena conèixer pot ser ensenyat»

La vida productiva de Oscar Wilde no es va estendre gaire més enllà de set o vuit anys. El reconeixement li va arribar tard, cap els 34 anys, quan va publicar "El Príncep Feliç i al tres contes", i va caure en desgràcia jove, als 41, al zénit de la seva carrera, després de l'estrena de «La importancia de ser Ernest», quan un mitja merda anomenat Lord Alfred Douglas ("Bosie"), i el seu pare, li van arruinar la vida. Va morir pocs anys després, als 46.

Alicia en 3D: ni Alicia ni nova dimensió

Tot i que estava avisat tenia curiositat per veure-la; es a dir, no vaig anar enganyat. L'error va ser anar-la a veure en 3D per la punyetera mandra: al costat de casa la feien en 3D i per veure-la en 2D m'havia de desplaçar. Sobre la pel·lícula en sí no afegiré res a el que ja va dir l'Allau. Per dues raons: la primera que hi entén més que jo en cine i en alicies, i la segona que puc subscriure tot el que va dir. Sobre el "invent" del 3D si voldria dir-hi la meva.

Com he dit, no hi tenia cap interès particular; ja he vist tota mena de adelantus en qüestió de cine (cinerama, Imax, el 3D del segle passat, etc...) com per tindre clar que quasi sempre son una pura excusa per fer passar bou per bestia grossa. No ho rebutjo de pla; amb bones càmeres estereoscòpiques es poden fer pel·lícules espectaculars, sobre tot documentals, però en aquest cas hi havia una dificultat afegida: la combinació de dibuix, personatges reals i efectes especials. Literalment, too much. I el resultat, un xurro. En moltes de les escenes tens la impressió d'estar veient aquells diorames o teatrets, de l'any de la Maria Castanya, en els que les "3 dimensions" consisteixen simplement en 2 plans. A més a més (això no sé si es fet expressament) el fons sempre està desenfocat, no sé si per ressaltar l'efecte 3D, però es un desenfocat barroer, que el que realment possa de manifest es el cartró-pedra dels decorats. I el colmo es la boira (n'hi ha a dojo, suposo que per donar un aire gòtic, que no li feia punyetera falta). ¿Com es suposa que ha de ser la boira en 3D? Doncs, segons Tim Burton & friends, com una especie de trenyines de la "Casa dels horrors". En fi, per oblidar.

Nota: Aquest bloc substitueix l'antic «Sin prisas pero con pausas» (tot i que, amb tota probabilitat, qui hagi arribat aquí ja ho sap) i encara esta agafat una mica amb pinces.